TRISTESA

Avui ha sigut un dia trist, el mar era trist, trist el cel, tristos tots nosaltres, fins i tot Sa Rata, quan hi hem arribat, era trista, sola en el mar, i deia “em diuen Massa d’Or, Massa d’Oros, i també Sa Rata, i ja no sé quin és el meu nom, aquí sola en el mar “, i estava trista, era obvi, com tot avui, trista.

I nosaltres, que érem tristos, ens ho hem passat força bé, hem rigut, molt, hem parlat, hem menjat, hem palejat, i tot ha sigut com en el millor dels dies, i llavors perquè això de la tristesa?, doncs no ho sé, però hi era, palpable, suau i present.

Érem 11: Tere, Nathalie, Manel i la seva filla Marta, Diego, Eduard, Nardo, Mauricio, Toni Sbert, Miquel i jo, i hem palejat fins a Messina, en un mar tranquil, sense vent ni ones, hem vist molts cormorans o quebecs, i després hem palejat fins a Sa Rata, i hem parat a les roques que són a prop Cap de Creus, hem esmorcat, i tornat a Portlligat, on ens hem banyat, ordenat els armaris, preparat la barbacoa i menjat molt, molt, molt. Jo personalment he menjat avui, en un sol dia, la mateixa quantitat de carn que el resto de dies d’un any. Era una barbacoa trista però estava molt bona, molt.

Menció especial per a la comissió lúdica, Mauricio i Eduard. Mauricio ha cuinat una carn exquisida, amb professionalitat i eficàcia, d’una manera trista, això sí, i Eduard ha carregat caixes i caixes de cerveses, i tot ha estat abundant i bo.

Quan ens en anàvem, els armaris es veien tristos, i al cel estava escrita la paraula tristesa, mentre plovia, i dèiem adéu, adéu, ha sigut un dia força bo, ens ho hem passat bé, de fet no estàvem gens tristos, però era obvi que tot avui era trist, i quan és així no es pot fer res, cal acceptar-ho, com s’accepta allò que no s’entén però que és amb rotunditat.