Ahir hi va haver de tot, literalment. Érem molts, no em pregunteu quants, però molts, més de vint. No sé quants érem perquè hi havia la triatló de Cadaqués i vam sortir per grups, escoltant als nedadors, fins que quan es va acabar la prova de natació, que va durar 15 minuts, ens vam re-agrupar i, excepte Pilar i Nardo que no van fer la sortida, vam enfilar la bocana. Hi havia boira, començava el vent de mar, hi havia ones, i tot anunciava ball de vent i ones. Nathalie i jo havíem vingut amb tres dels nostres nens, els més petits, Theo i Camille, de set anys, amb qui palejàvem en caiacs dobles, i Lucía de nou anys, qui palejava en caiac individual, Eduard havia vingut amb una parella sense experiència, que palejaven en un altre caiac doble, Manel havia vingut amb la seva filla Marta i una amiga d'aquesta, també sense massa experiència, la qüestió és que no érem un grup aguerrit capaç d'afrontar tempestes, i per això vam entrar al Junquet i després, arribats a Cudera, i veient que les ones anaven a més, ens vam dividir en dos grups, i Eduard i els seus amics, Anna Suárez, Nathalie, els tres nens i jo, seguits d'a prop per en Rostia, vam tornar a Portlligat, on continuava l'al·lucinant triatló, i la resta va continuar més enllà de Cudera.
Una vegada a Portlligat, endreçats els caiacs i el material, Nathalie, nens i jo, ens vam col·locar en una cruïlla, i vam dirigir els corredors de la triatló, perquè tots s'equivocaven i, en lloc d'anar cap a la Casa d'en Dalí i després cap a Calders, enfilaven la pujada de Portlligat, i és molta pujada com per fer-la per error i perquè sí. Vam ser en aquella cruïlla més d'una hora, però va ser divertit animar als corredors, quasi tots ells fosos i amb cara d'al·lucinats, quina altra cara pots fer després de nedar quasi un kilòmetre, i sobretot pedalejar 24 kilòmetres de muntanya molt, molt dura, i per fi còrrer cinc kilòmetres, quina cara sinó d'al·lucinats havien de tenir. Mentre fèiem de membres de l'organització de la triatló, els membres de veritat no sabem on eren, va arribar l'altre grup de palistes, que només havia anat fins a Calabona, en Miquel feia cara de voler molt més, però cap problema, hi haurà temps per ones i vent, serà un altre dia.
Recordar que dimecres, en l'anterior entrada del blog, vaig dir que havia experimentat un fenomen que mai havia vist en els 36 anys que porto palejant en aquestes aigües, una corrent a Massa d'Or, sense vent ni ones, només corrent, que em tirava enrere, contra les roques, i que només palejant com si estigués enfrontant tramuntana força 9, vaig, poc poc, poder avançar i sortir de la corrent. Doncs al dia següent, quan era a La Caixa, Macarín, que treballa allí però és també pescador professional a Portlligat, em va dir, sense que jo hagués parlat de la meva experiència, que el dia abans havia viscut un fenomen que en tots els anys de pescador, més de quaranta perquè ja pescava amb el seu pare, mai havia viscut: passant pel costat de Massa d'Or, la corrent no deixava avançar el seu vaixell i va tenir que posar el motor a màxima potència. Ho deia esverat, i jo l'entenia. Al mar mai s'acaben de trobar coses noves.
Dimecres, si tot va be, ens hi tornem a trobar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada