Per respecte a qui no va poder venir a la sortida de lluna plena de dilluns a
la nit, hem de dir que ens ho vam passar malament, que no va valer la pena, quin
malbaratament de temps, més valia haver-se quedat a casa amb la tele. Doncs ja està
dit.
Ara direm que érem sis, Pilar, Josep Parada, Mauricio, Xavier Masanés, Toni
Sbert i jo, que a les set plovia, que a les vuit hi havia núvols, que a les nou
menys quart vam sortir encara amb núvols, que arribant a Jugadora vam veure la
lluna sortir vermella, que vam deixar els caiacs ja de nit a la punta de Cap de
Creus i vam pujar com vam poder fins al ben final, o principi, dels Pirineus,
allí on acaba el GR i on s’ajunten els que adoren als ocells, una plataforma alta
i amplia, que vam seure allí fent cercle i vam veure un paisatge inoblidable, que
la lluna ja sortida i sense núvols il·luminava el mar, es veia la costa de França
i la del Estartit, que Encalladora, Massa d’Or i Messina eren muntanyes sobresortint
en un mar blanc pel reflexa de la lluna, que vam menjar i beure (Mauricio, de
la comissió lúdica, va portar varies ampolles de bon vi, i també pernil i
formatge), que vam tenir converses que només es poden tenir en aquestes circumstàncies,
que després del bon vi, ens vam adonar que a la costa de França es veia fins a
Marsella (o això va dir, molt convençuda, la Pilar), i al Sud es veia fins a
Valencia, i després de molta estona parlant fent cercle, com primigenis a Cap
de Creus, feliços i contents, vam baixar el penya-segat, sense caure, vam arribar als caiacs, i vam tornar palejant, amb tramuntaneta, en una nit magnífica, amb
petits núvols que a estones tapaven la lluna, però no la seva llum, i Mauricio deia
que tenia la sensació de palejar molt ràpid, potser era la tramuntana, potser
la sensació que dona el vi, però vam arribar passada la una, contents i sabent
que les coses s’han de fer, que no valen excuses per no sortir, i que ja sempre
serem en cercle , menjant, bevent i parlant, a la punta de Cap de Creus, i que
allò que per respecte pels qui no van venir hem dit, doncs és només això, un
respecte, i el que es diu per respecte,
moltes vegades no és veritat.
Ahir i avui Nathalie i jo érem a Barcelona, i quan jo en un bar demanava un
cafè, i veia a la gent asseguda en taules, pensava en aquells asseguts en
roques punxegudes a Cap de Creus, de nit, amb lluna i vent, amb menjar, beure,
paraules i alegria, i em semblaven salvatges, o els del bar em semblaven
mustis. I quan avui hem tornat a Cadaqués, he parlat amb Toni Sbert, i m’ha dit
que aquesta tarda han sortit Pilar, Cesc, Mauricio, Xavier Masanés i Toni
Sbert, que han anat fins a Sa Sebolla, que era un dia tranquil, tant que Toni
quasi s’adorm a sobre el caiac, potser era son endarrerida de dilluns.
Recordar que en principi dissabte no hi ha sortida (si al final sortim ho
direm al blog), perquè Diumenge, si tot va bé, anem a Colliure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada