VIVIM SALTANT I CORRENT

Els peixos lluna poden ser enormes, molts quilos, o petits, molt pocs quilos, però tots, en un moment determinat, pugen a la superfície del mar i salten, en un salt que sembla d’alegria, i que potser ho és, però que segur és per deparasitar-se, saltant cap el sol, fins que no necessiten ja fer-ho, i llavors tornen a les profunditats, on viuen i on no sabem què fan.

Nosaltres podem també ser enormes, molts quilos, o petits, molt pocs quilos, i els nostres salts són una mica més complicats, de fet ens passem la vida saltant, i de com saltem depèn la nostra felicitat. També quan acabem el nombre de salts de que disposem,  tornem a unes profunditats on no vivim ni sabem què fem.

Però de moment estem saltant, i els nostres salts no són uniformes, ni tenen les mateixes característiques, són salts diferents, variats, de vegades únics, i depenen de moltes circumstàncies personals. Mai serveix queixar-se de la seva qualitat, el que cal és prendre embranzida i fer salts alts i artístics. Sobretot artístics, perquè la vida és un art, i l’únic problema és saber què és art.

Per aquell que està en un moment tèrbol, fatigant, preocupant per la seva absència de fruits, cal, entre salt i salt, dir-li que a la cursa que és la vida hi ha pujades i baixades, i llocs planers on la gambada és llarga, forta i plàcida, i on és un plaer córrer i sentir que el cos acompanya un ritme que fa passar el paisatge i les gents que ens animen, i que per gaudir-ho com cal, i es pot gaudir molt, cal fer petits canvis, veure-ho tot des del costat positiu, no permetre que res justifiqui cap abandó i disposar-se a allargar la gambada, i a ser un corredor magnífic, el millor que podem arribar a ser, canviant activitats. Què ens atura a no tornar a fer allò que ens agrada, per exemple llegir, escriure, observar, ser? Res. Només nosaltres no fent-ho, potser per ser en una pujada. Si estem en una pujada, cal no aixecar els ulls per veure el que ens falta per arribar a dalt, si és molt ens desmoralitzaria, cal mirar el terra davant, estrènyer dents i continuar corrent, i quan s’acabi la pujada, i les pujades sempre acaben, llavors cal gaudir de la baixada, o del pla,  allargar la gambada, i fer allò que ens agrada, que ningú ens pot prohibir fer, i que tornarem a fer, és clar que ho tornarem a fer.

I nosaltres 16, ahir, amb un ritme lent, conversador, tranquil, vam baixar setze caiacs i vam palejar fins a Culip, on vam envair la platja, vam esmorcar, vam tornar carregats amb troncs, i vam ser en un dia més dels molts dies que són magnífics i que justifiquen moltes mediocritats i misèries, i per qui digui que sempre diem el mateix, doncs sí, i també sempre fem el mateix, passar-ho molt bé, i qui no ho cregui, que vingui, i ho viurà i ho creurà. Tenim l’immensa fortuna de tenir amic i amigues que arriben d’arreu, i es troben amb els altres que també arriben d’arreu, i es diuen hola, hola, com va tot?, ara tornem a ser junts, tornarem a sortir, tenim la fortuna de tenir uns caiacs que com cavalls ens esperen sempre a Portlligat per a que els cavalquem, i tenim la fortuna de tenir un mar i una costa crec bastant privilegiada. I tenim temps, el nostre, i no desaprofitarem ni un segon d’aquest temps. Mai.

Ahir érem Gemma Pou, Tere Pomarol, Rosa Sadornil, Nathalie, Oriol Balliu, Quim Llauger, Lluís, Carles Batlle, Josep Parada, Manel, Mauricio, Diego, Xavier Masanés, Toni Sbert, Miquel i jo, ens podeu veure a les fotos, érem allà, ara som a les fotos, misteris de la tècnica, sempre tindrem la sort d’haver-hi estat.

Recordar que demà dilluns és lluna plena, i a més eclipsi, i hem quedat a les vuit del vespre a Portlligat, portarem el nostre menjar i beure, soparem en alguna platja, i a les 9.37 tornarem a ser al mar per veure com surt la lluna, palejarem una estona, segurament per Massa d’Or, Sa Rata, fins que la lluna estigui alta per il·luminar el mar. Benvinguts tots els que vulguin i puguin. Està anunciada tramuntana, no massa forta, i també núvols. Si el temps no acompanya ho deixarem per un altre dia, potser dimecres, ja ho veurem.