Mestres de l'escola es llencen a palejar

Ahir dimecres vaig arribar tard a palejar. Últimament, em passa sovint. Deu ser que a Cadaqués el ritme del temps és un altre i mai no aconsegueixo fer-me'l meu.

Mar, Fàtima, Anna, Xavier, Joana, Alejandra, Anna.
Un cop arribat, descobria aquests noms nous entre el tràfic habitual de rems, caiacs, taps, "cubres" i altres artefactes, sempre difícils de comptar.

Noms nous i cares noves. Un grup predominantment femení. Acabant d'ajustar els "topes" de sempre, vaig saber que venien de l'escola de Cadaqués.

Sí, un grup de mestres de l'escola es llançava ahir al mar a palejar. Per una vegada, deixaven pissarres i llapis i prenien els rems, amagaven les bates i es posaven els "cubres". Benvinguts!

Acompanyàvem els mestres de l'escola un petit grup dels palejadors atramuntanats de sempre: Pilar, Mútur, Mauricio, Toni Sbert, Diego, Jordi i jo mateix.

El mar es posava al servei dels nouvinguts: era un mar tranquil, calmós i silenciós. La tarda prometia calor forta: semblava posar-se d'acord amb les homes del temps que anunciaven l'arribada astronòmica immediata del senyor Estiu.

Malgrat tanta calma i tanta calor, la sortida va ser força distreta. Vam arribar a Cala Bona i el col.lectiu de mestres es va comportar com el que és: uns autèntics fondistes de l'aprenentatge. Van palejar per primera vegada i ho van fer amb constància, amb fermesa, amb entusiasme. Com ha de ser tot aprenentatge.

Arribats a Cala Bona, vam gaudir d'un bany llarg, pausat, enraonat. Era tant el moviment dins l'aigua que Cala Bona mudava les seves aigües transparents per aigües un xic més tèrboles. Pujats de nou als caiacs, un grup tornava a Portlligat mentre la resta enfilàvem cap a Messina.

Messina. Ens agrada apropar-nos-hi, contemplar-la, rodejar-la, passar pel mig. Illa petita que mai ens decep. I ahir ens va rebre literalment ocupada per un exèrcit de tropes blanques i negres. Eren gavians i corbs marins que ocupaven totes les roques. N'eren els amos absoluts. Vam travessar l'estret de l'illa sota la seva majestuosa presència. Fins i tot una cria de gavià (o potser de corb marí) va sortir del seu refugi per saludar-nos.

Silenciosament, vam deixar aquesta petita terra d'ocells per tornar a la terra dels homes, a Portlligat.

Va ser una palejada tranquil.la, va ser una bona tarda de juny. I, una vegada més, vaig pensar que les tardes dels dimecres són, sens dubte, les MEVES tardes.

JORNADA CAÒTICA

Ahir hi va haver de tot, literalment. Érem molts, no em pregunteu quants, però molts, més de vint. No sé quants érem perquè hi havia la triatló de Cadaqués i vam sortir per grups, escoltant als nedadors, fins que quan es va acabar la prova de natació, que va durar 15 minuts, ens vam re-agrupar i, excepte Pilar i Nardo que no van fer la sortida, vam enfilar la bocana. Hi havia boira, començava el vent de mar, hi havia ones, i tot anunciava ball de vent i ones. Nathalie i jo havíem vingut amb tres dels nostres nens, els més petits, Theo i Camille, de set anys, amb qui palejàvem en caiacs dobles, i Lucía de nou anys, qui palejava en caiac individual, Eduard havia vingut amb una parella sense experiència, que palejaven en un altre caiac doble, Manel havia vingut amb la seva filla Marta i una amiga d'aquesta, també sense massa experiència, la qüestió és que no érem un grup aguerrit capaç d'afrontar tempestes, i per això vam entrar al Junquet i després, arribats a Cudera, i veient que les ones anaven a més, ens vam dividir en dos grups, i Eduard i els seus amics, Anna Suárez, Nathalie, els tres nens i jo, seguits d'a prop per en Rostia, vam tornar a Portlligat, on continuava l'al·lucinant triatló, i la resta va continuar més enllà de Cudera.

Una vegada a Portlligat, endreçats els caiacs i el material, Nathalie, nens i jo, ens vam col·locar en una cruïlla, i vam dirigir els corredors de la triatló, perquè tots s'equivocaven i, en lloc d'anar cap a la Casa d'en Dalí i després cap a Calders, enfilaven la pujada de Portlligat, i és molta pujada com per fer-la per error i perquè sí. Vam ser en aquella cruïlla més d'una hora, però va ser divertit animar als corredors, quasi tots ells fosos i amb cara d'al·lucinats, quina altra cara pots fer després de nedar quasi un kilòmetre, i sobretot pedalejar 24 kilòmetres de muntanya molt, molt dura, i per fi còrrer cinc kilòmetres, quina cara sinó d'al·lucinats havien de tenir. Mentre fèiem de membres de l'organització de la triatló, els membres de veritat no sabem on eren, va arribar l'altre grup de palistes, que només havia anat fins a Calabona, en Miquel feia cara de voler molt més, però cap problema, hi haurà temps per ones i vent, serà un altre dia.

Recordar que dimecres, en l'anterior entrada del blog, vaig dir que havia experimentat un fenomen que mai havia vist en els 36 anys que porto palejant en aquestes aigües, una corrent a Massa d'Or, sense vent ni ones, només corrent, que em tirava enrere, contra les roques, i que només palejant com si estigués enfrontant tramuntana força 9, vaig, poc  poc, poder avançar i sortir de la corrent. Doncs al dia següent, quan era a La Caixa, Macarín, que treballa allí però és també pescador professional a Portlligat, em va dir, sense que jo hagués parlat de la meva experiència, que el dia abans havia viscut un fenomen que en tots els anys de pescador, més de quaranta perquè ja pescava amb el seu pare, mai havia viscut: passant pel costat de Massa d'Or, la corrent no deixava avançar el seu vaixell i va tenir que posar el motor a màxima potència. Ho deia esverat, i jo l'entenia. Al mar mai s'acaben de trobar coses noves.

Dimecres, si tot va be, ens hi tornem a trobar.  

    

CORRENT DE MAR FORÇA 9

La pregunta, i amb ella qualsevol pena, s’amagarà, mai veurà la llum, i passat el temps desapareixerà, serà res perquè viurà en el no res, i quedarà silenci, molt silenci, i des de Massa d’Or fins a Portlligat, flotaran un seguit de paraules i de signes ortogràfics.

M’explicaré, o ho intentaré. Avui érem Alejandra i Santi, cap dels dos havia palejat abans, Pilar i la seva filla Abril, Natalie Corcoll, Jordi Casellas, Mauricio, Xavier Masanés, Toni Sbert i jo, i Mauricio, dins de la badia, ha explicat a Alejandra com palejar, i quan érem a la bocana, m’he girat i he vist Alejandra  venir bambolejant-se en un perfecte “meneito”, palejava idèntica a Mauricio. Santi ha aprés ràpid i sense problemes.

Hem arribat a Encalladora, i el grup principal ha tornat cap a Portlligat. Santi, Xavier Masanés, Toni Sbert i jo hem anat a Sa Rata, on es veien ones. La línea que separa el Mar d’Amunt i el Mar d’Avall era clara, el Mar d’Amunt amb ones, el d’Avall planer i tranquil.

Girant Sa Rata he viscut un fenomen que en els 36 anys que porto palejant en aquestes aigües mai havia trobat. Com sempre, Sa Rata era una centrifugadora, plena d’ones i de corrents, hem protegit Santi, qui ho feia força bé, però arribant al final de la volta, és a dir, on solem desembarcar per la banda de mar, els altres ja havien girat i estaven protegits, jo era molt a prop de la costa, i de sobte no avançava, he palejat més fort però encara no avançava, la corrent era forta i em tirava enrere, llavors he palejat més fort però no sols no avançava sinó que he començat a anar enrere contra les roques, i he tingut que palejar com quan palegem contra tramuntana força 9, i només llavors, poc a poc, he sortit de la corrent i he girat el la cua de Sa Rata. Sé que pensareu que exagero. Crec que no, la força del aigua era molta, i encara que no es movia ni havia ones, l’aigua tenia la força d’un fort vent tramuntanal.

Després hem trobat ones altes que quasi fan bolcar Santi, de fet l’he cregut bolcat, però amb un gir del cos s’ha refet. Jo he tornat fins a Portlligat palejant amb tota la meva força, era un plaer fer-ho, calcular forces i distancia per tal de no defallir. Els altres han anant al seu ritme, Santi una mica més fort, i han quedat lluny però tranquils i sense esforços innecessaris.

I la pregunta, direu, on és? Doncs allà on res és, ja hem dit que mai seria, i con que si no hi ha pregunta toca silenci, callem.

Dissabte, si tot va bé, hi tornem, de moment només dos palegen fent el meneito, esperem que no siguin més. 

PORTBOU - COLLIURE

Avui hem anat a França, en un ball de 21 caiacs, en un mar amb ones i vent de sud, hem sortit de Portbou i hem palejat nord, cobrint un mar sense quasi barques, hem parat en una platja per menjar i fer-se la foto de grup, i després hem palejat fins Colliure, 20 quilòmetres de mar, fins que hem arribat a la civilització, als cotxes, les carreteres, la gent, i hem tornat a Cadaqués, per terra.


Érem Tere, Eva Rotllán, Eva, Natalie Corcoll, Patri, Pilar, Nathalie, Cesc, Aleix, Jordi Ferrer, Josep Flor, Adrià Flor, Josep Parada, Jordi Rotllán, Diego, Lluís Torrent, Xavier Masanés, Mauricio, Toni Albert, Miquel i jo.  


Han sigut molts moments, des de molt matí, i ara hi ha un gran cansament. Podria haver esperat a demà per escriure, però segurament hagués escrit el mateix, i prefereixo deixar l'oportunitat de que escriguin els que han viscut aquests moments, és a dir, demano que tots aquells dels 21 que llegeixin aquesta entrada facin l'esforç de escriure un comentari, serà una entrada conjunta de tots els que han vingut. No val abstenir-se, tots hem palejat, tots escrivim.

NIT EN UN CERCLE SALVATGE

Per respecte a qui no va poder venir a la sortida de lluna plena de dilluns a la nit, hem de dir que ens ho vam passar malament, que no va valer la pena, quin malbaratament de temps, més valia haver-se quedat a casa amb la tele. Doncs ja està dit.

Ara direm que érem sis, Pilar, Josep Parada, Mauricio, Xavier Masanés, Toni Sbert i jo, que a les set plovia, que a les vuit hi havia núvols, que a les nou menys quart vam sortir encara amb núvols, que arribant a Jugadora vam veure la lluna sortir vermella, que vam deixar els caiacs ja de nit a la punta de Cap de Creus i vam pujar com vam poder fins al ben final, o principi, dels Pirineus, allí on acaba el GR i on s’ajunten els que adoren als ocells, una plataforma alta i amplia, que vam seure allí fent cercle i vam veure un paisatge inoblidable, que la lluna ja sortida i sense núvols il·luminava el mar, es veia la costa de França i la del Estartit, que Encalladora, Massa d’Or i Messina eren muntanyes sobresortint en un mar blanc pel reflexa de la lluna, que vam menjar i beure (Mauricio, de la comissió lúdica, va portar varies ampolles de bon vi, i també pernil i formatge), que vam tenir converses que només es poden tenir en aquestes circumstàncies, que després del bon vi, ens vam adonar que a la costa de França es veia fins a Marsella (o això va dir, molt convençuda, la Pilar), i al Sud es veia fins a Valencia, i després de molta estona parlant fent cercle, com primigenis a Cap de Creus, feliços i contents, vam baixar el penya-segat, sense caure, vam arribar als caiacs, i vam tornar palejant, amb tramuntaneta, en una nit magnífica, amb petits núvols que a estones tapaven la lluna, però no la seva llum, i Mauricio deia que tenia la sensació de palejar molt ràpid, potser era la tramuntana, potser la sensació que dona el vi, però vam arribar passada la una, contents i sabent que les coses s’han de fer, que no valen excuses per no sortir, i que ja sempre serem en cercle , menjant, bevent i parlant, a la punta de Cap de Creus, i que allò que per respecte pels qui no van venir hem dit, doncs és només això, un respecte, i el que es diu per respecte, moltes vegades no és veritat.

Ahir i avui Nathalie i jo érem a Barcelona, i quan jo en un bar demanava un cafè, i veia a la gent asseguda en taules, pensava en aquells asseguts en roques punxegudes a Cap de Creus, de nit, amb lluna i vent, amb menjar, beure, paraules i alegria, i em semblaven salvatges, o els del bar em semblaven mustis. I quan avui hem tornat a Cadaqués, he parlat amb Toni Sbert, i m’ha dit que aquesta tarda han sortit Pilar, Cesc, Mauricio, Xavier Masanés i Toni Sbert, que han anat fins a Sa Sebolla, que era un dia tranquil, tant que Toni quasi s’adorm a sobre el caiac, potser era son endarrerida de dilluns.

Recordar que en principi dissabte no hi ha sortida (si al final sortim ho direm al blog), perquè Diumenge, si tot va bé, anem a Colliure. 

VIVIM SALTANT I CORRENT

Els peixos lluna poden ser enormes, molts quilos, o petits, molt pocs quilos, però tots, en un moment determinat, pugen a la superfície del mar i salten, en un salt que sembla d’alegria, i que potser ho és, però que segur és per deparasitar-se, saltant cap el sol, fins que no necessiten ja fer-ho, i llavors tornen a les profunditats, on viuen i on no sabem què fan.

Nosaltres podem també ser enormes, molts quilos, o petits, molt pocs quilos, i els nostres salts són una mica més complicats, de fet ens passem la vida saltant, i de com saltem depèn la nostra felicitat. També quan acabem el nombre de salts de que disposem,  tornem a unes profunditats on no vivim ni sabem què fem.

Però de moment estem saltant, i els nostres salts no són uniformes, ni tenen les mateixes característiques, són salts diferents, variats, de vegades únics, i depenen de moltes circumstàncies personals. Mai serveix queixar-se de la seva qualitat, el que cal és prendre embranzida i fer salts alts i artístics. Sobretot artístics, perquè la vida és un art, i l’únic problema és saber què és art.

Per aquell que està en un moment tèrbol, fatigant, preocupant per la seva absència de fruits, cal, entre salt i salt, dir-li que a la cursa que és la vida hi ha pujades i baixades, i llocs planers on la gambada és llarga, forta i plàcida, i on és un plaer córrer i sentir que el cos acompanya un ritme que fa passar el paisatge i les gents que ens animen, i que per gaudir-ho com cal, i es pot gaudir molt, cal fer petits canvis, veure-ho tot des del costat positiu, no permetre que res justifiqui cap abandó i disposar-se a allargar la gambada, i a ser un corredor magnífic, el millor que podem arribar a ser, canviant activitats. Què ens atura a no tornar a fer allò que ens agrada, per exemple llegir, escriure, observar, ser? Res. Només nosaltres no fent-ho, potser per ser en una pujada. Si estem en una pujada, cal no aixecar els ulls per veure el que ens falta per arribar a dalt, si és molt ens desmoralitzaria, cal mirar el terra davant, estrènyer dents i continuar corrent, i quan s’acabi la pujada, i les pujades sempre acaben, llavors cal gaudir de la baixada, o del pla,  allargar la gambada, i fer allò que ens agrada, que ningú ens pot prohibir fer, i que tornarem a fer, és clar que ho tornarem a fer.

I nosaltres 16, ahir, amb un ritme lent, conversador, tranquil, vam baixar setze caiacs i vam palejar fins a Culip, on vam envair la platja, vam esmorcar, vam tornar carregats amb troncs, i vam ser en un dia més dels molts dies que són magnífics i que justifiquen moltes mediocritats i misèries, i per qui digui que sempre diem el mateix, doncs sí, i també sempre fem el mateix, passar-ho molt bé, i qui no ho cregui, que vingui, i ho viurà i ho creurà. Tenim l’immensa fortuna de tenir amic i amigues que arriben d’arreu, i es troben amb els altres que també arriben d’arreu, i es diuen hola, hola, com va tot?, ara tornem a ser junts, tornarem a sortir, tenim la fortuna de tenir uns caiacs que com cavalls ens esperen sempre a Portlligat per a que els cavalquem, i tenim la fortuna de tenir un mar i una costa crec bastant privilegiada. I tenim temps, el nostre, i no desaprofitarem ni un segon d’aquest temps. Mai.

Ahir érem Gemma Pou, Tere Pomarol, Rosa Sadornil, Nathalie, Oriol Balliu, Quim Llauger, Lluís, Carles Batlle, Josep Parada, Manel, Mauricio, Diego, Xavier Masanés, Toni Sbert, Miquel i jo, ens podeu veure a les fotos, érem allà, ara som a les fotos, misteris de la tècnica, sempre tindrem la sort d’haver-hi estat.

Recordar que demà dilluns és lluna plena, i a més eclipsi, i hem quedat a les vuit del vespre a Portlligat, portarem el nostre menjar i beure, soparem en alguna platja, i a les 9.37 tornarem a ser al mar per veure com surt la lluna, palejarem una estona, segurament per Massa d’Or, Sa Rata, fins que la lluna estigui alta per il·luminar el mar. Benvinguts tots els que vulguin i puguin. Està anunciada tramuntana, no massa forta, i també núvols. Si el temps no acompanya ho deixarem per un altre dia, potser dimecres, ja ho veurem. 

UNA PINTURA

Ahir érem en un mar quiet i blau, dens i atrapat, que ens permetia palejar com si es tractés d'una pintura, era un dia d'una bellesa que només es pot viure.

Nathalie i jo vam sortir abans, a les dotze, per recollir fusta i dinar a les roques. Una pinzellada ens va dibuixar un lloc planer amb fustes velles i blanques, amb roques on jeure, i després amb una vista del horitzó mentre dinàvem.

Quan tornàvem cap a Portlligat ens vam trobar el grup principal que sortia cap a Cap de Creus. Eren Pia, Joana Valdivieso, Anna Giró, Pilar, Albert i Mauricio. Vam parlar amb ells, al mig del mar, i nosaltres vam tornar a Portlligat, teniem coses que fer a Figueres, i ells van seguir cap a Cala Bona. No sabem com els hi va anar, sabem que van tornar perquè avui al anar a buscar els caiacs pel Institut i eren tots. Si algú de ells llegeix això i pot explicar-ho en un comentari, ho agrairem.

Dissabte, si tot va bé, hi tornem.