AQUEST MON... EL NOSTRE MON

Ha pasat un any!  un altre si, ens preguntem coses , continuament ens preguntem coses, potser ara mes que mai, pero sempre ha estat així.....¿Que pasará demá? ¿Qui deçidirá? ¿ Qué farem si no trovem alló que neçesitem?  I mai , mai surt tot com ens ho havíem imaginat, de vegades ens en sortim, tal i com diu la cançó dels Manel i moltes altres ....no.
Pero el que es çert i real, es que continuem, tornem , hi som ! Sempre hi som!
A través del Caiac, hem conseguit, segurament sense saver-ho, alló que tanta gent está çercant tota una vida....alegría , il-lusió, feliçitat a la fí.
Alegría, i ara parlaré per mi, d´anar a Cadaqués, quan desde Barcelona pujo al cotxe i faig aquest camí que em durá al petit paradís de cap de setmana- Il-lusió, perque se que el que m´espera es trovarme amb tots aquests companys, que com jo troven la feliçitat, i no exagero gens, dins un petit vaixell amb un forat, amb el que navegarem unes hores en aquestes aigues entanyables i sempre diferents, encara que conegudes.
En tot aquests anys ha pasat molta gent per l´escola d´en mar, uns ja no han tornat, d´altres venen menys...
pero estic segur que tots han sigut feliços cada cop que han arrivat a Port Lligat i han marxat encara millor després de la sortida matinal o de tarda.
Parlaría de la Mariona, d´en Lluis Torrent i de molts, molts , pero no cal, ells son part ... i ho serán sempre.

Ahir disabte era l´ultima sortida de l´any  i ahir com tants i tants días hem gaudit.
!Qué mes dona tenir un rei gilipolla, que s´entreten matant elefants! o un govern rádical i carca , que ens posa de mala llet, intentant enfrontar-nos a tots i complicar la vida amb les seves incomprensibles deçisións.
Nosaltres !sortim al mar en caiac! i som  diferents uns i altres, es clar, uns volem un mar mogut, d´altres els agrada mes tranquil i planer, pero un cop dins el forat, tots`portem la mateixa samarreta de l´il-lusió.
Tots, en aquests anys hem tingut boniques historias, preçioses histories que moltes s´han fos com les ones de ses buquelles, mesclades entre les roques i la sal.
Sé que som diferents, a tots els altres clubs de caiac, se que potser no som els mes organitzats...pero a mi m´encanta com som! i segurament aquesta manera de ser o fer ens fá gaudir més encara, Som imperfectes, i tant... pero !I que!  si així ja ens esta bé.
Meravelloses sortides de nit de lluna, com la de Port a Cadaqués de fa çinc anys, que no oblidaré, Sortides amb ones, palejades llargas a Port- Bou , Llança  etc.
Graçies en Toni, hem sortit i ens hem obert....Cala Montgó, Medes ... i sobretot Menorca i Cabo Gata.
¿Qué mes volem?
Per aixó , ara , que ha pasat un altre any, de canvis , d´iniçis , també de finals, estic segur que no perdrem aquesta il-lusió que tots i totes tenim quan cada día ens dirigim a Port Lligat, perqué savem que un cop dins el forat aparquem feines i malts de cap, per tant sols ....navegar, remar, sentir, viure.

!QUE  SIGUI UN MOLT BON ANY , COMPANYS (  HO SERÁ...JA VEUREU)

SALUT I ONES!


MIQUEL

LLUNYANIES

Dissabte vam sortir i vam palejar per les estepes de Siberia i vam arribar a l’illa de Mallorca, la gran, i després per la tarda ens va arribar Nova Zelanda, mentre des de lluny sabíem del Estret de Magallanes. Som tots ells, i també la pena de la condició humana, a vegades individualista, conspiradora i excloent.

Érem Anna Giró, Tere, Pilar, Cristina, Nathalie, Nardo, Josep Parada, Josep Flor, Diego, Xavier Masanés, Toni Sbert, Miquel i jo. Feia dos dies que Diego havia tornat del seu viatge de catorze mil kilòmetres a Rússia, ple d’il·lusió neta i admirable; Toni Sbert ens visitava una mica apagat pel cansament; tots vam palejar fins Massa d’Or i després vam parar en un lloc del Cap de Creus, on vam xerrar i menjar.     

A la tarda vam fer dinar/reunió de Umiiartoq Escola d’en Mar a la nostra nova casa. Es va afegir Toni Albert, just arribat de Nova Zelanda, Natalie Corcoll, Rubén i Nico. Vam parlar de Marta Duch que és en expedició al estret de Magallanes. Després vam quedar per fer reparació total de material amb l’ajuda de Toni Albert, vam plantejar la possibilitat de sortir dijous en lloc de dimecres, i jo vaig proposar eliminar el concepte de socis, és a dir, que ningú tingui que pagar, però van dir que es sentirien millor fent-ho, pagant. Cap problema, però vam insistir en que el fet de pagar no dona cap privilegi, ningú podrà dir jo pago, aquell no, doncs jo puc i aquell no pot. Tots som iguals, i qui paga és només per ajudar, res més.

Jo estic aprenent a callar, és sabut que el mal karma fa parlar, i cal desconfiar de qui parla molt. I callant diré només que des de Siberia arribaran meravelles, que Toni Albert és igual de feliç aquí que a Nova Zelanda, que Toni Sbert és en la terra dels Lotofags, que Marta Duch és rica i admirable, i que nosaltres continuem navegant, plens d'anims.

Aquest dimecres es sortirà pel matí i per la tarda. 

EL PARADÍS EXISTEIX

A la fi l’únic que queda són les històries que s’expliquen, que no existeixen ni han existit mai, i la fascinació de qui les escolta, sabent que allò que es conta és veritat perquè algú ho ha inventat

Avui contaré dues històries, una de mar, curta i precisa, i una de terra, més llarga i fatigant.

Dimecres passat vam sortir Cristina Masanés i jo, en un  dia primer blau, després gris, no vam veure quasi ningú, és hivern, vam arribar a la badia de Cadaqués, i des del Poal vam saludar a Nathalie, qui des de la terrassa de casa, una entre moltes terrasses al costat de l’Església, ens saludava pujada en una escala de mà perquè la veiéssim. Després vam tornar a Portlligat, un dia tranquil, suau i bonIc. Dissabte vam sortir Pilar, Carles Batlle, Xavier Masanés i jo, vam palejar xerrant fins Massa d’Or (Sa Rata), li vam fer el tomb, i Pilar i jo vam tornar, mentre Carles i Xavier enfilaven cap al Mar D’Amunt.  Pilar portava un divertit barret blau, i tot era tranquil·litat i llum, una llum especial d’hivern  

Ara contaré la història de terra. La vaig escriure diumenge passat, dia 9. La transcric ara, lluny en espai, temps i sentiment.

“Avui parlaré d’una història crepuscular on els personatges, com en aquelles pel·lícules de l’oest, són algú que ha deixat darrera la força de la joventut, però encara té un punt enlluernat i un resta d’experiència, i una dona plena de força que desprèn calor, alegria i vida.

Avui he corregut la marató de Castelló, 42 kilòmetres i 195 metres. I ha sigut una aventura de les que no s’obliden. Escric mentre Nathalie condueix de tornada a Barcelona i encara tot és recent. La marató és, per una part, els mesos d’entrenament, soledat i constància, i per altra, el dia de la marató. Avui ha sigut aquest dia, però ha estat marcat pel dies d’entrenament. Per dos raons: una, perquè físicament m’he trobat molt bé, l’altra perquè he començat la cursa lesionat, amb una sobrecarrega a la cama esquerra deguda als entrenaments.

Els últims quinze dies no he pogut córrer, i he caminat coix. Aquest matí, al esmorzar del hotel, envoltat d’altres corredors en plena forma, joves, àgils i prims, quan jo m’aixecava no podia caminar sense coixejar, molt, era ridícul que pogués córrer tants kilòmetres. O no.

Érem més de 2.500 corredors. Hem sortit, un moment màgic, i ho hem fet amb fred i molts ànims generals. I ha passat el que em pensava que passaria. Amb l’escalfor he corregut bé, he fet la mitja marató en un temps per sota de les 2 hores, uns vuit minut més ràpids del previst, volia fer la Marató en 4.30 hores i portava un temps de menys de 4 hores. Però a més em trobava bé, corria fàcil, fins i tot he pensat en anar més de presa. Podia fer fàcilment bastant menys de 4 hores.

A partir del kilòmetre 26 m’ha començat a costar aixecar la cama lesionada, i aviat no la podia aixecar. Era com arrossegar una pedra. Era el previst en una lesió per sobrecarrega. Els kilòmetres m’han sobrecarregat. Al kilòmetre 29, quasi 30, he tingut que parar, vint metres abans d’on era Nathalie, casualitat, no l’havia vist. Ella m’animava a continuar corrent, però jo no estava cansat, la respiració era tranquil·la, tenia forces, però la cama es quedava enrere, era com arrossegar-la. Els dotze últims kilòmetres han sigut una de les proves més dures que he viscut. Si cal ho repetiré: els dotze últims kilòmetres han sigut una de les proves més dures que he viscut.

Però me’n alegro d’ haver-los viscut, t’enriqueixen, et fan conèixer més vessants de la vida, crec que et milloren. Qui hagi fet una prova de llarga distància comprendrà la dificultat que he patit. Et queden encara dotze kilòmetres, i no pots córrer. Tens força i et trobes bé, però l’únic que pots fer és caminar amb passos llargs, arrastrant la cama, o córrer curtes estones, mig coix, incomodo i patint. Un kilòmetre és fa etern, i pensar en els que queden és una tortura. I pitjor si passes per davant del hotel, com jo he passat, la temptació és fàcil: estic lesionat, em retiro i s’acaba el patiment, no passa res.       

Ho he pensat moltes vegades, retirar-me, era el més lògic. 300 corredors han abandonat. Respectable, cadascú té les seves circumstàncies. He tornat a trobar a Nathalie, li he demanat que m’esperes a l’arribada, la imatge de la meta i ella esperant allí he pensat que m’ajudaria.

Arribar fins al kilòmetre 32, només 2 des del 30, ha sigut duríssim, i llavors penses en els deu kilòmetres que et queden, i no pots imaginar el moment de veure el 42, creus que mai arribaràs. He patit, és veritat, però també he conegut la marató de qui arriba com pot, i els ànims de la gent que et voldria portar, que et dona consells de com aixecar la cama, de com córrer sense que et faci mal.

Quan per fi he arribat al 42 he vist el recorregut que em quedava, 195 metres en un parc. Se m’han fet molt llargs, molt. Volia córrer i no podia ni trotar, la meva cama esquerra era d’una altra persona. Al final he arrancat els últims metres. Nathalie m’animava des dels arbres, més allà de les tanques. Mai sabrà el que he agraït la seva presència, molt recorregut era al centre de Castelló i li permetia veurem en diferents llocs, i també al final córrer al meu costat, animant-me, mai he d’oblidar el color vermell de la seva jaqueta, i la seva disposició, li agraeixo molt, les persones som l’afecte que donem i el que ens donen, res més.    

A les set maratons anteriors havia arribat amb temps d’entre 3 hores 15 i 3 hores 20, i no ho dic amb cap orgull, crec de veritat que qui acaba la seva marató pot estar orgullós, tant se val el temps, però jo mateix podria pensar que arribar amb 4 hores 38 minuts reals (temps de xip, no de sortida, sempre hi ha uns minuts de diferencia que són els que tardes en arribar a la catifa després que els primers han sortit), i caminant i mig corrent els últims dotze, és un fracàs, però estic content. He corregut molt bé 30 kilòmetres, amb un temps sobrat que m’ha permès després arrossegar-me dotze kilòmetres i arribar vuit minuts per sobre el temps previst, i he patit dotze kilòmetres, però no he abandonat. Estic content pels últims kilòmetres d’infern, sempre i en tot, tindré més resistència.

Al hotel he pres un bany calent, Nathalie m’ha portat una cervesa, i he descobert que el paradís existeix. El paradís és fer coses sense sentit, les inutilitats que formen una vida i que tant valen, conèixer l’èxit i el fracàs, i mantenir-te distant de tots dos, viure’ls acceptant-los amb alegria, la que jo tenia bevent aquella cervesa en una banyera d’aigua calenta. El paradís és fer i després seure. El paradís era en aquella banyera.

He començat parlant de westerns, pel·lícules de l’oest. N’hi ha una, Eldorado, amb John Wayne protagonitzant un pistoler ja vell i amb una antiga bala allotjada a l’esquena i que a vegades li paralitza mig cos, que acut en ajuda d’un amic, Robert Mitchum, també vell, qui és xèrif i té problemes amb els dolents. Un jove els acompanya. Després de moltes dificultats, i com correspon, guanyen els bons, i com altres pel·lícules de l’oest, aquesta acaba amb els dos protagonistes caminant amb majestuositat pel carrer principal d’un poble ja tranquil, un poble que ells han fet tranquil, només que en aquest cas el dos pistolers son vells i caminen amb crosses (Mitchum havia estat ferit, i Wayne havia patit un atac immobilitzant de la seva esquena), però les crosses no els fan perdre la seva majestuositat. Són vells i atrotinats però tenen la força de qui no abandona. I mentre no abandonem som immortals.

El jove, al llarg de la pel·lícula, recita a Wayne un poema de Poe que parla d’un home que es passa la vida buscant Eldorado, i quan ja és vell troba un ombra, un fantasma, qui quan l’home, ja desesperat, li pregunta on pot trobar Eldorado, li respon que per trobar Eldorado ha de pujar i baixar muntanyes, ha de creuar valls, ha de buscar sempre, és a dir, la cerca d’Eldorado és Eldorado. 

No ens compararé amb vells herois de westerns, només diré que a la banyera he sentit que valia la pena haver passat dies i dies d’entrenament, haver sortit a córrer un inútil recorregut de 42 kilòmetres, haver gaudit i patit, i haver acabat en una banyera que era un paradís, bevent una molt merescuda cervesa que m’ha portat la meva companya que és en llum i en foscor, com cal. El paradís existeix i el portem en nosaltres.  

Castelló és per a mi ja per sempre llum, color i alegria.

No tornaré a córrer una marató, hi ha un temps per tot, però soc feliç havent-les corregut. Veig la vida, i és meravella.”

EMOTIU RETORN

Disabte ha estat un día curiós, en Mutur no hi era ja que era camí de Castelló de la Plana per correr la marató, en arrivar a Port Lligat ja m´esperave en Jordi Rotllan disposat a fer front a una forta tramuntana, ben aviat hem vist que no venía ningú mes........ pero.... ha parat un  "pañal", perdó, vull dir un cotxe amb un pare orgullós, content i ple de "babas" de la seva preçiosa filla Marina, !En Toni Sbert! per fí, ja l´esperavem, ja teníem ganes de veurel per aquí i palejar amb ell......pero... de seguida ens diu -Tan sols he pasat a saludar, estic molt cansat, no he dormit bé...eh .!DE CAP MANERA! Després ens posave l´excusa de que s´havía deixat els escarpins. !Aquí als armaris en trovarem ... i tant que si! Il´hem convençut, tampoc ha costat masa .
Disposats dins els forats dels caiacs, hem fet un recorregut, costaner fins Guillola i com sempre el tros primer ha sigut una mica dur( res de l´altre mon) pero hem anat xerrant els tres i el çert es que ha sigut molt agradable, de tornada, ha sigut molt façil, tan sols havíem de seguir  el magnífic riu que ens ofería la tramuntana i arrivar ha sigut un passeig. Es molt agradable tenir gent al grup com aquest parell, en Jordi es una persona que sempre té una molt bona disposiçió i es una agradable companyía i en Toni... en Toni si no existís, l´hauríem d´inventar, ara ha vingut , deia ell, cansat  de no dormir a causa de la paternitat reçent, pero ha sortit i aixó es el que compta.
Hem quedat per el disabte día 22, on tornará per aquí i tornarem a sortir, com sempre, aleshores amic et podrán veure tots els altres companys.

DIUMENGE

Al matí m´he llevat d´hora i he vist , la tramuntana, encara era forta !Fantástic!
He sortit cap a Port Lligat, aquest cop era jo sol, en Mutur aquestes hores ja estaría corrent en "calça curta per Castelló preocupat per fer una bona marató.
Avúi,  tenía moltes ganes de remar, tenía ganes de cansarme de debó i he deçidit anar fent totes les cales el mes rápid posible, entrave i sortía de totes i així fins arrivar a Jugadora.
He pensat tornar ja a Port Ligat .....pero m´ha pasat per el cap anar a Sa RATA, desde la Cova de l´Infern on era en aquell moment, !dit i fet! ha costat , pero ha sigut molt divertit, un cop allá he agafat  la mateixa inerçia del mar i....directe a Port Lligat, mentre remave (la tramuntana havía baixat una mica) pensave lo ben parit que está el Cap de Creus i tota aquesta costa i es que tot i que la coneixem perque hi hem navegat molt , el mar ens la fá diferent i continuament canvía de forma.

!Som molt afortunats companys!  
SALUT !   I FINS AVIAT

MIQUEL

FRED

Només dir que dissabte la tramuntana continuava bufant, força 6/7 i feia molt fred. Nathalie i jo baixavem a Barcelona, però avans vaig passar pels armaris per veure si hi havi algú sense massa seny, i havia tres persones, Pilar, Josep Parada i Nardo, vam obrir els armaris, van sortir, uns herois, i sé que van tornar perquè Pilar em va enviar un sms dient que no havien patit la tramuntana però sí el fred. Donarem més detalls.

TRAMUNTANA

Avui, dimecres estava anunciada tramuntana força 9 / 10 amb ratxes força 11, plovia, feia fred, dia ideal per no sortir, quedar-se a casa, passar potser per Portlligat i veure si havia algú, dubtós, Miquel era a Barcelona, Josep Parada havà dit que no podia venir, dia doncs de descans. Però al matí ha trucat Miquel, tenia festa i estava pujant per palejar. Alarma.

Cap problema, una excusa magnífica per vestir-me de feina i enfilar cap a Portlligat, on amb Nathalie hem baixat caiacs, han arribat Miquel i Anna Giró, i hem sortit, Nathalie no, ella encara té seny i ens ha fet fotos des del penya-segat. Fotos d’encomiat. Sempre es podrien ensenyar als fills i filles, mireu aquest era el teu pare, o la teva mare, l’últim dia que se’l va veure. I és que la tramuntana bufava forta. No era excessiva, es podia palejar bé, potser força 8 amb ratxes força 9. Sobretot les ratxes eren molt fortes, recordaven a les de Cabo Gata, i aixecaven força polsim. Anna Giró s’ha portat de meravella, tot i que a vegades no avançava, jo l’hi deia allò de “ara ha parat, aprofita i avança”, i era veritat, però en un moment ella m’ha dit “vols dir que ha parat?”,  tenia raó, el vent bufava fort, però jo també la tenia, ja sabeu que amb tramuntana cal veure venir les ratxes, galopen des de lluny, aguantar-les i quan han passat, apretar.

Hem negociat el vent primer fins S’Alqueria, després fins al Jonquet, i finalment fins a la platja de Guillola. La tornada ha sigut en algun moment dura, al Cap d’en Roig Anna i jo anaven oberts i les ratxes des de popa eres perilloses, m’han fet altra vegada pensar en la possibilitat de sortir literalment volant, el caiac aixecat, però hem arribat a Portlligat, on Miquel ha tingut l’idea definitiva, ¿anem a veure com està Boquelles?, i anar-hi ha sigut fàcil, però tornar, amb el vent acanalat ha sigut potser el més dur, Anna feia temps que no palejava, però tot i així, encara que hi havia estones que li costava avançar, ha arribat a la platja.

Un dia magnífic. Cal agrair a Miquel l’idea de pujar i sortir, nosaltres no haguéssim sortit. La vida es això, decisió i oportunitats per pujar al tren que passa. Miquel ha berenat i ha tornat a Barcelona. En veritat li agrada el mar i palejar. Al arribar m’ha trucat i a la veu encara portava tramuntana. Se’l sentia feliç.

MAURICIO S'BARBARO, MAURO

Fa moments, aquest vespre de dilluns, he rebut una trucada, i al respondre no he sentit cap veu, només es sentia una remor que era de mar, o així em semblava. S’ha tallat la comunicació, però una nova trucada m’ha tornat el soroll del mar i, aquesta vegada, es sentia també una veu. Era Mauricio que em deia que estava a la popa del vaixell, que estaven sortint del port de Barcelona, que se’n anava, adéu, adéu, i s’acomiadava, quina emoció saber-lo entrant en el mar dins d’un vaixell immens, segons ell el més gran que mai havia vist, tan diferent en mida al costat d’un caiac, i el seu to de veu era alegre, com sempre, sense problemes, com quan va plorar a Fornells al saber les dificultats d’un paisà seu, i fins i tot quan després parlava de les seves llàgrimes, destil·lava alegria.  Et trobaré a faltar, Mauro, eres algú en qui es podia confiar, que sempre era positiu, que cridava entre ones i em feia girar pensant que hi havia problemes, i no, era el teu crit de sempre. De veritat que en poc temps t’havies fet entranyable, algú de color clar que m’animava i alegrava. Estaràs dies en el vaixell,  després viuràs en el teu país, Uruguai, on segur que seguiràs sent qui ets, noble i nen, un amic.

Poc abans de la trucada de Mauro, Nathalie m’ha dit que Miquel havia fet una entrada al blog. L’he llegit. Miquel té dret a dir, i diu bé. Jo havia preferit per discreció no parlar al blog de circumstàncies que afecten a pocs, millor fer-ho entre nosaltres, però si ja s’ha parlat, diré el mateix que Miquel, benvingut tothom a Portlligat, deixem lluny dels armaris de Portlligat, si podem i sabem, intrigues i enuigs infantils, i siguem forts per afrontar el present carregant el dit i fet. Jo ja no recordo res, i el temps ajudarà a tothom a oblidar. Mauricio ens ha ensenyat a ser nens sense malicia ni rancor. Jo no recordo res, no tinc raó ni manca de raó, seré com sempre a Portlligat, i Eduard serà benvingut si vol venir, el mar serà allí, no podem ser tan ximples, espero el dia en que amb alegria el veuré arribar.

He deixat pasar temps....una mica de temps... crec que el sufiçient i ara voldría  escriure quatre ratlles, perque crec que ho he de fer.

A la vida no hi han dues coses, ni dues sutuaçións,ni tan sols dos moments iguals, mai res es igual.
Menorca va ser blave i lluminosa i Cabo Gata gris i mes fosc. ! I que !
Primer de tot dir que jo ho he pasat de meravella, he gaudit d´una companyìa magnífique, com sempre,
hem navegat en un mar i una costa, diferent, pero molt atractive, ens hem ajudat quan calía els uns als altres perque som bones persones i perque savem com fer-ho i tot i que no us enganyaré m´hauría agradat arrivar fins a playa de los muertos (també té collons el nom), vaig entendre i respectar la deçisió d´en Toni ja que així havía de ser.
I fins aquí Cabo de Gata.....ja es historia.
Ara m´agradaría dir el que jo voldría-
Fa molt temps que vaig en caiac i tothom sap el que m´agrada el mar, pero hi ha mes.... veureu a mi em fasçinen les ones, m´atrauen, gaudeixo entre elles , m´agrada remar amb ellas no contra ellas, se que es difíçil d´explicar pero es que aixó es el que sento, el mar es amic mai va en contra, de vegades et diu...!Ep t´estas pasant! i es quan s´ha d´anar en compte, ho se i ho respecto, així com respeto a tothom, ho he fet sempre. Pero es que hi ha lloc per tots, el mar es gran i versátil i a tots  ens pot satisfer.
Surto molt a navegar sol i m´agrada, i ...si ,m´agrada arriscar, es un bon repte, pero també m´agrada anar amb el grup fer broma, gaudir amb tots, ho pasem bé.
Dissabte pasat, quan tornave a Barcelona, desprès d´asistir a la presentaçió del magnific llibre d´en Puig, no em treia del cap L´Eduard, pensave en ell i amb el bon rotllo que tots hem tingut sempre amb aquest, ja amic, i entranyable bióleg, apasionat del mar, dels oçells i exçelent company, en totes les sortides.
M´agrada trovarte a Port Lligat, company, has de ser-hi, i se que tots pensen com jo-
La vida, com molt bé dius ja es prou dura, pero ens ofereix la posibilitat i l´oportunitat de gaudir.
! Aprofitem´la donç, collons!
!Ara que per fi, havíes entés que et dius Agustí! 
 Salut a tots i fins aviat

MIQUEL      

UNA ROTLLANA AL SOL

Avui la vida passava alta, molt alta, com un huracà, i nosaltres no podíem sentir-la, només podíem imaginar com era sentir-la, una ratxa constant de vent contra la cara, però estava tan alta, tan llunyana, que només hem pogut imaginar-la mentre pegats a terra carregàvem els caiacs cap el mar.

Érem Carme, Tere, Pilar, Nathalie, Montse, Cesc i la seva filla Elisabet, Josep Parada, Mauricio i jo, i el vent era desconegut, un sud-est força 5 o 6, que lluny al horitzó aixecava ones i ens intrigava, com seria navega’l? Em tret amb precaució el nas a la bocana de Portlligat i hem palejat sense problemes fins la badia de Guillola, el Jonquet, i la platja Guillola, on hem tornat contra vent, i tots s’han quedat a Portlligat, mentre Cesc i família exploraven l’illa de Portlligat, i Josep Parada i jo sortíem a mar obert, on el vent tampoc pegava fort, les ones eren mar endins, nosaltres continuàvem protegits per Punta Oliguera.

Al tornar als armaris hem trobat totes les dones assentades sota un sol magnífic, xerrant, amb aire de ser felices, s’han obert cerveses, tothom ha parlat, força estona, hem viatjat amb paraules, i llavors Mauricio ha dit adéu, adéu, se’n anava, i se’n ha anat, a Uruguay, la seva terra, a treballar i viure, tornarà potser uns mesos al estiu, poc temps, i aquells que el coneixem hem sentit pena, pena de veritat, no hi ha dret, els amics se’n van, i la vida seguia passant, molt amunt, com un huracà, i nosaltres no podíem sentir-la, només imaginar-la, però l’imaginació és forta i a la rotllana de cadires, gent i cerveses, hi ha arribat el vent de vida.

El passat dimecres van sortir Albert, Josep Parada i Javi, amb tramuntana no massa forta, però donant Josep i Javi el tomb a Encalladora van patir, molt, Josep diu que més que mai, Albert el va esperar a Sa Freu, tot va quedar en una llarga estona d’ensurt surfejant ones gegants entre Encalladora i Sa Rata. Aviat farem cursets de rescat. Els necessitem.

Dimecres, si tot va bé, sortirem altra vegada.

INERCIA

Ahir va ser un bonic dia gris de mar amb ones i vent de l’est. Vam sortir per inèrcia, i ho vam gaudir. Va ser un dia tranquil. Érem María, Santiago, Carles Batlle, Xavier Masanés, Diego, Mauricio, Miquel i jo, vuit, i vam sortir per Boquelles, amb ones importants que trencaven. Diego, Xavier Masanés, Santiago i Miquel van quedar xops per la bufetada d’aigua que una ona els va propinar. Vam palejar fins Mesina i no vam passar pel mig perquè les ones eren allí perilloses i jo recordava la vegada quan amb Toni Sbert ens va sorprendre una ona lateral. Ahir la situació era bastant pitjor, i vam enfilar cap a Cap de Creus. Les ones a babord eren incòmodes. Vam parar a Jugadora, i la tornada, encara que una mica complicada, va ser més fàcil del que semblava.

A la tarda ens vam trobar a la Sala Meifren del Casino, on es presentava el llibre “Imatges de la Costa Brava” de Jordi Puig. Un plaer trobar sensibilitat, constància, entusiasme, passió tranquil·la estesa al llarg de molts dies. El llibre es la condensació d’una creació d’artista que gaudeix amb el que fa. A vegades no sabem dir el que pensem, i passa el moment d’haver-ho dit, així que pel que potser no vaig dir ahir, ara dic que penso que persones i accions com les de Jordi justifiquen el conjunt de ser humans, i l’alliberen de tantes misèries i mesquineses. Hi ha bellesa. Per qui arribi trist als armaris tristos de Portlligat, recordar que arreu hi ha bellesa. Cal només captar-la, i gaudir-la.     

I ara, per a res relacionat amb el que he dit, parlaré de quelcom que pensareu que té res a veure amb el mar i els caiacs. I potser teniu raó. O no. Estic preparant una marató, una experiència que no té explicació que la justifiqui però que està molt bé, i també molt malament. Ningú amb seny comença a córrer perquè sí i intenta no parar de córrer durant 42 kilòmetres. Per no dir el gran nombre de kilòmetres que setmanalment cal fer per poder córrer els kilòmetres que no tenen sentit ni explicació. Hi ha setmanes que cal córrer entre 60 i 70, altres entre 70 i 80 kilòmetres. Durant un mínim de tres mesos. És a dir, durant tres mesos no fas altra cosa que córrer, o això et sembla. Els diumenges són 30 0 32 kilòmetres, els altres dies menys. Dos dies de descans a la setmana, per a mi dimecres i dissabtes, els dies de paleig. Molts kilòmetres. Segur que comenceu a entendre allò del seny, o més bé la falta de seny. Tot per arribar un dia i que un senyor, davant de sis o set mil grillats en pantalons curts que han fet la preparació i esperen darrera una línia, digui “ja” i, au, a córrer. Perquè sí. Quina animalada. I jo la faig.

Serà la meva última marató. I no dic crec que serà, perquè és segur que serà. No perquè després d’aquesta tindré seny, no, sinó perquè no vull castigar massa les cames. De fet ja les he castigat massa.

Volia fer la Marató de Lisboa, perquè a Lisboa tot acaba, els rius, Europa, Asia, el sol, i estava be acabar allí la meva experiència maratoniana, però quan vaig veure el recorregut, vaig recordar que Lisboa és una ciutat amb moltes pujades i baixades, res aconsellable per una Marató, i vaig decidir prescindir de imatges bucòliques d’allà on tot acaba, i em vaig a apuntar a la Marató de Castelló de la Plana, que per això té aquest nom, i la Marató serà plana. I jo estaré content.

Si es que es pot estar content saben que surts per patir por de que arribi el moment quan no et queden forces ni reserves i corres per entrenament, no per força de voluntat, com molta gent pensa, perquè quan no tens reserves, la voluntat no et mou, però et mouen els muscles acostumats a córrer en circumstàncies fàcils i difícils, et mouen els kilòmetres fets al entrenament. Per això és tan important no perdre ni un dia d’entrenament, ho agraeixes el dia de la carrera.

Però res és matemàtic, i per molt que hagis entrenat, el dia de la carrera el teu rendiment és un misteri. Per això tothom corre tement aquell moment quan el cos diu prou, el famós mur, i pares però et queden potser encara deu kilòmetres que cal recórrer, caminant i fracassat, perquè no pots agafar un taxi, o sí, però la imatge és lletja, i esperar el cotxe escombra és dur, els que van dins són un sac de mals, desfetes i penes, i llavors et queda això, caminar patint, o pregar per no ser allí. Però hi ets. Per això més val ser-hi en condicions mínimament bones. 

Al llarg de la meva vida he fet set maratons, aquesta serà doncs la vuitena. Sempre les he fet en els mateixos temps, de 3 hores 15 minuts a 3 hores 20 minuts, que crec és un bon temps per un aficionat. L’ultima la vaig fer fa més de deu anys, ja ben passats els cinquanta anys, i vaig mantenir el temps habitual. Miquel va córrer amb mi, per ajudar-me amb la seva companya, els últims cinc kilòmetres. Sempre s’agraeix saber que en un punt determinat t’espera algú que correrà uns kilòmetres amb tu. Ell m’esperava al kilòmetre 35. Els dos últims kilòmetres els vaig fer sol, és un plaer fer-ho si et sents bé, i aquell dia jo em sentia bé.

Ara m’he informat dels records de temps, segons la meva edat, per no equivocar-me en el ritme a mantenir durant la carrera, i sé que em correspon tardar una hora més, que sembla molt, però que és afegir poc més d’un minut per kilòmetre. Intentaré fer 6 minuts el kilòmetre, fent mitjana amb 5.45  la primera meitat, i 6.15 la segona. 4 hores 30 minuts. Veurem.

Ara explico la relació entre l’aigua i la marató. El cas és que el dia que per entrenar toca córrer 30 o 32 kilòmetres, doncs fer-ho a Cadaqués és difícil. Normalment vaig llavors a Roses i corro a la vora de la platja i als aiguamolls. Dues vegades, havent tramuntana forta, he corregut dins de Cadaqués, però per fer 30 kilòmetres pel poble has de fer voltes i més voltes pels carrers. He trobat un circuit tancat i protegit de vent, entre Casino i Rocamar, tornant pel pàrquing, que té 2.5 kilòmetres, el faig dotze vegades i són 30 kilòmetres. La gent del casino em veuen passar dotze vegades per davant, durant 3 hores 15 minuts (hi ha gent que fa cerveses durant 3 hores i més), i suposo que al·lucinen.

Però els recorreguts llargs els faig als Aiguamolls, i allí, sistemàticament, sense excepció, em perdo. Direu que no tinc sentit de l’orientació. Potser. Però crec que els seus camins tenen sentit del humor, em coneixen, diuen ja està aquí aquell, i em porten a llocs impossibles. Una vegada, totalment perdut, que no desorientat, perquè jo sabia bé on havia d’anar, cap a Roses, però cap camí hi portava, al contrari, quan l’agafava perquè era direcció Roses, doncs aviat el camí girava i tornava allà d’on jo venia, i aquella vegada, portava ja vint kilòmetres, i no en tocaven més, vaig decidir tirar pel dret direcció Roses, decisió gens intel·ligent en uns aiguamolls, perquè aviat caminava, més bé saltava, dins de tolls d’aigua, fins que vaig arribar al canal més ample que té Empuriabrava. Allí em quedava l’opció de córrer fins el mar o fins la carretera, les dos opcions molts kilòmetres, i vaig decidir prendre una tercera opció, creuar el canal nedant, vestit i amb sabates de córrer i gorra, i mantenint fora de l’aigua el mp3 de musica. Jo era tota una imatge, i els que van al·lucinar van ser els d’un vaixell que va passar i que em miraven com si jo fos una espècie rara d’animal, un ànec més dels aiguamolls, asseguro que la seva cara era de no entendre res, i amb raó.

Divendres passat, per exemple, em tocaven 21 kilòmetres, i naturalment em vaig perdre i vaig tornar per l’autovia, però abans ja havia relliscat i caigut dins d’un bassal, i havia arribat a un final de carretera tancada per filats que vaig intentar escalar per arribar a un camí que es veia a prop, tot per no recular, però vaig pensar més intel·ligent recular que quedar atrapat en els filats, seria difícil explicar què feia allí.

Així doncs, no tot és entrenar corrent i prou, no, cal botar dins de bassals, o caure en ells, nedar canals, o fer tombs sense fi en un poble massa petit per les distancies.

Potser continuaré parlant de la marató, potser no diré més fins que, si tot va bé, la corri. Serà el 9 de desembre.

També vull dir que els armaris de Portlligat són una mica tristos, qüestió potser de la pluja, però aviat endreçarem i repararem el material, ja em quedat quan fer-ho, i llavors els armaris tornaran a estar contents. I nosaltres també.

Si tot va bé, el dimecres hi tornem.

NAVEGANT PER ALABAMA

Són temps de canvis. El temps acumulat durant anys permet no veure el que no volem que sigui però és. Però un dia el temps acumulat s'acaba, i llavors tot arriba amb cruesa, i es veu allò que no s’ha volgut veure: i es repeteixen antigues i habituals violències, arriba la mesquintat, la feblesa, i som el que som en veritat, i veiem com les persones se’n van per les portes deixant la fredor a la boca de qui veu el que no ha volgut veure. Són doncs temps de canvis.

Avui, entre Cudera i Cala Bona, entre ones altes però nobles, he comprés que som sardines tontes que tot ho creiem, tot, i a les que els taurons de dentellada fàcil i habituats a la violència s’empassen sense dificultat, tot cantant una cançó, sense problema. Mauricio cantava i buscava dones maques (bones), però és hivern i s’han acabat les dones maques, les platges són buides, temps de canvis.

I nosaltres palejàvem en un mar gris. Albert (que ha tornat) palejava al meu costat, i a prop de Massa d'Or, on el timonell portava l'embarcació, hem vist una persona fu-fu (paraula catalanitzada), és a dir,  una persona que vol riure sense parar, sempre, fins caure per terra, i a qui qualsevol reflexió fatiga, i llavors qualsevol dificultat, perquè només sap riure,  la fa abandonar i caure en burla i violència, i res, res, mai res, es treu de la violència, crec que ja ho he dit moltes altres vegades. La violencia genera més violencia. Les ones avui no eren violentes, no, al contrari, acaronaven, eren amigues. 

Avui érem Pilar, Josep Parada, Santiago, Albert, Mauricio i jo.

Direu, com altres vegades heu dit, què té que veure palejar amb taurons i persones fu-fu? Doncs que els blogs no són quimeres, ni tampoc ho són els grups que sense individualitats palegen, perquè a més de riure, ajuden, perquè tenen voluntat de ser nobles, i no cauen en la violència fàcil de qui tot ho té clar. Avui les ones eren fosques, però amigues, i nosaltres palejàvem perduts, però decidits. Temps de canvis.

I tot es tornarà a repetir.

La setmana passada jo no hi vaig ser, però sé que dimecres i dissabte van palejar, unes sis o set persones cada dia, o potser més, la informació l‘hem oblidat. Tot sense problemes.

Recordar que el proper dissabte, dia 17,  a les 18:oo, a la Sala Meifren del Casino, Cristina Masanés presentarà el llibre “El paisatge de la Costa Brava”, de Jordi Puig. Tant Cristina com Jordi palegen amb nosaltres; jo també intervindré en la presentació perquè Escola d’en Mar Umiiartoq la patrocina. Les fotos són magnífiques, de veritat. Jordi és un artista enamorat d’aquesta costa, i això es nota en el resultat. Benvinguts.

I benvinguts el mateix dissabte, al matí, a Portlligat, on si tot va bé palejarem en un temps que encara serà de canvi.

CABO DE GATA

La vida, per sort, està feta de singularitats. Si no fos així, si tot fos uniforme, no hi hauria un David de Miguel Angel, unes cantates de Bach, un Ulysses de Joyce, una pintura de Van Gogh o Modigliani, ni tantes obres d’art humanes o de la natura que, de ser tot uniforme, no podríem percebre. La vida mai és igual, per més que els humans puguem creure que les nostres accions han sigut ja fetes milions de vegades abans. Potser hi hagi una pauta que s‘aproximi a la repetició, i aleshores les accions, per repetides mancaran singularitat, seran vulgars, i encara que efectives per la seva mecànica, no ens transportaran ni ens faran sentir el que una obra d’art ens fa sentir per la seva singularitat. Però no tothom qui pren un pinzell o un cisell, o escriu o interpreta una partitura, o trama l’estructura d’un viatge escrit, és capaç d’aconseguir una singularitat que ens transporti. També a l’amor, tant l’amor físic com l’emotiu, una carícia, per més que mil vegades repetida i en aparença igual, si està portada per un esperit capaç d’assolir la singularitat, pot ser única, diferent, i tenir res a veure amb altres que a traves de la repetició i la mecanicitat busquen i obtenen un resultat efectiu però que és lluny de la força que desprèn una obra d’art. La vida pot ser mediocre i falta de llum, o pot estar feta de singularitats; i conèixer-les, viure-les i experimentar-les és un plaer que ens enriqueix.

El dia 3 de Novembre, al voltant del migdia, al Cap que hi ha tot sortint de Cala San Pedro, després Las Negras, es va produir una obra d’art que, com tot obra d’art, va ser el resultat d’un conjunt de circumstàncies, humanes i naturals, que venien de lluny i que van possibilitar un resultat que qui el va poder i saber percebre no oblidarà.

Érem 16 caiacs, el temps anunciava vent de ponent fort, i arribant al cap vam començar a sentir fortes ratxes d’un vent per nosaltres desconegut, en una costa també desconeguda. Les ratxes eren inesperades i impactants, i tot i que ens empenyen per popa, ens desequilibraven, i feien que ens sentíssim insegurs. La veritat és que en un moment donat (i després Toni Albert, molt més experimentat que jo, em va confirmar el mateix sentiment), vaig pensar que allò podia acabar en desastre, és a dir, podien començar a bolcar caiacs, un darrera l’altre, impossibilitant o dificultant el rescat de tots.

Llavors és va donar allò que tant em demanat: els més forts van escortar i protegir als més febles, i tot i que tots vam patir un mar d’allò més difícil, amb paraules tranquil·litzants i amb consells, en mig d’un infern de ratxes desestabilitzadores, vam anar deixant darrera els penya-segats més difícils. Annika va bolcar dues vegades, però aviat va ser sobre el caiac, apropant-se a lloc segur, protegida, tranquil·la.     

Vam tenir que passar altres caps, encara amb dificultat, fins arribar a Cala Amarga, on vam desistir de continuar, com teníem previst, fins a Cala los Muertos.

Va ser una experiència gratificant, una obra d’art composta amb vent, mar, dificultat, companys, ajudes, nervis, empeny, i sobretot amb temps, el nostre, érem afortunats tots per ser allí.

Han sigut cinc dies, tres de paleig amb temps atmosfèric adequat, en un hostal familiar on compartir esmorcar, sopar, i llums de colors a les habitacions, uns dies on ens hem conegut millor, ara cadascú sap qui és l’altra, sense problemes.

Gràcies a tots. A Toni Albert i Eva per ser una parella acoblada  i tendra, difícil de trobar, i per la seva amabilitat i disponibilitat sempre. A Patri per ser un tot terreny que sempre va davant i de la que no cal preocupar-se perquè sempre arriba sense problema, encara que a vegades, entre ones i vent, tingui ganes de plorar i ningú ho pensi perquè la Patri no necessita ajuda, i també gràcies per la seva capacitat amb la intendència, vam dinar cada dia de meravella per dos euros. A Natalie Corcoll per mantenir la calma quan no en tenia cap de calma, i per mirar-me, mentre jo li deia “molt bé”, amb cara de “vols dir?”, i a pesar de tot mantenir-se fins sortir del ensurt, i gràcies per ser a la Playa de los Muertos, al vespre, tots vam ser amb ella perquè tenia raó, mai un s’ha de sentir malament per passar-ho bé quan s’ho mereix. A Tere per ser capaç d’allò que no es creia capaç, mantenir-se amb seguretat allí on es pensava ella que no la tenia, també per ser discreta, i amable, i per tenir un pare mag, no tothom pot tenir-lo, gràcies doncs per ser i per creure en ella mateixa. A Pilar per voler sortir del caiac en mig del vendaval, i quedar-se en unes roques de impossible accés, i per ser el que ara és i que encara és a temps de continuar sent, i pel que farà un dia que ha de arribar, palejar en mig del temporal , entre ones i vent, sola i per amor, fins a Playa de los muertos.  A Annika per bolcar i bolcar, i mantenir la calma i el somriure, és persona tranquil·la, d’altres latituds, i agrada veure-la en aquestes altres terres. A Nathalie per ser la meva companya, i per demanar, a qui la va voler escoltar, en Miquel, que parléssim, perquè parlar, com vam parlar, mai fa mal, i per patir el fred i punyent menyspreu de qui no va voler escoltar-la. A Rostia per ser noble i romàntic, encara que ho amagui en una actitud forta i adusta, i per ser un amic, quelcom que té valor i costa trobar. A Patrik, el nen, per la seva vitalitat i la seva inacabable alegria, i també pel concentrat pensament quan li parlen. A Josep Flor per ser fort i discret, li desitgem que surti dels seus problemes de feina, mereix ser feliç, i segur que ho serà, i desitgem també que cregui i comprengui que la vida no és blanc o negre. A Xavier Masanés per existir sense soroll, per ser la discreció personificada, i per fer-se estimar tant com l’estimem, encara que no li podem dir ni fer-li saber perquè, per discret, costa trobar-lo, sembla que no hi sigui. A Josep Parada per pujar corrent amb mi una pujada que matava, per ser sempre disposat a qualsevol aventura, per ser una mica un nen, per preguntar-me un dia, perquè sí, mentre jo era assegut en una pedra, “com estàs?”, les paraules s’agraeixen. A Manel per mantenir una calma i una presència que, en mig de dificultats i equilibris, ajuda, i pel seu sentit del humor, amb el que es pot sortir de qualsevol situació incomoda que ell no ha provocat. A Miquel per actuar, el dia del vent, ajudant a tots, veure’l a prop ja tranquil·litza, i per ser ell, amb migranyes nocturnes i sentit del humor diürn, vam parlar i tot es va solucionar, encara que hi ha qui no ho creu, allà ell, fins el proper problema, que també es solucionarà, jo no seria qui soc sense el temps que he tingut Miquel a prop meu. A Mauricio per ser un nen amb idees de bomber, i altres vegades amb idees genials, per ser entranyable, per ajudar sempre, sempre i sempre, per la seva tranquil·litat i per la seva imatge vestit de manera indescriptible però singular i seva. A Eduard per haver vingut i sigut amb nosaltres, encara que s’hagi trobat problemes de molt difícil solució positiva.

Gràcies doncs a tots. Tant de bo hagi pogut expressar el que volia i vull dir amb un obra d’art. De fet l’obra d’art som nosaltres mateixos, en el nostre temps, únic i singular, en aquella punta, negociant el vent i avançant bordejant el desastre, L’any vinent, si tot va bé, ens espera Corcega. Mirarem de no fallar, ja fan ganes de ser-hi.

Un pinzell que dibuixa, un cisell que esculpeix, una ploma que dibuixa notes de música o escriu paraules que descriuen una aventura, una ma que dona vida a un instrument musical o que dona una carícia, unes roques entrades al mar a prop de les que passen ratxes de vent i caiacs en tensió, són a vegades, només a vegades, obres d’art, quan el dibuix, l’ escultura, la melodia, la historia, la carícia, el periple en caiac, puja fins la singularitat que la fa diferent i única. Hi ha pinzells, cisells, plomes, mans, caiacs, que dormen i  repeteixen vulgaritats. Cal buscar l’epifania de les obres d’art. Cabo Gata ara dorm però ens va permetre ser artistes. Ara toca Corcega. I abans els dimecres i dissabtes del nostre Cap de Creus. La vida que passa i és com una ratxa de vent.  

ADRENALINA, DIVERSIO I SEGURETAT

Aquest cap de setmana es d ´aquells, que et deixen molt satisfet. Si, quan avuí la tarda tornave cap a Barcelona, sentía alló que  dins meu  es podría dir com feliçitat.
Divendres vaig anar a coneixer la filla del meu entanyable amic mallorquí en Toni Sbert... la Marina!
que es preçiosa tot i que la tapaven les "babes" del seus pares, com no, encantats i enamorats d´ella tal i com ha de ser.
L´abraçade amb en Toni quan ens varen trovar a Espolla , que tot i estar lluny es un bonic poble, va ser molt espeçial, hi havíen moltes emoçións en aquesta abraçade-
Després de xerrar una estona amb ells i veure com en Toni es desfeia canviant-li el panyal a la Marina, varem brindar i jo marxave, satisfet, content d´Espolla en direcçió a Cadaqués.
I.. DISSABTE..... dissabte sempre hi ha sortida i aquest concretament estave anunçiade forta tramontana...!BRAVO! .. Un cop a Port LLigat quan anave arrivant la gent i començavem a parlar de la propera- sortida a Cabo Gata, ja varem creuar un somriure de compliçitat amb en Josep Parada, a ell com a mi ens agrada la tramontana i.... ho reconeixeré, també les emoçions.
El millor estave per arrivar, quan varem deçidir enfrontar la posible volta a Encalladora, un cop mes.
Aquest cop les ones eren altas i segurament mes fortes que l´ultim día , i tal i com avançavem ja varem veure que segurament no podríem voltar com altres cops.... pero ens agrade, som tosuts ...i una one moooolt forta em va dir que prou , que avúi ja era sufiçient, la impresió...diré la veritat !Fantástique, espectacular, pura adrenaline, pero erem els dos sols i ens varem apañar i perdoneu la pedantería de maeravella.
NO ERA POSIBLE ,fer el rescat allá al mig , les ones eren masa altes , he fet cursos d´auto rescat i de tot tipus i se de que parlo, creieume, ens vam lligar i en Josep, que va estar colosal, (ets un crac),  amb molt d´esforç. estirave del caiac, mentre jo desde l´aigua, per çert que salade es l´aigua salade colloóns! varem anar fins unes roques prop de l´illa del infern i allá ja vaig poguer buidar  i pujar al caiac sense gaire esforç la veritat.
Uns pescadors ens miraven ben estranyats , segurament  ens tractaríen de bojos ! i tant que ho som! i per molts anys!
Vos puc asegurar, i ho dic de veritat, que en cap moment vaig pasar ni por, ni angoixa, ni res de res...simplement els dos varem fer el que s´ havíe de fer, mantenir la calma i anar per feina.
En Josep i jo hem disfrutat  molt avuí , ho se perque ho hem comentat després, als dos ens agrade arriscar i ho fem i... en semble que ho seguirem fent oi company? Savem el que podem fer i el que no hem de fer i un cop mes hem disfrutat d´aquest gran matalás que es el mar i que canvía de forma continuament !per sort!
Per aixó ara mentre tornave porto a la cara un gran somriure, donç ha sigut un magnífic cap de setmana.

Salut companys !CABO GATA , JA ES A L´HORITZÓ! 

Navegar, remar, sentir, viure!


MIQUEL

VOLANT PER SOBRE LA BARRERA D’ONES

La previsió anunciava tramuntana que aniria pujant al llarg del matí, fins a arribar a força 10/11 un vendaval, i la previsió era que poca gent amb seny vindria avui a palejar. Érem 10. El seny escasseja. He preferit tenir seny amb Santiago, i ell com sempre, intel·ligentment i educada, ho ha acceptat. Hem sortit, doncs, 9, Pilar, Josep Parada, Josep Flor, Rostia, Xavier Masanés, Eduard, Mauricio, Miquel i jo, amb tramuntana encara fluixa, i que a mesura que pujàvem, augmentava, fins que al arribar a Cap Creus, potser era força 7/8, però crec que era Mestral, i per tant el Mar d’Avall estava protegit. Quan hem sortit no sabíem, no podíem saber, que avui es complirien un dels meus malsons.

Pilar ha quedat a Cala Bona, meditant, i la resta, al treure el nas a la punta de Cap de Creus, hem vist que el mestral bufava fort al Mar d’Amunt, i que la barrera d’ones era imponent. Normalment ens apropem a la barrera, però avui, amb la previsió de pujar el vent fins ratxes de força 11, jo no volia que ens agafés encara lluny, i avui només he tret el nas, i encara que em temptava aquell riu, Sa Freu, que no és perillós, he preferit recular i anar a buscar a Pilar, per tornar a Portlligat abans que la força del vent ens ho fes massa dur, no agrada patir.

I aquí ha començat el malson, la imatge que sempre he tingut i he temut. De fet, ja imaginava que al dir de tornar, Miquel i Josep Parada dirien que s’aproparien a la barrera d’ones per veure si podien girar Encalladora. Normalment jo soc el primer en gaudir la barrera d’ones, i si decideixo no girar Encalladora però hi ha qui la gira, els acompanyo fins la barrera i després els espero al final de Encalladora, amb qui tampoc ha fet la volta, per tal de poder ajudar si ha problemes. He arribat a pujar una vegada al cim de l’illa perquè els caiacs trigaven i des d’allí es distingeix tot l’entorn. Però avui he pensat que era més vulnerable Pilar, i tots nosaltres, amb tramuntana força 10 que Miquel i Josep Parada arribant a la barrera d’ones.

El grup, doncs ha torant cap a Cala Bona, i amb Pilar ja inclosa, ha arribat a Portlligat sense problemes. Hem entrat una mica en les cales per evitar el vent de costat, però el vent bufava més fort mar endins. Una vegada a Portlligat ens hem començat a preocupar, Josep i Miquel no tornaven.

Portaven mòbil, però no trucaven, i hem pensat que segurament estaven a punt d’arribar. He pensat apropar-me amb moto a S’Alqueria, des d’on es veu el mar fins a Cap de Creus, però llavors hem vist els dos caiacs que entraven a Portligat. Portaven amb ells un ensurt, el meu malson, i també una gran diversió per a ells.

Han arribat als armaris xops, tremolant de fred, i amb ganes d’explicar. I ara jo ho explico. Han arribat a la barrera d’ones, avui molt altes, i aviat han vist que no podien girar Encalladora. Miquel diu que estava pensant això, que avui no podien girar Encalladora, i llavors ha vist una ona molt gran que venia i després no ha vist res més, era sota l’aigua i no podia sortir, no sabia on era dalt i on avall, fins que un cop del caiac al seu cap l’hi ha fet pensar que el lloc d’on venia el cop, el caiac, era dalt, i ha pogut sortir.

Havia passat que l’ona havia fet volar Miquel per un costat, el caiac per l’altre. Per sort Miquel portava armilla. El caiac se l’ha emportat el vent, Josep l’ha recuperat, i s’ha apropat a Miquel. Han recorregut tot Sa Freu, una bona estona, amb Miquel al aigua, agafta al caiac de Josep, fins tornar a girar el Cap Creus i, a prop la Coua de l’Infern, s’han apropat a costa, i Miquel ha tornat a pujar al seu caiac. Desconec perquè no han intentat la maniobra de rescat, pujant al caiac al aigua amb l’ajut de Josep. No ho he preguntat aquest matí.

Insisteixen en que s’ho han passat molt bé, i els crec, se’ls veia exultants, com qui ve després d’haver passat una aventura. I avui hi ha pocs llocs on passar aventures sense que aquestes estiguin programades i protegides.

Mentre estic escrivint això, la tramuntana, més enllà de la finestra, està desbocada, la força 10/11 està aquí. I ara os diré el meu malson. Sempre he pensat que quan enfrontem tramuntana força 9, no tot és qüestió de força o no força, que si pots avances, i si no pots, el vent et fa enrere. No. Perquè tmbé he pensat que potser un dia una ratxa forta de vent et pot aixecar i fer volar, amb caiac inclòs. I llavors no és qüestió de força. El vent fa que no toquis aigua, llavors, voles enrere i caus. I sort tens si caus altra vegada sobre l’aigua i no sobre les roques. Avui Miquel ha dit que literalment ha vist com sortia volant i queia. Un malson fet realitat.

Algunes reflexions, una evident, però no sempre aplicada: cal portar armilla, en especial en dies difícils; cal també anar en grup, per tal d’ajudar; i cal aprendre i practicar les maniobres de rescat i d’aprendre a pujar sol al caiac una vegada bolcats.

Però ha sigut un dia bonic, variat, i ells s’ho han passat bé, no els hi ha passat res, què més es pot demanar, segur que segueixen exultants.

Dimecres anem a Cabo de Gata. Som 19, i anem en dos furgonetes, recollint gent per mitja Catalunya. Nathalie i jo haurem sortit abans, el dilluns, avió fins a Granada, una meravella, cotxe llogat per conèixer la província, i arribar a Cabo Gata també el dimecres, on retrobarem, i tornarem a ser, els de Menorca, amb Tere i Josep Flor, de moment, afegits. Seran només cinc dies, però agraeixo ja que siguin.

En principi, i si no es diu el contrari, dimecres i dissabte no hi haurà sortida a Portlligat.

Si tot va bé, la propera entrada del blog serà des de Cabo Gata.