diumenge, 16 de desembre de 2012

EL PARADÍS EXISTEIX


A la fi l’únic que queda són les històries que s’expliquen, que no existeixen ni han existit mai, i la fascinació de qui les escolta, sabent que allò que es conta és veritat perquè algú ho ha inventat

Avui contaré dues històries, una de mar, curta i precisa, i una de terra, més llarga i fatigant.

Dimecres passat vam sortir Cristina Masanés i jo, en un  dia primer blau, després gris, no vam veure quasi ningú, és hivern, vam arribar a la badia de Cadaqués, i des del Poal vam saludar a Nathalie, qui des de la terrassa de casa, una entre moltes terrasses al costat de l’Església, ens saludava pujada en una escala de mà perquè la veiéssim. Després vam tornar a Portlligat, un dia tranquil, suau i bonIc. Dissabte vam sortir Pilar, Carles Batlle, Xavier Masanés i jo, vam palejar xerrant fins Massa d’Or (Sa Rata), li vam fer el tomb, i Pilar i jo vam tornar, mentre Carles i Xavier enfilaven cap al Mar D’Amunt.  Pilar portava un divertit barret blau, i tot era tranquil·litat i llum, una llum especial d’hivern  

Ara contaré la història de terra. La vaig escriure diumenge passat, dia 9. La transcric ara, lluny en espai, temps i sentiment.

“Avui parlaré d’una història crepuscular on els personatges, com en aquelles pel·lícules de l’oest, són algú que ha deixat darrera la força de la joventut, però encara té un punt enlluernat i un resta d’experiència, i una dona plena de força que desprèn calor, alegria i vida.

Avui he corregut la marató de Castelló, 42 kilòmetres i 195 metres. I ha sigut una aventura de les que no s’obliden. Escric mentre Nathalie condueix de tornada a Barcelona i encara tot és recent. La marató és, per una part, els mesos d’entrenament, soledat i constància, i per altra, el dia de la marató. Avui ha sigut aquest dia, però ha estat marcat pel dies d’entrenament. Per dos raons: una, perquè físicament m’he trobat molt bé, l’altra perquè he començat la cursa lesionat, amb una sobrecarrega a la cama esquerra deguda als entrenaments.

Els últims quinze dies no he pogut córrer, i he caminat coix. Aquest matí, al esmorzar del hotel, envoltat d’altres corredors en plena forma, joves, àgils i prims, quan jo m’aixecava no podia caminar sense coixejar, molt, era ridícul que pogués córrer tants kilòmetres. O no.

Érem més de 2.500 corredors. Hem sortit, un moment màgic, i ho hem fet amb fred i molts ànims generals. I ha passat el que em pensava que passaria. Amb l’escalfor he corregut bé, he fet la mitja marató en un temps per sota de les 2 hores, uns vuit minut més ràpids del previst, volia fer la Marató en 4.30 hores i portava un temps de menys de 4 hores. Però a més em trobava bé, corria fàcil, fins i tot he pensat en anar més de presa. Podia fer fàcilment bastant menys de 4 hores.

A partir del kilòmetre 26 m’ha començat a costar aixecar la cama lesionada, i aviat no la podia aixecar. Era com arrossegar una pedra. Era el previst en una lesió per sobrecarrega. Els kilòmetres m’han sobrecarregat. Al kilòmetre 29, quasi 30, he tingut que parar, vint metres abans d’on era Nathalie, casualitat, no l’havia vist. Ella m’animava a continuar corrent, però jo no estava cansat, la respiració era tranquil·la, tenia forces, però la cama es quedava enrere, era com arrossegar-la. Els dotze últims kilòmetres han sigut una de les proves més dures que he viscut. Si cal ho repetiré: els dotze últims kilòmetres han sigut una de les proves més dures que he viscut.

Però me’n alegro d’ haver-los viscut, t’enriqueixen, et fan conèixer més vessants de la vida, crec que et milloren. Qui hagi fet una prova de llarga distància comprendrà la dificultat que he patit. Et queden encara dotze kilòmetres, i no pots córrer. Tens força i et trobes bé, però l’únic que pots fer és caminar amb passos llargs, arrastrant la cama, o córrer curtes estones, mig coix, incomodo i patint. Un kilòmetre és fa etern, i pensar en els que queden és una tortura. I pitjor si passes per davant del hotel, com jo he passat, la temptació és fàcil: estic lesionat, em retiro i s’acaba el patiment, no passa res.       

Ho he pensat moltes vegades, retirar-me, era el més lògic. 300 corredors han abandonat. Respectable, cadascú té les seves circumstàncies. He tornat a trobar a Nathalie, li he demanat que m’esperes a l’arribada, la imatge de la meta i ella esperant allí he pensat que m’ajudaria.

Arribar fins al kilòmetre 32, només 2 des del 30, ha sigut duríssim, i llavors penses en els deu kilòmetres que et queden, i no pots imaginar el moment de veure el 42, creus que mai arribaràs. He patit, és veritat, però també he conegut la marató de qui arriba com pot, i els ànims de la gent que et voldria portar, que et dona consells de com aixecar la cama, de com córrer sense que et faci mal.

Quan per fi he arribat al 42 he vist el recorregut que em quedava, 195 metres en un parc. Se m’han fet molt llargs, molt. Volia córrer i no podia ni trotar, la meva cama esquerra era d’una altra persona. Al final he arrancat els últims metres. Nathalie m’animava des dels arbres, més allà de les tanques. Mai sabrà el que he agraït la seva presència, molt recorregut era al centre de Castelló i li permetia veurem en diferents llocs, i també al final córrer al meu costat, animant-me, mai he d’oblidar el color vermell de la seva jaqueta, i la seva disposició, li agraeixo molt, les persones som l’afecte que donem i el que ens donen, res més.    

A les set maratons anteriors havia arribat amb temps d’entre 3 hores 15 i 3 hores 20, i no ho dic amb cap orgull, crec de veritat que qui acaba la seva marató pot estar orgullós, tant se val el temps, però jo mateix podria pensar que arribar amb 4 hores 38 minuts reals (temps de xip, no de sortida, sempre hi ha uns minuts de diferencia que són els que tardes en arribar a la catifa després que els primers han sortit), i caminant i mig corrent els últims dotze, és un fracàs, però estic content. He corregut molt bé 30 kilòmetres, amb un temps sobrat que m’ha permès després arrossegar-me dotze kilòmetres i arribar vuit minuts per sobre el temps previst, i he patit dotze kilòmetres, però no he abandonat. Estic content pels últims kilòmetres d’infern, sempre i en tot, tindré més resistència.

Al hotel he pres un bany calent, Nathalie m’ha portat una cervesa, i he descobert que el paradís existeix. El paradís és fer coses sense sentit, les inutilitats que formen una vida i que tant valen, conèixer l’èxit i el fracàs, i mantenir-te distant de tots dos, viure’ls acceptant-los amb alegria, la que jo tenia bevent aquella cervesa en una banyera d’aigua calenta. El paradís és fer i després seure. El paradís era en aquella banyera.

He començat parlant de westerns, pel·lícules de l’oest. N’hi ha una, Eldorado, amb John Wayne protagonitzant un pistoler ja vell i amb una antiga bala allotjada a l’esquena i que a vegades li paralitza mig cos, que acut en ajuda d’un amic, Robert Mitchum, també vell, qui és xèrif i té problemes amb els dolents. Un jove els acompanya. Després de moltes dificultats, i com correspon, guanyen els bons, i com altres pel·lícules de l’oest, aquesta acaba amb els dos protagonistes caminant amb majestuositat pel carrer principal d’un poble ja tranquil, un poble que ells han fet tranquil, només que en aquest cas el dos pistolers son vells i caminen amb crosses (Mitchum havia estat ferit, i Wayne havia patit un atac immobilitzant de la seva esquena), però les crosses no els fan perdre la seva majestuositat. Són vells i atrotinats però tenen la força de qui no abandona. I mentre no abandonem som immortals.

El jove, al llarg de la pel·lícula, recita a Wayne un poema de Poe que parla d’un home que es passa la vida buscant Eldorado, i quan ja és vell troba un ombra, un fantasma, qui quan l’home, ja desesperat, li pregunta on pot trobar Eldorado, li respon que per trobar Eldorado ha de pujar i baixar muntanyes, ha de creuar valls, ha de buscar sempre, és a dir, la cerca d’Eldorado és Eldorado. 

No ens compararé amb vells herois de westerns, només diré que a la banyera he sentit que valia la pena haver passat dies i dies d’entrenament, haver sortit a córrer un inútil recorregut de 42 kilòmetres, haver gaudit i patit, i haver acabat en una banyera que era un paradís, bevent una molt merescuda cervesa que m’ha portat la meva companya que és en llum i en foscor, com cal. El paradís existeix i el portem en nosaltres.  

Castelló és per a mi ja per sempre llum, color i alegria.

No tornaré a córrer una marató, hi ha un temps per tot, però soc feliç havent-les corregut. Veig la vida, i és meravella.”

2 comentaris:

  1. Molt rebé. Els teus escrits són habitualment com una successió d'idees iteratives en frases curtes que van i venen i retornen insistentment, en un ritme com les ones del mar. Pot semblar un text desordenat i dispers, però jo trobo que tenen un ritme rítmic i iteratiu, molt adequat pels relats marins que ens apores. No obstant, aquest d'avui és especial. Un home que parla de les coses essencials, dels reptes d'un mateix, de la importància de les coses materialment inútils, del benestar personal, de l'èxit personal, del que ens pot esperonar la sola presència d'algú que amb qui ens sentim emocionalment implicats... molt bé, tio. Un cop més toques moll de l'os.

    Martí

    ResponElimina