dissabte, 26 de novembre de 2011

DOS SOLS

Rescatant una barca que s'emportava el vent a Portlligat



Cal tenir els ulls sempre oberts, i ser ben despert, cal somniar a la llum del dia, i parlar i riure, llavors davant nostre veurem que el sol es pot evaporar, i sabrem que portem amb nosaltres una llum més forta que la del sol.  Avui Portlligat era una llum magnífica com sempre, però quedava velada perquè vivíem, nosaltres, dins d’un temps enlluernant.

Des de les muntanyes han rodolat fins a Portlligat, en un matí de Mestral probablement força 6, Natalie Corcoll, Pilar, Nathalie, Aleix i una seva amiga, Rostia i el seu amic Xavier, Eduard, Manel, Albert, Xavier Masanés, Toni Sbert i jo, tretze en total, número difícil, i veient la força del vent, Aleix i la seva amiga han quedat a la badia de Portlligat, però els altres onze hem enfrontat el vent.  

Hem vist tonyines i uns quants ens hem apartat de costa, perseguint-les, però tots ens han seguit, amb el perill que suposa, i una vegada perdudes les tonyines, hem palejat directes fins a Codera, a mar obert, contra vent.

Hem arribat a la punta de Cap de Creus, on mentre Pilar, Natalie Corcoll, Rostia i Xavier esperaven arrecerats, a rodolso, uns quants hem tret el nas a Sa Freu, és a dir, Nathalie, Albert, Eduard, Manel, Xavier Masanés, Toni Sbert i jo, hem sortit on el mestral bufava, no massa, perquè encara érem protegits, la ventada es veia passada Encalladora.

Hem palejat el riu que ja es una mica nostre, ho hem fet sense dificultat, hem arribat a protegir-nos en els penya-segats, i encara hem sortir altra vegada, contra vent i mar, cap a la punta de Encalladora. Toni Sbert crec que hagués arribat a França, tal era la seva decisió i força, i també Xavier Masanés amb ell. Albert s’ha tret l’espina clavada des de el seu primer dia contra tramuntana, quan amb un vent molt menys fort que el d’avui va patir, avui ha avançat sense problema, magnífic. Però Nathalie ens ha rebaixat els fums, ens ha fet veure que no n’hi havia per tant, perquè mentre nosaltres ens esforçàvem per avançar sense bolcar, ella també ho feia, però de tant en tant parava i ens feia fotos.

Una vegada hem sortit del riu, i ja tots plegats, hem tornat amb un vent fort i incomodo, hem parat a Cala Bona, galetes Principe i foto de grup, i després hem muntat al altre riu que a bona velocitat i sense esforç ens ha portat a Portlligat.

Ha sigut un gran dia, amb llum, color, vent, ones, esforç, companys, i alegria, però ha sigut un sol que avui no brillava com solia, i és que un altre sol, el que veiem amb ulls oberts, ben desperts, un somni a la llum del dia, un sol que no ens deixa dormir, feia que el dia d’avui, tot i ser magnífic, semblés esvaït, quasi sense llum.

Hi ha qui m’ha preguntat a què em referia quan dies passats i varies vegades, jo parlava d’ocells color llimona que havíem vist remuntant i sortint del fons del mar. No ho puc explicar, s’ha de veure. El ocells llimona existeixen, són difícils de veure, i quan volen a prop nostre  brillen més que el sol. Quan atordits, cansats, descreguts i buits, ja molts es disposaven a veure passar la vida des de la barrera, sense entrar en la seva corrent, els hi ha arribat la fanfàrria que anunciava el carrusel que s’apropava. Han sigut afortunats

Avui a Portlligat han arribat carters de vila amb noticies clares i decidides, han palejat i han transmès les noticies: és prohibit cometre el pitjor dels pecats que un ser humà pot cometre, no ser feliç, la felicitat és quelcom obligatori.

Dimecres a saber què ens espera. Allí, a Portlligat, serem.    

dimecres, 23 de novembre de 2011

SURTIDA PLÀCIDA I TRANQUILA



Avui hem sortit amb un mar que no tenia res a a veure amb ahir, avui quedava tan sols una mica de mar de fons, molt poc, i la tramuntana bufava fluixa, potser força 4. Érem Pilar. Nathalie, David Ferrer i jo. Hem arribat fins a la platja de Guillola, costejat fins a Jonquet, vis una piramide de pedres que no volia dir res, ni potser ni res, un munt de pedres i prou, hem agafat troncs, no sols la Nathalie, un classic, però també la Pilar, i hem tornat empessos per la tramuntana. Un dia bonic i tranquil, sense heroicitats però amb llum, color i tranquilitat. Tot un plaer.

diumenge, 20 de novembre de 2011

BONA LLUM I BON ROTLLO







Aquest dissabte hem sortit amb mar de fons que guardava cops amagats.  Érem Nathalie, Eduard, Albert, Diego i jo, i ja a Ses Buquelles hem tingut el primer ensurt. No eren ones enormes, però enfrontant la primera he tingut la sensació de que podia haver bolcat, de fet m’ha deixat completament chop, i una vegada passada he pensat que l’ona, i les que seguien, arribaven als que venien darrera. M’he girat pensant que veuria algú al aigua, però no, he vist a tots molt petits enfrontant ones molt grans, a Nathalie cridant a Albert que palegés, i aquest fen-t’ho amb força i decisió, tots han passat bé.

Hem arribat a Jonculs, volíem baixar al Racó del Espunya, on hi ha canyals que donen nom a la Badia, però les ones feien difícil desembarcar, no podíem desembarcar en lloc, i ens hem ajuntat, hem fet un catamarà amb els cinc caiacs, i hem esmorcat galetes Principe i hem xarrat, sempre és bo poder fer un esmorcar al mig del mar.

Hem tornat sense problemes, tot i que hem entrat per la bocana de Portlligat, no ens hem arriscat per Ses Buquelles, ni tampoc pel petit canal de l’illa d’en Mollu.

Ha sigut una sortida amb una llum canviant, amb sol i núvols. Ens ho hem passat bé, hem arribat a temps per fer un bon dinar, cadascú on li corresponia, però allí on hem menjat hem arribat amb el bon rollo que el mati ens ha donat.

Dimecres, si tot va bé, i tornarem. També portarem bon rollo, i el mar ens donarà la sorpresa que ell vulgui, de ell depenem. És clar que hem nascut, o som aquí, per conèixer moments poc comuns. I quan sortim sempre coneixem moments diferents i poc comuns.  Continuarà.  

dissabte, 12 de novembre de 2011

DIA TRANQUIL







Avui hem tingut un dia tranquil, ho necessitàvem.  Érem Anja, Rostia i el seu amic Xavier, també Xavier, i Xavier Massanés, Albert, Jordi Rotllán, Toni Sbert i jo, nou en total, i hem sortit amb ones imprevistes, no massa grans, però que han fet que Rostia i el seu amic (era el seu primer dia) tornessin a Portlligat, i que nosaltres, arribats a Codera, sentint que arribava també el Garbí, reculéssim i entréssim a Guillola, on hem parat a la platja, hem menjat galetes i recordat a aquells que avui no hi eren, i després hem palejat fins el Junquet, i després fins a Portlligat, un dia curt i tranquil, sense problemes.

Dir que tots els focs i totes les llums són sempre els primers, mai els darrers, que mai res acaba ni res es oblidat, que sempre som a temps per a trobar llum i foc, i que la absència i la renuncia no està en el temps sinó en un mateix.

Dimecres passat vam sortir amb ones que passaven inapercebudes però que a prop de costa eren perilloses. Érem Pilar, Anja, Natalie Corcoll, Nathalie Giordano, Jordi Caselles, Mauricio, Diego, Toni Sbert i jo. Vam palejar fins a Messina, veure tonyines, palejar fins a la badia i després tornar. A Ses Buquelles Natalie Corcoll va bolcar, però sense problemes va pujar al caiac. Cal evitar les ones properes a roques.

Mauricio està en aquets moments volant cap a Uruguay. Allí segurament seguirà sent un nen gran a qui recordarem.


Les fotos que encapsalen l'escrit són de la sortida de dissabte, i estan fetes per Jordi Rotllán.  Les que el tanquen són del dimecres, i estan fetes per Nathalie Giordano. D'aquestes, El cow-boy discret és en Toni Sbert. 


Dimecres, si tot va bé, i tornem.








dimecres, 9 de novembre de 2011

MENORCA, REIS I REINES



Avui publiquem un emotiu escrit de Mauricio Sbarbaro, autor dels logos de Escola d’en Mar i de Umiiartoq, i company a Menorca. Publiquem també més fotos de Menorca, aquestes fetes per Jordi Rotllán.


Y sí, lloré.  Quise ser Ícaro, y lo fui.

Siempre estuve convencido de que en el aire como en el mar, podía ser artista y artífice a la vez, lo viví así.

Menorca, que forma parte de mis sueños, es ya una realidad. Soñé con sus cuevas y las toqué con la mano. Sus playas, su mar que erizaba mi piel desnuda, la caída del sol, la barbacoa a la luz de las estrellas de Fornells. La amistad del grupo de los 19, las casas en que nos alojamos, las furgos, el hilo musical de Radio Menorca, la ducha caliente al acabar el día, las piedras de mi kayak.

El impecable guía Toni, a quien le estaré siempre agradecido. Mi amigo Mútur, el lider, que no tengo palabras para con él, gracias.  A Eduard, quien me enteré que fue el gran pescador, a Manel, Miquel, Claudia, Natalie, Nathalie, Eva (la esperanza), Rostia y su familia, Patricia, Sisco que nos llevaba en la furgo y al finalizar la etapa me convidaba con un cigarrito, a todos, que sois lo mejor.

Y como escapándome de la casa del gran hermano, el último día me fui solo caminando a Fornells. Era tarde-noche, buscaba un momento solo para mí. Escenario de estrella, mar y montaña que creía conocer, donde me abordaban los recuerdos y las emociones, no pude contener las lágrimas y lloré...  Muy pocos lo saben. Volvía a sentirme un rey, pero con fundamento, diría Arguiñano. El fuego ya no podía quemar mis alas. Era un todo. Mar, kayak, remo, sol, y al otro día igual.

Todas eran etapas reinas. Es que todos fuimos aquellos mágicos días: reyes y reinas.

Me apunto ya a la próxima salida.  Ah, ya sé quién fue el de las piedras.

Mauro 























dissabte, 5 de novembre de 2011

Menorca...un record per sempre

Després de mirar , les meravellosas fotos i amb el record molt present de tots els moments viscuts, la paraula que més em bé al cap es graçies, moltes graçies.
Als que han fet posible, que aquest viatje es pogues fer, organitzan i preparant de manera magnífica, perquè de veritat companys, Mutur, Nathalie, Patri , ho heu fet fantastic.
Al nostre, ara ja gran amic, Toni Albert, que és un Crac, i ha fet que cada día fos millor que l´anterior amb aquestes sortides que ens preparava, totes espectaculars i preçioses.
I al bon rotllo que tots hem tingut, amb la bona i agradable disposiçió de tots.
Personalment he tornat ple d´energía, content, feliç....i aixo amics ..no te preu.
Era fantastic, llevarse i mentre m´afeitva pensar, ara aniré a l´altre casa , on de segur que ja estará llevada la Patri i posiblement, LA Familia d´en Rostia, i veure com menja el petit Patric. que és un encant, aviat també apareixía L´Home mosquit (per fi ha entès que es diu Agustí)
I aquell entranyable "OKUPA", amb la seva discreçió i colaboraçió, sempre.
Tots, companys, tots, heu contribuit a que aquests días, hagin estat inoblidables.
Es çert que el deu EOLO, ( també deu ser cosa d´en Toni) ens ha ajudat ... i molt, però crec que l´esençia de tot ha sigut el grup i les ganes de pasarho bé.
Menorca, aquesta preçiosa illa, ens ha fet veure, ens ha fet riure, ens ha fet que tots els que naveguem sovint amb els nostres caiacs a Cadaqués, savem navegar i gaudir fora del nostre bonic i conegut entorn.
¿Disculpes? de cap manera....tan sols faltaría, per la meva part ...!AGRAIMENT!
a tothom i de debó a la Pilar i en Josep per ser com son , al meu company d´habitaçió Xavi, una persona exçelent, en Jordi i la seva filla Eva -!magnífica, bravo per ella!
Espeçial mençió per en Siscu, nano ni tu saps el favor que ens has fet, tu també ets un crac.
A TOTS MOLTES GRAÇIES, ....bé he de dir que els viatjes amb furgoneta m´aixecaven mal de cap per culpa de la Nathalie Giordano , que no parava de xerrar -!es que vous no regarder que vous parler demasié, mon dieu!

ENS VEUREM AVIAT, I.... es clar.... segurirem remant , seguirem gaudint ! sempre.

Salut companys


Miquel

TONYINES I DOFINS

Menorca és una sensació que queda viva i que crec que hem de guardar. Vam tenir sort.

Avui hem sortit amb un mar una mica fort, ones que al Cap de Creus eren altes. Érem Mauricio, Diego, Toni Sbert i jo. Annika, Patrik i Rostia han vingut a dir-nos hola, som aquí, adéu, encara portem els dies passats, i no han sortit amb nosaltres.

Hem enfilat cap Cap de Creus sense problemes, amb pluja i ones, i a la alçada de Fredosa hem vist, mar endins, molts ocells junts i capbussant-se al mar. Arribats fins a ells hem vist moltes tonyines, bastant grans, durant força estona i en molts diferents llocs. És el dia en que més grups de tonyines hem vist. Entre elles hem vist, al principi no clarament, però després amb detall de cua i orifici dorsal de respiració, dofins més grans, arrodonits i tranquils en el seu nedar que les tonyines, més nervioses, petites, i de diferent color i moviment.

Quan estàvem a prop cap de Creus hem sentit xiulets, jo he pensat en Eduard xiulant a Menorca, però el que no podia pensar era que Eduard era a sobre la coua de l'Infern, xiulant per a que el veiessim. No l'hem vist, però quan després estàvem entrant a Cala Bona, Toni Sbert m'ha dit que Eduard hagués gaudit amb les tonyines i dofins, i al minut he rebut un sms de Eduard dient que era ell qui xiulava des de la Coua de l'Infern.

A Cala Bona hem menjat galetes que ha portat Diego, molt bones, no hem menjat Galetes Principe perquè Nathalie no ha vingut, però Toni Sbert diu que ara si ella no ve les he de portar jo. Jo encara no m'he confessat addicte a elles, però faré el que podré.

Hem tornat amb tranquil·litat i alegria perquè la vida, encara que sigui tòpic dir-ho, creiem que val la pena.

El dimecres, si tot va bé, hi tornem.

Publiquem més fotos de Menorca. Si cliqueu sobre la primera, les podreu veure totes en mida gran.




































Papallona que es va posar al caiac de Nathalie