diumenge, 23 de juny de 2013

LA PLATJA DE SANT ESTEVA

Si “la brevetat és l’anima de l’ingeni”, ho intentarem, serem breus.

Sobre Cadaqués, una nit de lluna plena i de tramuntana, va caure un vel de silenci, les paraules es contaven, ningú parlava de més.

Al matí i a Portlligat ens vam trobar Tere, Santiago, Martí, Jordi Rotllán, Toni Sbert, Diego, Xavier Masanés, Mauricio, Miquel i jo, i amb bon rotllo i tramuntaneta vam anar a la badia de Cadaqués, vam desembarcar a la Plaja Gran, vam visitar Nathalie qui al passeig venia objectes fets amb fusta a la deriva, i vam deixar la badia, direcció a Cala Joncus.

I allà era, allà la vam trobar, la platja perduda, la platja que apareix quan vol, i desapareix quan vol, la platja de Sant Esteva, sota els penya-segats de Punta Prima.

Fa tres anys una forta llevantada va fer sortir, on només hi havia penya-segats, una platja amagada però amb espai suficient per deixar els caiacs, amb roques planes formant diferents estructures aïllades i  acollidores. Era una platja que ningú coneixia i a la que mai vam veure ningú. La vam visitar poques vegades, però totes ens hi vam sentir bé.

Un dia la platja ja no hi era, no hi va ser més. Quan passàvem per davant ens hi apropàvem i no compreníem com, allà on ara només hi havia aigua, hi podia haver hagut una platja. I és que l’extensió coberta per l’aigua era molta, i quan ho explicàvem a qui mai havia vist la platja, ens sentíem mancats de credibilitat.

Ahir volíem parar a Cala Figuera, però des de lluny em va semblar que veia la platja de  Sant Esteva (el nom li vam posar nosaltres, perquè la llevantada va ser el dia de Sant Esteva). Em vaig apropar i allí estava, amplia i acollidora, esperant-nos.

Ens vam banyar, vam menjar, vam xerrar molt,  ens ho vam passar tan bé com només en una platja amb voluntat d’aparèixer i desaparèixer es pot passar. El sol i el blau d’ahir en aquell espai va ser una escletxa en aquest hivern llarg que estem vivint.

Les paraules encara són contades, i formen històries que valen la pena.

Les fotos no són d’ahir, però així es veu la platja que es deixa veure quan ella vol.   




diumenge, 16 de juny de 2013

TOT VAL LA PENA

Avui he aprés que no informo bé, que una frase de tres paraules: “no era tant”, té més valor i és més fidedigna que qualsevol descripció que jo faci, que per més que intenti dir exactament el que vaig veure, escoltar i sentir (és el que fins ara feia en aquest blog, dir de la manera més fidel per mi possible el que vaig veure, escoltar i sentir) no soc digne de crèdit, no val la pena ni acabar de llegir el que he escrit, una frase dita en general té més valor, soc un exagerat, no dic el que en realitat va passar, quan en Toni Albert, ell, no pas jo, dissabte a Blanes va decidir plegar perquè ell va dir textualment “si continuem bolcaran tots”, també era un exagerat, faltava a la realitat.

Cansat. I content. Es pot continuar estant callat. Els fets han sigut sempre, i a la meva vida no tinc altra cosa que fets. I un intent d’amabilitat general, a vegades inútil. O no.

Cansat també de que en els comentaris ens tractin de principiants que no en saben i que es mouen en un mon fàcil. Jo personalment no he de demostrar res ni necessito ser molt. Cadascú tingui el seu mon.

Cansat doncs de parlar, també de callar quan es dona càtedra pontificant superior a tothom, sense escletxa d’autocrítica, avui parlo del que ha sigut i ja veurem si seguirem parlant, el dia dirà.

I què dic? Dic que dijous passat vam tenir una sortida variada, amb vent de mar i tramuntana, amb sol i núvols, amb colors canviants, i amb sensació per primera vegada de que l’estiu era a prop.

Érem Anja, Nathalie, Camille, Theo, Albert, Mauricio i jo, i vam palejar fins a Jugadora, on van quedar Nathalie amb Camille i Theo, tots dos de vuit anys, però que van palejar, anada i tornada, sense cap problema. Enhorabona a tots dos. Els altres vam continuar fins a Massa d’Or, on va quedar Mauricio, mentre Anja, Albert i jo vam palejar mar endins, poca estona, quinze minuts sense parar, i al girar tot era diferent, la costa, encara que a prop. ja semblava un altra.

Vam parar després a Jugadora, on alguns es van banyar, però Mauricio es va perdre i va tornar a Portlligat, va veure que no hi érem, va tornar a buscar-nos, i ens va trobar arribant en un riu empès per una fluixa tramuntana.

Avui érem catorze, Tere, Nathalie, Pilar, Matías, Lluís, Josep Parada, Josep Flor, Adrià Flor, Mauricio, Jordi Rotllán, Diego, Xavier Masanés, Miquel i jo, i el dia era d’estiu, molt d’estiu. Hem palejat amb tranquil·litat i placidesa fins a Tudela, l’antic Club Méditerranée, on hem esmorcat, xerrat, banyat i fet la foto de grup.

Hem tornat en grups separats, gaudint del dia. Després d’un hivern tan fort en el mar, avui no ens ha importat ni avorrit tenir un dia sense ones, ni vent, ni moviment.   

I ja està, el mar hi és, i si el descric bé o no, tant se val, el mar no cansa i avui estic cansat.


Dijous, si tot va bé, hi tornem, però ja amb horari d’estiu, és a dir, a les 16.00










dissabte, 8 de juny de 2013

UN DIA ON HI HA HAGUT DE TOT. UNA SORTIDA ESTRANYA.




La sortida des de Blanes havia ja estat aplaçada altres vegades. Ahir per la tarda em truca Toni: està anunciat vent de mar, sobretot a la tarda, així que sortirem des de Cala Canyelles, a Lloret.

Avui al matí a Cadaqués hi ha núvols baixos, i camí de Lloret, plou. Arribem i el mar està mogut. Hi ha verberols. Tere, Pilar, Eva, Mónica Sans i Jordi (amic de Mónica), decideixen no sortir, el mar anirà a pitjor.

Sortim vuit, i ho fem amb certa dificultat per les ones. Som Nathalie, Josep Flor, Adrià, Xavier Masanés, Mauricio, Josep Parada, Toni Albert i jo. El mar està mogut però avancem sense problema, durant més d’una hora. La costa és bonica, diferent, però no podem prestar-hi molta atenció perquè hem de vigilar les ones.   

Arribem a la punta de Blanes i allí sentim ja els trons, el mar s’encrespa, arriba la tempesta. Plou amb violència, i donat que ja quasi érem a Blanes, girem i tornem. El mar està fort, no el coneixem, anem agrupats.

Hi ha ones bastant altes, i dos ens arriben amb força, primera una a mi, després un altra a Toni. El resultat és diferent.  Jo veig l’ona, una paret, i penso que ho tinc difícil. A més em ve de costat. Giro la proa per enfrontar-la, però trenca just on soc. M’envolta la bromera, per un moment penso que bolcaré, després penso que no perquè puc girar amb el cos, però per fi la bromera em bolca. Cap problema, en un minut, amb l’ajut de Toni soc altra vegada sobre el caiac.

Continuem i al instant un altra ona tipus paret, just davant meu, agafa a Toni, veig la bromera, veig com ell, sent a dalt de tot, arriba a tenir el cap dins l’aigua, però es refà, no bolca. Sé que qualsevol de nosaltres, amb aquella ona, hagués bolcat. Toni té més tècnica, és un magnífic professional. Dos ones similars, dos resultats diferents.

Jo, durant trenta set anys que porto palejant, mai havia bolcat. Dos vegades, en dos coves, parlant, havia quedat en sec, i havia llavors caigut en un mar quiet com un llac. Però no ho considero una bolcada. Bolcar és quan una ona, o el vent, et fa tombar. Aquesta vegada no he sabut fer-ho prou bé. Crec que amb una caiac Oasis no hagués bolcat. Toni també ho creu.

Hem seguit entre cortines de pluja, ones cada vegada pitjors i un cel negre que feia por. A la alçada de Lloret hem decidit parar a la platja, al costat del castell. Ha sigut difícil arribar-hi. La policia i els membres de servei de vigilància a la platja feia estona (després ens ho han dit) que ens seguien i vigilaven, i s’han apropat a la platja del costat del castell per si podien ajudar. Molta gent, tot i la pluja, ens mirava, érem un espectacle, vuit caiaquistes arribant en plena tempesta, intentant desembarcar on trencaven les ones. Ho hem fet molt bé. Només Adrià s’ha deixat emportar per una ona, ha bolcat i ha tingut un petit ensurt perquè no podia sortir de sota el caiac. Xavier Masanés, que ha desembarcat davant meu, ha estat magistral remant enrere contra una ona i esperant el millor moment. Jo he sortit l’últim i he tancat un dia difícil, diferent i molt interesant. El mar era realment de tempesta, amb ones que venien trencades i de diferents costats. Molt difícil.

Dir que mentre estàvem tot just desembarcats, rodejats de policia i pluja, en ple caos, jo només sentia a Maurico, vestit amb pantalons curts, dient ¿vamos al bar?, i de fet després ha desaparegut, i ha reaparegut quan arribava el remolc. Mauricio tornava del bar on havia begut dos cafès amb llet molt calents. El més intel·ligent.

Hem tingut que esperar l’arribada del remolc que portava la roba seca estant sota la pluja, morts de fred. Després ha sortit el sol, i ja a Canyelles, secs i vestits, hem menjat, celebrat amb cava l’aniversari de Toni, i escoltat el que deia Mauricio. Llavors tot era tranquil.

Mauricio ens ha dit que si s’hagués trobat en les mateixes circumstàncies que s’ha trobat Toni, és a dir, a dalt d’una ona enorme, envoltat de bromera, i amb el cap dins de l’aigua, hagués fet el mateix i se’n hagués sortit. Ho deia en serio i ho ha defensat amb vehemència. Mauricio és una persona entranyable que a vegades diu coses dignes de ser dites per Mauricio. I a més, potser ho hagués fet.  O no.

Felicitar a Nathalie, l’única dona que s’ha atrevit a sortir, que s’ha portat tranquil·la i bé. i que a més ha fet fotos i un vídeo.

El dia ha sigut dur, difícil, diferent, i ens ho hem passat molt bé.


Dijous, si tot va bé, hi tornem.










dissabte, 1 de juny de 2013

UN VENT AMIC I TRANQUIL FORÇA 8/10


Crec que he perdut el sentit de la força del vent. Avui windguru anunciava vent de nord, mestral, força 8/10, i quan al despertar he vist el polsim sobre la badia he sabut que windguru encertava. El polsim s’aixeca amb força 9/10. Diego m’ha enviat un sms preguntant si sortíem, li he contestat que sí. Anant a Portlligat m’he trobat a Miquel disfressat de caiaquista, i a Portlligt esperaven Jordi Rotllán i Josep Parada. Érem doncs cinc. El mestral era molt fort, entrava a la badia de Portlligat. Hem sortit amb alegria.

Camí de S’Alqueria hi ha hagut una ratxa que ens ha aturat a tots cinc, una bona estona, he cridat “ja val”, i després hem continuat, hem entrat al Jonquet, les ratxes eren sens dubte força 10, i el vent sostingut era força 8/9. Sense problema hem girat Codera, deixat enrere Cala Bona, on hi havia ratxes potents que ens desestabilitzaven, i hem arribat a Cap Creus, a cala Jugadora, no l’hem travessat, recordant la mala experiència de feia poc, hem vist muntanyes d’aigua que el vent aixecava més enllà de Massa d’Or, i hem girat i parat a Ses Ielles, on hem menjat, i hem tornat en un riu magnífic.

Ha sigut un plaer, una força vital que ens carrega, que no té preu. Mentre tancaven els armaris he dit que el dia havia esta bé, amb un vent no massa fort. Els companys creien que bromejava però jo ho deia en serio. Potser ho deia perquè en cap moment he tingut sensació de perill, i tot i la força de vent, sempre m’he sentit tranquil, controlant. Però la força del vent era 8/10. Al tornar i sortir dels caiacs els hem deixat un moment a la platja, a Portlligat, un lloc arrecerat, i el vent els feia rodola. El vent era molt fort, però m’ha semblat adequat. Un vent amic, que coneixem, que ens tracta bé, i al que tractem bé. Una sort que ens dona vida.

Un dia que en lloc de gastar energia, tot i l’esforç, ens hem carregat d’energia.


Dijous, si tot va bé, hi tornem.