diumenge, 30 de desembre de 2012

AQUEST MON... EL NOSTRE MON

Ha pasat un any!  un altre si, ens preguntem coses , continuament ens preguntem coses, potser ara mes que mai, pero sempre ha estat així.....¿Que pasará demá? ¿Qui deçidirá? ¿ Qué farem si no trovem alló que neçesitem?  I mai , mai surt tot com ens ho havíem imaginat, de vegades ens en sortim, tal i com diu la cançó dels Manel i moltes altres ....no.
Pero el que es çert i real, es que continuem, tornem , hi som ! Sempre hi som!
A través del Caiac, hem conseguit, segurament sense saver-ho, alló que tanta gent está çercant tota una vida....alegría , il-lusió, feliçitat a la fí.
Alegría, i ara parlaré per mi, d´anar a Cadaqués, quan desde Barcelona pujo al cotxe i faig aquest camí que em durá al petit paradís de cap de setmana- Il-lusió, perque se que el que m´espera es trovarme amb tots aquests companys, que com jo troven la feliçitat, i no exagero gens, dins un petit vaixell amb un forat, amb el que navegarem unes hores en aquestes aigues entanyables i sempre diferents, encara que conegudes.
En tot aquests anys ha pasat molta gent per l´escola d´en mar, uns ja no han tornat, d´altres venen menys...
pero estic segur que tots han sigut feliços cada cop que han arrivat a Port Lligat i han marxat encara millor després de la sortida matinal o de tarda.
Parlaría de la Mariona, d´en Lluis Torrent i de molts, molts , pero no cal, ells son part ... i ho serán sempre.

Ahir disabte era l´ultima sortida de l´any  i ahir com tants i tants días hem gaudit.
!Qué mes dona tenir un rei gilipolla, que s´entreten matant elefants! o un govern rádical i carca , que ens posa de mala llet, intentant enfrontar-nos a tots i complicar la vida amb les seves incomprensibles deçisións.
Nosaltres !sortim al mar en caiac! i som  diferents uns i altres, es clar, uns volem un mar mogut, d´altres els agrada mes tranquil i planer, pero un cop dins el forat, tots`portem la mateixa samarreta de l´il-lusió.
Tots, en aquests anys hem tingut boniques historias, preçioses histories que moltes s´han fos com les ones de ses buquelles, mesclades entre les roques i la sal.
Sé que som diferents, a tots els altres clubs de caiac, se que potser no som els mes organitzats...pero a mi m´encanta com som! i segurament aquesta manera de ser o fer ens fá gaudir més encara, Som imperfectes, i tant... pero !I que!  si així ja ens esta bé.
Meravelloses sortides de nit de lluna, com la de Port a Cadaqués de fa çinc anys, que no oblidaré, Sortides amb ones, palejades llargas a Port- Bou , Llança  etc.
Graçies en Toni, hem sortit i ens hem obert....Cala Montgó, Medes ... i sobretot Menorca i Cabo Gata.
¿Qué mes volem?
Per aixó , ara , que ha pasat un altre any, de canvis , d´iniçis , també de finals, estic segur que no perdrem aquesta il-lusió que tots i totes tenim quan cada día ens dirigim a Port Lligat, perqué savem que un cop dins el forat aparquem feines i malts de cap, per tant sols ....navegar, remar, sentir, viure.

!QUE  SIGUI UN MOLT BON ANY , COMPANYS (  HO SERÁ...JA VEUREU)

SALUT I ONES!


MIQUEL

dimarts, 25 de desembre de 2012

LLUNYANIES













Dissabte vam sortir i vam palejar per les estepes de Siberia i vam arribar a l’illa de Mallorca, la gran, i després per la tarda ens va arribar Nova Zelanda, mentre des de lluny sabíem del Estret de Magallanes. Som tots ells, i també la pena de la condició humana, a vegades individualista, conspiradora i excloent.

Érem Anna Giró, Tere, Pilar, Cristina, Nathalie, Nardo, Josep Parada, Josep Flor, Diego, Xavier Masanés, Toni Sbert, Miquel i jo. Feia dos dies que Diego havia tornat del seu viatge de catorze mil kilòmetres a Rússia, ple d’il·lusió neta i admirable; Toni Sbert ens visitava una mica apagat pel cansament; tots vam palejar fins Massa d’Or i després vam parar en un lloc del Cap de Creus, on vam xerrar i menjar.     

A la tarda vam fer dinar/reunió de Umiiartoq Escola d’en Mar a la nostra nova casa. Es va afegir Toni Albert, just arribat de Nova Zelanda, Natalie Corcoll, Rubén i Nico. Vam parlar de Marta Duch que és en expedició al estret de Magallanes. Després vam quedar per fer reparació total de material amb l’ajuda de Toni Albert, vam plantejar la possibilitat de sortir dijous en lloc de dimecres, i jo vaig proposar eliminar el concepte de socis, és a dir, que ningú tingui que pagar, però van dir que es sentirien millor fent-ho, pagant. Cap problema, però vam insistir en que el fet de pagar no dona cap privilegi, ningú podrà dir jo pago, aquell no, doncs jo puc i aquell no pot. Tots som iguals, i qui paga és només per ajudar, res més.

Jo estic aprenent a callar, és sabut que el mal karma fa parlar, i cal desconfiar de qui parla molt. I callant diré només que des de Siberia arribaran meravelles, que Toni Albert és igual de feliç aquí que a Nova Zelanda, que Toni Sbert és en la terra dels Lotofags, que Marta Duch és rica i admirable, i que nosaltres continuem navegant, plens d'anims.


Aquest dimecres es sortirà pel matí i per la tarda. 

diumenge, 16 de desembre de 2012

EL PARADÍS EXISTEIX


A la fi l’únic que queda són les històries que s’expliquen, que no existeixen ni han existit mai, i la fascinació de qui les escolta, sabent que allò que es conta és veritat perquè algú ho ha inventat

Avui contaré dues històries, una de mar, curta i precisa, i una de terra, més llarga i fatigant.

Dimecres passat vam sortir Cristina Masanés i jo, en un  dia primer blau, després gris, no vam veure quasi ningú, és hivern, vam arribar a la badia de Cadaqués, i des del Poal vam saludar a Nathalie, qui des de la terrassa de casa, una entre moltes terrasses al costat de l’Església, ens saludava pujada en una escala de mà perquè la veiéssim. Després vam tornar a Portlligat, un dia tranquil, suau i bonIc. Dissabte vam sortir Pilar, Carles Batlle, Xavier Masanés i jo, vam palejar xerrant fins Massa d’Or (Sa Rata), li vam fer el tomb, i Pilar i jo vam tornar, mentre Carles i Xavier enfilaven cap al Mar D’Amunt.  Pilar portava un divertit barret blau, i tot era tranquil·litat i llum, una llum especial d’hivern  

Ara contaré la història de terra. La vaig escriure diumenge passat, dia 9. La transcric ara, lluny en espai, temps i sentiment.

“Avui parlaré d’una història crepuscular on els personatges, com en aquelles pel·lícules de l’oest, són algú que ha deixat darrera la força de la joventut, però encara té un punt enlluernat i un resta d’experiència, i una dona plena de força que desprèn calor, alegria i vida.

Avui he corregut la marató de Castelló, 42 kilòmetres i 195 metres. I ha sigut una aventura de les que no s’obliden. Escric mentre Nathalie condueix de tornada a Barcelona i encara tot és recent. La marató és, per una part, els mesos d’entrenament, soledat i constància, i per altra, el dia de la marató. Avui ha sigut aquest dia, però ha estat marcat pel dies d’entrenament. Per dos raons: una, perquè físicament m’he trobat molt bé, l’altra perquè he començat la cursa lesionat, amb una sobrecarrega a la cama esquerra deguda als entrenaments.

Els últims quinze dies no he pogut córrer, i he caminat coix. Aquest matí, al esmorzar del hotel, envoltat d’altres corredors en plena forma, joves, àgils i prims, quan jo m’aixecava no podia caminar sense coixejar, molt, era ridícul que pogués córrer tants kilòmetres. O no.

Érem més de 2.500 corredors. Hem sortit, un moment màgic, i ho hem fet amb fred i molts ànims generals. I ha passat el que em pensava que passaria. Amb l’escalfor he corregut bé, he fet la mitja marató en un temps per sota de les 2 hores, uns vuit minut més ràpids del previst, volia fer la Marató en 4.30 hores i portava un temps de menys de 4 hores. Però a més em trobava bé, corria fàcil, fins i tot he pensat en anar més de presa. Podia fer fàcilment bastant menys de 4 hores.

A partir del kilòmetre 26 m’ha començat a costar aixecar la cama lesionada, i aviat no la podia aixecar. Era com arrossegar una pedra. Era el previst en una lesió per sobrecarrega. Els kilòmetres m’han sobrecarregat. Al kilòmetre 29, quasi 30, he tingut que parar, vint metres abans d’on era Nathalie, casualitat, no l’havia vist. Ella m’animava a continuar corrent, però jo no estava cansat, la respiració era tranquil·la, tenia forces, però la cama es quedava enrere, era com arrossegar-la. Els dotze últims kilòmetres han sigut una de les proves més dures que he viscut. Si cal ho repetiré: els dotze últims kilòmetres han sigut una de les proves més dures que he viscut.

Però me’n alegro d’ haver-los viscut, t’enriqueixen, et fan conèixer més vessants de la vida, crec que et milloren. Qui hagi fet una prova de llarga distància comprendrà la dificultat que he patit. Et queden encara dotze kilòmetres, i no pots córrer. Tens força i et trobes bé, però l’únic que pots fer és caminar amb passos llargs, arrastrant la cama, o córrer curtes estones, mig coix, incomodo i patint. Un kilòmetre és fa etern, i pensar en els que queden és una tortura. I pitjor si passes per davant del hotel, com jo he passat, la temptació és fàcil: estic lesionat, em retiro i s’acaba el patiment, no passa res.       

Ho he pensat moltes vegades, retirar-me, era el més lògic. 300 corredors han abandonat. Respectable, cadascú té les seves circumstàncies. He tornat a trobar a Nathalie, li he demanat que m’esperes a l’arribada, la imatge de la meta i ella esperant allí he pensat que m’ajudaria.

Arribar fins al kilòmetre 32, només 2 des del 30, ha sigut duríssim, i llavors penses en els deu kilòmetres que et queden, i no pots imaginar el moment de veure el 42, creus que mai arribaràs. He patit, és veritat, però també he conegut la marató de qui arriba com pot, i els ànims de la gent que et voldria portar, que et dona consells de com aixecar la cama, de com córrer sense que et faci mal.

Quan per fi he arribat al 42 he vist el recorregut que em quedava, 195 metres en un parc. Se m’han fet molt llargs, molt. Volia córrer i no podia ni trotar, la meva cama esquerra era d’una altra persona. Al final he arrancat els últims metres. Nathalie m’animava des dels arbres, més allà de les tanques. Mai sabrà el que he agraït la seva presència, molt recorregut era al centre de Castelló i li permetia veurem en diferents llocs, i també al final córrer al meu costat, animant-me, mai he d’oblidar el color vermell de la seva jaqueta, i la seva disposició, li agraeixo molt, les persones som l’afecte que donem i el que ens donen, res més.    

A les set maratons anteriors havia arribat amb temps d’entre 3 hores 15 i 3 hores 20, i no ho dic amb cap orgull, crec de veritat que qui acaba la seva marató pot estar orgullós, tant se val el temps, però jo mateix podria pensar que arribar amb 4 hores 38 minuts reals (temps de xip, no de sortida, sempre hi ha uns minuts de diferencia que són els que tardes en arribar a la catifa després que els primers han sortit), i caminant i mig corrent els últims dotze, és un fracàs, però estic content. He corregut molt bé 30 kilòmetres, amb un temps sobrat que m’ha permès després arrossegar-me dotze kilòmetres i arribar vuit minuts per sobre el temps previst, i he patit dotze kilòmetres, però no he abandonat. Estic content pels últims kilòmetres d’infern, sempre i en tot, tindré més resistència.

Al hotel he pres un bany calent, Nathalie m’ha portat una cervesa, i he descobert que el paradís existeix. El paradís és fer coses sense sentit, les inutilitats que formen una vida i que tant valen, conèixer l’èxit i el fracàs, i mantenir-te distant de tots dos, viure’ls acceptant-los amb alegria, la que jo tenia bevent aquella cervesa en una banyera d’aigua calenta. El paradís és fer i després seure. El paradís era en aquella banyera.

He començat parlant de westerns, pel·lícules de l’oest. N’hi ha una, Eldorado, amb John Wayne protagonitzant un pistoler ja vell i amb una antiga bala allotjada a l’esquena i que a vegades li paralitza mig cos, que acut en ajuda d’un amic, Robert Mitchum, també vell, qui és xèrif i té problemes amb els dolents. Un jove els acompanya. Després de moltes dificultats, i com correspon, guanyen els bons, i com altres pel·lícules de l’oest, aquesta acaba amb els dos protagonistes caminant amb majestuositat pel carrer principal d’un poble ja tranquil, un poble que ells han fet tranquil, només que en aquest cas el dos pistolers son vells i caminen amb crosses (Mitchum havia estat ferit, i Wayne havia patit un atac immobilitzant de la seva esquena), però les crosses no els fan perdre la seva majestuositat. Són vells i atrotinats però tenen la força de qui no abandona. I mentre no abandonem som immortals.

El jove, al llarg de la pel·lícula, recita a Wayne un poema de Poe que parla d’un home que es passa la vida buscant Eldorado, i quan ja és vell troba un ombra, un fantasma, qui quan l’home, ja desesperat, li pregunta on pot trobar Eldorado, li respon que per trobar Eldorado ha de pujar i baixar muntanyes, ha de creuar valls, ha de buscar sempre, és a dir, la cerca d’Eldorado és Eldorado. 

No ens compararé amb vells herois de westerns, només diré que a la banyera he sentit que valia la pena haver passat dies i dies d’entrenament, haver sortit a córrer un inútil recorregut de 42 kilòmetres, haver gaudit i patit, i haver acabat en una banyera que era un paradís, bevent una molt merescuda cervesa que m’ha portat la meva companya que és en llum i en foscor, com cal. El paradís existeix i el portem en nosaltres.  

Castelló és per a mi ja per sempre llum, color i alegria.

No tornaré a córrer una marató, hi ha un temps per tot, però soc feliç havent-les corregut. Veig la vida, i és meravella.”

diumenge, 9 de desembre de 2012

EMOTIU RETORN

Disabte ha estat un día curiós, en Mutur no hi era ja que era camí de Castelló de la Plana per correr la marató, en arrivar a Port Lligat ja m´esperave en Jordi Rotllan disposat a fer front a una forta tramuntana, ben aviat hem vist que no venía ningú mes........ pero.... ha parat un  "pañal", perdó, vull dir un cotxe amb un pare orgullós, content i ple de "babas" de la seva preçiosa filla Marina, !En Toni Sbert! per fí, ja l´esperavem, ja teníem ganes de veurel per aquí i palejar amb ell......pero... de seguida ens diu -Tan sols he pasat a saludar, estic molt cansat, no he dormit bé...eh .!DE CAP MANERA! Després ens posave l´excusa de que s´havía deixat els escarpins. !Aquí als armaris en trovarem ... i tant que si! Il´hem convençut, tampoc ha costat masa .
Disposats dins els forats dels caiacs, hem fet un recorregut, costaner fins Guillola i com sempre el tros primer ha sigut una mica dur( res de l´altre mon) pero hem anat xerrant els tres i el çert es que ha sigut molt agradable, de tornada, ha sigut molt façil, tan sols havíem de seguir  el magnífic riu que ens ofería la tramuntana i arrivar ha sigut un passeig. Es molt agradable tenir gent al grup com aquest parell, en Jordi es una persona que sempre té una molt bona disposiçió i es una agradable companyía i en Toni... en Toni si no existís, l´hauríem d´inventar, ara ha vingut , deia ell, cansat  de no dormir a causa de la paternitat reçent, pero ha sortit i aixó es el que compta.
Hem quedat per el disabte día 22, on tornará per aquí i tornarem a sortir, com sempre, aleshores amic et podrán veure tots els altres companys.

DIUMENGE

Al matí m´he llevat d´hora i he vist , la tramuntana, encara era forta !Fantástic!
He sortit cap a Port Lligat, aquest cop era jo sol, en Mutur aquestes hores ja estaría corrent en "calça curta per Castelló preocupat per fer una bona marató.
Avúi,  tenía moltes ganes de remar, tenía ganes de cansarme de debó i he deçidit anar fent totes les cales el mes rápid posible, entrave i sortía de totes i així fins arrivar a Jugadora.
He pensat tornar ja a Port Ligat .....pero m´ha pasat per el cap anar a Sa RATA, desde la Cova de l´Infern on era en aquell moment, !dit i fet! ha costat , pero ha sigut molt divertit, un cop allá he agafat  la mateixa inerçia del mar i....directe a Port Lligat, mentre remave (la tramuntana havía baixat una mica) pensave lo ben parit que está el Cap de Creus i tota aquesta costa i es que tot i que la coneixem perque hi hem navegat molt , el mar ens la fá diferent i continuament canvía de forma.

!Som molt afortunats companys!  
SALUT !   I FINS AVIAT

MIQUEL

dilluns, 3 de desembre de 2012

FRED

Només dir que dissabte la tramuntana continuava bufant, força 6/7 i feia molt fred. Nathalie i jo baixavem a Barcelona, però avans vaig passar pels armaris per veure si hi havi algú sense massa seny, i havia tres persones, Pilar, Josep Parada i Nardo, vam obrir els armaris, van sortir, uns herois, i sé que van tornar perquè Pilar em va enviar un sms dient que no havien patit la tramuntana però sí el fred. Donarem més detalls.