diumenge, 28 d’abril de 2013

ENS REGALEN UN INESPERAT DIA D'HIVERN



Diuen que el Jueu Errant es deia, o es diu, Ashaverus. Una nit de Pasqua , en una taberna, mentre els parroquians menjaven i bevien en abundància, algú va cridar “en cap Pasqua s’ha menjat mai corder millor que aquest” i una altra veu va dir “això només ho podria dir el Jueu Errant, perquè només ell ha viscut tantes Pasqües”. Llavors d’una taula arraconada, s’aixeca un estranger pàl·lid i pèl-roig, i diu “ el millor corder de pasqua el vaig menjar a Cesarea quan jo era nen”, i en mig del silenci surt de la taberna. Un bromista? Ashaverus?

Diuen que Ashaverus dorm poc i de peu, i que casi sempre està caminant o navegant; que sempre està trist i que parla totes les llengües; que només pot desembarcar cada set anys i que quasi sempre té set. És algú relacionat amb Jesucrist, com amic o enemic, això no és clar, i viurà fins a la fi dels temps.


Dijous només vam sortir Albert i jo. Estava anunciat temporal de mar, també tramuntana i pluja. Vam sortir des d’un Portlligat ple de francesos (fan vacances escolars) i al mar no vam trobar ningú, tampoc ones importants, ni tramuntana, i només una estona de pluja, vam palejar fins a Cap de Creus, i tornant vam dir que enyoràvem els dies d’hivern, no hi ha com els dies d’hivern per a sortir al mar.

Dissabte ens vam trobar un inesperat i dur dia d’hivern. Primer ens vam glaçar, Nathalie i jo, a la moto, i després baixant els caiacs tots vam passar molt fred. Érem Pilar, Nathalie, Diego, Josep Parada, Miquel i jo, i també ens vam trobar una tramuntana inesperadament forta, força 8/9, molt més que la de dissabte passat, amb pluja i fred, i vam recordar amb ironia el que havíem dit dijous sobre els dies d’hivern. Pilar va palejar fins a la platja de Guillola, on es va refugiar en una petita barraca, se la veia magnífica assentada en una cadira, esperant, lluny de tramuntana, pluja i fred. Nathalie i jo vam continuar fins a Cudera, on vam decidir tornar perquè la pluja estava calant a Nathalie (amb Diego era l’única sense roba impermeable), i ja en teníem prou de dia d’hivern. Diego, Josep i Miquel van continuar fins a Cala Bona.

Vam tornar a una velocitat que feia por, encara que frenessis amb la pala semblava que podies despagar, i una vegada als armaris, recollint vam passar tot el fred que palejant no havíem passat

A Portlligat, en tot el matí, no vam veure ningú, cap francès, només Moisés, i si Ashavarus era allí, si l’hi tocava desembarcar, amb la seva set i la seva tristesa, doncs no el vam veure, en realitat mai sabrem si aquell que veiem és Ashavarus, però sempre hi ha possibilitat de que ho sigui. A més de balenes, que ja passen, ara potser veurem al Jueu Errant, i a altres personatges que inventats o no, existeixen.




dissabte, 20 d’abril de 2013

DIES SENSE PREU


Avui hem sigut molt feliços en el nostre reialme de tramuntana, i al tornar, una vegada en les nostres quotidianitats, ens hem preguntat que serà de les pedres, i dels penya-segats, i del aigua, del vent, quan nosaltres ja no hi siguem. Seguiran. Qui ho dubte. I nosaltres haurem sigut com insectes que s’hauran mogut per sobre pedres i aigua, sentint el vent i el sol. Serem no res, però haurem sigut tant. Magnífics insectes que senten i comprenen i agraeixen els dies com el d’avui.

Tramuntana forteta, windguru anuncia 8, amb ratxes 9, a vegades 10. La realitat és que sembla menys forta, però potser perdem sentit de la realitat i qualsevol tramuntana ens sembla fluixa. A Portlligat som Pilar, Santiago, Josep Parada, Miquel i jo. Sortim i primer provem a Calders, per veure la capacitat de resposta de Pilar i Santiago. Un entrenament, o un escalfament.  Cap problema.  Sortim després a la bocana i cavalquem les ones.  Quina meravella. S’Alqueria i Jonquet amb dificultats mínimes, el mar i les roques són netes, els colors impacten, és un dia nou, tot just estrenat.  Pilar es queda a la platja de Guillola, els altres seguim, arribem a Jugadora, Santiago i jo tornem, cal tenir cura, o no, i Miquel i Josep Parada continuen fins Cap de Creus, treuen el nas, palegen fins la ratlla d’ones entre Culip i Encalladora, han de tornar d’esquena, tan fortes són les ones, i nosaltres esperem a Guillola.

És clar que quan no hi ha qui té problemes palejant m’encanta cavalcar les ones. Avui, arribats a Jugadora, a només 200 metres d’on traiem el nas, he dit adéu a Josep i Miquel, i he acompanyat a Santiago de tornada, calia fer-ho, i ja m’ha anat bé, tenia excusa per tornar, però prefereixo les excuses que t’empenyen, les que sense voler et fan cavalcar les ones.

Hem tornat cavalcant el riu de vent, gaudint-lo, sense problema, Un dia magnífic, un més. I perquè sé que han d’acabar, no vull ni que acabin, ni perdre’n un.

Abans de sortir, de bon matí, he escrit un sms miserable a Cristina Masanes, dient-li que la tramuntana era forta, que no sabia si sortiríem. Mai més. També voldria que a mi m’escrivissin sms dient surt, val la pena, ànims, t’esperem.

El color del mar avui, la força del vent contra nosaltres, l’alè dels meus companys, no té preu. Som avui i hem de seguir sent-ho, amb intensitat.

Som afortunats per tenir uns armaris, una caiacs, unes pales, uns companys, y el mar.

Dijous si tot va bé hi tornarem. Dijous passat vam sortir, llarg i tranquil, érem Anja, Cristina, Nathalie, Cesc, Albert i jo.

Que mai acabin aquests dies.

diumenge, 14 d’abril de 2013

CALIDESA CREADA AL MOMENT


Aquell dia de sol que va ser el dissabte d’ahir va ser tot nostre, de cadascú de nosaltres, i per tant va ser com nosaltres vam voler que fos. 

De moment ens vam trobar a Portlligat. Érem onze. Anna Suárez, Tere, Nathalie, Josep Flor, Santiago, Diego, Jordi Rotllán, Miquel, jo, i Pilar i Josep Parada que van venir més tard.

Després vam sortir molt poc a poc, sense ordre ni concert, ara un, després l’altre, i al final tots, i vam palejar també poc a poc, però creuant el mar sense esforç, ràpid, fàcil, el sol ens acompanyava, i també el color del mar, molt blau, i com si res vam travessar la badia de Cadaqués, vam entrar a la Coua del Bou Marí, vam travessar la badia de Jonculs, però tot ho vam fer com si no ho féssim, sense esforç i sabent que el dia, que era nostre, l’estàvem pintant i fent a mesura que avançàvem.

I vam dibuixar un dia bonic, plàcid i nostre. Vam fer un forat als penya-segats de Norfeu i vam entrar al Clot del Boc, un jacuzzi natural que ens va quedar molt bé. Vam esmorcar a dalt el penya-segat, vam riure també poc a poc, i vam tornar, dibuixant també el camí de tornada, i ho vam fer de manera càlida i tranquil·la, amb llum de sol nostre.

Vam arribar a Portlligat després d’hores de palejar que ens van semblar poques, cap esforç, tot fàcil.  Al penya-segat de Norfeu, just abans d’entrar al Clot del Boc, vam dibuixar amb lletres grogues, de sol, “som responsables de la nostra vida, la dibuixem, i només nosaltres podem canviar el seu dibuix”, i el punt final de la frase és una tassa de cafè que nosaltres vam dibuixar, i que és allí, esperant a qui la vulgui i sàpiga veure i beure. Tindrà el sabor que nosaltres li voldrem donar. 

A Portlligat vam tancar sense soroll els armaris, i cadascú amb el seu pinzell, va tornar a la seva vida, la que també cadascú dibuixa.   

En una de les fotos, la penúltima, vam dibuixar una llum que venia del cel i queia sobre Tere. Ho vam fer perquè vam voler i perquè així el significat quedava més clar.

Dijous començarem un altre dibuix, sense cap cansament.










dijous, 11 d’abril de 2013

EL MALSON MÉS TEMUT


Avui, especialment avui, un dia com qualsevol altre, i tots dies són únics, voldria poder expressar una alegria, una pena i un sentiment.

A Portlligat érem Nathalie, Eneko, Santiago, Albert i jo, i estava anunciat garbí, vent de mar, fort, força 6/7, que en aquet vent és molta força.

Hem sortit amb un mar tranquil, uns color tranquils, un sentiment tranquil, i hem palejat nord, fins la ratlla que separa Mar d’Amunt i mar d’Avall, hem girat Massa d’Or i allí, tot acabant de girar-la, ens ha arribat el pitjor malson d’un caiaquista:  he mirat l’horitzó i he vist una barrera d’ones altes i trencants que s’apropaven des del Sud. No eren unes quantes ones, sinó un infern d’ones i vent que ens agafava molt lluny de costa, Massa d’Or, Sa Rata, és potser a un quilòmetre de costa. He dit que calia palejar fort, fugir del que venia, arribar a port abans de que arribes el vendaval anunciat.

I he palejat fort. Aquí comença la alegria, la pena i el sentiment.

Les ones eren ja altes i trencaven contra els caiacs, el vent encara era fluix, però quan entrés, i acabaria entrant, allò seria un infern difícil per alguns de nosaltres, i estàvem molt lluny de Portlligat, un hora de paleig fort.

Aquí faig un incís:  sempre que hi ha dificultats em quedo amb l’últim, ajudant si cal, sempre, i avui he sortit palejant el primer com un boix.  Perquè?

Tres raons.
Una: he calculat que les ones eren difícils però no impossibles pels cinc d’avui, i que no eren de les que bolquen, costaven i feien ballar molt, però no eren massa perilloses. Podia doncs confiar en les forces de qui venia darrera.

Dos: estic acostumat a frenar-me quan el mar està difícil, he de renunciar a enfrontar-l com em demana l’ànim, i veig com altres ho fan mentre jo em quedo. Avui tenia ganes d’enfrontar el mar i qui venia amb mi, calculant la dificultat, m’ho permetia. M’ho he passat molt be, molt, amb deliri, saltant contra les ones, sentint-me salvatge i lliure, botant en un medi que és el nostre. També he de dir que en cap moment he perdut de vista als altres, em parava, em girava i veia que anaven fent, esperava a que s’apropessin i després tornava a enfrontar com un boig les ones.

Tres: Nathalie, Santiago i Albert anaven agrupats darrera, però Eneko anava amb mi. Eneko és un del meus fills, i feia molt que no palejava amb nosaltres, i m’ha encantat senti’l palejant i enfrontant ones a prop meu. Jo no vaig a sopar amb el meu fill, ell té la seva vida, el veig poc, no tenim un contacte tradicional, però prefereixo mil vegades haver saltat avui amb ell ones difícils que el millor dels sopars, que la millor de les trobades repetides. La vida pot ser avorriment o singularitat.  Avui he cavalcat ones amb el meu fill, i són imatges que ja tinc i que no tenen preu. I en cap moment hem perdut de vista als altres. De fet m’hagués encantat poder continuar sense parar, forts i embogits contra les ones, però hem parat i hem controlat als altres. Fa trenta set anys que palejo aquestes aigües. I ho sé amb certesa perquè és l’edat del meu fill, trenta set anys, i vaig comprar el primer caiac quan va néixer, i quan va tenir quatre mesos, per Setmana Santa, vaig sortir a palejar amb ell des de Guillola. I avui m’ho he passat molt be, amb ell, i sol, i amb el altres. Aquesta és l’alegria.

La pena és que quan a Cudera hem esperat als altres, a qui ja havíem esperat però sense que ens atrapessin, és a dir, aquesta vegada hem deixat que ens atrapessin, m’han dit que perquè no els havien esperat, que ho havien passat malament, Natahlie quasi plorava perquè ho havia passat malament i pensava que hauríem d’haver anat agrupats. Aquesta és la pena. Jo crec que sense anar un al costat de l’altre, no ens havíem deixat de controlar, ens havíem mantingut en un límit d’agrupament, en cap moment jo havia tirat sense mirar enrere, al contrari. Aquesta és la pena, perquè no vull que ningú ho passi malament, ni vull sentir-me un miserable que se’n va sense mirar enrere ni preocupar-se del que els hi passat als de darrera.

I el sentiment?  Doncs els sentiment és el de tota la sortida d’avui. Tranquil·litat a l’anada, entre converses, colors i tonyines. I força salvatge al tornar. Sentiment de vida, amb allò bo, i allò dolent.

Crec que he calculat be la dificultat de les ones i les capacitats dels meus companys. Risc, és clar, però tots han arribat be perquè les seves forces eren suficients per enfrontar les ones d’avui. Cert que una propera vegada em quedaré al costat de Nathalie, la meva companya, animant-la. Crec que l’ajudarà. I també cert que una propera vegada, perquè n’hi haurà més d’una, tornaré a sortir com un boig contra les ones, quin plaer. I si el meu fill és amb mi, encara millor.

Felicitar a Santiago, Nathalie i Albert, perquè avui han enfrontat un perill, el malson de tota caiaquista, i s’han portat de meravella.

Quan hem tornat al poble, tothom parlava de la fúria del vent, que de sobte i des del no res, ha colpejat el mar i l’ha tornat un infern que ha sorprès als habitants. Nosaltres érem allí, en mig del mar, lluny de costa, i hem sabut tornar, uns gaudint, altres patint, però tots amb el mateix mèrit i esforç.

Dissabte, si tot va bé, hi tornem. 

divendres, 5 d’abril de 2013

VENT DE LLEVANT



Cal que ens prenguin el pel, molt.  Cal no ser d’aquells que diuen clar i fort: a mi no em prenen el pel.  Doncs a nosaltres ens el prenen, i molt. Qui?  Aquelles persones que estimem i que caminen amb nosaltres per la vida, i que volem que estiguin bé, encara que per estar-ho ens tinguin que prendre el pel. Els nostres fils i filles, per exemple, i els nostres amics, i les nostres parelles, tot els que ens són propers, tolerància i tranquil·litat. I més enllà dels propers? Doncs no ho sé, llavors és més complicat.

Avui el mar ens ha enganyat, o no l’hem sabut llegir, perquè el mar no sol enganyar. I sent el mar proper com és, ha valgut la pena ser enganyat. Érem només Nathalie, Toni Sbert i jo, i bufava vent de llevant, però el mar no semblava massa mogut. Però ja abans de sortir de la bocana de Portlligat hem vist al horitzó ones altes. El llevant és sempre un perill, i Portligat no està protegit contra ell.

Ha sigut difícil, les ones eren grans, si nosaltres asseguts al caiac fem més o menys un metro, doncs ha hagut vegades que érem al peu d’una muntanya d’aigua, i jo calculo que podia ser tres vegades o més la nostra alçada asseguts al caiac. Ones doncs de tres metres, i algunes trencaven. Hem arribat a Punta Cudera, hem dit d’entrar a Guillola, però al venir les ones d’esquena, Toni ha surfejat amb molt perill, i hem decidit tornar a Potlligat.

Fàcil dir-ho, difícil fer-ho. Ja he dit que el llevant pega de ple. Hem tingut que palejar mar endins, enfrontant ones, i deixar-nos portar després, encara enfrontant les ones, marxa enrere, no havíem de perdre de vista les ones, fins a ser a prop de la bocana. Complicat. Hi havia masses d’aigua importants. He sentit cridar varies vegades a Nathalie, de fet ella diu que ha cridat molt, peró hem tornat sense problemes, amb una mica de por, tot s’ha de dir, però contents.

Llavors hem anat al pas de Malrasa, entre l’illa de Portlligat i la de Sa Farnera, i allí el llevant pegava fort. Hem lluitat contra la corrent i hem vist com les ones trencaven contra l’illa. Després hem anat a Ses Boquelles, on el mar no era tan fort, l’illa protegeix contra el llevant.

Als vídeos es veuen una mica les ones, però cal pensar que Nathalie ha filmat les que ha pogut, no les més grans. Hi ha un vídeo que al principi només és soroll d’aigua però al final arriba la imatge.  En un d’ells es sent el crit de Nathalie. (Disculpeu però només ha pujat el video de Boquelles)

Toni Sbert se’n ha anat. A Mallorca. Tornarà. Encara hem de tenir temps. Li desitgem el millor, a ell i a la seva família, Miriam i Marina, una nena tot somriures que segurament en el futur prendrà el pel a Toni. Magnífic. Com ha de ser. 

Dissabte, si tot va bé, hi tornarem, està anunciada tramuntana forta.