diumenge, 27 de gener del 2013

UN DIA GRIS ARRIBA EN MARTÍ

Avui hem palejat en un dia gris, amb pluja, fred, vent, tramuntana que comencava, i hem vist ningú, ni barques ni pescadors (un amagat al costat de la Coua del Infern), érem només nosaltres cinq, Pilar, Josep Parada, Peter, Diego i jo, hem palejat Nord amb facilitat, sense fred, hem tret el nas al Cap de Creus, arribat a la linea d'ones de Culip, fet el tomb a Encalladora, sense problemes, tot i que el mar estava una mica mogut, i hem tornat sense parar ni esmorçar, el dia no acompanyava.

Dir que personalment passo molt més fred anant en moto fins a Portlligat, o endreçant al final el material, que palejant al mar, on abrigats com anem i amb l'exercici, fins i tot suem.

Dir que dijous María Giró, Nathalie, Toni Albert i jo vam montar un taller a Portlligat i vam reparar tots els caiacs, menys tres que es va emportar Toni per reparar a l'Escala, i ara tot és en perfecte estat, els armaris també ordenats, serà un plaer no tenir problemes amb els topes, les reds, els seients, els martells, els cadenats.

Dir que mentre palejavem he rebut un sms que no he llegit fins tornar, que deia que m'arribava un nou net, el quart, Martí, benvingut, potser un dia palegi per aquesta costa, sempre recordaré aqeust dia gris i fred, el dia de la seva arribada, tota una vida per viure.

Dir que dimecres, si tot va bé, continuarem palejant,

dilluns, 21 de gener del 2013

UN ENSURT


Hauria pogut ser pitjor, molt pitjor, però al final només va ser un ensurt del que hem d’aprendre.

Érem onze: Anna i María Giró, Cristina Masanés, Nathalie, Peter, Santiago, Jordi Rotllán, Xavier Masanés, Josep Parada, Miquel i jo, el dia era gris, amb vent de mar anunciat i que per la tarda va fer mal a la badia de Cadaqués, va trencar l’amarra d’un veler que va anar contra la platja i va ser rescatat per la nit, amb moltes dificultats, però que al matí a nosaltres no ens va quasi afectar.

Vam sortir per Boquelles, vam palejar fins a Messina, on vam jugar amb ones de mar de fons, després palejar fins a Massa d’Or, i per fi a Jugadora, on vam parar, menjar, xerrar i fer la foto de grup, i després tots vam tornar, tranquils en un dia tranquil, desagrupats com sempre, però arribant a punta Cudera jo estava parlant amb Anna i vaig veure quelcom espectacular, les ones deixaven al descobert els esculls exteriors, mai els havia vist fora l’aigua, fins a dos o tres metres de fondària, i llavors vam veure que algú havia bolcat al interior, és a dir, entre els esculls i la costa.  Era Nathalie.  Jo vaig dir a Anna que entrava per ajudar-la, i en aquell moment vaig veure les ones que passaven per sobre l’escull, amb una violència difícil de concebre en aquell dia, trencant contra el penya-segat. Em vaig frenar. Si jo hagués entrat al estret, no era qüestió de bolcar, sinó de ser esclafat contra el penya-segat sense possibilitat de sortir-ne. Vaig veure que algú s’apropava a Nathalie per l’altre costat. Eren Xavier Masanés i Miquel, però per la violència de les ones no podien arribar fins a ella. Nathalie va pujar sola al caiac, però per la força de les ones, tenint encara aigua al caiac, va tornar a bolcar. Llavors va apropar-se nedant i agafant el caiac a un lloc on les ones semblaven menys fortes, però li va costar pujar a les roques, ella després va dir que es sentia com una granota arrapada a les roques i colpejada per les ones. Va tenir calma i es va enfilar a les roques, va buidar el caiac, pujar i sortir enfrontant les ones. Jo mentrestant havia donat el tomb i arribava pel altre costat, però ja els tres sortien pel lloc perillós, en aquell moment calmat.

Nathalie se’n va sortir amb cops i rascades a les cames, però en què hem d’aprendre? Primer, i ja que no podem ni sabem anar agrupats, no és dins del nostre codi genètic, cal anar al menys pendents dels més propers, és a dir, formant grupets de dos o tres que tinguin cura l’un de l’altre. Quan Xavier Masanés va veure Nathalie, aquesta portava estona a l’aigua. Cal ser més conscients de que el perill pot arribar fins i tot en un mar que sembli inofensiu i tranquil, com dissabte. I segon, cal saber evitar, quan hi ha mar de fons, els llocs que sabem perillosos, com els esculls exteriors de les illes de S’Arenella i Encalladora, l’escull exterior de Buquelles, i els esculls de Punta Cudera. Tot va ser un ensurt que Nathalie va saber negociar sola, però en una bolcada entre esculls es pot perdre fins i tot el coneixement, i si ningú la veu, com perfectament hagués pogut passar dissabte, doncs més val no pensar-hi.  No agrupats, però al menys prestant atenció mínima als companys, i aprofitar que coneixem la nostra costa i els seus llocs perillosos.

Avui dilluns teníem reparació de material, però Toni Albert està malalt i ho farem un altra dia, segurament dins d’aquesta setmana. Ja direm quelcom.


I dimecres, altra vegada, si tot va bé, tornarem a palejar.

Les fotos són de Nathalie, i qui porta rodes sobre el caiac és Peter, l'anglés singular.











dijous, 17 de gener del 2013

TOTES LES POSSIBILTATS


Ahir el mar era de plom, gris i dens, pesat i compacte, Homer hi caminava, i amb ell totes les històries hi eren, ahir era un plaer navegar aquell mar. El cel era també gris. Plovia. I nosaltres érem cinc afortunats silenciosos que treien el nas a Cap de Creus i veien passar lluny les ones d’una tramuntana que nosaltres tot just sentíem. S’havien obert les portes de totes les possibilitats, i en tromba arribaven, les possibilitats, podíem ser allò que més sempre havíem volgut ser, i podíem fer allò que sempre més havíem volgut fer, i llavors com no ser feliços en aquell moment on tot ens era possible? Va ser curt però està ja escrit, Homer ho porta amb ell, sempre tindrem tots els moments que les portes obertes possibiliten, què més podem voler.

Érem Anna Giró, Nathalie, Peter (l’anglès singular), Santiago i jo, i les fotos són de Santiago, només dos, però si us en fixeu, passant darrera, vitals, es veuen totes les possibilitats. I també, si forceu l’oïda, sentireu la música irlandesa que tota l’estona ens va acompanyar. La vida és per qui la pot i sap viure amb alegria.

Dissabte, amb tramuntana, si tot va bé, hi tornarem.



diumenge, 13 de gener del 2013

BONICA TREGUA ...AVANS DE L´HIVERN










Ahir disabte, com tots els altres , hi havía sortida....com sempre.
Pasades ja les festes nadalenques, en les que un cop mes, ses majestats no han fotut cas de res del que any rere any els demano. ( al final será veritat aixó de que no existeixen) , ens hem disposat de nou a gaudir del nostre gran mar.
Aquest cop erem L´ Anna,  María, Mutur, Santiago,Carles Batlle i una parella d´amics, Xávi, Josep Parada  i jo mateix . !Ah! també s´afegit a nosaltres un anglés, que ha arrivat a Port Lligat en la seva furgoneta i el seu propi caiac. Alguns i algunes, han mantingut converses amb ell,  semblave un tipus peculiar, no ho dic per ser angles, ni per els fideus que menjave..... en fí....ha vingut i ha remat i ja está.
El día ha estat impecable, un sol preçiós, un mar espectacular i  tranquil i hem aprofitat per anar cap a Jonculs, canviant així els nostre itinerari frequent al Cap de Creus.
Se que a molts dels que ahir hi eren , els va agradar molt aquesta ....."bonança", pero personalment gaudeixo mes quan el mar está ....anem a dir mes " joganer". Tot i així, amb en Josep hem aprofitat uns quants esculls amb els que hem trencat la monotonía, per çert..!Molt bé María! , veig que també t´agrada el "sidral! ! Bravo per tu!
Després hem menjat i xerrat una estona gaudint de la calor del sol, mes forta del normal a aquestes dates, i hem tornat remant, com sempre desperdigats en grups i ocupant una bona part del mar.

He de dir que he trovat a faltar, els que no fallen mai, els profes Diego i Xavi Massanes, la Pilar, aquest cop a la farmaçia creant un farmac per fer desapereixer del mon als dolents ( anem a mitjes si t´hen surts)
En Toni Sbert, que ja no sap si va o torna de Mallorca , i es clar la Natalie Giordano, que no  va poguer venir perque li han encarregat una lámpara de fusta gegant per la catedral de Barcelona , es per aixó que ella i en Mutur baixan cada dimecres a Barna a prendre mesures, i esta molt ocupada.

En fí que tenim un nou any per gaudir i no tindríem perdó, si no él savesim aprofitar com es mereix , espeçialment nosaltres que gaudim d´aquest meravellós i privilegiat entorn.


SALUT COMPANYS


MIQUEL

dissabte, 5 de gener del 2013

ACCIÓ I PENSAMENT




Avui es Nit de Reis, una nit que per a mi sempre ha sigut important,  i contradictòria. De nen em portaven regals i era una nit única; de gran se m’emportaven (no sé qui se’ls emportava) gent a la que jo estimava i a la que no podria tornar a veure. Encara ara sé que la Nit de Reis és una nit plena d’il·lusió i també de perill. Sembla com si quan els Reis se’n van, com a compensació per la molta alegria que han portat, s’emporten part d’allò que estimem.  

I doncs tot és ja final, perquè som a la Nit de Reis, callaré, i amb el pensament demanaré, perquè si se’m emporten gent estimada a qui no podré tornar a veure, crec que tinc dret a demanar. Demano doncs.

Amb els anys aprenem els significats reals de paraules com llibertat, tolerància, generositat, les quals, a la nostra joventut, eren paraules boniques, amb un significat també bonic, però que per abstracte se’ns escapava. Eren una idea.

Hi ha una literatura que està feta amb persones que s’endinsen en un mar, i d’aquesta conjunció, la de mar i persones, neix una literatura plena de llibertat, tolerància i generositat. I també d’aventura. La literatura del mar.

Tota relació humana és una aventura, i en ella costa mantenir llibertat, tolerància i generositat. Hi ha una tendència a dominar, culpabilitzar i no donar. L’agressivitat és present. Cal recordar llavors el mar, molt més coherent i antic que nosaltres, i cal ser forts, no com ell, això és impossible, però en la nostra mesura, sent tranquils, amables i gens violents.

Una persona asseguda en una taula, llegint, estudiant, imaginant, no és una mòmia que no fa res, com hi ha tendència a pensar avui, quan s’ha perdut el gust per llegir, imaginar i saber, i tot queda en una fàcil superficialitat poc amiga del pensament i de la imaginació, quelcom que requereix un esforç que fatiga.  La persona asseguda davant d’un llibre o d’un paper en blanc, pot viure mil vides i pot, gràcies als llibres, aprendre i comprendre i gaudir millor després el mon exterior que l’envolta.

Tot home lliure estima al mar, crec que va dir Baudelaire. El mar deixa fer, i el seu horitzó és quelcom encisador que tot ho permet, tot hi cap, és quasi infinit. I en ell tothom és benvingut. I qui en ell s’endinsa té garantida l’aventura.

És cert que endinsar-se en el mar en un gran creuer o en un vaixell de vela patronat o de turisme, treu l’aventura personal, perquè la comercialització de l’aventura és quelcom en sí contradictori. Cal apropar-se al mar, si és possible, amb els mitjans propis, havent aprés com maneja’ls un mateix, i utilitzant-los per recórrer les distàncies en el mar. 

I la sortida d’avui? Ara hi arribo. Portlligat era allí, i nosaltres érem Pilar, Josep Parada, Santiago, Nardo, Albert, Diego, Xavier Masanés, Toni Sbert i jo. Tere ha preferit no sortir i caminar per Cap de Creus. I és que feia tramuntana, encara que menys forta del que semblava i estava anunciada, potser avui era força 5.

Hem palejat sense problema fins a Cap de Creus, i allí hem enfilat per Sa Freu fins a la barrera d’ones que va des de Encalladora a Culip. Eren més altes del previst, i trencaven des de tots costats. Eren perilloses. Jo he enfrontat una ona que potser era la més alta, de les trencants, que mai he enfrontat. He pensat que no la passava, he afirmat els genolls i he palejat fort. La he passat. Hem palejat fins poc passada la punta, Josep, Diego i Xavier Masanés els més avançats, Nardo, Albert, Toni i jo, en segona fila. Hem tornat per Buquelles, sense problemes.

El mar ens ha permès ser i palejar amb llibertat, té la generositat dels essers forts, en ell cadascú pot escriure la seva aventura que d’immediat passa a formar part del llibre del mar, on, si existeix, està escrit tot el que al llarg dels anys ha passat en les seves aigües, però sobretot cadascú s’emporta la seva aventura amb ell, i una vegada assegut a la taula, on no se és mòmia sinó coneixedor d’històries i d’aventures, podrà guardar-la i potser un dia confongui realitat i ficció, perquè qui fa i imagina, és a dir, qui llegeix aventures i qui d’una manera humil les viu, és més ric que qui només les fa o nomes les imagina. Acció i pensament és quelcom més ric que només acció o només pensament.

Dire, per a qui avui amablement m’ha preguntat pel meu dit cansament, que estic atordit, entre ones, però en mi porto la força del temps i confio en que sortiré de les ones atordidores i, sense cap violència ni culpabilitat, descansaré al sol d’una tranquil·la bonança, com altres vegades he fet al llarg de la meva vida.

El mar, encara que de força implacable, és just i no enganya, es mostra com és, i la vida, encara que a vegades difícil, crec que també és justa i no enganya, i vivint-la mai hem de renunciar a la llibertat, la tolerància, la generositat. Ni a l’aventura.

Es sabut que hi ha set cels. Doncs en un d’ells, o en un que si cal inventaré jo,  dormiré aquesta Nit d’il·lusió i de perill, i ho faré content i protegit, sense cap violència que em demani justificacions. Tot és possible, i si no ho és, només cal somniar-lo, i serà real i possible.  

Demano llibertat, tolerància i generositat, sabent i comprenent el que en la realitat volen dir aquestes paraules, riques en la ficció i també en la realitat. No demano aventura perquè mentre vivim la tenim.
 
La vida com una aventura.

Dimecres, a saber com i amb quin temps atmosfèric, continuarem.

dijous, 3 de gener del 2013

ONES FOSQUES


La vida és la sortida que hem tingut avui Toni Sbert i jo.  Res més.  I res menys. La vida és curta, i sense solta ni volta, no té respostes i sempre ens porta on ella vol, sense entendre res nosaltres.  La vida, com la sortida d’avui, té tramuntana força 8/9, i al final ratxes força 10. A la vida hi ve gent com Santiago i Marti, que xerren amb nosaltres i que de sobte ja no hi són, han quedat a terra. I així, sense quasi saber-ho, ja hem començat la vida, i pensem que serà llarga, però no sabem quan durarà, i enfrontem sense problemes la sortida de Port Lligat, tenim força, acabem de començar, som Toni i jo, però podríem ser altres, o un sol, i al Jonquet encara sembla tot fàcil, i trobem placidesa a Guillola, passem Cudera, una roca quasi es traga a en Toni, mai sabem què hem de trobar, però tant a la vida com a la sortida d’avui, sempre amunt, invariable i imparable, bufa la tramuntana, forta, un vendaval, i tornem sense entrar en Cala Bona, hem passat ja la mitat, entrem a Guillola, i tornem portats pel riu de mar i de vent, no cal palejar, però entrant a Portlligat a mi se’m emporta el vent, entre polsim i fúria, ratxes que em porten com una fulla, laterals i d’esquena, m’he de deixar portar, sense caure en el pànic, fins una platja de l’illa, on encara al aigua giro el caiac i enfronto, de tornada, la tramuntana, costa, Toni em mira arrecerat al Cau de sa Guineu, i quan ja pensem que estem tornant, tots dos, ens en adonem que hem deixat, altra vegada, sempre igual, pobres ximples, obertes les grans, incommensurables comportes per on han de entrar, i entren, les grans masses d’aigua fosca, les ones negres i enfurismades, imparables, que se’ns han de emportar, no hi ha res a fer, les veiem venir, se’ns han d'endur, ens arrossegaran al fons fosc i tèrbol, d’on no sortirem, res a fer, i amunt, molt amunt,  sempre bufa el vent, un vendaval, i la vida ja s’ha acabat, com la sortida, curta i intensa, hem entès molt poc, o no res, hi ha hagut molt soroll, si hem preguntat quelcom ningú ens ha contestat, i la vida, com la sortida, ha valgut la pena, encara que no hem aprés res, però res de res, això sí,  no serveix cap queixa, tot és com és, el temps ja no existeix, es va acabar quan vam pujar al caiac, i en els moments finals estem sols, encara que algú ens miri des de rodolso, protegit i aliè, estem sols, cal mantenir llavors una certa dignitat, esperar sense cap esperança, tancar els ulls i trobar la sorpresa del què veurem al obrir-los, si és que veiem, o potser serem uns desconeguts, res quedarà, ni de la vida ni de la sortida, ni el vent quedarà, aquest vent omnipresent que avui, quan encara érem, ens ha acompanyat, bufant sempre, un vendaval que passava per amunt i que tampoc hem entès, encara que era real, potser l’únic real.  Sembla que al fons fosc no hi ha ni riure, ni esperança, ni alegria, però el que segur que no farem serà viure sense llum, de fet només sabem ser llum, no sabem ser ni foscor ni pena, no crearem cap ombra, serà només un moment, entrar en silenci dins del silenci, mantenir la dignitat, encara que les comportes hagin ja sigut obertes, i arribin les grans masses d’aigua fosca, que veiem i sentim, atemorits, decebuts, cal prèmer fort els nostres rems i esperar, sense esperança però disposats a enfonsar-se, si cal, sols i sense plor, només és la vida, el resultat és previsible, tant se val, ja ho hem dit, res té volta ni solta, només és important prémer les pales, si cal enfonsar-se fer-ho prement les pales, sent llum i sense cedir gens ni mica a cap ignominia.     

El dissabte continuarem, crec que també hi serà en Toni.