diumenge, 27 de juny de 2010

ELS FARS DE FRANÇA

Ahir va ser un dia dur, molt dur, i també un dia magnífic, encara més magnífic que dur. Fa temps que controlo el meu entusiasme. No em convé perquè de vegades em fa sentir insegur, penso que m’enganya la meva realitat i no em vull sentir perdut. No sempre ens sobren forces. Però voldria escriure permetent un cert entusiasme.

El divendres varem carregar tots els caiacs entre en Nardo, en Pau i jo. En Nardo va carregar també amb petardos contra uns aparents nius de vespes en el remolc, el seu fill Lluc va col·laborar encantat. En Pau va ajudar de manera testimonial (s’ha fet mal caient en bicicleta i porta un braç en cabestrell i l’altre embenat), però ens va donar consells molt bons per carregar de manera ràpida i segura els caiacs. En Nardo va carregar els caiacs amb il·lusió, pensant en l’excursió del dia següent, però la nit el va trair, tenia una celebració amb amics i va ser la primera baixa, segurament es va allargar i no va poder venir. La segona baixa va ser Laia Eraso qui el matí del dissabte es va dormir, i al despertar a les sis quaranta no tenia el telèfon de ningú a qui trucar. Nosaltres li varem portar el seu caiac i material fins a Colliure, esperant la seva impossible trucada. Tant per Nardo com per Laia Eraso, recordar que hi hauran més dies i que tornarem a sortir en altres excursions.

El dissabte a tres quarts de sis tots érem a Portlligat. Patri, Nathalie, Josep Flor, Miquel, Rostia i jo. Abans de sortir varem intentar endevinar on era Colliure, uns deien que entre Malgrat i Mataró, altres més al nord. També ens varem aturar a sobre de S’Alqueria per pendre una mica de sol pels ulls, diuen que dona energia, i la necessitaríem, Deu n’hi do si la necessitaríem.

Jo conduïa el cotxe amb el remolc i ens seguien Miquel i Rostia conduint els seus cotxes i pensant que jo no era molt ràpid conduint. Mai ho soc, però amb un remolc encara menys. Nathalie, que anava amb mi, i jo mateix, sentíem els renecs i les empentes mentals dels de darrera, però ens varem mantenir en la nostra velocitat fins Portbou, on ens esperava Xavier Masanés, i on Rostia va deixar el seu cotxe no se sap on.

De Portbou fins a Colliure vaig conduir encara més poc a poc perquè estàvem en país estranger, i també perquè la carretera era més difícil. De fet des de Cadaqués a Colliure tot, TOT, són corbes. A Colliure en Rostia va encertar un carrer fins a la platja, on la policia va estar molt amable i ens va permetre descarregar els caiacs. Rostia, Miquel i jo varem anar a deixar els cotxes, finalment en un pàrking a dalt d’una muntanya. El pàrking estava tancatamb una tanca per limitar l’accés a vehicles massa altes, el nostre remolc ho era, però en Rostia, sense dir res i amb molta flema, va desmuntar la tanca i varem passar. Una vegada dins, en Rostia va tornar a muntar la tanca. El pàrking era gratuït, immens i estava buit.

La sortida des de la platja de Colliure va ser màgica i tranqui-la. La badia és molt bonica i l’hora del dia, les nou del matí, ajudava. Però ja feia calor. Varem palejar durant un hora prop d’una costa interessant. Varem constatar que quan els habitants d’aquell país es cansen dels seus cotxes els tiren pels penya-segats. En un lloc determinat n’hi havia uns quants.

Varem parar en unes roques accessibles i plenes de musclos, i varem esmorcar i fer fotos difícils, amb un “temporisseur” que tenia molt preocupat a en Miquel. L’ambient era força agradable. Varem continuar palejant, deixant enrere Port Vendres i Banyuls, i davant en Josep Flor, qui com sempre pensant en les seves coses es converteix en un petit punt que ens guia. Al cap d’una hora de palejar varem tenir que tornar a parar per banyar-nos, feia molta calor.

La costa seguia sent molt bonica, amb construccions diferents. Era un altra país i varem veure que allí fan els fars de maneres un tant estrambòtiques per la nostra manera de concebre les construccions. La Nathalie diu que ens ho explicarà amb calma per a que entenguem la raó de la forma d’aquells fars. Esperem amb interès la seva futura explicació.

Tres quarts d’hora més de paleig i entràvem a Portbou, on quasi no hi havia caiacs. Creiem que els de la Trobada de Caiacs han passat definitivament dels caiacs i i s’han concentrat en la feina de fer sardines. És una decisió coherent amb la seva actitud del any passat. De fet ahir estaven tots en el Passeig d’on sortia molt fum de la sardinada.

La travessia havia durat menys de quatre hores, tres d’elles palejant, però va ser cansada pel calor. Nathalie es veia en hores baixes, crec que més per la preocupació per tenir que justificar un far en concret que per l’esforç de palejar. Però unes immenses coca-colas que no s’acabaven mai ens van donar forces a Miquel, Xavier Masanés i jo (els únics que varem caure en la màgia de la coca-cola) per tornar cap a Colliure a buscar els cotxes. Rostia va tornar amb el seu cotxe a Cadaqués perquè a les dos tenia ja feina.

Anar i tornar fins a Colliue en cotxe va ser terrible. Corbes, un autocar que anava més poc a poc que jo, de veritat, i sobre tot el fet d’arribar al pàrking on havíem deixat els cotxes i veure que estava literalment pres per l’exèrcit francès, amb multitud de soldats desplegats, i amb camions militars tancant l’entrada. En Xavier Masanés ens va deixar a en Miquel i a mi a l’entrada, entre soldats, i va fugir. Va fer bé. Millor només dos presoners que no tres. El fet és que nosaltres teníem el remolc dins del pàrking (abarrotat llavors de cotxes) i el remolc era més alt que la tanca que ara estava literalment envoltada per soldats i també dos policies. Ens varen deixar entrar, però la qüestió era sortir. Vaig arribar amb el cotxe i el remolc fins a la tanca, vaig baixar del cotxe i vaig caminar fins el grup de soldats i els dos policies, i vaig explicar que el meu remolc era més alt que la tanca. Era clar que la següent pregunta per part del soldats seria cóm havia entrat. Jo tenia pensat dir que al arribar algú altre havia desmuntat la tanca, sense especificar qui, i si tot es complicava i els soldats no acceptaven l’explicació, jo tenia pensat senyalar a en Miquel, que estava darrera meu i que no entenia massa que estàvem dient, i que se’l emportessin a ell, crec que encara valia el raonament d’en Xavier Masanés, millor un presoner que dos, i si el presoner era en Miquel i no jo, millor.

Però no va caldre, els soldats varen desmuntar la tanca, varen fer lloc entre els camions militars i nosaltres varem fugir d’un lloc un tant surrealista. La tornada es va fer llarga, i al arribar a Portbou els companys que havíem deixat allí semblaven diferents, potser l’efecte de les sardines i les coca-coles, però varem carregar els caiacs i a les cinc de la tarda els descarregàvem a Portlligat, sota la mirada d’en Pau que no ens podia ajudar.

A les set teníem la presentació de la Revista Sol Ixent, de manera que temps just per carregar revistes fins al Casino, dutxa i menjar una mica (encara no havíem dinat) i cap a la presentació. Una vegada acabada vaig portar una revista a Javi que estava treballant al Llané Petit. Ens va saber greu que no hagués pogut venir a l’excursió, per n’hi hauran més. Tenia un altra número per portar a Patri que també estava treballant, però vaig seure al Boya esperant a les meves filles, vaig menjar un entrepà (quasi no havia dinat) i es va fer de nit, avui portaré la Revista a la Patri.

L’excursió va ser bonica, mai oblidarem aquella costa; també caòtica, en Miquel no sap lo a prop que va estar de convertir-se en presoner del exercit francès; aclaridora, els de Portbou fan sardines i han oblidat els caiacs;, sorprenent, ens va deixar el dubte sobre els fars i les coca-coles; i sobre tot magnífica, un seguit d’esport i amistat.

Que mai acabin les sortides i que nosaltres, i qui no va poder venir, les podem seguir gaudint.


(L'ultima foto és la de just el moment en el que l'expedició estava sent fulminada per una explosió nuclear.)

dijous, 24 de juny de 2010

SORTIDA COLLIURE - PORTBOU

El dissabte dia 26 hem quedat a les sis menys quart a Portlligat per sortir amb els cotxes i el remolc cap a Colliure. A Portbou recollirem a Xavier Masanés, qui haurà deixat el seu cotxe a Portbou. Seguirem fins a Colliure on deixarem els cotxes i el remolc, i amb els caiacs palejarem fins a Portbou. La costa crec que és força interessant. A Portbou hi ha la trobada de palistes. Mentre alguns descansen i es recuperen, qui hagi deixat el seu cotxe a Colliure tornarà amb el cotxe de Xavi Masanés a buscar els cotxes. No sabem encara el número de inscrits, i només llavors sabrem quants cotxes necessitarem. Jo portareé segur el meu per portar el remolc. El divendres decidirem el reste. Recordeu doncs, a les sis menys quart a Portlligat, portant esmorcar, dinar per si el necessitem, roba seca i ganes de palejar. Colliure - Portbou pot ser una distancia com Cadaqués - Port de la Selva, no pas massa. El temps sembla correcta, sense sol ni vent

dilluns, 21 de juny de 2010

Portbou - dissabte 26 de Juny

"Aprofitant la II Trobada de Piragües/Kayaks a Portbou el proper dissabte dia 26, en lloc de fer la sortida habitual des de Portlligat la farem des de Portbou, on anirem en cotxe traslladant els caiacs en el remolc. Des de Portbou palejarem cap a França, passat el Cap de Cervera, arribant fins on els temps cronològic i atmosfèric ens permetin. Al llarg de la setmana donarem més detalls, però necessitem saber el numero de palistes que s'hi apunten perquè el remolc pot portar un numero limitat de caiacs."

dissabte, 19 de juny de 2010

MOTXILLA ESCOLA D´EN MAR DE CADAQUÉS



REGALA UNA PRÀCTICA I ORIGINAL MOTXILLA I COL.LABORA AMB L´ESCOLA D´EN MAR DE CADAQUÉS
Podeu comprar-la a ´Ofinica de Turisme de Cadaqués
Per només 10 euros

dijous, 17 de juny de 2010

Bravo por los crios hoy!!!!!!!!!!!!!
hemos de enseñarles a amar el mar y el deporte desde pequeños.
Ellos lo hacen suyo y lo disfrutan con una ilusion de la que todos debemos aprender en provecho propio para ser mas felices...
quien no recuerda la felicidad con la que se mira vida cuando se es un loco pequeñito.
Hemos salido con dos kayaks dobles y dos sencillos.
Trasteando he acabado a remojo como ya viene siendo costumbre... el agua esta mucho mas caliente y se presta a practicar esquimotaje y apoyos laterales varios... aunque con fortuna diversa.... nunca sabe uno cuando los va a necesitar.
Insisto en que debemos estar familiarizados con los remojones para hacerles frente cuando sean inesperados y en condiciones adversas.
un abrazo a todos y nos vemos pronto...

Pd. algunos kayaks ya tienen nuevas lineas de vida y cruzados elasticos nuevos para llevar chismes, estos ultimos no son tan practicos como las redes que teniamos pero parece ser que los recambios originales valen un huevo de pato esquimal, un buen consejo es comprar esos pequeños mosquetones para asegurar el todo el material y efectos personales y no lamentar perdidas, con una llave allen y un poco de tiempo iremos dejandolos mejor...

diumenge, 13 de juny de 2010

unes altres medes

Ara ja fa molts anys, vaig anar a les Medes, aquell cop tan sols erem cuatre Mutur, Eneko, Aitor i jo Miquel
Tot era aleshores diferent, també nosaltres erem unes altres persones, aixi es la vida , res es igual
Perdoneu, que em posi una mica nostalgic, pero es que tinc un gran record d´aquell día on aquells nens, perque ho eren, Eneko i Aitor, varen cubrir juntament amb nosaltres,  una travesía realment important i çertament agosarada, ja que ho varem fer amb un material força mes precari, pero amb una ilusiò, aixó si, ¡ impresionant!
Tinc la satisfacçiò d´haver estat remant amb ells, aquell día, i també molts altres, es clar, pero ahir , he de reconeixer que sovint vaig pensar amb aquell día i amb aquells nens que, eren i son amics i que s´han convertit en persones extraordinarias i per mi molt entanyables. Aitor . Eneko.- ahir vaig pensar i crec que n Mutur també molt en vosaltres.

Donç si, ahir varem anar a les illes Medes i tot va anar francament bé, el mar  i el temps es varen trovar divendres a algún lloc i varen deçidir ajudar i contra alguns pronostics ens varen donar totes les façilitats, tantes que sembla que sigui una travessa façi,l i creieume , no ho es, son moltes hores de rem ,
He de dir, que quan la Patri va voler abandonar a NORFEU, vaig tenir una sensaçiò de que havía de continuar i em savía greu que ho deixes, pero tambe ho respectave. Finalment va seguir i es va portar de meravella i es molt lloable per part d´ella que comentes que no volía ser un destorb i per aixo dubtave,
Feliçitats a tots i a totes i personalment vaig pensar molt amb les meves amigues Anna i Marìa , que m´agrada sempre que vinguin a les sortides i travesies, ja que em donen molt bon rollo i jo valoro molt sempre la seva agradable companyia.

Dedicat a ENEKO  I AITOR

Miquel
Un día fantástico muy buenas sensaciones
y gracias a Dios que hubo poco sol porque si llega a haber más pareceriamos todos negritos...
FELICIDADES a todos los que participasteis por el esfuerzo logístico y fisico de llegar,
a los que no pudisteis venir os echamos mucho de menos.
Espectacular el recorrido costeando entre Montgó i las Medas. Un sueño.
Un abrazo a todos
Javi

Les Medes



Algú podria pensar que ha estat "bufar i fer ampolles" i no és del tot cert.
Jo voldria explicar-vos amb quina il·lusió ens varem trobar al matí, els dubtes que patiem fins que varem decidir continuar des de Norfeu, les bromes, els acudits, les parades per fer fotos en mig del mar, la sensació de passar per La Foradada, la sorpresa de veure tants peixos lluna, la satisfacció al arribar a la plaja de l'Estartit, i no oblidem el cansament que sentiem tots quan varem descarregar tot el material a Portlligat. He estat afortunada d'haver gaudit d'una experiència innoblidable. Avui, recordi les milles que varem palejar, els litros i litros d'aiga que varem desplaçar, la quantitat de vegades que el meu braç dret es movia endavant i tot seguit de l'esquerra. Jo venia cansada d'un viatge llarg i d'una jornada de feina dura, i tenia clar que tornaria amb en Rostia des de Norfeu.
Vull agraïr-vos als companys que em vareu animar a seguir i ser testimoni d'aquesta travessia. Gràcies

ARRIBATS A LES ILLES MEDES






La realitat pot ser vista de diferents maneres segons sigui la personalitat de qui la vegi. I la nostra forma de veure-la pot incidir en ella i transformar-la perquè nosaltres formem part d’aquesta realitat. Seixanta no són sempre seixanta, de vegades són quaranta, de vegades són vuitanta, de vegades són seixanta, la quantitat resultant depèn també de nosaltres, i és molt limitant pensar que la realitat és quelcom inamovible i aliè a nosaltres. La poesia, o la forma poètica, com tantes altres formes diferents de veure la realitat, no és distorsió d’aquesta, sinó formació de la realitat, i pot tenir una força creadora de realitat quotidiana més gran que la tendència limitada i limitadora a assumir la realitat com única i aliena a nosaltres.

El dissabte 12 de juny de 2010, contra tot pronòstic atmosfèric varem sortir a les sis del matí cap a les Illes Medes. Érem Nathalie Giordano, Patri, Josep Flor, Javi, Miquel, Nardo, Rostia i jo. En un hora i deu minuts, en un mar tranquil i fàcil, varem arribar a Norfeu, on varem esmorzar en quinze minuts, i en Rostia va tornar a Portlligat perquè tenia feina, i nosaltres varem decidir travessar el Golf fins a Cala Mongó. La travessia va ser fàcil, plàcida, en un mar com un llac, i sense que el sol fos excessiu. En dos hores i mitja varem travessar el golf, arribar a Mongó, sense sentir-nos cansats, varem menjar i reposar forces i varem continuar cap a les Medes, on varem arribar prop de les dos de la tarda. Varem desembarcar i varem intentar formar un grup compacte anti-gavines per poder pujar fins el far, però entre els atacs de les gavines i el fet de que no trobàvem el camí, varem desistir de pujar. Varem arribar al Club Nàutic de l’Estartit prop de les tres, ens varem poder dutxar i menjar en un restaurant gràcies a les gestions prèvies d’en Josep Alarcón, després varem carregar els caiacs al remolc que havia portat amb el meu cotxe en Sisco, i nosaltres ens varem carregar dins del dit cotxe i també en el del Jean Claude (agraïm a Sisco i Jean Claude la seva amabilitat, sense la qual haguéssim tingut que tornar des de l’Estartit fins a Cadaqués caminant i carregant els caiacs) i passades les set de la tarda érem de tornada a Portlligat, on varem descarregar els caiacs i el material, i varem donar per acabada una sortida que apuntava tempesta però que va ser bonança.

dijous, 10 de juny de 2010

PORTLLIGAT - ILLES MEDES

Aquest dissabte, en principi, sortim des de Portlligat per arribar a les Illes Medes. El temps sembla que no és l'ideal, ja ho veurem. És una travessia que sempre ha tingut un component mític, no sols per la distancia, que no és tanta, sinó pel Golf de Roses i perquè les Medes han sigut històricament unes Illes singulars. Hem quedat a les 5.30 a Portlligat per sortir a les 6, palejar fins a Norfeu, millor fins a Punta Falconera, i una vegada allí, segons el temps i el mar, veure què fem. Travessar el Golf des de Punta Falconera fins Cala Mongó calculo que són entre dos hores i mitja i unes tres hores amb bona mar. Al principi sembla que mai deixes enrere la costa, i després t'entra el neguit d'apropar-te a la costa de davant que mai s'acosta, sempre sembla lluny.

El tram Portlligat - Norfeu es fa sense quasi adonar-ten, en una hora i quart, una hora i mitja, després les més de dos hores de golf, i des de Mongó fins Medes més o menys un hora i mitja. És a dir, prop de sis hores de palejar, que no és molt si el temps és bo, i que s'allarguen si és dolent. Si dividim tot el trajecte en set trossos, dos serien per Portlligat - Punta Falconera, tres pel Golf, i dos per Mongó - Medes. 2 - 3 -2. Clarament la dificultat és el Golf.

Ja ho veurem.

divendres, 4 de juny de 2010

dos magnifics videos

He vist els dos , son molt treballats i els dos molt bonics amb una música adient, vaig tenir l ´oportunitar del veure un d´ells el día de la presentaçio i tot i que no havía tingut gaire temps , L´Anna, va demostrar un cop mes que hi te la ma trencada en aquest tema,
Avúi, ha penjat l´altre de l´estiu pasat i m´ha semblat molt bónic -
Crec , que s´ha d´agrair a tota la gent com l´Anna, la Maria i els que desde el començament estem ajudant i fent coses per l´escola del mar. Se que ha pasat temps i sembla que no es valori, pero tots hi hem posat el nostre gra de sorra- molt a gust , per çert.
Ara , que ha pasat molt temps , i moltes coses, es important i també convenient recordar .
Si, ja ho se ara som ---- molt ....grans, diferents, tenim material, hem fet cursos... tenim carnet pero l´esençia no s´hauria de perdre-
Jo al menys , tinc molt clar el que vull. el que faig i el que em dona alegría i ho seguiré fent i de veritat ningú canviará la meva manera de ser i de gaudir, ningú em  pot treure l ilusio que encara tinc quan  vaig cap a Cadaqués, si alguna cosa he apres a la vida es a ser agrait, molts cops les rencunies no et deixen donar les graçies i  es una llástima-
Demá disabte, no estaré aquì, no  vindré a remar, dema estaré am el meu fill al Tibidabo i m´agrada molt perque aixó el fá feliç i es molt importat per mi que el Miquel sigui feliç,pero tenía ganes d´escriure al bloc i ho faré sempre que vulgui, encara que no surti, al mar ,
Després de tants anys sortin a remar, segueixo tenint la mateixa ilusió i vull fer coses, mai deixaré de ferles, no perdre el temps-amb collonades- no ho neçesito, per aixó quan avuì he vist aquest dos bonics videos, he cregut convenient donar les graçies no tan sols per fer-los , que ja te merit , també per tota l´ajuda no sempre reconeguda amb l´escola, amb els nens, i amb tot en general, tant L Anna. la Maria. la Patri  i ... en fi
tothom hem colaborat, com hem pogut i ara que aixo sembla tan lluny , ara que sembla que començem ? una nova etapa s´ha de tenir present.

Escola Mar Cadaqués3.wmv