diumenge, 27 de juny de 2010

ELS FARS DE FRANÇA

Ahir va ser un dia dur, molt dur, i també un dia magnífic, encara més magnífic que dur. Fa temps que controlo el meu entusiasme. No em convé perquè de vegades em fa sentir insegur, penso que m’enganya la meva realitat i no em vull sentir perdut. No sempre ens sobren forces. Però voldria escriure permetent un cert entusiasme.

El divendres varem carregar tots els caiacs entre en Nardo, en Pau i jo. En Nardo va carregar també amb petardos contra uns aparents nius de vespes en el remolc, el seu fill Lluc va col·laborar encantat. En Pau va ajudar de manera testimonial (s’ha fet mal caient en bicicleta i porta un braç en cabestrell i l’altre embenat), però ens va donar consells molt bons per carregar de manera ràpida i segura els caiacs. En Nardo va carregar els caiacs amb il·lusió, pensant en l’excursió del dia següent, però la nit el va trair, tenia una celebració amb amics i va ser la primera baixa, segurament es va allargar i no va poder venir. La segona baixa va ser Laia Eraso qui el matí del dissabte es va dormir, i al despertar a les sis quaranta no tenia el telèfon de ningú a qui trucar. Nosaltres li varem portar el seu caiac i material fins a Colliure, esperant la seva impossible trucada. Tant per Nardo com per Laia Eraso, recordar que hi hauran més dies i que tornarem a sortir en altres excursions.

El dissabte a tres quarts de sis tots érem a Portlligat. Patri, Nathalie, Josep Flor, Miquel, Rostia i jo. Abans de sortir varem intentar endevinar on era Colliure, uns deien que entre Malgrat i Mataró, altres més al nord. També ens varem aturar a sobre de S’Alqueria per pendre una mica de sol pels ulls, diuen que dona energia, i la necessitaríem, Deu n’hi do si la necessitaríem.

Jo conduïa el cotxe amb el remolc i ens seguien Miquel i Rostia conduint els seus cotxes i pensant que jo no era molt ràpid conduint. Mai ho soc, però amb un remolc encara menys. Nathalie, que anava amb mi, i jo mateix, sentíem els renecs i les empentes mentals dels de darrera, però ens varem mantenir en la nostra velocitat fins Portbou, on ens esperava Xavier Masanés, i on Rostia va deixar el seu cotxe no se sap on.

De Portbou fins a Colliure vaig conduir encara més poc a poc perquè estàvem en país estranger, i també perquè la carretera era més difícil. De fet des de Cadaqués a Colliure tot, TOT, són corbes. A Colliure en Rostia va encertar un carrer fins a la platja, on la policia va estar molt amable i ens va permetre descarregar els caiacs. Rostia, Miquel i jo varem anar a deixar els cotxes, finalment en un pàrking a dalt d’una muntanya. El pàrking estava tancatamb una tanca per limitar l’accés a vehicles massa altes, el nostre remolc ho era, però en Rostia, sense dir res i amb molta flema, va desmuntar la tanca i varem passar. Una vegada dins, en Rostia va tornar a muntar la tanca. El pàrking era gratuït, immens i estava buit.

La sortida des de la platja de Colliure va ser màgica i tranqui-la. La badia és molt bonica i l’hora del dia, les nou del matí, ajudava. Però ja feia calor. Varem palejar durant un hora prop d’una costa interessant. Varem constatar que quan els habitants d’aquell país es cansen dels seus cotxes els tiren pels penya-segats. En un lloc determinat n’hi havia uns quants.

Varem parar en unes roques accessibles i plenes de musclos, i varem esmorcar i fer fotos difícils, amb un “temporisseur” que tenia molt preocupat a en Miquel. L’ambient era força agradable. Varem continuar palejant, deixant enrere Port Vendres i Banyuls, i davant en Josep Flor, qui com sempre pensant en les seves coses es converteix en un petit punt que ens guia. Al cap d’una hora de palejar varem tenir que tornar a parar per banyar-nos, feia molta calor.

La costa seguia sent molt bonica, amb construccions diferents. Era un altra país i varem veure que allí fan els fars de maneres un tant estrambòtiques per la nostra manera de concebre les construccions. La Nathalie diu que ens ho explicarà amb calma per a que entenguem la raó de la forma d’aquells fars. Esperem amb interès la seva futura explicació.

Tres quarts d’hora més de paleig i entràvem a Portbou, on quasi no hi havia caiacs. Creiem que els de la Trobada de Caiacs han passat definitivament dels caiacs i i s’han concentrat en la feina de fer sardines. És una decisió coherent amb la seva actitud del any passat. De fet ahir estaven tots en el Passeig d’on sortia molt fum de la sardinada.

La travessia havia durat menys de quatre hores, tres d’elles palejant, però va ser cansada pel calor. Nathalie es veia en hores baixes, crec que més per la preocupació per tenir que justificar un far en concret que per l’esforç de palejar. Però unes immenses coca-colas que no s’acabaven mai ens van donar forces a Miquel, Xavier Masanés i jo (els únics que varem caure en la màgia de la coca-cola) per tornar cap a Colliure a buscar els cotxes. Rostia va tornar amb el seu cotxe a Cadaqués perquè a les dos tenia ja feina.

Anar i tornar fins a Colliue en cotxe va ser terrible. Corbes, un autocar que anava més poc a poc que jo, de veritat, i sobre tot el fet d’arribar al pàrking on havíem deixat els cotxes i veure que estava literalment pres per l’exèrcit francès, amb multitud de soldats desplegats, i amb camions militars tancant l’entrada. En Xavier Masanés ens va deixar a en Miquel i a mi a l’entrada, entre soldats, i va fugir. Va fer bé. Millor només dos presoners que no tres. El fet és que nosaltres teníem el remolc dins del pàrking (abarrotat llavors de cotxes) i el remolc era més alt que la tanca que ara estava literalment envoltada per soldats i també dos policies. Ens varen deixar entrar, però la qüestió era sortir. Vaig arribar amb el cotxe i el remolc fins a la tanca, vaig baixar del cotxe i vaig caminar fins el grup de soldats i els dos policies, i vaig explicar que el meu remolc era més alt que la tanca. Era clar que la següent pregunta per part del soldats seria cóm havia entrat. Jo tenia pensat dir que al arribar algú altre havia desmuntat la tanca, sense especificar qui, i si tot es complicava i els soldats no acceptaven l’explicació, jo tenia pensat senyalar a en Miquel, que estava darrera meu i que no entenia massa que estàvem dient, i que se’l emportessin a ell, crec que encara valia el raonament d’en Xavier Masanés, millor un presoner que dos, i si el presoner era en Miquel i no jo, millor.

Però no va caldre, els soldats varen desmuntar la tanca, varen fer lloc entre els camions militars i nosaltres varem fugir d’un lloc un tant surrealista. La tornada es va fer llarga, i al arribar a Portbou els companys que havíem deixat allí semblaven diferents, potser l’efecte de les sardines i les coca-coles, però varem carregar els caiacs i a les cinc de la tarda els descarregàvem a Portlligat, sota la mirada d’en Pau que no ens podia ajudar.

A les set teníem la presentació de la Revista Sol Ixent, de manera que temps just per carregar revistes fins al Casino, dutxa i menjar una mica (encara no havíem dinat) i cap a la presentació. Una vegada acabada vaig portar una revista a Javi que estava treballant al Llané Petit. Ens va saber greu que no hagués pogut venir a l’excursió, per n’hi hauran més. Tenia un altra número per portar a Patri que també estava treballant, però vaig seure al Boya esperant a les meves filles, vaig menjar un entrepà (quasi no havia dinat) i es va fer de nit, avui portaré la Revista a la Patri.

L’excursió va ser bonica, mai oblidarem aquella costa; també caòtica, en Miquel no sap lo a prop que va estar de convertir-se en presoner del exercit francès; aclaridora, els de Portbou fan sardines i han oblidat els caiacs;, sorprenent, ens va deixar el dubte sobre els fars i les coca-coles; i sobre tot magnífica, un seguit d’esport i amistat.

Que mai acabin les sortides i que nosaltres, i qui no va poder venir, les podem seguir gaudint.


(L'ultima foto és la de just el moment en el que l'expedició estava sent fulminada per una explosió nuclear.)

2 comentaris:

  1. Me entra envidia cochina (nada de envidia sana) de ver como os lo pasateis.
    El episodio de los militares en Collioure es muy divertido.
    Se me olvido contaros que en Collioure esta uno de los CNEC de Francia.
    es el Centro Nacional de Entrenamiento de Comandos algo así como un cuartel de entrenamiento para unidades de elite de Operaciones Especiales,
    cuando estuve en Lanzarote coincidí con maniobras del Euroejercito y como yo hablaba Francés tuve compañeros que habian estado destinados en Collioure haciendo cursos y me lo explicaron...
    eran como armarios de tres cuerpos...
    es frecuente verlos en entrenamientos, desembarcando zodiacs y kayaks militares en la rada de Collioure. Por alli pasan la mitad de los paracaidistas Franceses, los de la Legion Extranjera...
    Nada... que me dais mucha envidia y que hay que repetirlo en Otoño.
    Un abrazo a todos

    ResponElimina