dissabte, 29 de setembre de 2012

VIATJAR


Diuen que la vida és com fer un solo de violí en públic, i anar aprenent la tècnica del instrument mentre s’interpreta el solo. Cert. Una segona vida potser ens donaria una millor oportunitat. O no. Bé, accepto que estem interpretant un solo de violí davant d’un públic expectant, i admeto que no tenim ni idea de com tocar un violí, però qui ens ha posat en aquest escenari no sap l’insensat optimisme que gaudim, aprendrem la tècnica, i ho farem prou bé. Faltaria més. I no aplaudiran per commiseració, no. El nostre solo haurà sigut prou digne, sense desentonar massa. I així serà el solo de tots els que s’ho proposin i no es deixin impressionar per la jugada de qui ens ha posat sobre el escenari, amb un temps limitat, sense instruccions, i creu que no en  s en sortirem, i que ho farem malament. Doncs no. Tocar el violí no és massa difícil, al contrari.

Així a Portlligat, fa uns anys, no hi havia res d'aixó, i ara hi ha uns enlluernats i uns caiacs que aprenen sobre la marxa, tots dos, els enlluernats i els caiacs, perquè aquests últims, qui ho dubte, tenen també ànima, i, com els cavalls, noten i saben quin tipus de genet tenen a sobre, i el solo de Portlligat està en marxa, i sonarà bé, de fet està sonant bé, molt bé.

Aquest matí, sota una pluja important, Nathalie i jo hem arribat als armaris, hem recollit la fusta a la deriva del dimecres, hem esperat dins del cotxe, i si algú dels de la plana hagués vingut (els del poble estaven veient l’aiguat), hagéssim pujat als caiacs i hagéssim entrat al mar, perquè el solo d’avui hagués sigut divertit. Ningú ha vingut, tots han tingut seny. Perquè no hem sortit Nathalie i jo? Doncs perquè no veníem des de la plana, i a més ho podem fer un altre dia

El dimecres vam tenir circumstàncies inesperades, i en un comentari amb Dani, vaig intentar explicar que el mar no era dolent, sinó que els dolents érem nosaltres, perquè no anàvem preparats ni érem qui teníem que ser. Crec que a la llarga, mirant el mar, és fàcil calibrar les possibilitats segons cada dia, i tot i així, ens podem equivocar, és clar, però encara que té molts registres, el mar es pot llegir, i actuar segons allò llegit. Crec que al mar, que també té ànima, li agrada que el sàpiguen llegir. Hem de procurar, amb totes les nostres limitacions, no equivocar-nos massa en la lectura.  

Pel voltant de 1850, a Cadaqués es va construir un vaixell balener, dels que serveixen per caçar balenes (no pescar, perquè és un mamífer), i va sortir d’aquí, cap els mars baleners, tripulat per habitants del poble, i potser per això els Manel, l‘any passat, a Portlligat, van cantar allò d’en Toni obsessionat amb una balena, i l’hi deien “deixa-la, Toni, deixa-la”.

El vent, sempre, com un vell amic acaricia la pell, les onades criden, els estels guien, la sal sempre és en les venes, l’aigua és i el sol surt, els mons es poden inventar, també els ports, només cal tenir l’esperit per sortir. Viatjar.

I encara amb pluja, direm que dimecres continuarem, i si tot va bé, serem a Portlligat, oberts i disposats. 

dijous, 27 de setembre de 2012

NO FEM BONDAT



No sabem ni podem fer bondat. Avui era un dia perfecte per fer-la. Però no l’hem fet.

Ahir windgurú anunciava tramuntana força 5. Aquest matí el mateix windguru anunciava vent de mar força cinc. I quan hem arribat a Portlligat havia començat la tramuntana, no massa forta, potser 4/5. Els núvols amenaçaven pluja.

Érem Pilar, Natalie Corcoll, Nathalie, Jordi Caselles, Cesc, Nardo, Xavier Masanés i jo, i no sabíem que ens esperaven ones de vent de mar, segurament d’un vent de mar, l’anunciat per Windgurú, que bufava mar endins i que ens feia arribar les ones, mentre la tramuntana bufava contra el sentit de les ones.

Des del principi el mar ha sigut difícil, poc clar, amb corrents i ones enfrontades. Jo he ajudat a Jordi Caselles, qui tenia dificultat  per superar Cudera. Nathalie portava a remolc un caiac vuit per ompli’l de fusta a la deriva, i he vist que quedava endarrerida. Després he sabut que tenia dificultat i quasi bolca a Cudera. He demanat a Xavier Masanés que esperés a Nathalie, i això a la llarga ha sigut una sort.  

Natalie Corcoll, Pilar, Jordi Caselles i jo, hem entrat a Cala Seca, on hi havia força fusta. Feia fred, costava avançar, hem arribat una mica atordits. Cesc i Nardo han continuat cap a Cap de Creus. Jo he reculat fins a Cudera, on he vist que Nathalie i Xavier Masanés havien baixat i recollien fusta. Els he dit que no veia el mar clar, i que tornàvem a Portlligat. Han dit que carregaven la fusta mentre jo anava a buscar als de Cala Seca. M’ha costat molt arribar-hi.

Avui era important que Pilar, Natalie Corcoll, Jordi Caselles i jo, tornéssim junts, el mar era perillós, sobretot per Jordi.  A Cudera ja no hem vist a Nathalie ni Xavier. Hem patit molt a Guillola, amb tramuntana de costat i ones contraries. En tot moment he estat preparat per si Jordi bolcava, s’ha portat de meravella, jo intentava calma’l. Ha començat a ploure fort. Era un mon estrany, un dia d’hivern, amb un mar inesperadament complicat. Però hem arribat a Portlligat, amb fred i cansament. El problema ha sigut que Nathalie i Xavier no eren allí. He tornat a pujar al caiac per anar a busca’ls a Cudera. Però no eren a Cudera. On eren?

Ara explicaré el que ells després han explicat. Han sortit de Cudera, abans de que passesim nosaltres, amb el caiac que Nathalie arrossegava carregat de fusta, i enseguida el vent ha girat la proa del caiac de Nathalie, empenyent-lo cap a mar obert.  No podien fer res. Nathalie no podia soltar el caiac (un greu error arrossegar quelcom sense tenir la capacitat de deslligar aquest quelcom) i Xavier tenia dificultat per arribar fins al caiac de Nathalie. El vent els ha empès lluny, mar endins, mentre nosaltres passàvem per Guillola lluitant amb el mar, i jo en algun moment els he buscat davant o darrera, però mai he mirat cap a Messina, l’illa al mig del mar, a un quilòmetre de la costa. Eren allí. Cent metres avans d’arribar a l’illa, han aconseguit deslligar el caiac, girar i enfrontar la tramuntana, lligar altra vegada el caiac, i tornar a Portlligat enfrontant, sense massa dificultat, la tramuntana. El problema havia sigut, com sempre, evitar que la tramuntana girés la proa i portés Nathalie mar endins. Sort que Xavier Masanés era allí per ajudar-la. Han patit un fort ensurt.

Els he trobat ja dins de la badia de Portlligat, quan Cesc i Nardo també arribaven. Hem tornat als armaris, hem guardat el material, i gelats hem sortit cap a la dutxa molt calenta.

Hem de reflexionar, però no sabem fer-ho, hem d’aprendre dels errors, però no n’aprendrem, hem d’evitar ensurts, però no és dins del nostre ADN fer-ho. Què farem? Jo tinc el deure de dir-ho, després tots, jo inclòs, podem no fer cas. O fer-ne. Farem el que podem.

Què he de dir?  Que intentaré sortir més preparat, amb l’artilugi escandalós de Menorca, ja el tinc, per tal de cridar als escampats. Que si el mar és dolent anirem agrupats (no val riure, avui a última hora ho hem fet). Que portarem armilla, encara que no sigui posada. Que tot cap de remolc podrà ser soltat per qui el porta. Que ningú sortirà davant, especialment si no és expert, sense esperar als altres. I que anirem amb una mica més de compte quan el mar no sigui clar.    

No sabem fer bondat. Ha sigut, però, un dia mogut, i ric, cansat. Un dia més. Tenim sort. Avui, quan he despertat, el primer que he dit a Nathalie, encara mig dormits, és que havia tingut un somni dolent. Teníem que viatjar amb Umiiartoq a un altre poble, però el mar era terrible, foradava la platja. Arribàvem a un poble, érem en un bar, i dos del grup, un noi i una noia, em deien que ells sortien al mar, jo els acompanyava a la porta, sortíem, hi havia dos esgraons, un passeig batut per un vent fort, i a la dreta es veia un mar d’one gegants. Jo els deia que no hi anessin, però ells deien que sí, i se’n anaven caminant d’esquena. No els hi veia les cares, però al matí he dit a Nathalie que la noia era forta, potser Maria, i que el noi em semblava Xavier Bis. ¿Perquè he tingut aquest somni i després Nathalie, d’estructura forta, i Xavier Masanés, semblant en discreció i constitució a l’altre Xavier, han tingut una experiència, tots dos coincideixen, que angoixosa, en un mar estrany, perduts de nosaltres?

Sé que és casualitat, però demà pensaré en què he somiat aquesta propera nit, i si ho recordo, ho tindré en compte.

No sabem ni volem fer bondat.

Dissabte, a les 9.30, si tot va bé, a Portlligat.

dilluns, 24 de setembre de 2012

EXPLORADORS


Cal viure sense cap il·lusió, però enamorant-se de la vida, encara que la sapiguem fútil; cal saber treure partit de tot moment, perquè sempre tot pot empitjorar, de fet, el pitjor sempre està encara per arribar, i sobretot cal no fer res, perquè el paradís perdut és l’ociositat, i tancats en una habitació, sortir a buscar a tots els exploradors i grillats que s’han perdut pel mon, que són molts.

Dit això per aclarir que en la contradicció es sustenta l’acció i la vida, puc dir que dissabte vam fer una sortida estranya. Al costat esquerra de Portlligat hi havia una trentena de caiacs, els convocats per Toni Albert, arribats per trobar escombraries. Al costat dreta, ens trobàvem nosaltres, els Umiiartoq, que havíem arribat per palejar i també trobar escombraries. Tothom va quedar content.

Nosaltres vam enfilar pel dret, com sempre, posseïts per la força que des de la bocana de Portlligat ens succiona vers Cap de Creus, vam xerrar palejant, no vam veure les tres balenes que han sortit a totes les noticies, i vam arribar a Encalladora, on Manel, Eduard i Mauricio van trobar un bidó gran ple de benzina i una boia gegant. Vam girar Encalladora, l’illa que ja ens coneix i que té, no una, sinó  dos fonts d’aigua dolça (buscarem la segona), i després, ja mig satisfeta la nostra dèria per palejar a mar obert, ens vam distribuir per les cales properes a Cap de Creus, i vam trobar bombones de butà, rodes d’un cotxe Mercedes, baranes de ferro, i tot tipus de diferent porqueria.

Érem Pilar, Josep Parada, Josep Flor, Diego, Xavier Masanés, Rostia, Mauricio, Manel, Eduard i jo, i vam tornar a Portlligat tard i plens de escombraries. Un dia més, amb gent que dia a dia ens coneixem més. Personalment tinc un cert cansament, producte potser de massa entusiasme, per això allò de no fer res i buscar exploradors perduts, és un bon entreteniment.

Dissabte vinent no anem a Port de la Selva, no per la tempesta perfecta anunciada, sinó per problemes d’infraestructura. La farem, però avisarem quan.

Dimecres, si tot va bé, ens trobarem, a les 2.30 a Portlligat.


dijous, 20 de setembre de 2012

DESCANS AMB TRAMUNTANA FORTA

Ahir vam fer una sortida molt tranquila, tot i que la tramuntana bufava forta, potser força 6/7, més que el dia de la Marnatón, però després de l'esforç de dissabte tot ens va semblar poc i fàcil, érem Pilar, Nathalie, Mauricio i jo, el dia era brillant, no hi havia ningú al mar, vam fer la ruta habitual quan hi ha tramuntana forta, és a dir, S'Alqueria, Junquet i Guillola, però no vam continuar, tots teniem pressa i vam tornar a Portlligat montats en un riu de tramuntana que de vegades ens feia agafar velocitats importants, tot un plaer, com tots els dies de tramuntana.

És molt probable que dissabte 29 fem la clàssica Portlligat - Port de la Selva, anada en kayak, tornada a peu. Ho confirmarem.


Si tot va bé, ens veiem el dissabte,

Mútur

dilluns, 17 de setembre de 2012

diumenge, 16 de setembre de 2012

PENSAMENTS DE LA MEVA MARNATO

Primer de tot, he de dir que m´encanta nedar al mar, m´agrada disfruto molt entrenant, i que gaudeixo del contacte en el mar ! sempre!
Es per aixó que gaudeixo de les curses de llargue distançia i la Marnató de Cadaqués
es fantástique, per el seu meravellós entorn.
Aquesta ediçió, com gairebé moltes altres tenía el problema afegit de la tramuntana ,beneida tramuntana  per mi tantes vegades, que aquest cop semblave`podría fer canviar els plans iniçials.
Pero, no, al final quan el vaixell ens portave a tots els  pinguins, en direcçio a Cala Jugadora, ja saviem que nedariem el que havíem entrenant,millor dit una mica mes perque ens havíem d´acostar mes a costa, per la seguritat de tots.
Sentat, alla, el vaixell , els nervis fan que tots xerrem, riem i gesticulem mes del compte, donç tots estem pensant el que ens espera.Mires les ulleres i les repases, et poses vaselina continuament , tens mes sensaçiò d´anar al lavabo i penses, sempre equivocadament que el gorro no anirá prou bé ..... el çert es que tot i tots estem perfectament pero... amics ens esperem gairebe 7 km dins aquell meravellós mar i aixó ho farem sols, sols, sols.
Sempre m´agrade veure els caiacs, em sento orgullós de ser un d´ells i quan els veig anar cap a Jugadora ja imagino el que está`pasant, ells també tenen nervis, potser mes i tot i no vaig poguer evitar un somriure al pensar am en Mutur i en Toni  intentant posar ordre  en tot aquell  gran grup de "HOMES I DONES PALA"
Per aixó quen donen ordre de saltar del vaixell i anar a la platja a reunirnos amb els nedadors  que havíen anat per terra, jo vaig enfilar de seguida cap els meus amics dels caiacs. L´home mosquit no em coneixía, amb tota la disfresa de nedador, pero vaig estar una estona am la Pilar, en Josep , Natalie i Javi  i quan ja en Toni i en Mutur es disposaven a donar les darreres instrucçións, jo ja vaig desapareixer i vaig anar amb els altres pinguins, dons ja s´havié acabat la broma i ara , tothom havíe de fer la seva feina , nosaltres  a nedar i ells a palejar i dirigir, protegir i orientar.
!Pam, ! la sortida i aleshores no entres en contacte tan sols en l´aigua , ho fas també am colzes, peus ., i fins i tot nedas a sobre i algun cop a sota d´un altre nedador.Cap problema es el de sempre i si es va en compte , mai pasa res . tret d´algun inoportú cop sense mala intençió.
Mentre nedave, he pensat moltes coses, sempre ho faig , a mi em va bé, ajuda quan estas tanta estona.
Al arrivar a l´habituallament prop d´arenella , agraeixo ansiós tot el que em donen, platan, barretes, begudes isostóniques!Que bé que senta, quina falta feie, espeçialment si com jo no he fet el primer habituallament.
Feliç, content i alimentat em disposo a fer l´ultima part del recorregut i he de dir que en aquest moment tot i que tens ganes d´arrivar m´envaeix sempre una sensaçió molt boniquue, Es Cadaqués, el que alla espera, el meu poble, la millor arrivade, el millor final,
L´ultim tros la Rosa i en Nardo(amics us dec un berenar) em varen acompanyar i tot i que em trovave molt bé sempre es d´agrair, semblave un profesional.
Ultimes braçades i els peus a terra de nou , mires les cares conegudes i les que no ho son , t´aplaudeixen et coloquen la medalle i ara si ja distés, saludes la familia , els amics, !Fantastic ! una altre marnató acabade i aquesta darrera amb molta satisfacçió, donç he acabat molt content.
Es aleshores quan el cap çerca  ELS AMICS . ELS MEUS ESTIMATS HOMES I DONES PALA, alla hi son tots pregunten venen, xerrem amb compliçitat , ells encara han de tornar a Port Lligat,
Sense ells no hi hauria Marnató, es ben çert ...GRAÇIES A TOTS  AMICS.
Em quedo una estona , parlant amb els altres pinguins, del temps  que hem fet , i totes les curiositats de la ja concluida cursa i aleshores .... aleshores sempre estic una estona sol, sense ningú a un recó apartat mirant el mar, aquell mar que avuí ha estat ple d´una gent negre , diferent ,que movía braços i cames , de manera estranya, invadint per uns hores la seva rutina, que poc a poc  tornave a la normalitat. a la seva meravellosa normalitat.

!Quina sort tenim de poder gaudirlo!

Salut a tots amics ... !Graçies de nou ! i fins la propera.


MIQUEL  (avuí un dels gairebé 7oo pinguins)

MARNATÓN 2012


Tot acabarà sent com és, i nomes els nostres actes hauran contat. Cal descreure del que no és nosaltres mateixos. Res que no sigui el llenguatge de la natura mereix ser cregut sense prevenció. La passió i el entusiasme són sentiments delicats i fràgils.

Marnatón 2012. Dijous i divendres amb tramuntana forta. La nit de divendres, i per dissabte, el dubte de plan A (Cap de Creus) o plan B (Badia de Cadaqués). A les 7.30 del matí de dissabte, sobre el penya-segat de Punta Oliguera, em trobo amb Miguel Rahola, cap organitzador de la Marnatón, i Jordi Riera de Sotamar, encarregat de balitzar la prova. També hi són Irene i altres dos organitzadors de la Marnatón. La tramuntana bufa forta, potser força 6/7. Els partes diuen que al llarg del matí mancarà, però la imatge del mar amb verberols impressiona. Em pregunten pels caiacs, i dic que potser alguns dels setanta previstos no podran sortir, però la majoria ho pot fer amb garantia. Es decideix fer el plan A.

A Portlligat som molts, i l’ambient és de desordre, la Marnatón s’havia ja endarrerit dues hores, ara un hora més, 35 palistes són davant dels nostres armaris, altres 35 al altre costat de platja, amb Toni Albert, jo corro d’un costat al altre, donant informació i quadrant el número de caiacs. Per primer cop veig Toni Albert desbordat i una mica trist.

Tant Toni Albert com jo diem als nostres respectius grups que el vent és molt fort i hem de palejar fins Jugadora, que qui no tingui experiència no s’aventuri. Tothom es considera a si mateix expert i aventurer, fins i tot qui no ho sembla per a res, de manera que tothom puja en un caiac. La debacle està servida.

Tothom és pujat en un caiac menys Toni Albert, no ha quedat caiac per ell. Per casualitat, jo, que havia sigut l’últim del meu grup a pujar, recordo que el caiac blau que habitualment porta Nathalie, havia quedat apartat per un petit desperfecte, però es utilitzable, i torno a la platja, i corro fins al lloc de Toni Albert, el trobo sense caiac, la seva companya Eva l’hi deixa el seu i ella agafa el blau.

Quan jo enfilo la bocana de Portlligat, veig quasi 70 caiacs enfrontant-la sense cap ordre ni guia. El vent els espera. Un dona que m’havia dit que el vent no l’hi feia por, em creua de tornada, està abandonant dient-me que fora hi ha un vent fenomenal. És sensata. Els insensats ja són a mar obert. Una noia té sort de que el seu caiac no avança per més que ella paleja amb fúria, i quan jo arribo a la seva altura, li pregunto com li va, i em diu que bé, però que no avança, jo li dic que millor que torni, ho fa, es salva. Els altres seixanta i pico van com poden, uns molt ràpid i bé, uns altres buscant refugi als penya-segats, i mentre ajudo als que tenen més dificultats, veig un caiac que va mar endins, vaig cap ell, veig que bolca, i al arribar a la seva altura veig que el noi ha deixat el caiac i la pala, jo havia donat el meu cap de remolc a Mauricio per arrossegar una caiac vuit que es necessitava a Jugadora, agafo el caiac però la tramuntana ens allunya del noi, com puc m’hi apropo, i per sort Toni Albert està sortint de la bocana, i entre els dos tot torna a lloc, però hem d’acompanyar al noi fins a Portlligat. Pel camí fem recular a dos dels caiacs, un d’ells inflable, que no avançaven.

Toni Albert i jo palegem després amb dificultat fins a Jugadora, i ens meravellem de no trobar cap caiac, miraculosament (de miracle) tots han arribat a Jugadora, o això creiem, Toni Albert diu que millor no conta’ls per comprovar-ho, tothom es dona per arribat.

A Jugadora, entre barques, nedadors (652), caiacs i gent a les roques, hi és l’univers sencer. La sortida es dona aviat, és impactant com sempre, tots els caiacs ens posem al costat de mar, per empentar els nedador contra costa i evitar la tramuntana, i tot va bé, molt bé, cap problema, encara que com sempre falten caiacs amb els últims nedadors, però això és un clàssic.

Quan tornem a Portlligat estic cansat, sobretot mentalment, ho endrecem tot i veig que són les 5.30 de la tarda, no hem dinat, m’entra tota la gana, i encara més cansament, que em disculpin aquells que no vaig saludar prou, tal com el company de Rosa Sadornil i els seus fills, jo repartia samarretes que no teníem, trobava caiacs de més,  per fi vaig pujar amb Nathalie a la moto, a casa esperava Lluís Torrent (amb ell vaig començar fa ja vuit anys l’Escola d’en Mar) i la seva família, vam menjar, van arribar Toni Albert i Eva, vam parlar de Corcega, continuarà...

Ah, el paràgraf del principi deia que res es pot inventar ni forçar, només queden els actes, així amb les nedadors, tot el temps empleat entrenant és cert, són actes que resulten en el acte de la Marnatón; deia que cal creure només en nosaltres mateixos, i així és, tot nedador a la fi neda sol, encara que estigui envoltat per quasi 700 nedadors; deia que l’únic llenguatge que no enganya és el de la natura, i així és, el vent bufa, el mar es mou, i demanaré de baixar el dia que el vent bufi i no bufi, o que les ones vinguin ara d’aquí, després d’allí, sense previsió ni advertència; i deia que cal cuidar la passió i l’entusiasme, es donen poc, hi ha moments, com els d’ahir a la sortida, on 652 sentiments de dies i dies d’entrenament, i els kilòmetres per davant fins a l’arribada, concentrats al moment de la sortida, ens carreguen de adrenalina, són màgics, tota passió i tot entusiasme són màgics i cal viure’ls i, si es pot, conserva’ls.

Dimecres, a les 15h, si tot va bé, continuarà a Portlligat.








dimecres, 12 de setembre de 2012

PLUJA



Avui hem sortit amb tramuntaneta i pluja. Érem només Nathalie i jo, estava plovent, però teníem ganes de sortir, i així ho hem fet, primer hem anat a Calders, fent temps per si venia algú, però avui havíem canviat l’hora de sortida per la d’hivern, i el cole acabava aviat, i feia mal temps, i quan hem tornat amb certa dificultat des de Calders, no hi havia ningú. Hem sortit per Sa Farnera, en algun moment ens ha caigut molta aigua, una pluja magnífica que no deixava veure. Hem anat a Punta Oliguera, buscant fusta, i hem tornat havent fet, en poc temps, un bon exercici i un bon aliment mental.

Dissabte és la Marnatón i està anunciada tramuntana, demà i passat demà força 8, dissabte més fluixa, però complicat, tot complicat. Recordar que ens trobarem a les 7 a Portlligat, i farem el que podem, com sempre.

dilluns, 10 de setembre de 2012

CAP COMENTARI


Cap comentari. Començo pel final. Cap i cua. No hi ha mai cap comentari, i per lògica en aquesta entrada tampoc n'hi haurà cap. Cap problema. Simple soledat del que escriu, sap que un número de gent el llegeix, però ningú diu res. No passa res. O sí. Impressiona ser davant aquesta presència que és des del més total silenci.

El que escric avui:  dissabte vam sortir puntuals per arribar a la badia de Cadaqués i acompanyar als nedadors de la cursa de Festa Major, un kilòmetre. Érem Anna Suárez, Nathalie, Santiago, Nardo, Josep Parada, Josep Flor, Sergi, Mauricio, Diego, Xavier Massanes i jo. Els nedadors van ser molt disciplinats aquest any, hi havia de tot, des de els que anaven a guanyar, els que feien el que podien, i un que volia ser l’últim. M’ho va preguntar a cent metres de la sortida “soc l’últim?”, vaig mirar endavant i enrere, i l’hi vaig dir que era l’últim i de sobra. Va resultar ser un anglès molt simpàtic, de Manchester, crec que dins de la quarantena, exjugador professional de futbol, bon esportista però pèssim nedador, de fet fins fa poc quasi no sabia nedar, però es va proposar fer la cursa, i acabar-la. També va resultar tenir un magnífic sentit del humor, parlar molt bé català i castellà, i cassar-se avui dilluns, a Portlligat, en cerimònia portada per un lama budista. I la seva parella, Estrella, qui avui amb ell es cassa, era nedant amb ell, donant-li alè, encara que ell quan l’animaves deia que d’ànim en tenia molt, però el que no tenia era capacitat per nadar. Va tardar molt, molt. De fet Estrella estava glaçada, i al arribar vam tenir que avisar al organitzadors perquè tot estava quasi plegat. Però va arribar, bravo per Gregory, que la seva travessa per la vida, amb Estrella, li vagi tant bé com la cursa, que tingui tant ànim i sentit del humor, i sobretot que arribin tots dos a port, quan es surt es per arribar i no per abandonar.    

Desprès nosaltres vam anar a unes roques magnífiques, S’Encenedor, tot just girant Cala Nans per anar cap a Roses. Vam nedar i prendre el sol, xerrar sobre Corcega, menjar, no massa, les galetes Príncipe es troben a faltar, i uns van anar ja a Portlligat, i els altres, Nathalie, Josep Flor i jo, vam anar a la Platja Gran, on Toni Albert, Eva, i Jordi Sabater havien organitzat curses de caiac. Sabem que María Giro i el seu fill Adrià van guanyar en la seva categoria, i que els segons van ser Javi Sanclemente amb Julia.

Desprès vam tornar amb boira. Sabíem que Eduard era amb altres companys, perduts en la boira, però no els vam veure.

El proper dissabte és la Marnatón, tenim ja molts inscrits de fora, els hi hem de deixar caiacs, així que agrairia que qui es consideri de l’Escola d’en Mar, soci o no, digui el més aviat possible si vol o pot venir. Necessitem ser més o menys 80 caiacs. Tot anirà bé.

I si tot va bé, el dimecres a les 15:00, horari d'hivern, hi tornem.

Clicant a sobre les fotos es fan més grans.

Cap comentari.


Estrella i Gregory, destilant felicitat



María i Adrià

divendres, 7 de setembre de 2012

MAI CAP ENUIG




Hola companyes i companys, amics i amigues de mar i d’ aventura i de gent de bé:

Acabo de tornar de viure un dia magnífic, trasbalsador, esgotador i  únic, i ara escric, malgrat que vull descansar i dormir, perquè només quan encara tinc a la pell les emocions i els sentiments, les alegries i les penes d’aquest dia, seré potser capaç de transmetre una mica aquest carrusel vital que m’ha portat per llocs i per sentiments, i perquè si descanso ho perdre tot, o tot sortirà diferent a com avui és, i no vull perdre ni un gota d’aquest sentiment vital, ni el d’eufòria ni el de pena.

A les set del matí, al moll de Portdoguer, Nathalie, Mauricio i jo, esperàvem l’auxiliar de l’Ivonne, un vaixell de vela llatina amb el que havíem de navegar cap a França. Ja a bord hem fet un  cafè mentre sortíem de la badia, mentre també sortia el sol, i mentre començava un dia de llum, d’itinerari i de coneixement.

La tramuntana no ens ha deixat utilitzar les veles, una llàstima, però a motor hem avançat, deixat enrere llocs familiars, hem vist la costa de Portbou, de Colliure, i després pobles de construccions turístiques en llargues platges de sorra. Hem bordejat tota aquella costa com una nau antiga, com fenicis, de fet, Mauricio és fenici, sempre ho ha sigut. Hem menjat, xerrat, banyat amb cubells d’aigua, i a l’altura de Leucate, els tres cadaquesencs hem pujat al auxiliar, i ens ha portat a port. Adéu, adéu, els altres quatre tripulants han seguit el viatge cap al nord.

I nosaltres hem començat un altre viatge, estrany i ric i ple d’un agredolç coneixement. A Leucate no hi havia ni autobús ni taxi que ens portés a l’estació de tren, que estava a quinze kilòmetres, o sigui que hem fet auto-stop, Nathalie i jo, mentre Mauricio s’amagava darrera uns arbres. El tercer cotxe ha parat, hem pujat, Mauricio ha sortit i també ha pujat aprofitant la sorpresa, i la parella del cotxe, molt amables, ens han portat fins a l’estació.

Tren a Perpignan, després tren a Portbou, on hem pres uns magnífics cafès i coca-cola al poble, tren a Figueres, córrer per agafar l’autobús que sortia dos minuts després de l’arribada del tren, i altra vegada Cadaqués, tan poc temps enrere i tantes vivències i decisions en aquest curt però intens temps.      

I em direu que perquè he parlat de penes, si de moment tot han sigut imatges i moviment i alegria i riure. Doncs perquè avui he pres una decisió que us sorprendrà, i que aviat coneixereu, que té a veure amb aquell cotxe que ens ha agafat quan fèiem auto-stop, i en el que m’he vist al mirall, m’he picat l’ullet, era la mateixa persona que fa anys viatjava en auto-stop, jo, encara que amb molts més anys, i després a Perpignan he retrobat una estació que ja coneixia, a Portbou uns arbres, i al tren, quasi arribant a Figueres, algú m’ha dit hola, com va tot, feia temps que no ens veiem, recorda que cal tancar la porta encara que no la vulguis tancar, i allò d’omplir el pit i cantar una tonada si el vent de fora et fa tremolar, i anar-se’n a peu, encara que el camí faci pujada, però que cap ull plori, no, i tornar a fer el camí que un dia em va dur fins aquí, i dir adéu, adéu, però mai trair allò que sempre hem buscat, cregut i pel que millor o pitjor hem lluitat.       

L’imatge que m’ha picat l’ullet des del mirall del cotxe no era jove, però era molt jove, tant que ell se sent bé, encara que sigui sentint-se cansat i trist i decebut. Una vegada es surt de la porta que no hem volgut tancar, i es torna a fer el camí, sense cantar cap cançó, que no cal, un es troba sol al camí, i es fa fosc, i altra vegada cal esperar i creure, però es important no fer allò que un no creu que ha de fer. Cal ser conseqüent amb allò que un pensa correcte.

En aquest camí que no sé on porta, en la foscor que no m’atemoreix, voldria trobar amabilitat, generositat i gens, gens de violència. Però encara que de vegades, com bons Umiiartoqs, cal saber naufragar, quan has deixat darrere la porta tancada, cal tenir forces, i per això necessito tenir-les, sentir-me bé, perquè sé quin és el camí, però són tantes les circumstàncies, i els perills, i els entrebancs, que necessito la llum tranquil·la de qui em digui que tranquil, no passa res, tot anirà bé, com jo tantes vegades he dit, i com crec que sempre s’ha de dir.

Sempre he volgut ser generós, i si de quelcom puc sentir orgull és del record de qui he deixat enrere, mai he fallat, crec, sense heroïcitats, quan se m’ha necessitat, o ho he intentat, i ara que sé què he de fer, necessito sort per poder fer-ho.

Ja veieu quan es pot viure en un sol dia. Són tantes les imatges d’avui, i tant el cansament, que dormiré content, res em farà sentir malament perquè sempre he intentat fer el millor, i jo avui, picant l’ullet m’he dit que mai més, mai més, per res, m’enfadaré, de fet ja no recordo l’ultima vegada que em vaig enfadar, i aquella vegada, la que sigui i pel que sigui, tampoc valia la pena haver-se enfadat. Mai, mai, mai val la pena enfadar-se. Fortalesa i generositat.

És una lliçó de vida que m’ha donat la costa de França, en un dia magnífic, un dia que no he d’oblidar.

De fet, i com sempre, el mar és la vida, i en ambdós naveguem, i per això de vegades parlant del mar, parlo també de la vida.

Avui hem navegat a França, però ahir, dimecres, vam sortir a palejar des de Portlligat, érem Nathalie, María, Francesc, Nardo, Santiago, Diego, Mauricio i jo, i vam palejar amb frescor fins al Racó de Sa Claveguera, a Sa Freu, que per això es diu Freu de Sa Claveguera. Ens vam banyar i vam tornar tranquils.

Dissabte, si tot va bé, hi tornarem, i cal ser puntuals, venir a les nou i deu, per tal de que a quarts de deu siguem a l’aigua, anirem a un lloc on cal ser puntuals. 

D’una manera o altra, sempre arribem a port, i de fet, al port on jo vull arribar m’espera gent noble i forta amb qui podré parlar i descansar. Res més, cap queixa, cap enuig. Ipsi volaverunt.


Timonejant. Ho vam fer durant hores. Singular.


Mauricio fent de nen fenici.

dissabte, 1 de setembre de 2012

Més lluny, sempre més lluny



Avui semblava que la tramuntana no ens deixaria sortir de la badia. Força 7/8 amb ratxes de força 9. Però la vida a vegades és amable. I a Portlligat ens hem trobat Eduard, Manel, Jordi Rotllán, Josep Parada, Miquel i jo. No hi havia principiants, al contrari, i tots teníem ganes de palejar. Primer hem dit que palejaríem dins de la badia, anar i tornar de Calders, on el vent s‘acanala i la dificultat és gran. Però hem dit “traurem el nas a la bocana de Portlligat, només traurem el nas a veure”, i hem vist i hem continuat, i arribat fins els penya-segats de Salqueria. I després tot ha sigut similar, treure el nas al Jonquet, a Codera, a Cala Bona, fins arribar a Cap de Creus, contents, cansats, plens d’imatges i de força. Com sempre, el costat nord de Jugadora ha sigut el tros que més ens ha costat. Hem trobat ratxes que aixecaven polsim, que et frenaven en sec, i que segur que eren força 9.   

Hem tornat a Cala Bona, on hem descansat, de peu i en cercle, parlant, lluny de la força de la tramuntan, que seguia bufant afora. I des de Cala Bona fins a Portlligat ha sigut un rapidíssim vol, sobre el riu de vent i aigua, entre deu i quinze minuts.

Un dia perfecte, amb els que somiem, tramuntana forta, sense cap ensurt, un grup de sis amics que ha gaudit d’una natura salvatge però acollidora.

Recordar que el cap de setmana del 8 de setembre celebrarem la Festa Major del poble, que el 15 es la Marnatón, qui vulgui acompanyar en caiac que ho digui ja, són molts els de fora que ja s’han apuntat, i que el cap de setmana del 22 farem a recollida de deixalles al Cap de Creus. Informarem de tot.

Dimecres, si tot va bé, hi tornem.