dissabte, 29 de setembre de 2012

VIATJAR


Diuen que la vida és com fer un solo de violí en públic, i anar aprenent la tècnica del instrument mentre s’interpreta el solo. Cert. Una segona vida potser ens donaria una millor oportunitat. O no. Bé, accepto que estem interpretant un solo de violí davant d’un públic expectant, i admeto que no tenim ni idea de com tocar un violí, però qui ens ha posat en aquest escenari no sap l’insensat optimisme que gaudim, aprendrem la tècnica, i ho farem prou bé. Faltaria més. I no aplaudiran per commiseració, no. El nostre solo haurà sigut prou digne, sense desentonar massa. I així serà el solo de tots els que s’ho proposin i no es deixin impressionar per la jugada de qui ens ha posat sobre el escenari, amb un temps limitat, sense instruccions, i creu que no en  s en sortirem, i que ho farem malament. Doncs no. Tocar el violí no és massa difícil, al contrari.

Així a Portlligat, fa uns anys, no hi havia res d'aixó, i ara hi ha uns enlluernats i uns caiacs que aprenen sobre la marxa, tots dos, els enlluernats i els caiacs, perquè aquests últims, qui ho dubte, tenen també ànima, i, com els cavalls, noten i saben quin tipus de genet tenen a sobre, i el solo de Portlligat està en marxa, i sonarà bé, de fet està sonant bé, molt bé.

Aquest matí, sota una pluja important, Nathalie i jo hem arribat als armaris, hem recollit la fusta a la deriva del dimecres, hem esperat dins del cotxe, i si algú dels de la plana hagués vingut (els del poble estaven veient l’aiguat), hagéssim pujat als caiacs i hagéssim entrat al mar, perquè el solo d’avui hagués sigut divertit. Ningú ha vingut, tots han tingut seny. Perquè no hem sortit Nathalie i jo? Doncs perquè no veníem des de la plana, i a més ho podem fer un altre dia

El dimecres vam tenir circumstàncies inesperades, i en un comentari amb Dani, vaig intentar explicar que el mar no era dolent, sinó que els dolents érem nosaltres, perquè no anàvem preparats ni érem qui teníem que ser. Crec que a la llarga, mirant el mar, és fàcil calibrar les possibilitats segons cada dia, i tot i així, ens podem equivocar, és clar, però encara que té molts registres, el mar es pot llegir, i actuar segons allò llegit. Crec que al mar, que també té ànima, li agrada que el sàpiguen llegir. Hem de procurar, amb totes les nostres limitacions, no equivocar-nos massa en la lectura.  

Pel voltant de 1850, a Cadaqués es va construir un vaixell balener, dels que serveixen per caçar balenes (no pescar, perquè és un mamífer), i va sortir d’aquí, cap els mars baleners, tripulat per habitants del poble, i potser per això els Manel, l‘any passat, a Portlligat, van cantar allò d’en Toni obsessionat amb una balena, i l’hi deien “deixa-la, Toni, deixa-la”.

El vent, sempre, com un vell amic acaricia la pell, les onades criden, els estels guien, la sal sempre és en les venes, l’aigua és i el sol surt, els mons es poden inventar, també els ports, només cal tenir l’esperit per sortir. Viatjar.

I encara amb pluja, direm que dimecres continuarem, i si tot va bé, serem a Portlligat, oberts i disposats. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada