dissabte, 26 d’octubre del 2013

BOIRES


Albert Garcia sempre podrà dir que ha naufragat en una illa deshabitada del Mediterrani, que el seu vaixell ha sigut llançat contra les roques, i ell s’ha arrapat contra les arestes, sagnant, lluitant, intentant evitar que les ones no l’arrastressin ni el fessin miques, aconseguint per fi apartar-se del mar enfurismat, accedir a l’illa, i després, passat el temps, abandonar l’illa navegant el mateix vaixell que havia recuperat i refet.  Tot un repte. Ho podrà dir, qualsevol nit, amb un got a la ma, de ron, o de wiskie, de quelcom fort, com correspon als herois que han vist d’a prop el fi i l’han sobreviscut. Serà veritat. I com a tal sonarà. Va ser en una illa del Mediterrani, deshabitada, i ell anava sol en el seu vaixell.

Avui érem Pilar, Cristina, Nathalie, Xavier, Armand, Sergi, Albert, Joan Carles, Josep Parada i jo, i hem sortit en un mar tranquil, d’ones nobles que et permetien navegar pensant i gaudint, un mar cobert d’una boira que els deus han disposat per fer el dia més incert. Hem sortit per Sa Farnera, contra ones, palejat fins a Messina, on per error meu d’excés de confiança, un dels principiants ha tingut un petit ensurt, res que no es pugui contar com es conten totes les aventures, a la bora del foc i amb veu que dibuixi els fets que per més que nimis esdevenen mítics, després hem enfilat cap a Sa Rata, que no es veia, i ens hem perdut en grups que han confluït a Cala Jugadora, on hem recuperat forces. S’han vist tonyines gegants.

Hem tornat sense problemes, Nathalie i jo carregant dos troncs enormes, a sobre el cobrebanyeres, fent equilibris, però els deus avui volien que tot sortís bé, i així ha sigut, hem arribat tots a Portlligat, recollit, dit adéu, i ara escric.

No hi ha hagut ni vi ni flors, però puc garantir que la vida és dels sensibles, els considerats i el valents, una aristocràcia que es reconeix i saluda des del secret. Tenim la sort immensa de disposar de matins com els d’avui. No els desaprofitem. Mai.

Vull agrair a Cristina la seva tranquil·litat i la seva presencia, és una de les persones que mentre pugui recordaré, per la seva capacitat de pensament, la seva amabilitat, i la seva manera d’enfrontar ones com qui afronta no res. Som allò que diem i que fem, paraules i fets, i Cristina es pot sentir orgullosa del que diu i fa en el mar. No sé si es traslladable a la vida, tot i que vida i mar tenen molt en comú, però al mar és una sort tenir-la.   


Recordar que del 27 de desembre al 5 de gener som a Mallorca i a Cabrera, i que el dijous vinent, si tot va bé, a les 14.30 tornarem a ser a Portlligat. A rebre la vida, amb boira o sense, però amb els deus sempre amb nosaltres.







diumenge, 20 d’octubre del 2013

INÈRCIA


Dijous érem Anja, Jordi Casellas, Lluís, Xavier Masanés, Albert i jo, i vam arribar fins a la badia de Cadaqués, després vam seguir fins a Joncus, vam veure les Coues d’Es Bou Marí, Pelegrí i Figuera, i vam tornar en un dia com tants altres, un mar gris, cel a vegades gris, altres blau, i a Portlligat ens van rebre els tres porcs senglars que són ja habituals.

Ahir dissabte érem un grup compacte, sense problemes, decidit i disposat, érem María Giró, Jordi Rotllán, Xavier Masanés, Diego,  Joep Parada, Miquel i jo, i vam palejar fins a Sa Rata amb mar de Garbí, vam fer el tomb a Encalladora, parar a esmorcar a Cala Jugadora, palejar fins a Messina, i tornar a Portlligat, on altra vegada ens esperaven el senglars. 

Estem en un època tranquil·la, sense ensurts ni problemes, on tot es recupera i es redreça, on només cal gaudir del mar, dels dies, dels companys. No tenim fotos perquè a Nathalie se li ajunten mercadillos i obligacions familiars, i nosaltres no sabem fer fotos, no, però tot continua, Portlligat, en aquest moment, quan estic escrivint, està tranquil, potser només hi són els senglars, però hi tornarem, és quelcom que va començar fa un grapat d’anys, crec que nou, i que ja té inèrcia. És.

divendres, 11 d’octubre del 2013

TANTS DIES



Ara veig la badia plena de tramuntana, i el cel que enfosqueix, i els núvols que es recaragolen i semblen dir fins aquí hem arribat, ara serà nit, s’ha acabat, ara només queda la llar de foc i tots aquells i aquelles que lluny però propers ens diuen vam ser, som encara, on ets, esperem com sempre hem esperat, serem encara, o no, això diuen els núvols, i ara ja és nit, però a la tarda hem sortit només tres, com els toreros, i hem arribat, xerrant i xerrant, fins Encalladora, després  Sa Rata, i fer el tomb a Encalladora, havíem anat amb vent de mar, hem tornat amb tramuntana, hem vist com canviava, ara cap aquí, ara canvio i bufo cap allà, ho hem vist, i sentit, érem Jordi Caselles, una meravella de força i convicció, Albert, porta la rialla dibuixada i té molt temps per fer, tota la vida encara, i farà, és clar que farà, ara s’alimenta de penya-segats i ones, i això l’ajudarà a fer, cap dubte, i jo, que no sé moLt bé què porto però que deu n’hi do el bé que m’ho passo, que m’ho he passat, que m’ho passaré.

Feia dies que no escrivia en aquest blog, raons inconnexes, però ara diré que dijous passat vam sortir amb mar de llevant, érem Tintin, Cristina, Nathalie, Lluis, Albert i jo, les ones eren altes, vam arribar fins a Codera, i després vam entrar a Guillola, on, al Jonquet, Nathalie va carregar un tronc amb el que ha fet l’escultura més bonica per a mi de Les que fins ara ha feT. Vam ser una estona a Boquelles, i després a Sa Farnera, veient les ones trencar, sentint com si fóssim en una cinta de gimnàs, remant fort contra corrent i avançant res, un dia diferent, com tots.

Dissabte vam sortir amb tramuntana fluixa, potser força sis, érem Pilar, Josep Parada, Carles Batlle, Josep Flor, Miquel i jo, i vam sortir per Boquelles, amb ones irregulars, vam palejar fins Encalladora, alguns la van fer tota, girant-la, Mauricio i jo no, Mauricio perquè és Mauricio i no té raó que el justifiqui, encara que deia que li molestaven les ones, jo perquè he cobert el límit de preocupació, era una volta fàcIl, sense problemes, i al tornar i arribar a Portlligat, Miquel i jo ens en vam adonar que ell i jo havíem estat, per circumstancies, tres hores i vint-i-cinc minuts remant sense parar, a vegades a mar obert i contra tramuntana, però tots vam arribar bé, i vam anar a Can Juli a beure quelcom, el tercer temps que diu en Mauro. S’hi van afegir Tintin, Nathalie, Theo i Camille, qui eren als penya-segats recollint fusta.

Vam anar al chiringuito a beure quelcom perquè Mauricio se’n va, adeu, llàstima, adeu, el trobarem a faltar, sempre ajuda, sempre es pot confiar en ell, ara serà a Uruguay, a Punta del Este, amb llops marins i platges verges, i tant si el trobarem a faltar, però tornarà. I encara hi serem per retroba’l.
Diumenge vam sortir a recollir brossa a les platges de Cap de Creus, de l’Escola d’en Mar només érem cinc, Tintin, María Giró, Nathalie, Joan Figueres i jo, i uns quinze o vint d’en Toni Albert, ho vam fer bé, vam recollir bastantes deixalles, un altra any hem de ser més de Cadaqués, o de l’Escola d’en Mar, ara sortirem sempre amb una bossa de basura, recollirem quan parem, ho farem poc a poc, netejar.

Dir que el proper nou de Novembre fem la tradicional travessa fins Port de la Selva en caiac i tornada a peu, una meravella, i que des de el vint-i-nou de desembre fins el cinc de gener serem a Mallorca, els dies poden variar, però hi serem, cal que digueu qui vol venir, ens ho passarem bé, Toni Sbert ens espera, i Cabrera, i tots nosaltres, els de Menorca i Cabo Gata, hi serem.

Ara plou, la badia és fosca, es ja nit, però la vida continua, és l’únic que potser sap greu, no per deixar-la, que això ho entenem, però perquè està molt bé, la vida, i no sap greu que continuï, sinó el contrari, que no continuï. 

Però ningú ens traurà els dies que estem vivint a Portlligat. Per cert, les balenes estan passant, les hem d’anar a buscar. Ho farem.






divendres, 4 d’octubre del 2013

CRÒNICA DE CRISTINA MASANÉS



Dissabte, 28 de setembre

Xocolata a es Cucurucuc i el llibre del Gènesi

“Érem dues parelles, estàvem sols, ningú no ens molestava.” Li prenc la paraula al Mauro quan, al peu des Cucurucuc, suggeria com començar aquesta entrada al blog. Hem rigut, avui, en una sortida realment atípica. Res era com acostuma a ser. Ni els acompanyants, ni el vent, ni la direcció, ni les rialles, ni res. Tot i que érem quatre, hem sortit. Tot i que en Mútur no hi era, en Mauro ha agafat el timó i ha conduït el grup. Tot i que érem excepcionalment pocs, la Mercedes havia preparat, per a tots, una delicatessen de xocolata. Tot i que encara no ha arribat l’hivern, en Santiago s’ha acomiadat fins l’any vinent. Tot i que acostumem a enfilar direcció nord, avui hem fet ruta sud. Tot i que en Mauro assegurava que havia d’entrar vent, allà no es movia res. Tot i que tots tenim una gran esperança en la humanitat, la Mercedes ens explicava una nova interpretació del llibre del Gènesi que fa així: “I Déu va crear homes bons perquè ens cuidessin i obeïssin i els va escampar per tots els racons de la terra. I després va fer la terra rodona”.

Sí, ha estat una sortida atípica. Però hem sortit, hem palejat, hem menjat pastís de xocolata al peu des Cucurucuc, hem rigut, hem interpretat el llibre del Gènesi i hem tornat per una terra que, tot i que diuen que és rodona, avui semblava plana.

A les quatre de la tarda, després d’un parell d’ampolles de vi blanc, he enfilat la carretera cap a l’Empordà. Adéu, Mauro, gràcies. T’esperarem quan torni l’estiu.



Dijous, 3 d’octubre

Llevant

És de mal remar, el llevant. Avui el mar era mogut i l’aigua portava meduses de tots colors (n’hem vist de roses, de color perla, de grises, de marrons, de taronges) i esponges de mar i altres animals de sang freda que arriben amb les primeres llevantades de tardor. I és que avui hi havia un mar com un presagi de tardor. Però només era un presagi.

     Hem sortit tot i estar avisats. La previsió marcava un augment del vent amb el pas de la tarda. Ens hem portat bé i no hem sobrepassat Codera. A l’anada, l’onada venia del sud-est. Era una onada sencera que trencava poc i es deixava negociar bé. Quan hem arribat a Codera, hem tombat cap a terra. Llavors, les onades et sorprenien per l’esquena i propulsaven el caiac –i de pas l’adrenalina– com una taula de surf. Hem entrat fins a la petita platja de San Lluís, que semblava dibuixada per una estranya simetria: totalment buida, amb les pedres ben col·locades i just en el punt central de la platja, una torre de pedres que algú hi havia alçat. Després hem arribat fins al Jonquet i, sense sortir del caiac, hem decidit tornar. Amb onades grosses (era maregassa?) que es menjaven els caiacs i els vomitaven al cap d’una estona, hem sobrepassat el Cap d'en Roig i hem entrat a Portlligat. Entrant a la badia, ens hem apropat a l’illa de Sa Farnera, on el mar picava amb intensitat. Ens hem sentit petits, molt petits, mentre l’aigua bramava i un riu d’escuma se t’emportava sense haver de palejar. No recordem com acaba aquella dita de Cadaqués que fa “quan el mar tomba sa Farnera...”. Des d’avui, ens ho podem imaginar.

     Quan hem tocat terra, la boira del Pení començava a baixar. Al Lluís li ha agradat provar el Llevant: “Ha estat la primera vegada i m’ha agradat”. L’Albert deia que poques vegades sortim amb un vent com aquest i que està bé mesurar-se amb altres vents i altres onades. En Mútur ens explicava aquest sortilegi estrany que són els extrems quan es toquen: la muntanya –assegurava– i el mar són tan semblants. Va constatar-ho de nou quan l’altre dia, mentre quatre caiaquistes menjaven pastís de xocolata a es Cucurucuc, ell observava l’amplitud del Cadí, el Puigmal i tota la Cerdanya des de la finestra del Hotel Belvedere. Nathàlie i la seva amiga Tintin han descarregat un tronc gegantí amb forma d’animal prehistòric que s’havia enfilat dalt del caiac blau de Nathalie. D’aquí uns dies, transformat en un objecte, decorarà una llar privada mentre, de la seva pell de fusta, sortirà olor de mar i de Llevant.


     Avui érem sis. Quan hem tornat, a Portlligat encara hi havia la mateixa llum d’Irlanda que quan havíem sortit. En efecte, Mútur, els extrems es toquen.