divendres, 31 de desembre del 2010

any nou i sortida

Demà dissabte, 1 de gener de 2011, a les deu i com sempre, si tot va bé sortirem a palejar des de Portlligat. Tenim sort de ser on som i amb qui som. Bon any i que ens porti tants dies variats, anàrquics, caòtics i magnífics amb Umiiartoq com ens ha portat l'any que acaba.

dijous, 30 de desembre del 2010

Un dia tranquil i dispers




Ahir varem sortir amb un mar quiet, un cel ennuvolat però que deixava escletxes de sol, i una disposició un tan indolent, semblava més una xerrada entre tots que una sortida al mar. Érem Nathalie Giordano, Pau Calero, Aitor, Josep Flor, Javi i jo, i varem palejar fins a la badia, on jo vaig rebre una trucada des de la furgoneta que portava les revistes de Sol Ixent, que presentàvem ahir, i mentre li deia al conductor que ho sentia però que no podia ajuda'l perquè jo era al mar. i que hauria de deixar les revistes al Bar Boia, i l'indicava on era el Boia, me'n vaig adonar que jo estava davant del Boia, encara que per mar. Vaig baixar, doncs, i vaig fer les gestions vestit de palista, tota una novetat. Després varem anar a Cala Nans, i tornar. Tot fàcil, plàcid, sense problema, un tan lànguid, potser perquè era possiblement la darrera sortida d'un any, un altre, que s'acaba.

dijous, 23 de desembre del 2010

Moltes illes i cap habitant

Ahir varem sortir amb un mar gris i suau, amb boires que baixaven per les cales, amb núvols que cobrien varies vegades i amb varies capes el cel, i amb un temporal anunciat i que augurava desventures a Toni Sbert. Érem només ell i jo, i no sols només érem tots dos en la sortida, sinó en el mar i en Portlligat. Crec que no varem veure a ningú des de que ens varem trobar a les dos i mitja fins que ens varem dir adéu cap a les cinc. Ningú. Portlligat era una imatge sense vida humana però de una colpidora bellesa.

Les ones eren tranquil·les i nobles, pegaven fort i amb soroll contra els penya-segats, i ens van permetre anar sense problema fins a Cala Bona, on la calma era més patent que mai, després fins a Ses Ielles, i després tornada, un dia plàsticament magnífic.

La sortida no va acabar a les cinc de la tarda a Portlligat, perquè quatre hores més tard Toni Sbert s’embarcava cap ses Illes (altres Ielles), Mallorca en concret, en Toni és illenc, i aquesta embarcació i travessia nocturna és la que ens feia mirar el mar i buscar el temporal anunciat. Espero que hagi arribat bé, potser ell ens ho farà saber i podrem donar per tancada la sortida de ahir.

El dissabte vinent es Nadal i per això jo, al menys, i encara que sigui sol, sortiré a palejar. Perquè és dissabte i perquè el mar seguirà sent allí, i el mar  no entén de celebracions. Està anunciada tramuntana. Qui vulgui i pugui venir, benvingut, com sempre, si cal ho celebrarem al mar.   

Avui no tenim altres fotos que la impressió que ens va quedar en les nostres retines, i aquesta no la podem penjar al blog.

diumenge, 19 de desembre del 2010

Panegíric de les inutilitats

Primer voldria fer referència a l'anterior entrada del blog, feta per Toni Sbert. Són paraules, les seves, que animen i ens donen força. perquè és veritat que tot paradís ha de ser caòtic o anàrquic, o no és paradís (Toni diu que el nostre grup és caòtic i anàrquic, algo positiu), però com els components individuals del grup encara no som paradisíacs, sinó molt humans i terrenals, doncs agraïm paraules d'ànim que descriuen molt bé un entorn i un grup que recorre aquesta costa  sense ton ni son, com ha de ser. També dir que el problema del dimecres no va ser la tramuntana, sortirem amb pitjors dies, sinó el fred que deixava clar que encara que no bolquéssim, els esquitxos de la tramuntana ens haurien glaçat; i cas de bolcar, val més no pensar-ho. Varem fer bé no sortint, però sortirem en un dia de tramuntana igual o pitjor, però sense fred, i en Toni Sbert serà amb nosaltres.    

El dissabte passat varem fer el curset i la sortida, de fet varem practicar amb ones perquè hi havia mar de fons i varem palejar fins Cap de Creus, fent el tomb a Encalladora amb ones importants. Érem Pilar, Anna Suárez, Xavier Masanés, Miquel, Toni Sbert, Carlos, Josep Flor, Toni Albert i jo. Potser oblido algú, que em  disculpi. Varem testimonar un fet difícil de explicar o creure si no es veu. Als penya-segats de Salqueria, la Costa d’en Roig, varem passar entre roques, el mar era fort, i en una de les passades una ona molt forta va envoltar Toni Albert, va desapareixer de vista i quan va tornar a apareixer estava pujat en una roca, en sec, a uns tres o quatre metros d'altura (ahir varem mesurar l'altura). la sort es que l'ona el va dipositar tan amunt que les altres ones no hi arribaven. Jo pensava que llavors en Toni baixaria del caiac, però no, va enfilar el caiac en direcció a l'aigua i es va llançar, i al arribar al aigua un altra ona el va envestir i se’l va emportar, però ell va aconseguir mantenir l'equilibri sense bolcar. Impressionant. Jo després li vaig dir que nosaltres allò ho fèiem tres o quatre vegades cada dia, però crec que per la cara que tots portàvem no era gaire creïble i quedava clar que estàvem impressionats. La solució és no apropar-se a les ones quan hi ha mar de fons, perquè si per casualitat en Toni hagués passat en un moment de mar tranquil, i el que anava darrera, en Carlos, l'hagués seguit i l'hagués enxampat l'ona, crec que encara ara l'estaríem buscant. De fet, el més lívid i impressionat era en Carlos, suposo que pensant en el que s’havia evitat.  

Ahir varem sortir amb un cel i un mar canviants, de vegades núvols, de vagades sol, a estones calor, altres fred, el mar tranquil o mogut segons el moment. Érem Pilar, Xavier Masanés, Toni Sbert, Eduard Marqués i jo. Va ser un dia agradable, amb converses interessants, varem palejar fins Camallerís, on varem parlar de balenes i en Eduard ens va contar la seva capacitat per recuperar ossos de balena, a mi em va impressionar, en concret amb un company es varen emportar el cúbit i el radi de la balena que fa tres anys va embarrancar ja morta a Cala Agulles, i ara ell al te al seu jardí. Un os naturalment enorme. La companyia i la conversa entre tots va ser agradable, i tot i que la Pilar es queixava de que anàvem poc a poc perquè no tots portem el motor que ella porta, tot plegat ens va donar molts ànims, perquè tornant al principi, naveguem sense ton ni son, som si voleu uns pocasoltes que es troben per anar en lloc i tornar sempre al mateix lloc d’on han sortit, però ens ho passem molt bé fent-ho, que duri.     

Una vegada escrita aquesta entrada al blog i abans de publicar-la, he anat a Roses a la presentació dels llibres “Guia de Cetacis del Parc Natural de Cap de Creus” i “Anuari ornitològic del Parc Natural de Cap de Creus 1950 – 2000” que feien Gemma, Albert i Ponç Feliu, i és algo que també dona ànims, altres personatges que es passen bona part de la seva vida seguint i mirant ocells i cetacis, i ho fan en un mar i en una costa encara rica. Han de tenir sort i poder seguir fent-ho. Hem parlat de que durant el mes de gener vinguin a Cadaqués a fer la xarrada que en veritat ha sigut molt interessant i engrescadora.

Avui, doncs, reivindiquem l’importància i la riquesa de tot lo inútil. L’inutilitat, o l’aparent inutilitat ens apropa a la natura i a tots els animals, nosaltres inclosos, que l’habiten.    





Les fotos són d’Eduard Marqués, a qui també he trobat a la xerrada de Roses. Companys d’inutilitats.

dijous, 16 de desembre del 2010

Un dimecres agosarat, una sortida avortada

Costa començar, però de vegades les circumstàncies conviden a fer-ho i, sense gairebé adonar-te'n, ja estàs picant el teclat i tot flueix, com la mar... la primera vegada.

Fa poc que vaig començar a palejar, una mica per coincidència, una mica per curiositat. I, la veritat per endavant, de tot d'una, no les tenia totes amb mi. Se'm feia gros això d'anar mar endins, incrustat dins un caiac que jo mirava amb ulls desconfiats i trobava massa poca cosa, inconsistent. O, quan pensava en com seria això de palejar i governar aquell artilugi. No, no ho veia gens clar.

El temps ha passat i ja he fet unes quantes sortides. Ara ja sé que es vogar i que la tramuntana és un vent noble. Començ a conèixer els racons més impactants d'un Cap de Creus inhòspit i màgic. Conec també els illots on la mar s'ensenyoreja i el que és l'efecte centrifugadora. He voltat l'illa de Mallorca sense deixar l'Empordà. He visitat coves i inferns, i he escoltat històries i llegendes sobre aquests indrets que no deixen de ser contes. He vist la mar calma i la mar encabritada. He sabut el que és bolcar i el que encara em queda per aprendre. He conegut molta gent especial i un grup tan caòtic i anàrquic que per això mateix es fa atractiu. I he sabut, també, que palejar és, a més a més, caminar durant hores, baixar a l'interior de les mines, traginar llambordes, arreglar el món fent petar la conversa enmig de les onades, conèixer noms d'ocells i animals transparents que suren anònims o recollir la brutor que deixen quatre descerebrats inconscients.

Dimecres passat vaig arribar com de costum a Cadaqués, amb il·lusió, però recelós, pensant que la cosa estava difícil. Els més veterans ja m'havien avisat; el temps a la mar estava intractable (tramuntana força 8). Però les ganes del novell m'empenyien amb inconsciència cap a Port Lligat.

Allà ens hi trobàrem en Mútur, en Javi i jo. La cosa estava lletja. Les ones entraven dins la cala i hi havia polsim, que pel que m'explicaren, vol dir que en qualsevol moment el vent et pot aixecar el caiac amb tu a dintre...

Per un moment dubtàrem. Jo no m'atrevia a dir res. Observava els veterans i dubtava de mi mateix. Sabíem que podríem arribar fins als Caials, però no estava gens clar que poguéssim tornar. Finalment, s'imposà el seny, no sense algun que altre renec. Era massa arriscat. No sortiríem. Almenys, aquell dimecres no.

De camí a casa, me sentia bé, content. Havia valgut la pena, malgrat tot. Poder mirar als ulls d'aquells caiaquistes que amb molts anys damunt les espatlles vogant tenien aquella il·lusioneta per tornar a sortir, un dia més, no té preu.

M'agrada pensar que d'aquí a uns anys, si puc, encara tindré aquesta mateixa il·lusió per fer-me a la mar i palejar.

Per res del món voldria perdre-la.

dijous, 9 de desembre del 2010

25.000 entrades

El blog "Cap de Creus amb caiac" ha tingut ja 25.000 entrades. Per celebrar-ho demanen comentaris. Jo n'he escrit un potser massa llarg per a ser publicat com comentari, no me l'accepta. Ho publico aquí perquè és algo que ens és proper, com bloggers  i com palistes. Aquest és el text que he escrit:

"Esteu escrivint amb coneixement científic i amb discreció i senzillesa sobre una aventura que de per sí apassiona i enriqueix: endinsar-se en el mar. Teniu informació i la doneu, i ho feu amb la propera i atraient quotidianitat de qui tracta el mar com un espai que ens és a la vegada proper i misteriós. Sou una lletra més en la literatura que ens intenta explicar què sent el ser humà quan s’endinsa solitari en una extensió immensa, inestable i poderosa. Desbordeu passió pel que feu i passió pel mar, i ja sabeu que tota passió, ja sigui per un objecte, una activitat o una persona, es irracional i emotiva, no es pot explicar sense caure en el ridícul, i més val experimentar-la i comunicar-la sense voler-ho fer, es a dir, vivint-la i deixant que qui la vegi ho comprengui, o no ho comprengui. Destil·leu passió per la vostra feina de perduts i insignificants en el mar. Parleu de peixos pescats o sense pescar, de fenòmens atmosfèrics, de personatges amb qui os creueu en la vostra ruta pel mar, de tasques tan quimèriques com observar ocells des d’un forat en mig del mar, i ho feu amb alegria i amb ganes. No deixeu de fer-ho. Seguiu buscant informació, o vivint-la i creant-la, i transmeteu-la. Les vostres són paraules que intenten explicar i contagiar el sentiment de qui paleja cap un horitzó d’aigua i de silenci, i intentant fer-ho ja contagieu perquè el porteu en vosaltres. Sou sincers. I això es nota i atrau. El mon del coneixement i el de l’aventura sempre van junts; de fet la paraula aventura ve del llatí “ad venturam”, és a dir, “a lo que vingui”; magnífic concepte el de sortir a trobar allò que vingui i que des de casa, sense sortir, no podem trobar ni saber què és. I el coneixement humà no és sinó una aventura endinsant-se en allò desconegut i que encara hem de conèixer. Així és també quan ens endinsem en el mar. Teniu, doncs, coneixement científic i coneixement personal del dia a dia en el mar; i els transmeteu. Som afortunats i per això deixem 25.000 entrades. No deixeu vosaltres de transmetre.

Quan llegim, estem rebent la paraula oral de qui ens conta l’història. L’Odisea no és sinó un llarg nombre de paraules que venen de lluny i que són contades al costa d’un foc. Res existeix sinó es vist i contat. Així quan llegim ens representem les paraules que hauríem de sentir asseguts al costat d’un foc i contades per qui les ha viscut. I no sé si és millor saber qui les conta o imaginar qui les conta. M’explico. Vosaltres sou, o he cregut entendre que sou, Vellmarí. I Vellmari és un conjunt de persones que escriuen i ens conten històries, igual que Homero era potser un compilador d’històries, potser una escola de compiladors, potser ni tan sols era, però el que ens ha arribat d’ell és l’obra entendridora i poderosa d’un personatge, fictici o real, a qui coneixem com Homero. Per això en el vostre cas dubto sobre si és millor el vostre anonimat com Vellmari, o si seria millor saber qui és l’autor de cada diferent text. Homero és llunya i s’ha guanyat el seu mític anonimat. Vosaltres sou propers i ens creuem en el mar, i al fer-ho, nosaltres no sabem qui de vosaltres porte les paraules que hem llegit o llegirem. No ho se. En el cas d’Homer, si en veritat va existir com persona única i creadora o compiladora, ho tinc molt clar, jo voldria conèixer-lo i parlar amb ell asseguts a l’orella de la Rata, veient la terra i sabent que tenim el mar al voltant. En el vostre cas dubto. Que sigui Vellmari, o que sigui qui es creua individualitzat amb nosaltres. De totes maneres queda clar que sou una paraula dins de tot el llenguatge que és el mar, i aquesta paraula, per diminuta que sigui, s’ha de agrair i no s’ha de perdre.

Disculpeu l’extensió, però endinsar-se en el mar o en el mon de les paraules que formen històries és sempre un misteri i mai sabem què ens espera. Ánims, continueu informant i sent, nosaltres, encara que sigui des de l’anonimat d’uns ulls que llegeixen i que es comptabilitzen en una xifra, os seguirem visitant, no os fallarem." 

dimecres, 8 de desembre del 2010

Un vent nou i una sortida del aigua amb els cabells secs

Avui hem sortir amb un fort vent de ponent, o sud-oest, un vent al que no estem acostumats, que bufa molt diferent que la tramuntana, ho fa amb moments de calma quasi total seguits de ratxes molt fortes i violentes. Érem Natali Corcoll, Marc Arnal, Eduard Baulida de Celra i el seu amic Pere, i jo. Eduard i Pere, veient el vent i que Pere no tenia experiència en caiac han preferit anar a caminar. Voldria que tornessin un altra dia perquè sap greu que en Pere hagi vingut i no hagi pogut sortir.

Hem quedat doncs Mar, Natali Corcoll i jo, i el vent ens feia rodar els caiacs per la platja, però hem sortir sense problemes, amb l'extranya sensació de que el vent bufava Portlligat enfora quan sempre és al revés. Ens hem arrecerat als penya-segats des Gat o Sa Guineu (Perrot-Moore) i de S'Alqueria, i hem fet la mateixa ruta de protecció que amb la tramuntana però amb el vent bufant en direcció contraria. Hem entrat a Jonquet, bordejat sense problemes i amb una llum nítida tota la badia de Guillola fins la plaja de Guillola, on hem vist centenars o milers de meduses de tamany mitjà.

Des d'allí, hem decidit tornar a Portlligat, i com és lògic teniem que enfrontar el vent. He dubtat entre refer el camí bordejant la badia, o enfilar directament Portlligat contra vent, i hem enfilat Portlligat. En un moment determinat he vist que Natali girava la proa del caiac per enfrontar les ones, amb lo que es posava de costat al vent, he obert la boca per cridar que no girés la proa i he vist com bolcava. Tot en un segon. M'he apropat, he vist que estava tranquil·la, he buidat el caiac i ha pujat molt bé i ràpid.

No ha passat gens de fred (l'adrenalina), i quan ha sortit de sota l'aigua ho ha fet amb les ulleres ben posades i el cabell totalment sec. Se que no em creuran, però és veritat, tenia el cabell sec. Ja ens havia passat abans amb Pilar, i o bé es un miracle (desafia les lleis de la física) o del ensurt surten tan ràpid que no els don temps de mullar-se el cap.

Altres consideracions a tenir en conta:  1- durant el rescat i amb la violència del vent se l'hi ha trencat el cordill que lligava la seva pala. No ha passat res perquè he pogut recuperar la pala, i a més el vent empenya cap a la platja de Guillola, però hem de comprar cordills dels especials per lligar pales, som una mica cutres i passa el que passa.  2- Els cursets, encara que a vegades fan mandra, valen la pena. Avui, quan l'hi he dit, estant ella al aigua i amb el vent bufant de valent, que per pujar posés al forat primer la cama esquerra, la més allunyada del caiac, ho ha fet, ha pujat, girat i s'assegut sense problema. I ho ha fet perquè havia practicat en els cursets.  3- Bolcar no sols no és cap drama sinó que fins i tot pot ser una experiència que ajudi a tranquil·litzar perquè constates que tant la sortida del caiac com el rescat, són algo ràpid i fàcil.

Una vegada Natali s'ha colocat el cubre, hem tornat a palejar i hem arribat a Portlligat sense problema.

Per la tarda han sortit Pilar i Josep Parada, i no sé si algú més, i no han tingut problema, de fet el vent crec que havia mancat bastant.

Dissabte a les deu i des de Portlligat farem una sortida amb curset, on Toni Albert aprofitarà per donar alguna llisó de tècnica.  Recordeu que és per socis i que cal inscriue's.

dissabte, 4 de desembre del 2010

TRAMUNTANETA, MARTINA INFATIGABLE, CAMINS I ANIVERSARIS

Avui hem sortir amb un mar tranquil, amb sol i al principi fred, però encara que bufava tramuntaneta el calor i la sensació de dia primaveral a la llarga s'han assentat. Érem Laura, Martina, Reneè, Miquel i jo. Hem creuat Ses Buquelles amb ones fàcils però que ens han agafat una mica desprevinguts. Hem palejat fins la badia de Cadaqués sense problemes, tot i que Martina, de només onze anys, era la primer vegada que anava amb caiac individual. S'ha portat de meravella, sense queixa, palejant i dirigint el caiac, tranquil·la en els moments difícils, tot un admirable mèrit. A la badia hem arribat fins la platja gran i hem tornat a Portlligat, on Laura, Martina i Reneè s'han quedat, la tornada contra tramuntaneta ha fet que la sortida fos suficient, mentre Miquel i jo hem seguit fins Guillola, però hem tornat, potser no era un dia de camí llarg, i l'aniversari de dos de les meves filles, vuit i catorze anys, m'esperava, els camins també ens esperaran i nosaltres recuperarem forces per reprendre-els. Un temps per tot.

El dimecres hi tornem, però sent festa sortirem a les deu del matí.

dimecres, 1 de desembre del 2010

UNA TARDA TRANSCENDENT

Costa saber quan ens enfrontem a moments crucials en la nostra vida. Avui ha sigut un d’ells. Hem sortit de Portlligat amb un mar mogut però accessible, i hem palejat cap a Cadaqués. Érem Pilar, María Giró, Nathalie, Javi i jo. A Buquelles hem saltat una mica, no massa, i allí Nathalie ha aprés ja quelcom important quan es paleja: l’importància de cridar quan una ona t’envesteix. El crit ho canvia tot. Ho ha fet a Buquelles, i també més endavant, en especial quan a S’Estrop, el canal interior de S’Arenella, una ona ha aixecat el caiac de Nathalie i l’ha fet surfeixar cap a l’esquena d’en Javi. El crit, en aparença inútil, deu haver tingut utilitat perquè no ha traspassat a en Javi.

Hem arribat a la badia, en un dia de colors canviants, i hem palejat fins la Platja Gran, i allí, davant del Boia s’ha produït el fet que pot donar significat a la nostra vida. Asseguts a la terrassa cara a mar hi havia tres persones. En una taula una parella, a qui al principi no hem reconegut, i en un altra taula Mauricio Sbarbaro. Al veure’ns arribar, Mauricio s’ha aixecat, s’ha apropat al mar i ens ha ofert la possibilitat de prendre un café. Hem declinat el seu amable oferiment perquè quedava poca estona de sol i havíem de tornar a Portlligat. Fins aquí tot normal. Però llavors he reconegut la parella de l’altra taula. Un d’ells era Jesucrist.

M’explico. Eren Enrique Irazoqui i la seva dona. Irazoqui va ser l’actor principal, és a dir Jesucrist, a “La Pasión según San Mateo” de Passolini. La seva actuació fosca i poderosa va marcar una generació i va entrar en l'història del cinema. Era un Jesucrist molt convincent. Passat el temps va venir a viure, ja fa molts anys, a Cadaqués. Sempre he pensat que és un privilegi tenir a Jesucrist entre nosaltres. De vegades surts de casa i el veus passar en moto, o és assegut a la taula del costat quan fas un café, i aixó desacralitza i facilita molt la vida. Res pot passar si Jesucrist està comprant el diari amb tu, o és un més a la cua del pa. I no porta guardaespatlles ni cap altra parafernàlia. És ell, sense més. Estem acostumats a ell, i això restaria transcendència a la trobada d’avui, però la foto que ha fet Nathalie m’ha fet comprendre. En ella es veu Mauricio amb aire mefistofèlic (la barbeta en punxa ajuda) de peu després de la negativa al seu oferiment (un cafè pot simbolitzar els plaers mundanals) però sobretot l’important és el que es veu darrera: Jesucrist ens està beneint amb la seva ma aixecada. Res ja mai més serà igual.

De fet des de aquell moment ja no ho ha sigut. Hem tornat entre ones, entre roques, sense cap problema, sense cap perill. Estàvem i estem beneits. Javi fins i tot s’ha arriscat a l’entrada de Buquelles, i si María Giró no l’ha seguit ha sigut perquè en ella la por ha pogut més que la benedicció. A María l’hi ha faltat fe.     

A les fotos es veu la diferència entre l'anada, tranquil·la, i la tornada entre ones però ja tocats per la ma de Deu. Si cliqueu a sobre, es fan més grans i a la segona veureu clarament el moment de la benedicció i de la frustració del temptador. 





Hem arribat a Portlligat amb una llum encara canviant. I ara ja mai més serem els mateixos.

diumenge, 28 de novembre del 2010

A ver companys,
varias precisiones SOBRE LAS DECLARACIONES ABAJO EXPUESTAS ...

1. El pan era coca del forn d'en Baró,la compré recién hecha a las 9 de la mañana y estaba cañón para un bocata de Jamon de Guijuelo...

2.Sois unos buitrakos y en algún momento, cuando saqué el bocata y ví vuestras miradas famélicas llegué a temer por mi integridad física, por eso decidí compartirlo por las buenas...
es una habilidad que los Sanclemente (que somos en general poquita cosa en lo que a fortaleza física se refiere) hemos desarrollado a modo de mecanismo de supervivencia para defendernos de los depredadores...

3. Las cervezas estaban de muerte y lo cierto es que cuando las metí en el tambucho ni siquiera las conté y solo me preocupé de que hubiese variedad,
por otro lado,
el Mutur bebió un trago de cada lata, asi que probablemente FUE EL QUE MAS BEBIO....,
tanto es así, que volviendo perdió hasta... las manoplas de su pala!?!?! del pedo feliz que llevaba... en el paratge de Tudela no comprendía que las chapas de oxicorte que se obstinaba en maltratar y que habia atornilladas en el suelo eran la representacion gráfica de la forma de las rocas que se podían observar desde el punto en cuestión y las chutaba diciendo " pero a ver, esto quueeeé es???"
este extremo, que él negará tajantemente, puede fácilmente ser contrastado con las declaraciones de Iñaki que os explicará como en varias ocasiones tuvo que ayudarle a subir al kayak ante su precario equilibrio, y esperarle después durante la bajada hacia Port Lligat porque hacia "eses" clarísimas, afortunadamente no encontramos a la patrullera de la Guardia Civil (de mote: Heineken), porque si nos los topamos le hacen soplar FIJO.

4.Por otro lado en Josep (Pepu Parada) ya ha demostrado en varias ocasiones
al manifestar públicamente su confianza en las habilidades palistas ante el oleaje de Miquel Hormigo y mías
(MANDA "OO"!)
que tiene el seso casi tan seco como nosotros...
el hecho de que lo confirme claramente haciendo esquimos en el mes de Noviembre en las "tibias" aguas de Port LLigat es para mí solo la confirmacion...
yo personalmente creo que ya venía así de serie y que no debemos autoculparnos por ello
(es informático al fin y al cabo)...
de todos modos que lo confirme la Pilar que es la que hace más tiempo que le conoce, pero es conocido el dicho de "Dios los cría y el viento los amontona"
y el hecho de que llegase aquí de manos de la Pilar tampoco es un sintoma a dejar de tener en cuenta...

5.Lo del paraje de Tudela pues no se que deciros, yo es que los 7 millones de Euros que ha costado el derribo me ponen los pelos de gallina,
no entiendo que se derribe aquello (que era respetuoso, Dalí colaboró personalmente en el diseño del arquitecto e integrado en el medio) y se levante la Torre Agbar en medio de Barcelona, que no deja de ser una polla (o se escribe poya?) gigante cuyo coste nos facturan a todos en el agua cada dos meses...
(no se si captaís la metáfora polla-recibo del agua)
además, gastarse 7.000.000 de Euracos en un pais donde hay gente que rebusca en la basura para comer me parece que está muy, pero que muy feo,ya sé que me dirán que no tengo sensibilidad ecológica, pero los que rebuscan en la basura tampoco la tienen y no escriben en los blogs, asi que alguien tiene que escribir pensando en ellos aunque no sirva para nada.
También sé que los habrá que digan que la torre Agbar es un símbolo de Barcelona, y yo digo que qué culpa tengo yo para que me la cobren en el recibo del agua?
Claro que ya hace tiempo que sé que mi reino no es de este mundo...

dissabte, 27 de novembre del 2010

Núvols, sol, pícnic i monuments.

Avui feia fred i pensava que el dia seria deslluït, amb poca gent i clima advers. Però després hem fet un pícnic, hem pujat muntanyes, descobert ruïnes i miradors, ha fet sol i fins i tot calor, i ens ho hem passat molt bé. Érem vuit: Pilar, Josep Parada, Jordi Rotllán, Iñaki, Toni Sbert, Xavier Masanés, Javi i jo.

Hem palejat fins a Messina, i després el mar ens ha portat, com si fos un gran riu, amb ones dibuixades i amigues, fins a Cap de Creus, i des de allí hem seguit fins al Club Mediterrané, la nostra meta. Avui el mar estava alt i ens ha permès arribar fins a la platja, on hem desembarcat com si fóssim descobridors, o conqueridors, érem gent que arribava en una terra antiga, on s’havia aixecat una civilització aliena que nosaltres havíem conegut quan encara estava viva.

Només arribar ha sortit el sol, i en Javi ha fet sortir 7 llaunes de cervesa que havia agafat del container que ens serveix de base, algunes eren amb alcohol, altres sense, altres amb llimona. Nosaltres érem vuit, hi havia set llaunes, i amablement tots han agafat una llauna i m’han deixat a mi sense, els hi he dit que ho escriuria al blog i ara ho faig. No vull pensar de què serien capaços si la situació fos dolenta i, per exemple, estesi’m patint set. En fi.

Després en Javi ha fet sortir un entrepà de pernil i ha intentat menja’l, però nosaltres érem més, l’ham agafat i l’hem partit, l’entrepá, i l’hem menjat, aquesta vegada entre vuit. Després la Pilar i en Josep han repartit vuit galetes, una per cadascú, i jo he dit que la Nathalie en sol portar més de galetes. (Cal dir que jo i cinc més no hem portat res, i podíem haver callat, però tots ens hem queixat una mica, fins i tot hem qüestionat la qualitat del pernil d’en Javi, l’hi hem dit que a veure si un altra dia s’esmerava més, i és que queixar-se és esport nacional, a més el pa tampoc era massa tendre, encara que això no l'hi hem dit, ho dic jo ara.)  

La veritat és que ha sigut un petit menjar agradable i que ens ha donat forces (?) per pujar als misteriosos monuments que estan on abans era el Club Med. Són tres miradors que han provocat molts comentaris. Estèticament estan força be, tots estàvem més o menys d’acord, però uns han dit que no calia posar miradors en un lloc des de on es pot mirar des de tot arreu, i que si ho han tret tot, perquè aixecar més construccions; a altres els hi ha semblat que estava bé.

Hem tornat amb el cel gris, només ha sortit el sol per tal que féssim un desembarc lluït a la platja de Tudela. La tornada ha sigut cansada. No hem passat fred i el dia ha sigut cansat però agradable. Com sempre, al arribar a Portlligat en Josep ha fet uns quants esquimos, no se si la bogeria ja la portava amb ell o si l’hi hem encomanat nosaltres.

El dimecres, a les 2.30, hi tornem.

divendres, 26 de novembre del 2010

Mestral i tonyines







Escric sobre la sortida de fa només dos dies, el passat dimecres, però sembla molt llunyana, se l'haurà emportat el vent que llavors bufava. Érem Nathalie Giordano, Anna i Maria Giró, Pilar, Iñaki i jo, i bufava un mestral (crec) bastant fort però que no ens afectava, el litoral ens protegia, i només més enllà de Massa d'Or el vent aixecava ones importants. Vam arribar a Cap de Creus sense problema i jo vaig treure el nas a Sa Freu, vaig enfilar cap a Culip, el vent no era excessiu però a la línea de Culip es veia un mur d'ones que feia por, i quan portava un rato palejant em vaig girar per veure on eren els demés i estava sol, ningú m'havia seguit, tot i que jo soc prudent i si havia entrat a Sa Freu volia dir que no era difícil, en fi, quan vaig tornar a la punta de Cap de Creus tots estaven parlant a rodolso, jo era l'únic boix.





La tornada va ser fàcil i vam veure tonyines saltant a prop i alt, totalment fora de l'aigua. No vam tenir fred en tot el recorregut, però al deixar els caiacs i el material ja quasi era fosc i se'ns van glaçar les mans. La Pilar feia cara de no ser al estiu. Tots vam cavalcar (en moto) a casa i a la dutxa ben calenta.




Demà dissabte i tornem, són ja dies d'hivern i encara que sé que alguns, o alguna, no estarà d'acord, també tenen el seu encant. De fet mai ens creuem amb ningú, som els senyors solitaris del nostre tros de mar. Cal disfrutar-ho.


Cal dir també que les fotos les va fer Nathalie, utilitzant el retardateur o retardeur, es pot elegir, al mig del mar, una màgia considerable, però es que si no és així no entenc com es fa des de lluny la foto de ella mateixa. Som magnífics.

dilluns, 22 de novembre del 2010

UNA ÚNICA FRASE ASSENYADA I UN ALEPH ENTRE PINS

Ahir diumenge varem creuar un mon diferent del que varem conèixer al estiu. L’Escala és un poble que ha dedicat gran part de la seva extensió al turisme, i quan aquest no hi és, al hivern, es torna una extensió buida d'edificis tancats i tristos. Montgó, pel contrari, és una cala que sense el turisme recupera una fesomia antiga, natural i atractiva. Al estiu varem fer aquesta excursió des de Montgó a Illes Medes passant per les coves dels penya-segats, i varem conèixer un mon de chiringuitos, banyistes, barques, moviment i soroll. Ahir a Montgó només hi havia una gavina coxa que ens mirava estranyada, estàvem fora de temporada.

Varem sortir des de la platja de Montgó Laia Eraso, Anna Suàrez, Anna Giró, Pilar Giró, Natalie Corcoll, Pilar Colomer, Josep Parada, Miquel Hormigo, Xavier Massanes, David Martínez, Carles Batlles i jo, per part d’Umiiartoq, i Toni Albert i Jordi Sabater per part de Kayaking Costa Brava. El dia era solejat, amb mar de fons que colpejava sense fúria els penya-segats.

No varem poder entrar a totes les coves, i passant entre roques varem tenir certes dificultats. Aquí cal agrair la disposició d’en Miquel, sempre valent i decidit, qui sempre era el primer i així ens servia als altres per a veure què passava. Passant per dins d’un forat al penya-segat, la dificultat era girar el caiac per enfilar la sortida, ja que era molt estreta i el mar colpejava i dificultava la maniobra. En Miquel va ser el primer a entrar i va quedar encallat, només es veia la punta davantera del caiac que avançava i retrocedia segons envestia el mar, i de vegades els cops de mar eren forts. Va passar força estona, i jo ja anava a proposar que continuéssim l’excursió i que potser tornant de les Medes encara el trobaríem allí, amunt i avall del forat, i llavors ja faríem algo per recupera’l, o ja hauria sortit ell sol, però llavors va sortir marxa enrere, sense passar el forat, i varem poder continuar tots plegats. Ningú va entrar en aquell forat. A la segona cova en Miquel va entrar el primer, va rebotar el cap contra el sostre (per sort tots portàvem casco), va bolcar i va sortir com va poder, nedant, (en Jordi Sabater va recuperar el caiac, jo vaig apropar-me a en Miquel perquè es recolzes en el meu caiac si ho necessitava, i amb l’ajut d’en Toni el varem ajudar a tornar a pujar al seu caiac). Ningú va entrar en aquella cova. En Miquel era un referent a tenir en compta i que als demés ens estalviava cops, ensurts i renecs.

Els penya-segats eren d’una bellesa molt diferent a la que estem acostumats a Cap de Creus. Varem parar a esmorzar-dinar en una cala passada la Foradada. Al estiu també hi havíem parat i ahir, veient-la tan petita i tan buida ens costava creure la quantitat de llanxes enormes i sorolloses aparcades a la bora de la platja i la gran quantitat de tovalloles amb banyistes que ens miraven al·lucinats i que amb varies fileres omplien la cala. Ahir érem sols, varem pujar la muntanya fins on hi havia sol i varem fer un dels millors menjars des de feia molt temps. Històries d’astrolabis, grecs i navegants, gent de dubtosa sexualitat per no estimar la natura, moltes persones perdudes, alguns amb un perfecte català amb accent britànic, i que ens preguntaven el camí vers qui sap on, i entre ells l’única persona que va tenir una frase contundent i assenyada: a un dels grups que ens varen demanar informació els varem enviar cap amunt, seguint a un altre grup (la veritat és que nosaltres no teníem massa certesa de on portava aquell camí, però tot i que els hi dèiem ells ens feien cas). Als pocs minuts varen tornar i quan els varem preguntar si ès que no hi havia camí (per tal de no enviar més gent cap allí), un d’ells va contestar que no ho sabien però que tenien una paella aparaulada a les dues i que no era qüestió de perdre’s llavors per la muntanya. L’únic assenyat en tot el dia.

Varem continuar, arribar a les Medes, fer-les-hi el tom, i des de les Medes a Mongó varem accelerar i tornar en un hora tretze minuts, portàvem ja vint-i-tres quilòmetres i teníem ganes de trepitjar terra.      

Havia sigut una excursió rica, diferent, cansada, i havia valgut la pena. Cadascú va tornar cap al seu lloc, i els set de Cadaqués, com altres vegades varem tornar tots plegat en la camioneta de la Pilar, feta especial per transportar caiaquistes que per més que cansats encara tenien força per fer bromes, idear embolics i fer trucades per tal de endreçar malifetes.

A vegades tots tenim un fort cansament, i aquells que sabem que el temps s’acaba, volem tenir encara força per més moments, més platges, més penya-segats i més horitzons que anant ràpid ens treguin la fatiga. Si hagués d’escollir entre viure la possibilitat d’en Miquel atrapat amunt i avall en el forat d’un penya-segat, o anar a fer la paella a les dues, elegiria totes dos opcions, són compatibles, i si per força hagués d’escollir em quedaria amb el nostre esmorcar-dinar d’ahir, al sol entre astrolabis, lògica-natura i excursionistes perduts, vivint la forta diferencia entre el mon fred i humit dels caiacs que ens esperaven a la platja i la calidesa dels pins amb menjar, repòs i gresca. Totes dos opcions. I que no faltin.


Per acabar diré que en un dels grups d’excursionistes perduts tots anaven vestits com excursionistes, és a dir, roba, calcats i motxilles d’excursió, però amb ells anava un senyor amb sabates de carrer i també roba de carrer i que només portava un diari a la ma. No era coherent. ¿Havia sortit a comprar el diari i en un rampell de bogeria s’havia afegit a un grup d’excursionistes que per allí passava, o formava part d’aquell grup d’excursionistes, qui mai podien fer-li entendre que s’havia de vestir d’altra manera, ja torna a ser aquí vestit de carrer? Aquesta incoherència em fa pensar que val la pena apropar-se a aquelles muntanyes de pins, sol i excursionistes enlluernats que topen amb caiaquistes que per un moment han deixat el mon d’ones, forats i penya-segats. Els corriols sobre els penya-segats ens poden deparar sorpreses, sempre molt preuades, i aquell lloc entre pins era un aleph que varem saber captar i disfrutar. La vida que val la pena està feta amb dies com el d'ahir, i si aquests dies no existissin, els hauriem d'inventar. Mai res és en va.  

dimecres, 17 de novembre del 2010

DIA SENSE FOTOS

Avui ha fet un dia de llum gris, de mar dens, de recorregut solitari. Tot era acollidor. Érem Anna Giró, Pilar, Anja, Javi, Toni Sbert, Josep que sempre va l’últim, i jo. Hem sortit palejant amb fermesa, hem arribat a Culip, hem decidit quina era la cabanya que ens quedaríem per passar-hi uns dies, la Pilar ha dit que hi posaria un toldo, i hem tornat també de pressa, es podia fer fosc. Ha sigut agradable, tranquil, un dia d’hivern, tot un plaer.

No hem fet fotos perquè no teníem retardateur, ni càmera, ni Nathalie, no ha pogut venir per una petita lesió, l’hem trobat a faltar, esperem que torni aviat, i encara que uns amics d’en Toni ens han fet fotos no hem fet fotos, no en podíem fer, no, i no pregunteu perquè.

Dissabte i tornem, i diumenge a Sant Pere Pescador, ens esperen les ones (?), mai hi han ones, potser millor perquè el dia que hi siguin ens faran patir.

dissabte, 13 de novembre del 2010

UN DIA ENSOPIT, SENSE BALENES, NI ONES, NI TRAMUNTANA

Aquest matí sabia que molts dels habituals no vindrien i he dit als que han arribat primers “avui serem pocs”, i tot seguit ha començat a arribar gent, amb els dotze primers caiacs no han teníem prou, hem deslligat els altres, fins i tot ha arribat Mauricio Sbarbaro (l’autor dels dos logos, el de Umiiartoq i el de l’Escola d’en Mar) amb un amic, vestits de carrer, i al final érem Pilar, Susi, Tina, Anna Suárez, Marta Blaise, Clara, Edu, Toni Sbert, Xavier Masanés, Toni, Mauricio, Jack (o Frank), Javi, Jordi Rotllán i jo, quinze palistes.

Estava anunciat vent de mar fluix, però ha sigut tan fluix que no l’hem sentit. Hem palejat fins Escucurucu, uns quants hem pujat a dalt, i una vegada reembarcats ens hem dividit, i Tina, Susi, Toni, Jordi, Javi, Mauricio i Jack han tornat, i els demes hem continuat fins a la platja de Punta Prima, i hem tornat sense problemes.

Ha sigut un dia un tant ensopit, no ha passat res, hi haurà dies millors.

El divendres varem tenir reunió al Ajuntament per tractar el tema dels estenedors de caiacs a Portlligat, també ens van dir que podem recuperar el local per poder canviar-nos, que firmarem un conveni amb l’Ajuntament, que a partir d’ara l’activitat de cursets d’aprenentatge es farà a través de Umiiartoq/Escola d’en Mar , i que també qualsevol activitat esportiva de mar es donarà l’oportunitat de fer-la a través de l’Escola de Mar, tot per potenciar la seva identitat

dimecres, 10 de novembre del 2010

A LA PILAR AVUI LI HAN CANVIAT EL GUIÓ



Avui hem sortit amb un sol magnífic i un mar tranquil, amb ones poc problemàtiques. Érem María, Nathalie, Pilar, Javi i jo. Hem creuat Buquelles sense problema i hem palejat fins Mesina, on Pilar ens ha fet passar per uns esculls un tant complicats però divertits, i ja creuant el canal que separa les dos illes els mar semblava un tant estrany, però el dia continuava magnífic i hem decidit gaudir del sol palejant cap a costa, cap a Jugadora. Quan estàvem encara a prop de Mesina, es a dir, mar endins, de sobte, sense avisar, ha arribat “l’amiga” de Pilar, la tramuntana, no massa forta, potser força 4 o 5, però ha costat bastant arribar fins a Jugadora, sempre contra tramuntana. Primer hem arribat María, Nathalie i jo, i al cap d’una petita estona, ha arriba Javi i amb ell Pilar, cansada i sobretot indignada: l’hi havien canviat el guió, i d’un dia de sol i mar tranquil havien passat en un no res a tramuntana i patiment. Això no es fa. Hem tornat costejant, hem arribat quan es feia fosc, amb fred, però encara que la Pilar no ho acceptarà, el dia ha sigut bo, diferent, confirmant allò de qu mai cap dia en mar és igual.
Es veritat que hem de anar amb cura amb el mar, pot canviar en un moment, però cal dir que sempre coneixem la previsió, i que només ens allunyem de costa quan la previsió es clarament favorable. Preguntareu què ha passat avui. Doncs que jo coneixia la previsió, però no m’ha preocupat, tal com s’ha demostrat després, perquè qui avui palejava no havia de tenir problema amb la tramuntana d’avui, fins i tot la Pilar, qui encara que no se’n adoni està acostumant-se a la tramuntana.  

Recordeu que les sortides de dimecres són a les 2.30.

diumenge, 7 de novembre del 2010

UN LLARG RECORREGUT PER UN GRATIFICANT NO RES










De vegades el premi no es troba a la fi del camí, sinó que el premi és el camí. És aquell vell poema de Poe sobre l'home que es passa la vida buscant Eldorado, i mai el troba, i quan ja és vell i no li queden forces es troba un ombra que li diu que si vol trobar Eldorado ha de caminar, i pujar i baixar monts de lluna i valls d'ombres. Eldorado és el camí cap a Eldorado, i sort té qui el busca. Així ahir: no varem trobar ni dofins ni balenes, però varem ser molts els enlluernats que varem recórrer un camí i un temps que sense les balenes i els dofins mai trobats no hauríem recorregut ni viscut.

El divendres vaig trucar a la gent, pensant que tindrien algo al cap i que quan els digues de trobar-nos al dia següent a les sis i mitja del matí per anar a buscar balenes, tots hem dirien no puc. I molts ho van dir, no puc, però varen afegir algo: “no puc però vindré”. Així ahir varem acabar sent dinou caiacs buscant algo tan difícil com és un setaci que volem que passi pel mateix lloc i al mateix moment que nosaltres passem.

Varem veure moltes baldrigues, alguns mascarells, alguns peixos saltant, i fins i tot una cua de peix desconegut, però no varem veure ni dofins ni balenes. Els d’Umiiartoq sabem que eren baldrigues i mascarells perquè Eduard Marqués i els seus companys ens ho varen dir, perquè nosaltres des de la nostra ignorància arribem a saber que al mar hi ha gavines i “altres” ocells. Però n’aprendrem, ja l’Eduard, en un lloc adient i seriós per una reunió com és el llom de Sa Rata, ahir ens va proposar una sortida per censar i de pas aprendre ocells a la badia de Roses.

A les sis trenta del matí a Portlligat érem, per rigorós ordre d’arribada, Josep Flor, jo mateix, Javi, Nardo, Miquel, Nathalie, Xavier Masanés, Lluís Torrent, Carles Verges, i Pilar, qui va arribar dormida damunt la moto, però va arribar, i per altra part Eduard Marqués i quatre companys seus. Més tard, quan ja érem esmorzant a Massa d’Or (Sa Rata) varen arribar els que havien dormit més i havien sortit a les deu, és a dir, Renée, Martí, Aleix i Jordi Ferrer.

El dia va ser trencat, desorganitzat, estrany. Varem sortir cap a Messina, varem veure la sortida del sol, i després varem palejar mar endins durant dos hores seguides, uns quants quilometres, i després varem girar cap a Massa d’Or i palejar un altra hora. Passades les deu esmorzàvem a Sa Rata, escoltàvem la proposta d’en Eduard, ens amuntegàvem a sobre l’orella de Sa Rata, rebíem la trucada de la Patri, Sisco i Bruna que ens estaven veient des del Far de Cap de Creus, perdíem a la Renée, l’Eduard tenia un petit accident pescant i tornàvem cap a Portlligat, on arribàvem després de sis hores al mar, cinc d’elles palejant.

Acabaré donant un exemple de l’impossible aconseguit i de la nostra admirable capacitat per l’anarquia. Abans de sortir de Portlligat varem dir que per la boira ens mantinguéssim en un grup compacte. Molts dels que venien de fora havien trobat a la plana una boira molt densa, i si sortíem mar endins i baixava la boira podíem tenir problemes. No cal dir que ningú va fer cas, que tampoc varem trobar boires i que més o menys ens varem mantenir dins del radi de visió, és dir, ens veiem encara que fos com un punt llunyà. Però en un moment donat, quan estàvem parats perquè havíem vist algo saltant, vaig veure un punt que sortia del no res, des de molt lluny, després vaig veure que era un caiac que s’apropava bastant ràpid, era en Miquel, qui un tant sorprès i esverat em va dir que estava palejant quan de sobte no va veure a ningú, es va trobar sol al mig del mar, es va preocupar i va tornar cap a costa, després altra vegada mar endins, fins que al cap d’una estona ens va veure molt lluny, uns puntets on no ens esperava veure, és a dir, no sols s’havia apartat sinó que ens havia perdut totalment de vista. Per fi ho hem aconseguit, un del grup no sols no es manté agrupat sinó que de sobte no ens veu i es troba sol al mig del mar. Magnífic. Crec que la nostra tendència a la anarquia i a la soledat palejant és quelcom positiu, tenim capacitat per a trobar-nos amb una convocatòria esbojarrada feta unes hores abans, i una vegada trobats cadascú pot i sap palejar pel seu mon. 


Mentre podem ho seguirem fent. La propera dimecres, a les 2.30.



divendres, 5 de novembre del 2010

PER BALENES CANVI D'HORA DE SORTIDA

S'han vist passar balenes per davant de Cadaqués i demà està anunciat bon temps, és difícil doncs no sortir de bon matí, quan és més fàcil albirar, i de pas veure sortir el sol quan ja estem palejant.  Demà hem quedat a les 6.30 a Portlligat.  Per qui no vulgui matinar, és possible que a les deu hi hagi un altra sortida, truqueu al 630 524 373.

Segur que no veurem ni balenes ni dofins, però també segur que ens ho passarem força bé.

dijous, 4 de novembre del 2010

LLAMBORDES I LLOCS DE PERILL



Ahir dimecres varem sortir en un dia càlid, amb tramuntana molt fluixa, amb un mar solitari i lluminós, érem Pilar, Nathalie, Jordi Rotllán, Javi, Toni Sbert i jo, i ens sentíem lliures i ràpids en una tarda que ja era curta, no podíem allargar-nos. Varem palejar fins el cartell on se’ns recorda que Catalunya és un bell país, i varem anar fins a Cala Torta, a la pedrera, a per llambordes que allí esperen des de fa més d’un segle i que en un temps donaran una sorpresa. Arribant a Cala Torta, Nathalie va tirar al mar el seu mòbil, algo habitual en ella quan visita Cala Torta, també es va deixar caure ella mateixa al aigua, això no tan habitual.

A la pedrera la Pilar ens va posar en evidència i va carregar tres llambordes (cada una pesa uns 8 quilos) mentre nosaltres en carregàvem dos. La Pilar és un sac de sorpreses, no li agrada la tramuntana però salta enfurismada i contenta amb les ones del vent de mar, gira Sa Rata i entra a Encalladora amb mar difícil, i ara resulta que es una carregadora de rocs que ens deixa en evidencia.

Tornant a Portlligat, amb el caiacs carregats amb sobrepès, Nathalie i jo anàvem parlant, i al passar per les roques de Cudera, una ona va aixecar molt, però molt a Nathalie i el seu caiac, el va llançar contra el meu i no va passar res, però una vegada més hem de recordar que aquelles roques són perilloses.

Ara faré un inventari de les roques perilloses, són poques però molt clares:  1- Sa Tortuga, a la entrada del Pere Fet venint de la badia.  2- Els esculls a mar obert de S’Arenella. 3- Ses Boquelles, entre l’illa de Portlligat i el continent.  4- Una roca que no es veu a la part dreta de Mesina, just abans de entrar al pas que separa les dos illes.  5- Els esculls de Cudera, a la punta de Guillola tornant des de Cap de Creus.  6- El Bau de sa Purritja, a la entrada de Sa Devesa de Encalladora, es a dir, al costat dreta de l’illa mirant al mar i a mar obert, unes roques perilloses perquè no es veuen fins que l’ona al baixar les deixa a descobert, i on el passat dissabte varem tenir un ensurt, i ja altres vegades n’havíem tingut (recordo un amb Anna Giró, Iñaki, Miquel  i jo).  7- Les roques a l’entrada de Portlligat, al costat de Sa Farnera, que a vegades tenen una senyalització de llum, fins que se l’emporta un temporal, i que són de perillositat una mica traïdora.


Aquests set punts, crec que no n’hi ha més, són punts on sempre, sempre paro atenció perquè he vist rebregar molta gent dels nostres. Altres llocs, com Punta de S’Oliguera a Caials, o els Penya-segats de Punta Prima, o Sa Rata, o la línea entre Encalladora i Culip, o Cap de Creus en general, o just abans de la bocana de Portlligat, són punts on el mar és fort, i perillós, però és conegut i es veu venir. El perill dels 7 punts és que fins i tot amb mar tranquil, com ahir, poden donar un bon ensurt. No els hem d’oblidar mai.

El dissabte i tornarem. Recordar que a partir d’ara els dimecres quedem a les 2.30 de la tarda per aprofitar més la llum del dia, tan curt ara. Recordar que encara no fem un altra reunió/menjar/beure, no, la gent ja ho pregunta, calma, no sigui que en lloc d’un grup de palejadors de mar acabem sent un grup addicte a les celebracions. Bé, tampoc estaria malament, ja ho parlarem, però no encara. 


Dir que en el blog, a l'entrada de dissabte passat, "Sortida al matí, reunió a la tarda" he afegit una foto de tots voltant a la Pilar asseguts en un illot de nom desconegut. Clicant sobre la foto aquesta es fa més gran, i tornant a clicar, encara més gran.

diumenge, 31 d’octubre del 2010

quin tiberi disabte!

Som una gent estranya , jo sobretot, pero a mi ....ja m´esta bé els altres ...no tinc ni ideia
Ho dic molt convençut perque portem força temps sortin a remar i de tant en tant fem lo d `ahir ens ho pasem molt be en aquesta reunió- sopar. trovada, menjant i parlant uns amb altres.
Espeçialment tot el que vareu portar tots i totes era bonisim , pero encara era millor la bona disposiçiò en la que vareu colaborar ! Jo... que no vaig portar res , perdó- vaig gaudir espeçialment dels pastisos !bonisims de L´Anna i tot el que va portar Patri, Laia ,Nathalie, etc SOU UNS CRACS.
Els temes, contingut i conclusións de la reunió, ja les ha detallat en Mutur, per tant ja esta dit.
Tan sols vull dir, que quan dic que el merit dels cursos es d´en Josep, ho penso de veritat i també dic que no es que jo pases del tema, simplement ell va fer el calendari , li va fer seguir en Toni Albert i es varen anar seguint en la posibilitat de tots, jo per la neva part crec que s´ha de pensar en la gent de Cadaques sobretot l´hivern i per aixó farem el curs d´ones o cala Montgo el 21 de novembre si tot va bé.
D´altre banda m´agrada molt escriure i també ferho en el bloq, i vaig fent les meves entradas en les que acostumo a dir el que ha estat una sortida excursiò o qualsevol aconteixement.
La gent , colabora , el que pot o vol segons les posibilitats, jo crec i ho he dit sempre que dins el mar s´ha de ser solidari i ajudar i crec sinçerament que tothom ho fa, pero també respectem les personalitats de cada persona , jo mai posaría en perill niungú, ara bé m´agrada gaudir , m´agrada arriscar amb les ones i si puc ho faig, pero soc el primer en ajudar, remolcar i aconsellar si m´ho demanen.
Es molt important ajudar a pujar i baixar caiacs , material, etc i tots savem el que hem de fer.
També es important ser agrait i si algún día ve un convidad aquest te la obligaçio de marxar donant les graçies, es veritat que s´ha de ser amable i educat i ja que ve.... en fi ja m´enteneu
Crec de veritat que som bona gent, gent de bon rotllo, i les sortides son presidides per el bon humor, i aixó fa que tots tinguem ganes de sortir a la mar.
Moltes vegades a la feina em contento i m ´omplo pensant que estic baixant Port Lligat i agafo un Kayak i surto, i navego i disfruto, de veritat es el que m´agrada, soc afortunat, perque ho puc fer,

Miquel

Video Istiu 2010 - Anna

http://www.youtube.com/watch?v=VJQAMsXYiv8

SORTIDA AL MATI, REUNIÓ A LA TARDA

Ahir va ser un dia gris, dens, compacte, amb un resultat final atordidor però agradable. Al matí varem sortir des de Portlligat i no se exactament quants érem, i amb aquest desconeixement començaven les circumstàncies que havien de marcar el dia. Crec que érem tretze caiacs, després quan els nombri ho confirmaré. El mar estava una mica mogut, però sense presentar problemes. Vaig ser l’últim a sortir de la platja i quan vaig aixecar la vista per veure on eren els demés vaig constatar un fet que confirmaria la afirmació que per la tarda havia de fer en Toni Albert.


M’explico: quan a la tarda es va discutir entre anar a palejar a Grecia o a Menorca, i es va preguntar a en Toni Albert quants dies es tardaria en donar la volta en caiac a Menorca, ell va contestar “Jo nou dies, vosaltres tres.” És veritat que som gent que ens porta el vent, que ens donen el tret de sortida i enfilem pel recte, que ens encanta crec enfrontar els espais oberts i deixar-nos portar per la sensació de recórrer el mar. Així ahir, quan a Portlligat vaig aixecar la vista ja no hi havia ningú, tots estaven enfilant Sa Rata, uns més de pressa que altres però tots molt lluny. Bé, no tots. Albert, qui palejava per primer dia, i Eneko, el seu amic (més endavant i donades les circumstàncies del mar varem dubtar si no era més bé el seu enemic), eren encara a prop. Era important que el grup esperés a Albert, doncs res és més desmoralitzant que ser un principiant i veure que tothom va ràpid, es perd de vista i tu quedes endarrerit. El principiant sempre ha de anar davant. Vaig optar per una solució que només un altra vegada havia pres. Vaig treure el xiulet i com un policia de tràfic al mar, vaig pitar de manera ridícula, i inútil perquè tots eren tan lluny que ningú em va sentir. Un fracàs. Mentre jo ensenyava les tècniques mínimes a Albert, Eneko es va  avançar i va atrapar a part del grup que ens va esperar. 


El grup total érem: Pilar, Josep, Toni Sbert, Xavier Masanés, Miquel, Josep Flor, un amic d’en Josep Flor, Jordi Rotllan, Javi, Eneko, Albert i jo. Varem arribar a Sa Rata i com sempre donar-li el tom va ser difícil, al nas de la Rata sembla una centrifugadora, però tothom ho va aconseguir sense problemes, fins i tot l’Albert, qui tenia la tranquil·litat de veure que nosaltres anàvem tranquils, fet que no tindria perquè donar tranquil·litat, nosaltres podríem ser uns insensats, però la veritat és que no hi havia perill.


Després varem parar en un illot sense nom, uns varen entrar per la part oberta a mar, més difícil, els altres varem entrar pel canal, creient que no era correcte arriscar a Albert, que s’estava portant de meravella, a estimbar-se ja el primer dia contra les roques. La tornada va ser tranquil·la, sense cap problema.


Per la tarda varem tenir la reunió/festa i ara intentaré resumir les conclusions a que varem arribar.


Érem més de trenta persones, contant la mainada. Anna Giró, Patri, Karin, Susi, Nathalie Giordano, Natali Corcoll, Pilar, Laia López, Laia Eraso, Marta Duch, Gemma de Projecte Ninam, Josep, Miquel, Josep Flor, Nardo, Lluís Torrent, Toni Albert, David Martinez, Xavier Masanés, Xavier Almazor, Jordi Rotllan, Sisco, Eneko, Albert, Mútur, i set nens i nenes. Trenta dos en total, vint i cinc adults i set nens. Disculpeu si he oblidat algú.


Es va dir que havíem complert l’objectiu de mantenir les sortides tant les de dimecres i dissabte, com les extraordinàries (Illes Medes, Colliure, Port de la Selva), els acompanyaments (Marnatón, Neda el Mon, Centenari Costa Brava), i en definitiva el numero de palistes per sortida.


Es va dir, però, que no havíem aconseguit contactar amb la gent del poble per a que gaudissin de les avantatges que els oferim. Es va dir que es pensaria la manera, i que d’inici reprendríem l’idea inicial quan es va proposar amb l’Ajuntament introduir el caiac a Cadaqués, es a dir, que totes les activitats (cursets, utilització de material, local, prioritat en les excursions) es faran a través de Umiiartoq-Escola d’en Mar, per tal de potenciar la presencia de quelcom més tangible i al que la gent es pot dirigir.


Es va dir que som ja vint-i-dos socis: Anna Giró, Natali Corcoll, María Giró, Pilar Colomer, Miquel Hormigo, Xavier Masanés, Dana Petho, Attila Petho, Mútur, Nathalie Giordano (?), Patricia Linares, Rostia Ryzack, Laia López, Xavier Almazor, Laia Eraso, Josep Flor, David Martinez, Carles Batlle, Xavier Caminada, Marc Arnal, Aleix Alonso, Toni Sbert. Alguns dels presents es van excusar per no haver-se encara fet soci, i varen dir que ho farien.  Cal recordar que l’any, pel que es refereix a renovació de quotes, es considera de juny a juny, i contant que ja durant als últims mesos hem estat en acció, amb cursets i sortides, encara hi som a temps.


Es va dir que es pot portar familiars i amics sense necessitat de que siguin socis, i que es manté l’idea de que qui vulgui venir a palejar es benvingut, sense necessitat de fer-se soci, i que es farà soci només aquell habitual o no habitual qui vulgui a la vegada col·laborar i/o gaudir de les avantatges abans anomenades (cursets, local, prioritat en les excursions).


Es va dir que amb els diners recollits s’havien liquidat deutes i que els 1.551 euros que de moment tenim es podien utilitzar per comprar material (pales, cubres, caiacs dobles per portar mainada...).


Es va dir que el local, amb el nou lloc on guardar els caiacs i el material, estaria enllestit abans de un mes. Només falten els armaris, aquesta setmana Toni Albert i/o jo ens ham de trobar o contactar amb qui els construeix i esperem que tot estigui enllestit aviat.


Es va constituir la nova junta, substituint a les persones de l’antiga junta que no volien o podien seguir. De la antiga segueixen Mútur com President, Karin i Danna com vocals, i Anna Giró canviant de funció. Es va designar Patri com Vicepresidenta, Anna Giró com Secretaria, Laia Eraso com tresorera, Pilar i Miquel com vocals. Es va agrair sincerament als membres sortints, Carme Salas, Joana Valdivieso, Mariela i Lluís Torrent, perquè varen fer una tasca important en moments d’inici molt difícils per l’entitat. 


Es va agrair l’ajuda de tots en general, complint les tasques assignades a l’ultima reunió, i es va agrair en particular l’ajuda de Toni Albert, feta sempre no sols amb professionalitat sinó també amb dedicació i amabilitat, i la de David Morales a la gestoria, gracies a qui ja s’ha obtingut una subvenció de 1.280 euros de la Diputació. 


Es varen repassar les tasques que s’havien acordat a l’ultima reunió.


Sortides dissabte i dimecres:  Es manté com abans:  Mútur, i en cas de que aquest no pugui venir Anna Giró, Miquel i Nardo (aquest últim no hi era en el moment de parlar-ho i queda pendent de confirmació) el substituiran. Es demana puntualitat, i que aquell dels palistes habituals que no pugui venir que ho avisi.


Assegurances: Patri acabarà les gestions ja iniciades.


Material: Nathalie Giordano, María Giró, Javi i Iñaki es continuaran cuidant del material, en especial una vegada el nou lloc estigui construït.


Remolc: Sisco continuara cuidant d’ell.


Local i lloc de pupilatge: Pilar amb l’ajut si cal dels encarregats de material.


Travessies habituals (Port de la Selva, Colliure i Illes Medes): les seguiran organitzant Patri i Mútur.


Sortides trimestrals: Anna Surez, Nardo i Iñaki, els quals ja estan preparant una baixada pel riu Ter.


Sortides de lluna plena: es proposa mantenir tres sortides de lluna plena durant l’estiu.


Viatges: Pilar i Mútur continuen encarregant-se. Es va parlar de Grecia o Menorca, i se’ns va dir que ens portava el vent.


Institut i Escola: es mantenen les sortides, amb els monitoratges voluntaris i l’ajut en infraestructura de Toni Albert.


Blog: es demana més participació i es buscarà la manera de possibilitar-ho.


Gestoria: David Morales continuarà fent de forma gratuïta les gestions que es necessitin fer.  


Comunicació: Anna Giró continuarà fent l’enviament de mails i allò necessari per informar de 
les diferents activitats.


Propaganda: es va dir que teníem que millorar i buscar forma de potenciar l’entitat, utilitzant el nom Umiiartoq-Escola d’en Mar per tal de distingir-se de tantes altres Escoles de Mar que hi ha arreu. Anna Giró va portar un pressupost per fer samarretes amb els dos logos, l’idea va agradar i es va quedar que s’acabaria de concretar buscant més informació. Convé trobar i aportar idees (banderoles, gorres,...) per tal de que el nom es consolidi i sigui conegut, pensant que potser sigui una manera de que més gent del poble s’animi a palejar i conèixer l’entorn marí del seu poble.


Formació:  Josep Flor i Miquel continuaran gestionant la celebració de cursets d’aprenentatge. S’agraeix l’esforç d’en Josep Flor en l’organització i de Toni Albert en la portada a terme. Miquel va voler donar el mèrit dels cursets a en Josep Flor, qui en veritat ha sigut qui els ha treballat i ens ha mantingut informats. El proper dia 21 es celebrarà, si el temps ho permet, la repetició del curset d’ones.


Celebracions: l’Anna Suárez continuarà la tasca d’organitzar algun dinar o sopar, sempre és important trobar-se i passar-ho bé també fora del mar.    


Reunions: es va acordar celebrar una reunió com la de ahir, amb musica, menjar i beure, cada sis mesos.

La sensació una vegada acabada la reunió ahir va ser molt agradable, crec que tenim la sort de ser bona gent que ens ho passem molt bé. Si he oblidat algo o algú, demano ja disculpes, i estem oberts a millorar i perfeccionar allò acordat ahir, i qui per circumstàncies no va poder venir ahir també té dret a dir la seva. Benvingudes totes les opinions, entre tots ho millorarem, de moment i a partir del no res ja hem fet un grup de gent que solca el mar, ràpid com el vent, però el solca.