25.000 entrades

El blog "Cap de Creus amb caiac" ha tingut ja 25.000 entrades. Per celebrar-ho demanen comentaris. Jo n'he escrit un potser massa llarg per a ser publicat com comentari, no me l'accepta. Ho publico aquí perquè és algo que ens és proper, com bloggers  i com palistes. Aquest és el text que he escrit:

"Esteu escrivint amb coneixement científic i amb discreció i senzillesa sobre una aventura que de per sí apassiona i enriqueix: endinsar-se en el mar. Teniu informació i la doneu, i ho feu amb la propera i atraient quotidianitat de qui tracta el mar com un espai que ens és a la vegada proper i misteriós. Sou una lletra més en la literatura que ens intenta explicar què sent el ser humà quan s’endinsa solitari en una extensió immensa, inestable i poderosa. Desbordeu passió pel que feu i passió pel mar, i ja sabeu que tota passió, ja sigui per un objecte, una activitat o una persona, es irracional i emotiva, no es pot explicar sense caure en el ridícul, i més val experimentar-la i comunicar-la sense voler-ho fer, es a dir, vivint-la i deixant que qui la vegi ho comprengui, o no ho comprengui. Destil·leu passió per la vostra feina de perduts i insignificants en el mar. Parleu de peixos pescats o sense pescar, de fenòmens atmosfèrics, de personatges amb qui os creueu en la vostra ruta pel mar, de tasques tan quimèriques com observar ocells des d’un forat en mig del mar, i ho feu amb alegria i amb ganes. No deixeu de fer-ho. Seguiu buscant informació, o vivint-la i creant-la, i transmeteu-la. Les vostres són paraules que intenten explicar i contagiar el sentiment de qui paleja cap un horitzó d’aigua i de silenci, i intentant fer-ho ja contagieu perquè el porteu en vosaltres. Sou sincers. I això es nota i atrau. El mon del coneixement i el de l’aventura sempre van junts; de fet la paraula aventura ve del llatí “ad venturam”, és a dir, “a lo que vingui”; magnífic concepte el de sortir a trobar allò que vingui i que des de casa, sense sortir, no podem trobar ni saber què és. I el coneixement humà no és sinó una aventura endinsant-se en allò desconegut i que encara hem de conèixer. Així és també quan ens endinsem en el mar. Teniu, doncs, coneixement científic i coneixement personal del dia a dia en el mar; i els transmeteu. Som afortunats i per això deixem 25.000 entrades. No deixeu vosaltres de transmetre.

Quan llegim, estem rebent la paraula oral de qui ens conta l’història. L’Odisea no és sinó un llarg nombre de paraules que venen de lluny i que són contades al costa d’un foc. Res existeix sinó es vist i contat. Així quan llegim ens representem les paraules que hauríem de sentir asseguts al costat d’un foc i contades per qui les ha viscut. I no sé si és millor saber qui les conta o imaginar qui les conta. M’explico. Vosaltres sou, o he cregut entendre que sou, Vellmarí. I Vellmari és un conjunt de persones que escriuen i ens conten històries, igual que Homero era potser un compilador d’històries, potser una escola de compiladors, potser ni tan sols era, però el que ens ha arribat d’ell és l’obra entendridora i poderosa d’un personatge, fictici o real, a qui coneixem com Homero. Per això en el vostre cas dubto sobre si és millor el vostre anonimat com Vellmari, o si seria millor saber qui és l’autor de cada diferent text. Homero és llunya i s’ha guanyat el seu mític anonimat. Vosaltres sou propers i ens creuem en el mar, i al fer-ho, nosaltres no sabem qui de vosaltres porte les paraules que hem llegit o llegirem. No ho se. En el cas d’Homer, si en veritat va existir com persona única i creadora o compiladora, ho tinc molt clar, jo voldria conèixer-lo i parlar amb ell asseguts a l’orella de la Rata, veient la terra i sabent que tenim el mar al voltant. En el vostre cas dubto. Que sigui Vellmari, o que sigui qui es creua individualitzat amb nosaltres. De totes maneres queda clar que sou una paraula dins de tot el llenguatge que és el mar, i aquesta paraula, per diminuta que sigui, s’ha de agrair i no s’ha de perdre.

Disculpeu l’extensió, però endinsar-se en el mar o en el mon de les paraules que formen històries és sempre un misteri i mai sabem què ens espera. Ánims, continueu informant i sent, nosaltres, encara que sigui des de l’anonimat d’uns ulls que llegeixen i que es comptabilitzen en una xifra, os seguirem visitant, no os fallarem."