dimecres, 29 de juny de 2011

CAVALCANT LA TRAMUNTANA DESPRÉS DE MENJAR FERUDITOS


















He estat tres dies a Barcelona, en una barri equilibrat, tranquil, on tot té el seu lloc i la gent es mou com cal. M’he sentit bé, equilibrat, tranquil, movent-me només com cal. He pujat per una carretera tranquil·la, per la costa, lluny de tràfic i de moviments accelerats. He arribat a Cadaqués i en seguida, a les 4.30, bastant mandrosos, Anna Giró, Nathalie, Eduard Marqués (un nou i benvingut soci), Toni Sbert, Xavier Masanés, Miquel i jo, hem sortir amb tramuntana força 7, arribat sense masses problemes fins a Cala Bona, i allí hem dubtat, potser seguir fins Cap de Creus, potser parar i després seguir, i per fi hem parat a la platja de cala Bona, i allí a tots ens ha agafat l’home de tots els guants i barrets, i s’ha acabat la tranquil·litat, l’equilibri i el lloc com cal, hem entrat a pastisseries demanant Feruditos, un conegut i deliciós pastis que no totes les pastisseries tenen o coneixen, hem demanat guants de cinc en cinc, quants?, guants?, hem trepitjat les ulleres d’un pobre home que llegia tranquil en el metro, i fins i tot hem colpejat l’antic cotxe del nostre pare, i tots érem nens corrent pels carrers per veure qui la feia més grossa, i és que la infantesa i la bogeria que l’acompanya apareix quan menys t’ho esperes, i a nosaltres avui ens ha tocat a Cala Bona, i de allí hem sortir esbojarrats, plens d’energia, morts de fred però palpitant vida, i hem cavalcat la tramuntana, hem tornat en un no res, uns moments breus, però que no oblidarem, en els que hem sigut genets de les ones, i la tramuntana ens ha tornat a Portlligat.

Jo he tornat tremolant a casa, he pres un bany calent a la banyera, i mentre el prenia, he pensat que aquets companys que tinc, si no existissin els tindria que inventar, i no ho faria bé, res és millor que la realitat, com res és millor que uns bons Feruditos menjats amb els nens i nenes que són els teus amics i amigues.

Hi ha qui diu que el meu estil escrivint es poètic, massa poètic. Estan equivocats. El que és poètic és el que fem. I qui no em cregui que vingui i ho veurà. I amés estarà convidat a Feruditos, l’hi vendrem guants, i si cal li farem saltar les ulleres. I res serà millor que tornar després amb la tramuntana.

A l’entrada anterior del blog he afegit les fotos que vaig rebre una mica tard. La foto del grup la va fer en Rostia, un magnífic metge que no tornarà a fer fotos per a nosaltres.  (Clicant a sobre les fotos es fan més grans)    

diumenge, 26 de juny de 2011

TRAMUNTANA, QUE SEMPRE HI HAGI TRAMUNTANA





El dimecres em queixava de dia avorrit, doncs el divendres varem improvisar un dia mogut. Tramuntana no massa forta, potser força cinc, la suficient per permetre’ns treure el nas a Sa Freu, palejar fins a la línea d’ones entre Culip i Encalladora, i buscar la banderola. Era a la tarda i érem Anna Giró, Lluís Torrent, Xavier Masanés, Toni Sbert, Miquel i jo, i vam palejar amb alegria, anant pel dret, directes fins a Cap de Creus, i una vegada a Sa Freu em va sorprendre la decisió de Xavier Masanés i Toni Sbert, els primers, enfrontant ones força importants, les més altes des de que anem a la banderola, que venien d’arreu i feien desaparèixer per complert a qui tenies davant. No són, ni som, ja conscients del mar que a vegades enfrontem. No es valentia, és hàbit. Tots varem arribar a la banderola, i varem tornar surfejant a Sa freu.

Més tard, a la presentació de la Revista Sol Ixent, mentre jo estava assegut a una taula que tenia quelcom de caiac pel divertit que era ser-hi, i veia a molts dels de Umiiartoq (els ja anomenats més Maria Giró, Nathalie Giordano, Natalie Corcoll, Jordi Rotllán) entre el públic, em feia gràcia veure’ls vestits de senyors i senyores, semblaven gent seria, encara que a mi no m’enganyaven, en la seva alegria encara portaven el mar, jo sempre els veure al mar.       

Ahir, continuant la sortida de divendres, encara amb tramuntana però més fluixa, érem Cristina Masanés i la seva filla Berlin, Nathalie i la seva filla Camille, Jordi Rotllán, Xavier Masanés, Toni Sbert, Rostia, Miquel i jo. Vam costejar fins el Canó Sec (Sa Conillera) on vam nedar, xerrar i riure, i tornant se’ns va aparèixer l’home del sofà i ens va dir que mai serà el moment, que sempre fracassarem però que l’important és fracassar bé, és a dir, fracassar millor, que sempre sabrem quan s’arriba al final d’una escala i no calen rètols dient “aquí acaba l’escala, no continuï pujant”, ho sabrem, que mai farem l’adequat perquè no hi ha l’adequat sinó qui és adequat enfrontant l’inadequat, que l’important és un mateix i no allò a que s’enfronta, que sempre ens penedirem, o no, tant de fer com de no fer, que tot es un joc on l’important és un mateix perquè un mateix farà que allò que fa sigui meravella o misèria, que cal saltar al vuit sense demanar seguretat, que hi ha moltes maneres de negociar amb la vida, que si creiem en nosaltres podrem viure en terreny hostil, que tot val excepte seure al sofà i dormir mentre la vida passa per fora, que si ens dormim al sofà tirem el sofà per l’escala o per la finestra, per algun lloc cabrà, que sempre és més fàcil dir no que dir si, i altra vegada, que sempre fracassarem, però que l’important és allò que deixem fet, ja sigui gent, moments, fins i tot cataclismes, que no hi ha moment de la decisió, com no hi ha moment de decidir si enfrontem o no les ones, les ones arriben i les negociem, això ens va dir l’home del sofà, i no vam comprendre ni vam saber què ens deia de fer, perquè l’únic que ens deia és que mai ens adormissem en un sofà, i ell era l'home del sofà, i que la vida són moviments i esglaons que es van pujant, i això és dir molt poc. 


Personalment, jo ajudaria al fracàs dient que val la pena provar-ho, que qui s’adorm al sofà és un mateix i no cal culpar a altres, que tot és un mar d’ones que arriben d’arreu, que si dubtem de si s’acaba l’escala és que encara la estem pujant, que no convé esperar a l'oportunitat perfecta perquè rarament hi serà, que s’està més protegit fugint cap a la platja però que donant la certesa del nostre fracàs estem construint i fent, res és clar però l'energia ve de la incertesa, que la claredat i la seguretat només són quan no hi ha moviment, i això no és vida, és el contrari de la vida, allò que no s'anomena. I potser no hi va haver home del sofà sinó nosaltres tocats per la tramuntana. A Portlligat ens esperava la calor i un Dali que ja no hi és. 

Dimecres, si tot ho permet, hi tornarem però a les 16:30, horari d’istiu.   

dijous, 23 de juny de 2011

UF, VINDRAN DIES MILLORS


Com es troben a faltar ones, vents, dificultats, bogeries, plataformes de cement navegant al horitzó, canós amb pescadors aturats, excuses, fred, dies on no hi ha ningú, però sobretot, altra vegada, com es troben a faltar ones i vents dificultant l’horitzó. Com es troben a faltar quan el dia és com avui, tranquil, assolellat, amb mar planer, amb mandra estesa arreu, amb mancança de qualsevol excusa per cavalcar el mar buscant un horitzó que tan se val si és al Nord o al Sud, al Est o al Oest, però que ens crida i que ens fa palejar com enlluernats. Els dies no s’escullen, ens arriben lleugers com una benedicció, o ens cauen a sobre com lloses.

Avui, a les tres d’un dia de calor de plom, Chiara, Anna Giró, Natalie Corcoll, Nathalie Giordano i la seva filla Camille, Leonardo i jo, ens hem arrastrat pel mar, bordejant costa, eludint espais oberts, mandrosos i porucs de llibertat, fins arribar a Cala Bona, on ens hem esllavissat a la platja, ens hem banyat, sense sentir-les massa si es que hi havia paraules, i hem tornat, pensant avui no ha existit, que ningú ens ho tingui en compte, avui hem sigut herois desgastats, sense ulls de fera, no ha calgut capell, érem no res, turistes prenent el sol, convé que de pressa es pinti altra vegada de gris el cel, que arribin els vents, que portin ones, que patim incertesa i fred, i sobretot que s’obrin les portes per on entren les incoherències.       

Dissabte, si encara hi ha mar, hi tornarem. I ho farem millor.











Les fotos són avui de Anna Giró.

dimarts, 21 de juny de 2011

SORTIDA DE DIVENDRES - 17 DE JUNY



Entenc perfectament el que voleu dir (Mutur i Miquel) pero jo quan el passat divendres en Mutur demanava la nostre opinió, de si sortir de Port de la Selva o de Port-Lligat i ningu deia gaire res, la meva conciencia no em podia traïr, jo en aquells moments no pensava amb el cap, nomes pensava amb el cort i les ganes de sortir del Port de la Selva desafiant sa tramuntana, personalment ja fa massa temps que no puc fer una sortida així, pero tinc que dir que va ser una sortida màgnifica, llarga i inolvidable.



Vull demanar la vostre aportació, animeu-vos a escriu al blog, gràcies.


(Anna)

diumenge, 19 de juny de 2011

agraiment i sinçeritat

Sovint penso, que el mon anirìa mes bé amb una bona dosi de sinçeritat, creieume es molt neçesaria.
De vegades un es trova sol en deçisiòns i se que no es gens fáçil.
Obro el meu escrit amb aquesta petita reflexíó,una mica per fer entendre que s´ha de parlar quan es pregunta
i no deixar de dir el que pensem ,tan sols per el fet (maleit fet) de quedar be.
Quan es deçidía que podíem fer si anar a port o sortir de la badía, era molt important donar l´opinio i no deixar sol al qui preguntave, en aquest cas en Mutur, que intentave fer el mes convenient.
Personalment , com aixi ho vaig dir , i tothom ho va veure jo era partidari d´anar a port pero també entenía que hi havía inconvenients,que per altra banda jo els considerave un aliçient ben atractiu.
Crec , per aixó que donades totes les çircumstançies, es va deçidir molt bé, la sortida  fantástique amb
un mar d´onades que ens fer gaudir moltisim i ho dic de veritat, em vaig divertir molt espeçialment la primera part de la nit.
L´ambient va ser exçelent tota l´estona i en el sopar a Jugadora varem riure i dir algunas bestieses(sobretot jo) que sempre va bé per desconectar del cada vegade mes complicat mon.
La conclusió es que s´ha de fer coses, les que siguin, s´ha de viure, s´ha de palejar i no vos diré les animalades que em van pasar pel  cap mentre nedave diumenge pero si que crec  que hem de complicar una mica les sortides per trovar aquest puntet d´adrenalina i aventura  tan gratificant.
Finalment crec que hem d´agrair a tots i totes que feu fotos (magnífiques per çert) donç a tots ens agrada veureles despres i qui les fa deja de palejar i s´entreten en ferles el millor posible.
Qui no va venir tindra mes ocasions per ferho i creieume val la pena.

Fins ben aviat companys, salut

MIQUEL

dissabte, 18 de juny de 2011

TOTS ELS VENTS






Com ens ha costat arribar fins a la banderola!

Tot va començar el passat dimecres, sortint a les tres de la tarda amb Mireia, Anna Giró, Nathalie, Pilar, Abril, Jordi Casellas, Paolo, Leonardo i jo, palejant fins Cala Jugadora, on ens vam banyar en un ambient de clar estiu, tornant després a sortir a les set de la tarda amb Anja, Natali Corcoll, Jordi Rotllán, Eduard Marqués, Manel, Francesc, Javi, Toni Sbert, Xavier Masanés, Jordi Agregat i jo, per trobar la lluna plena, sopar al Canó sec o sa Conillera, trobar un eclipsi que, és clar, no ens deixava veure la lluna, voltar Massa d’Or, voltar Encalladora i quedar petrificats a Sa Freu, amb una imatge extraplanetaria inoblidable, la lluna sortint amb llum de l’ombra de la terra, i formant un estrany cos planetari en un cel trencat per les roques d’Encalladora. Jo personalment vaig quedar obnubilat, com en un somni, i quan vaig despertar estava sol, tot el grup era ja al Mar d’Avall, no es veia ni la llum vermella de Toni Sbert. Vam tornar amb la lluna il·luminant poc a poc el mar, tots disgregats i perduts en la foscor de la nit.

I tot va continuar ahir, quan en una estressant tarda els partes meteorològics deien una cosa, la voluntat un altra i la possible realitat una tercera versió que mai coneixerem. A les sis de la tarda a Portlligat érem Anja,  Anna Giro, Xavier Masanés, Toni Sbert, Eduard Marqués, Manel, Josep Flor, Eduard Baulida, Eneko, Javi, Miquel, Aleix, Jordi Ferrer, Nardo i jo, manteníem contacte telefònic amb Pilar, Josep Parada i Cesc, i Maria Giró feia labors d’ajuda i acompanyament. 18 palistes preparats per a venir des de Port de la Selva. Teníem vent de Sud i la meteorologia anunciava canvi a tramuntana a partir de les onze. La tramuntana al Mar d’Avall dificulta el paleig. La qüestió era arriscar-se o no a palejar des de Port de la Selva amb el temps just per arribar a Cap de Creus abans de que entrés la tramuntana. Una vegada girat Cap de Creus, cap problema, és un lloc conegut i arrecerat. Resumiré el que vam dir i el que penso. Teníem que carregar els caiacs ràpid per tal de ser l’abans possible a Port de la Selva. Jo estava sol i a qui vaig demanar que vingués per ajudar-me a carregar no va poder o saber venir de presa, voler sol ser poder, i quan tots van arribar encara els caiacs estaven sense ser carregats. Probablement si ho haguessin estat hagués sigut més fàcil prendre la decisió, encertada o no, d’anar a Port de la Selva, però el temps passava, no era clar què fer, i per fí vam decidir ser prudents i sortir des de Portlligat. Jo vaig votar sortir des de Portlligat, però les meves ganes eren Port de la Selva, i amés pensava que era una aventura possible. Perquè doncs vaig votar Portlligat? La decisió no era fàcil, no estava sol, i el fet dels caiacs ja carregats crec que hagués decantat el dir “anem”.

Tan se val, perquè després ens ho vam passar molt bé, i de fet vam enfrontar un mar enfurismat. Primer vam sortir per Buquelles, vam enfilar cap a Roses, i una vegada passat Punta s’Oliguera, vam anar mar endins, contra ones fàcils però divertides, després vam tornar a Mesina i des d’allí altre cop mar endins, cap a l’Escala. I una vegada vam girar i enfilar cap a Cap de Creus, llavors va entrar la Tramuntana, i només eren les vuit, potser la decisió de no anar a Port de la Selva havia sigut la correcta, només potser.

Varem palejar contra tramuntana forta (forta perquè estàvem molt mar endins) però amb les ones que encara anaven contra tramuntana per la ressaca del vent de Sud. Ens varem agrupar, amb Josep Flor de satèl·lit extern i llunya,  vam arribar a Encalladora, i a la punta nord, enfrontant ones més petites que els altres dies, vam palejar fins a la banderola, ens esperava, va dir fins i tot “hola”, i allí vam veure el sol ponent a les muntanyes.

Jo m’ho vaig passar molt bé aquelles dos hores en que varem palejar ràpid i sense ton ni son, primer contra vent de Sud, després contra vent de Nord, primer cap al Sud, després cap al Nord, i sempre botant amb les ones, sentint-les contra la cara, i arribant a la banderola on vam descansar, parlar i ser fins que vam enfilar cap a Jugadora, on vam sopar amb molta gana, se’ns van afegir Pilar, Josep Parada i Nardo, i vam tornar a palejar a temps per veure sortir la lluna, vermella diuen que per les cendres del volcà, a l’horitzó. Una estona després els núvols van tapar-la i nosaltres després de palejar altra vegada fins a Encalladora vam tornar a Portlligat, contents i cansats, Port de la Selva encara és al Mar d’Avall i ens espera, tenim temps.

Voldria que algú digués quelcom, sobre la decisió d'ahir o sobre qualsevol cosa en general, em costa aquesta soledat de escriure, i si no fos per l’indicador que em diu que entra una mitjana de cent persones per entrada, diria que no entra ningú. Costa ser només mirat per ulls anònims. Dir també que quelcom que estic aprenent amb dies com el de ahir, és que personalment soc més esbojarrat del que tinc que demostrar, prenc decisions que en solitari no prendria i que el que de veritat m’agrada és anar i anar, enfrontar el mar, i per això quan la decisió està pressa, i crec que el grup és de gent amb experiència o quelcom cuida de qui no la té, em sento lliure i llavors surto com un possés i no pararia de palejar contra les ones. Soc un esbojarrat que ha d’actuar amb la cordura de qui no ho és. Ho negociaré amb mi mateix.

Publiquem fotos d’Anna Giró i d’Eduard Marqués. Clicant a sobre es fan més grans.

El dimecres si el temps ho permet hi tornarem.


















dilluns, 13 de juny de 2011

GROENLANDIA 2

Marta Duch, corresponsal a Groenlandia, ens envia un superinteressant crònica que augmenta la nostra enveja insana, ens fa comprendre que en el mar hi han altres elements que nosaltres desconeixem, i sobretot, amb les fotos, ens fa sentir molt, molt fred.

Bones companys! Com esteu!?

Aquí la vida continua el seu procés paral·lel al de la meteorologia....i és que la temperatura va pujant, (perfecte!! m’encanta pensar que anem rumb directe al bon temps!!) amb tot el que això comporta: les feines a l’exterior es fan més agradables, enlloc de sortir amb 5 o 6 capes de roba ho faig només amb 3 o 4, comencen a aparèixer insectes i mosquits, el verd de la gespa i el color d’algunes flors es deixen veure i el gel es desfà.

Més enllà de les imatges poètiques de paisatges primaverals, a Groenlàndia el desglaç té màgia i alhora pot comportar algun risc que dificulta les activitats diàries, sobretot les relacionades amb la navegació. Per portar un control dels efectes del procés de desglaç en el mar de Groenlàndia es va crear “la patrulla del gel”, la tasca principal de la qual és difondre informació relativa a la ubicació del gel a la deriva, sobretot per raons de seguretat marítima. Aquest servei va néixer al 1959 després que un vaixell s’enfonsés a prop del Kap Farvel (59º 45’ N,  43º 50’ W), el punt més septentrional del país, amb quasi un centenar de víctimes.

Segons aquesta patrulla, les aigües del Kap Farvel són unes de les més perilloses en el món de la navegació, degut a condicions meteorològiques realment dures combinades amb icebergs i plaques de gel marí formades a l’Oceà Àrtic i arrossegades des del nord del país per la Corrent Groenlandesa de l’Est. Des d’aquest Cap el gel continua el seu recorregut cap al nord-oest pel costat oest de Groenlàndia sense arribar a pujar massa més de la latitud 61º. Així, la gran quantitat de gel que arriba al Kap Farvel fa que el rastreig d’aquesta zona sigui una de les prioritats de la patrulla, que fa observacions de la costa groenlandesa des d’un helicòpter i des d’un vaixell, complementant la informació amb imatges satèl·lit i les notificacions dels habitants de les granges i cases d’alguns poblats arran de mar. El resultat de les dades obtingudes són mapes com el que us mostro:



Aquest és el darrer mapa de la zona del Kap Farvel. Deduireu que el que està en vermell (A) és la capa més compacta i gruixuda de gel i el verd (H) la més fina i trossejada.


Nosaltres ens trobem als 61 ° N, 45 ° W, dins un fiord i en principi no ens veiem directament afectats pel gel ja ens arriba en poca quantitat, però si ens afecta en tant en quant el mercant provinent de Dinamarca que porta algun contenidor de l’empresa arriba dies o setmanes més tard perquè no pot entrar al fiord a causa del gel, o té alguna averia al colpejar algun iceberg, mentre tant la verdura i fruita fresca a la botiga s’acaben... Per altre costat, Tierras Polares té campaments al sud-est del país que cal muntar i preparar per la temporada, ara mateix inaccessibles per la presència de gel.

Els que també s’han vist afectats són els companys del Pakea Bizcaia que en la seva expedició cap a Terranova per rememorar i homenatjar als mariners bascs, que des d’abans del segle XVI ja navegaven per aquestes latituds per la caça de la balena i la pesca del bacallà, tenen prevista una parada al sud de Groenlàndia i volien fer una visita a l’equip de Tierras Polares, però a 10 milles de l’entrada del fiord on som han trobat molt de gel i han hagut de posar rumb cap a l’oest per trobar una zona més navegable. D’aquí a uns dies ho tornaran a intentar...m’agradaria molt veure’ls per aquí! Haig de reconèixer que trobo a faltar veure veles al mar...

Navegant pel “nostre mar” són molts els paràmetres que hem de tenir en compte, en aquestes aigües i terres nòrdiques s’hi afegeix el del gel, element amb molt de poder i força que cal conèixer i saber interpretar. La màgia es troba en el paisatge sempre canviant, en formes i tons de blancs i blaus. Ja és un hàbit per a mi mirar per la finestra en despertar-me i buscar nous blocs de gel navegant dels que poder seguir l’evolució de rumb, mida i forma durant el dia (o dies) i si la feina ho permet, acostar-me als més grans durant algun trajecte en llanxa. Podria passar hores observant-los, sentint el seu fred atraient, el seu blau captivador o el so del “bullir de l’aigua” en desfer-se les bombolles d’aire... Part de la màgia i misteri la dóna també el seu aspecte més natural i “ferotge” com si d’un ésser viu es tractés, si no es respecte el seu “espai vital”, despreniments, explosions, trencadisses, etc. poden comportar experiències menys agradables.

Hi ha molt més per explicar sobre el gel...i serà en altres ocasions!





Salut!