dimecres, 29 de juny de 2011

CAVALCANT LA TRAMUNTANA DESPRÉS DE MENJAR FERUDITOS


















He estat tres dies a Barcelona, en una barri equilibrat, tranquil, on tot té el seu lloc i la gent es mou com cal. M’he sentit bé, equilibrat, tranquil, movent-me només com cal. He pujat per una carretera tranquil·la, per la costa, lluny de tràfic i de moviments accelerats. He arribat a Cadaqués i en seguida, a les 4.30, bastant mandrosos, Anna Giró, Nathalie, Eduard Marqués (un nou i benvingut soci), Toni Sbert, Xavier Masanés, Miquel i jo, hem sortir amb tramuntana força 7, arribat sense masses problemes fins a Cala Bona, i allí hem dubtat, potser seguir fins Cap de Creus, potser parar i després seguir, i per fi hem parat a la platja de cala Bona, i allí a tots ens ha agafat l’home de tots els guants i barrets, i s’ha acabat la tranquil·litat, l’equilibri i el lloc com cal, hem entrat a pastisseries demanant Feruditos, un conegut i deliciós pastis que no totes les pastisseries tenen o coneixen, hem demanat guants de cinc en cinc, quants?, guants?, hem trepitjat les ulleres d’un pobre home que llegia tranquil en el metro, i fins i tot hem colpejat l’antic cotxe del nostre pare, i tots érem nens corrent pels carrers per veure qui la feia més grossa, i és que la infantesa i la bogeria que l’acompanya apareix quan menys t’ho esperes, i a nosaltres avui ens ha tocat a Cala Bona, i de allí hem sortir esbojarrats, plens d’energia, morts de fred però palpitant vida, i hem cavalcat la tramuntana, hem tornat en un no res, uns moments breus, però que no oblidarem, en els que hem sigut genets de les ones, i la tramuntana ens ha tornat a Portlligat.

Jo he tornat tremolant a casa, he pres un bany calent a la banyera, i mentre el prenia, he pensat que aquets companys que tinc, si no existissin els tindria que inventar, i no ho faria bé, res és millor que la realitat, com res és millor que uns bons Feruditos menjats amb els nens i nenes que són els teus amics i amigues.

Hi ha qui diu que el meu estil escrivint es poètic, massa poètic. Estan equivocats. El que és poètic és el que fem. I qui no em cregui que vingui i ho veurà. I amés estarà convidat a Feruditos, l’hi vendrem guants, i si cal li farem saltar les ulleres. I res serà millor que tornar després amb la tramuntana.

A l’entrada anterior del blog he afegit les fotos que vaig rebre una mica tard. La foto del grup la va fer en Rostia, un magnífic metge que no tornarà a fer fotos per a nosaltres.  (Clicant a sobre les fotos es fan més grans)    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada