Com es troben a faltar ones, vents, dificultats, bogeries, plataformes de cement navegant al horitzó, canós amb pescadors aturats, excuses, fred, dies on no hi ha ningú, però sobretot, altra vegada, com es troben a faltar ones i vents dificultant l’horitzó. Com es troben a faltar quan el dia és com avui, tranquil, assolellat, amb mar planer, amb mandra estesa arreu, amb mancança de qualsevol excusa per cavalcar el mar buscant un horitzó que tan se val si és al Nord o al Sud, al Est o al Oest, però que ens crida i que ens fa palejar com enlluernats. Els dies no s’escullen, ens arriben lleugers com una benedicció, o ens cauen a sobre com lloses.
Avui, a les tres d’un dia de calor de plom, Chiara, Anna Giró, Natalie Corcoll, Nathalie Giordano i la seva filla Camille, Leonardo i jo, ens hem arrastrat pel mar, bordejant costa, eludint espais oberts, mandrosos i porucs de llibertat, fins arribar a Cala Bona, on ens hem esllavissat a la platja, ens hem banyat, sense sentir-les massa si es que hi havia paraules, i hem tornat, pensant avui no ha existit, que ningú ens ho tingui en compte, avui hem sigut herois desgastats, sense ulls de fera, no ha calgut capell, érem no res, turistes prenent el sol, convé que de pressa es pinti altra vegada de gris el cel, que arribin els vents, que portin ones, que patim incertesa i fred, i sobretot que s’obrin les portes per on entren les incoherències.
Dissabte, si encara hi ha mar, hi tornarem. I ho farem millor.
Les fotos són avui de Anna Giró.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada