diumenge, 28 de juliol del 2013

SENT DES DE FA JA NOU ANYS

Continuem la singladura. Som. I ser és ja molt. Són ja nou anys en els que no hem deixat de sortir al mar ni una sola vegada. Nou anys amb bon rotllo anàrquic, sense saber mai quants som, qui vindrà, on anirem, però sent i anant. Nou anys amb problemes mínims, pocs problemes sent un grup humà, heterogeni i variat, i problemes a més de fàcil solució. Nou anys amb una gestió inexistent que dona magnífics resultats, a Portlligat teníem res i ara tenim una trentena de caiacs sobre pràctics estenedores, uns armaris amb material complert, l’Escola i l’Institut amb sortides setmanals gratuïtes, tothom que ve pot sortir també gratuïtament, i un record pel container que ens va conèixer i que segur que encara ens recorda, cal gestionar sense imposar, deixant que la deriva ens porti però sabent que som un grup i hem d’evitar el comportament individualista, cal pensar en i ajudar a tothom.

Dic tot això perquè dilluns els deus ens van premiar (són ja molts els premis) amb una sortida de lluna plena difícilment millorable. Érem vint-i-cinc caiacs, vam sortir des de Port de la Selva al vespre, vam sopar a Culip, i vam gaudir de lluna magnifica en un mar planer. No té preu. Agrair a Toni Albert, qui ens va ajudar a portar els caiacs, i amb qui a les tres de la matinada érem encara carregant i descarregant caiacs, ell i jo, en un Portlligat encara ple de lluna, i ell encara tenia que tornar a l’Escala, on de bon matí tenia una sortida. El ue fa Toni per nosaltres tampoc té preu. Felicitar a Jordi Casellas, qui va fer tot el recorregut sense problemes, pot estar content d’ell mateix, és un orgull tenir-l amb nosaltres. I agrair a tots els que van venir i van formar el grup compacte de vint-i-cinc caiacs que lliscava sobre el mar i sota la lluna.

Dijous vam sortir amb vent i mar de Xaloc, va ser divertit, érem Cristina, Anna, Cristina Masanés, Nathalie, Nardo i Lluc, Diego i el seu nebot, Salvador, Josep Flor, Toni Sbert, Mauricio i jo, i encara que el mar era encrespat, el vam gaudir.

Avui ha sigut una sortida de llum especial, de mar mogut, amb poques barques, hem girat Encalladora, i ens hem banyat al Canó Sec (Sa Conillera), un bany difícil per les ones però fresc i gratificant.  Érem Cristina Masanés, Pilar, Josep Parada, Nardo, Xavier Masanés, Miquel i jo.


Dijous, si tot va bé hi tornem. Nathalie jo no hi serem, passarem una setmana a París, serem parisencs, un regal també passar una setmana a Paris amb Nathalie. I la vida continua.     






















Les imatges anteriors són de la sortida de lluna plena. I les quatre seguents són les de dijous passat.









dijous, 18 de juliol del 2013

ABDICA I SIGUES REI DE TU MATEIX



Sempre som sols, sempre, encara que estem envoltats per gent, o que estem en parella, en família, amb amics, tant és, som sols, sense ningú més que nosaltres. Cal saber-ho.

A l’única persona a qui hem de rendir comptes és a nosaltres mateixos. Amb un mateix comencem el camí pel mon i la vida, i amb un mateix ens en anirem. Sols. I no és cap pena, ni cap decepció, és una certesa, una realitat que cal comprendre i acceptar.

Perquè si comprenem i acceptem que sempre serem sols, llavors podrem gaudir d’aquelles persones que al llarg de la vida trobem, sense esperar res d’elles, sense posar cap inútil passió ni entusiasme en creure que no som sols.

Avui, en un dia gris d’hivern, arropats per cartaginesos i grecs, per cormorans i balenes imaginades, hem palejat amb pressa, deixant-nos emportar per paraules i per colors, i sense dificultat hem arribat a Massa d’Or, on hem sentit que s’aixecava el xaloc, i hem tornat, fàcil, encara portats per les paraules.

Avui no hem pogut seure al sol, abdicar i ser reis de nosaltres mateixos, com demana Pessoa, però crec que en un moment determinat hem sigut com deus perquè no ens hem pensat, i sense consciencia de nosaltres hem abandonat qualsevol patiment, mai hem de patir, mai, al contrari hem de ser amables amb nosaltres mateixos, acaronar-nos, fer allò que ens agrada fer, i deixar que la vida ens porti, sols, com sempre.    

Crec que si esperem res ho tindrem tot, i sé que avui el temps no ha passat, que hem sortit i arribat al mateix temps, sense haver esperat res més que el cel sobre el nostre cap i el mar sota el nostre caiac. Res més. I és molt. El mar i l cel eren grisos, i en un instant, més enllà de Messina, hem vist passar Odisseu, el que mai va navegar en naus de proa arrodonida, i és ell qui ens ha dit que som sempre sols, sempre.

Avui he parlat amb un company d’ones i d’aventures, i ara sé que les paraules, que sí fan companya, han quedat i quedaran, ningú le podrà treure. Un dia viatjaré per l’espai, avançaré les paraules, les rebré altra vegada, i seguiran el seu camí, per sempre més. Res es perd, i menys un dia com el d’avui. Som sols entre silenci que a vegades, molt poques vegades, trenquen les paraules.

Avui érem Anna i Maria Giró, Joan, Lluís, Francesc, Mauricio, Miquel, Jordi Caselles, Toni Sbert i jo.    


Dissabte, si tot va bé, hi tornem, sense saber què trobarem.

diumenge, 14 de juliol del 2013

RIQUESA


Sabem que l’única manera de no ser aixafats per la immensitat del espai és utilitzar el pensament, és a dir, amb el pensament podem abastar l’espai, controlar-lo i, encara que insignificants i diminuts, fel nostre. Si no utilitzem el pensament, l’espai, tot allò que ens envolta, la vida, ens aixafaria.  

I jo, amb el pensament, penso que qui per ambició no es conforma amb el regal de la vida i amb la bellesa del mon, no entén res de la vida i és insensible a la bellesa del mon, i aquest és el seu castic. Avui dissabte hem sigut rics amb el mar i amb els companys, ens considerem afortunats per ser rics, i no ambicionem res més. Res més. Amb la natura i amb qui amb cordialitat ens envolta en tenim prou.

Però començaré amb la sortida de dijous.  Érem molts nens i molts adults que actuaven com nens.  Érem vuit nens i nenes i adolescents, Mae, Lua, Lea, Leo, Theo, Camille, Dora i Julie, i dotze adults, Paula, Anna i Maria Giró, Nathalie, Domi, Eneko, Javi, Diego, Xavier Masanés, Toni Sbert, Miquel i jo. Vint en total.

Arrastrant amb caps, palejant amb dificultat i amb un mar bastant quiet, vam arribar a Cap de Creus, i uns van tornar a Ses Ielles, altres van arribar fis Massa d’Or (Sa Rata), on alguns es van banyar, i després tots ens vam trobar a ses Ielles.

Tornàvem tard, en un mar encara tranquil però una mica més mogut, quan vam tenir un petit problema que ens ha de fer reflexionar. Paula, sense experiència en caiac, anava en un caiac obert que ens havien deixat i que va resultar que tenia un forat. Estant doncs el caiac ple d’aigua per dins, Paula va bolcar. El problema va ser que, encara que sent forta i amb bona forma física, Paula pesa 120 quilos, i ens va costar, molt, però molt, ajudar-la a tornar a pujar al caiac, i quan ho vam aconseguir, sent el caiac ple d’aigua, va tornar a bolcar al instant. Llavors vam decidir que nadés fins a les roques, que eren a uns vint metros, vam trucar a Jordi Sabater de Kayaking Costa Brava, i va venir en zodíac a buscar a Paula. Cap problema.

Quin és doncs el problema que ens ha de fer reflexionar? Doncs que Paula, davant de la dificultat que tenia per pujar, va demanar de traure’s l’armilla, i jo tres vegades li vaig dir que no, però a la quarta, pensant que potser sense l’armilla, que en veritat li dificultava, podria pujar, li vaig dir que sí, i de fet va poder pujar, però aquí ve el problema. Mai, però mai, un caiaquista en dificultats s’ha de treure l’armilla, perquè dijous, per exemple, un caiac va colpejar el cap de Paula, i si aquesta perd el coneixement, ens hagués costat molt mantenir-la a flotació. Vam estar un hora en la maniobra de rescat. Ho sé perquè vaig mirar el rellotge abans de que Paula bolqués, eren les set i quart, i al acabar vaig mirar i eren les vuit i quart. També s’han d’impedir la diversitat d’opinions i de consells, va haver un moment en que tothom deia la seva, fem això, fem allò, fins que vaig tenir que dir calleu, i encertant o no, vaig decidir anar a costa.

Ara parlo d’ahir, dissabte. Érem Tere, Cristina, Pilar, Nathalie, Dani, Lluís, Josep Parada, Jordi Rotllán, Diego, Xavier Masanés, Toni Sbert, Mauricio, Miquel i jo, catorze. Vam palejar amb una molt fluixa però inesperada tramuntana fins a Culip. Pel camí vam trobar un francès en una embarcació amb rems, un tipus d’embarcació que no sé com es diu, és aviron en francès, i es rema enrera. Anava cap a Cervere i va venir amb nosaltres. 

Hem començat dient que amb la natura i amb qui cordial ens envolta ens considerem rics. Sabem que entre ones tenim converses d’una intimitat a la que mai arribaríem si les comencéssim a la taula d’un cafè. I ahir vam parlar de parelles, de que som animalets en un bosc i que per a protegir-nos dels perills ens ajuntem a la nostra parella, la cuidem i ens cuida, i amb ella cuidem a les cries. Som una unitat familiar en un bosc i a les nits ens arropem, i al dia cuidem l’un del altre, i amb la força que generem cuidem de les cries. I l’amor que siguem capaços de donar a la nostra parella i a les cries, és i serà sempre la nostra riquesa. Qui ahir parlava d’això amb mi, em va dir que estava contenta del que havia viscut, que sempre havia cregut i que si l’havien enganyada, li importava poc, que havia estimat amb força i que no se’n penedia d’haver-ho fet. Tenia raó. A la vida hem de ser enganyats i acceptar l’engany donant-ho tot, amb generositat, sense retencions, creient i sent amb qui en el moment som.

Què vol dir engany? Doncs pensar que la parella i les cries són lo millor de lo millor, encara que objectivament no ho siguin, subjectivament per a nosaltres, en el nostre moment ho són, i els hi donem tot. I qui amb mi parlava, i es declarava contenta de la seva vida i de la seva força, dels seus entrabancs, incerteses, desfetes i també triomfs, fa bé de estar contenta, destil·la noblesa, encara creu, i ha de continuar creient, i la seva vida ha sigut rica i ha donat fruits. Al arribar a Portlligat vam conèixer una filla seva, crec que de vint-i-dos anys, que venia amb la seva parella, i tots tres transpiraven bon rotllo, tranquil·litat i vida. Quina sort. Res és ni mai serà en va. Qui amb mi parlava és rica, i afortunada. I nosaltres també ho som. Un espai i un temps per viure’l amb qui estimem i és amb nosaltres. Què més necessitem?   

El proper dimarts, en aquest espai i en el nostre temps, hem quedat a les 16.45 per acompanyar la processó de la verge a la badia de Cadaqués. És divertit i únic palejar al costat de embarcacions amb verges, mossens, banderoles, gent alegre i ones. És quelcom atàvic, dionisíac, de quan els deus eren com els humans, aquests vivien més enllà de la racionalitat i tot podia ser possible. Valdrà la pena.
  

Alguns, potser molts, han dubtat i dubten de l’existència de balenes en aquestes aigües. Avui incloc una foto de Projecte Ninam on es veu una balena i el far de Cap de Creus i la Coua de l'Infern. En propers dies n’inclouré més. Les balenes, com la felicitat, existeixen, però no tothom, com la felicitat, les troba. Afortunat qui les ha vist, i afortunat qui és feliç.

La primera foto es de Pojecte Ninam, i les altres  són de dijous i dissabte i les han fet Nathalie i Dani.
























diumenge, 7 de juliol del 2013

BALENES, PER FI, BALENES


A l’antiga Persia es saludava sempre als camins, se’ls tractava bé, fins i tot es resava per ells, no fos que ofesos marxessin a un altre lloc i la gent quedés sense poder anar on volguessin anar.

Ahir els nostres camins habituals, els de la costa, estaven plens de barques, i per això vam decidir sortir mar endins, cap a l’horitzó. El mar, molt tranquil, ajudava.  Vam deixar enrere Messina i durant un hora vam palejar mar endins. Érem Anna Suarez, Tere, Pilar, Enric, Martí, Xavier Masanés, Toni Sbert, Mauricio, Miquel, i jo.

Vam parar al costat d’uns peixos lluna que botaven (a Cadaqués, i potser arreu, els hi diuen “peix bot”), i botaven molt fora l’aigua, i vaig sentir a la nostra esquena un soroll d’aire sortint, un esbufec potent, i al girar-me vaig veure unes ones que anaven mar endins, cap a Itàlia. Eren ones altes que només es donaven en uns pocs metres. Vaig avisar als altres, vam palejar cap a les ones, i vam veure tres, potser quatre lloms negres que seguien l’habitual ritme de les balenes. Va ser emocionant, vam cridar, palejar fort, sentir que era un moment màgic. Estaven a potser menys de cent metres. Aviat, una vegada recuperat l’aire que necessitaven i que havien sortit a buscar, les balenes es van enfonsar per nedar sota l’aigua. Llavors solen tardar uns vint minuts en tornar a sortir, i surten ja molt lluny.

Contents pel regal que els justos deus ens havien fet, vam continuar palejant cap a l'horitzó, vam ajuntar caiacs i ens vam banyar mar endins, a potser tres milles de costa. Després vam tornar, encara entre peixos lluna botant, i vam parar al Canó Sec, a Ses Ielles, on ens vam tornar a banyar, vam mengar, xerrar i ser.

Vam arribar a Portlligat cansats però contents, havíem gaudit d’hores de soledat al mar, sense cap embarcació, havíem vist amb claredat balenes, i havíem utilitzat bé un dels dies que ens queden. La vida, a vegades cal veure-la en positiu, i positiu és no desaprofitar cap dels dies que tenim.

Nathalie era al mercadillo venent objectes fets amb fusta a la deriva, i ningú va fer fotos, però creure que vam veure balenes no és en aquest cas una qüestió metafísica, i encara que Pilar i Xavier, més endarrerits, diuen que van veure les ones anant mar endins, però no els lloms, tots els altres vuit, les vam veure amb molta claredat. He posat les fotos d’una vegada, ja molt coneguda, quan vaig poder apropar-me a una balena que estava menjant a dues milles de Cap Norfeu. Les fotos les va fer Gemma, bióloga del Projecte Ninam, qui va calcular que la balena tenia uns 22 metres, la majoria dels quals no es veuen, són sota l'aigua, però hi són.


A la passada entrada de blog, la de dijous, deia que vam aprendre que no som herois, i afegeixo que som el que som, i que mentre siguem intentarem ser qui serem, quelcom que a vegades és més difícil que ser herois. Ingrid ens va inspirar, ara tot és més fàcil, fins i tot trobar balenes.


Dijous, si el temps acompanya, tornarem a sortir.