divendres, 5 de juliol de 2013

NO SOM HEROIS

Ho sospitàvem, però ha tingut que ser un fet concret el que avui ens ho ha confirmat: no som herois capaços de gaudir dies de climatologia extrema. Ens ho havien dit i recordat, sou petits, res és difícil, però nosaltres encara crèiem que mereixíem un adjectiu que no ens pertany. Avui sabem que no som herois.

Hem sortit amb tramuntana anunciada, que ha bufat al matí, però que després ha mancat, tot era tranquil. Érem Ingrid, Anna Giró, Nathalie, Francesc, Dani, Cesc, Nardo, Diego, Toni Sbert, Mauricio, Miquel i jo. Hem palejat sense problemes fins a Messina, després i en una mar amb ones fàcils que semblaven el romanent de la tramuntana del matí, hem arribat a Cap de Creus, i ens hem apropat a la barrera d’ones de Culip. Eren més altes del que el vent feia preveure.

Fins aquí tot ha estat correcte, dins del guió, però al arribar a la punta d’Encalladora, on més trenquen les ones, Diego, qui arrastrava el caiac d’Ingrid (aquesta, igual que el seu company Dani, quasi no tenia cap experiència en caiac), Diego, doncs, m’ha preguntat què fem, he dit “tirem” però em referia a enfrontar ones, no necessàriament a donar el tomb a Encalladora.

Diego, arrastrant el caiac de Ingrid, ha passat pel costat esquerra a velocitat ràpida, de creuer imparable, i ha enfrontat ones importants, creuant-les entre els crits d’alegria d’Ingrid, i quan jo he dit a Toni Sbert, qui era entre ells i jo, que digues a Ingrid que ja giressin per tornar, Diego s’estava perdent en un horitzó d’ones, girant per fer el tomb a Encalladora. La resta de grup, entre els que hi havia algun no expert, en especial Dani, company d’Ingrid, també estaven ja fent el tomb a s’Encalladora. Tot plegat era si més no estrany. Toni Sbert i jo ens hem mirat i hem accelerat, jo preparat per rescatar Ingrid, però aviat he comprés que no sols no els atraparíem, sinó que ja no es veien. Llavors he sentit una veu darrera meu, quan jo creia que era l’últim. Era Nardo que s’havia estat banyant a la cova de l’Infern i que em preguntava, amb molt seny, “què estan fent?”. No recordo què he contestat, però sé que al cap d’una estona he preguntat a Nardo si anava bé, però m’ha contestat un silenci inquietant. M’he concentrat en les ones, dos d’elles m’han fet torontollar, he vist Toni Sbert i un tranquil Dani entre ones força grans, he vist peixos lluna, gorres abandonades, i quan per fi he arribat al Mar d’Avall, una vegada girada s’Encalladora, tot el grup estava tranquil·lament esperant.

Hem palejat fins a la platja de Ses Ielles, i llavors, quan Ingrid sortia del seu caiac, he vist que portava en bandolera un bolso de carrer, de cuir, elegant, mai més pensarem que som herois, mai més creurem que les ones són només per gent experta. 

Diré, però, parlant seriosament, que mai hem cregut que som herois. Que fem el que podem i sabem, i que només ens coneixem u opinem sobre nosaltres mateixos. Que ahir m’ho vaig passar molt bé, vaig riure molt, i vaig apreciar l’heterogènia d’un grup singular, sa i divertit.

En una de les fotos es pot veure Diego arrastrant una sonrient Ingrid.

Dissabte, amb menys fums, discrets i preparats per acceptar-ho tot, i si tot va bé, hi tornarem.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada