divendres, 30 de desembre de 2011

DESPEDIR L'ANY DES DEL MAR DE CAP DE CREUS

Recordar que dema a les 9.30, amb tramuntana bastant forta, ens trobem a Portlligat per palejar fins a Cap de Creus, parar on podem i fer un bon aperitiu per despedir l'any des d'un lloc on sempre tenim la sort de ser'hi.  De moment s'ha apuntat molta gent i els de la comissio ludica (Albert i Eduard) estan tenint exit, a veure què passa.

dimecres, 28 de desembre de 2011

MOLT TRANQUILS

Dia més que tranquil, amb un mar tranquil, amb un Cadaqués amb bastant gent prenent tranquil·lament el sol, amb nosaltres molt tranquils palejant des de Portlligat, arribant davant del Casino de Cadaqués, i tornant, llavors un petit ensurt davant Illa S'Arenella, les ones de sempre que apareixen del no res en un mar tranquil i que et poden portar com si res fins a les roques, però ens en hem sortit, estàvem avisats, no ha passat res.

Érem Javi, Albert i jo, Nathalie ens ha dit adéu des de la platja, acabava d'arribar de França, i dissabte potser serem més, les reunions amb menjar i beure atrauen. Si algú vol fer corrent la Sant Silvestre, després es pot afegir, tindrà temps, nosaltres farem l'aperitiu per encomiadar l'any, si tot va bé, en algun lloc de Cap de Creus.

I abans, el divendres a les 19h, a la sala llarga del Casino, presentem el número 16 de la Revista Sol Ixent. Benvinguts, passeu, passeu.

Bones Festes



diumenge, 25 de desembre de 2011

CARTA ALS REIS ( als de veritat eh... vull dir no als borbons....aquests ara ja ...en fi )





-Benvolguts majestats, amb motiu d´aquestes festes i tot i saven la quantitat de feina que ja imagino deuen tenir, voldría demanarvos un parell de coses ( potser alguna mes) que ens son molt urgents i neçesaries per el funçionament d´aquest mon on hi estem tots vivint, cada cop mes esbojarrats.



Proçediré donç:



M´agradaría que si fos posible ens portesin en aquests meravellosos camells, una bona dosi de comprensió, bondad i sentit comú... bé, aquest últim si us palu amb caracter d´urgençia per éls nostre polítics dons es veu que es l´asignatura mai aprovada i van molt mancats.

També els demano una bona dosi de generositat, que francament crec que ens fá molta falta, en aquest cop a tots. Els hi demanaría salut per tothom, ja ho se es un clasic, pero es que es l´unica eina que tenim per intentar ser feliços i es clar..... ja m´entendrán vostès.

Ja veuen ses majestats, que he fet cas al que em deien de petit i demano coses útils i no pas materials.

Jo per la meva banda els prometo portarme bé i seguir protestant i fen caçeroladas, cada cop que algún fill de puta ens porti a guerras estúpides i enfrontaments, que com ja s´ha comprovat eren del tot innneçesaris.



Amb la seguretat, que faran els posible( per aixó son els reis mags) , rebeu una forta abraçada d´en Miquel Hormigo- algú que potser es masa inoçent i encara creu amb els reis.





-Amics del mar, gent del Kaiak, bojos com jo de les ones, tot i que per motius personals, he de reconeixer que no m´agraden aquestes festes, os desitjo de tot cor que gaudiu de la vida del mar, que sigueu feliços, que no feu cas dels negatius ni dels agorers de sempre, nosaltres seguirem reman, seguirem gaudin, seguirem rien .... i ho farem sempre.





BON NADAL , SALUT PER TOTS





MIQUEL HORMIGO

dissabte, 24 de desembre de 2011

TRAMUNTANA


Avui érem a Portlligat,  veient els verberols i el polsim dins la badia, i hem sentit les aventures de qui, al llarg dels temps, en condicions molt pitjors es veien obligats, per tal de sobreviure, a afrontar mars glaçats i amb ones gegants. I el més sorprenent era que molts dels que sobrevivien, hi tornaven.

Però avui nosaltres no hem sortit, i ara explicaré perquè. No perquè la tramuntana fos massa forta, al contrari, avui era el dia ideal, el dia somniat per nosaltres. No hem sortir per circumstàncies personals i perquè avui no hi era la fanfàrria. M’explico.

Estaven anunciades ratxes de força 10, i veient-la, crec que la tramuntana era força 8 o 9, amb ratxes força 10. Dins de Portlligat no sols entraven els verberols (borreguitos), sinó que també s’aixecaven enfurismats polsims, sempre he pensat que una ratxa amb polsim pot aixecar el caiac i fer-te volar. Era un dia magnífic per palejar contra el vent noble que és la tramuntana. Avui era un dia ideal per sortir. Però avui molts companys són lluny, en illes o terres llunyanes, celebrant o passant de puntetes per sobre aquestes dates contradictòries, segons sigui el seu tarannà, i dels pocs que encara són aquí, alguns m’han enviat un sms dient avui no vinc, no és el dia, no puc.

Per a mi l’aventura avui era arribar a Portlligat. Nathalie és a França i no em pot portar, com la setmana passada, en cotxe. Així que he sortit amb la borsa per canviar-me en cas de que algú vingués, amb les crosses i la meva cama enguixada, dificultats ja per baixar les escales amb la bossa, força voluminosa, el casco de la moto ja posat, sempre va bé si rodoles per les escales, i arribar a la moto, carregar la bossa i les crosses, arrancar la moto amb el peu bo, i conduir amb ràfegues de tramuntana que et fan perdre la direcció. Des de dalt de Portlligat he vist el vent aixecant polsim dins la badia.

Esperava no trobar ningú, però sempre hi ha qui sorprenen agradablement amb el seu afany d’aventura. He parat la moto com he pogut, literalment, i he vist a Josep Parada preparat per sortir. Hem parlat, hem mirat Portlligat ple de vent enfurismat, hem raonat la millor opció, i aquí ens ha faltat aquella fanfàrria de la que sempre parlo, ens han mancat en Miquel (sí que es pot, això és fàcil) o altres companys que darrerament es mostren intrèpids i esbojarrats, per tal d’arrastrar caiacs i entrar en un mar que avui era el mar ideal, el que sempre desitgem, però que avui no hem ni hauríem gaudit.

Perquè la realitat és que avui, sent Josep i jo sols, estant jo com estic, amb una cama enguixada, no haguéssim gaudit. Jo em sento insegur, amb una cama estirada dins del caiac, sense poder fer força contra el costat per tal de equilibrar el caiac, dissabte passat amb vent menys fort, o dimecres amb ones importants a Sa Freu, vaig anar bé, però avui el mar requeria total capacitat. Cas de ser més companys, m’hi hagués afegit, sempre la situació en cas de necessitat és més fàcil d’afrontar, i sent més es més fàcil perdre el seny, té més força l’ànim de sortir, però avui crec que hem fet bé, em sap greu per Josep, però hi hauran més dies, les condicions personals i de grup seran millors i sortirem a gaudir d’un mar noble que l’únic ensurt que pot donar és, o bé una bolcada (avui per a mi dolenta pel meu guix), o bé que et tiri enrere.     

Hem sigut cabals perquè hem pogut ser-ho, i per això tornant, en la meva aventura sobre la moto (que no caiguin les crosses, que el vent no em tiri, que no em creui amb els municipals, que no tingui que posar peu a terra...) pensava en aquells, molts, que al llarg dels segles s’han vist obligats, sí o sí, a enfrontar mars molt pitjors en circumstàncies personals molt pitjors. Admiració per ells, i més encara per els que hi tornaven per repetir o continuar l’aventura.

Nosaltres tornarem a Portlligat, i hi serà la fanfàrria, i podrem palejar, tant de bo sigui amb dies com el d’avui.

Diuen que a la botica de la Meca hi ha, inventariades en cistelles, 120 diferents classes d’herbes que no han existit mai. No cal dir que a la mateixa botica de la Meca, en un prestatge, hi ha un pergamí, per a qui el vulgui i sàpiga llegir, on s’explica la sortida que hem fet avui en Josep Parada i jo, amb detalls de ràfegues, ensurts, i esforços. Tot cap en un mon que no sabem si és real, imaginat o imaginari.

Però per si de cas, dissabte vinent, dia 31, últim dia de l’any (i que no en faltin d’anys), hem previst quelcom real. Eduard i Albert, engrescats, o potser empentats per les moltes vegades que vam dir allò de ser lúdics, han preparat una reunió a Massa d’Or (Sa Rata) o un lloc proper, segons condicions del mar, al migdia. És a dir, sent dissabte, sortirem a palejar, i a Massa d’Or pararem i farem la reunió. Normalment en les reunions es posen sobre la taula unes ampolles d’aigua, però en les nostres, l’únic que no es posa és l’aigua (com bé sap el pobre Miquel), i per tant a Massa d’Or suposem que tindrem menjar i beure. Tot depèn d’en Eduard i l’Albert. De moment l’Eduard només ha dit que portarà xampany. Però tots aportarem quelcom per menjar i beure (colacao per a Toni Albert) i tots vindrem amb les ganes de passar-ho bé amb les que sempre venim.       

El timoners del califat de Bagdad, portaven el mar amb ells, el tenien tan endins, eren tan propers a una mar que els havia acollit tant de temps, que si t’apropaves a les seves orelles, senties les ones. Podies fins is tot distingir entre els rumors dels diferents mars que els timoners havien conegut. Nosaltres portarem amb nosaltres el soroll del vent i de la fanfàrria que sempre ens acompanya. I si s’apropen podran distingir, amb dificultat, els diferents vents (Mestral, Tramuntana, Gregal, Garbí, de vegades Ponent) i els diferents riures, remors de cruspir i beure, i remors de palades (les palades amb estil personal, dolent, o directament amb “el meneito”), i crec que sentiran l'alegria i la força que sempre portem.   

Dimecres, si tot va bé i alguns companys han tornat de les terres on ara són, hi tornem.

dimecres, 21 de desembre de 2011

PETITS DAVANT LES ONES






Petits davant les ones, hem vist sortir entre elles ocells llimona que han trencat el cel dibuixant quelcom que no hem entès, però no ens ha importat, hem palejat cap a les ones, i fent-ho hem esdevingut lletres que algú lletrejava, mentre un timoner que no era ni tu ni jo, cridava noms, potser els nostres, a saber, tot eren paraules, les escrites al cel i les cridades, i llavors estàvem bé, tranquils, sentint-nos abraçats, encara que estàvem en mig d’ones gegants, en un mar conegut, inhòspit però coneixedor, un dia més, i són tants, i ara sap greu ser a cobert, quan fa poc ens gronxaven les ones.

Qui per ambició no es contenta amb el guany de la vida i el mon que l’envolta, és a dir, qui no sap viure el dia a dia gaudint de quant l’envolta, com a càstig no entenen res de la vida i és insensible a la bellesa,  i si es veritat que el mal karma fa parlar i venim del silenci, doncs avui ens hem acontentat amb una tarda en un mon que cada deu segons canviava de llum, de color i d’imatge, i ho hem fet des d’un silenci trencat per les paraules justes, érem testimonis callats d’un espectacle sense preu.

Érem Nathalie, Albert, Toni Sbert i jo, i hem sortit, amb pales noves, en un mar planer com un llac, però arribant a Cap de Creus, ja es veia que a Massa d’Or i a la línea entre S’Encalladora i Massa d’Or les ones eren importants. Estàvem a punt de girar Sa Rata, quelcom avui difícil, quan ens ha estalviat de fer-ho una imatge insòlita: Albert enfilava cap a França, i arribat a la línea d’ones es parava. L’hem cridat, però es veritat que les ones, de tan altes, no ens el deixaven veure, però també es veritat que encara que després ens ha dit que ens sentia, no reaccionava, no contestava, no es movia, era una figura petita i quieta davant d’ones enormes. Perquè ho eren d’enormes les ones. Al cap d’una estona, m’hi he apropat, i llavors he comprés què passava: les ones, on ell era, eren molt més altes que on érem nosaltres, i Albert simplement intentava palejar enrere, poc  a poc, sense deixar de donar la cara a les ones. Ha sigut una decisió intel·ligent. Potser no hauria degut anar fins la línea, sempre un infern, però una vegada allí, ha fet el que calia fer, una retirada a temps. Tots hem patit llavors una mica, les ones a prop d’Encalladora són sempre dolentes, amb escuma i amb roques amagades i que apareixen de sobte, però al arribar a l’altura de la Coua de l’infern, el mar s’ha calmat.

Hem tornat gaudint d’un vespre que cal viure i que no es pot descriure. Hem arribat a Portlligat quan ja era fosc, feia fred, i allí hem vist que s’està tancant l’any. Però dissabte 24, si tot va bé, hi tornem, dimecres 28, també, i dissabte 31, tancant l’any, també. Esperem continuar gaudint de la vida, sense pertinences ni violencia, però amb sensibilitat i seny per gaudir dia a dia de quant ens envolta.

Dir que avui, com altres vegades, hem vist ocells color llimona sorgint del mar, un plaer i una sort, el seu fulgor és i ens ha acompanyat, són ocells que saben els camins, i que fan el que han de fer, i ho fan molt bé. Nosaltres som afortunats de poder gaudir d’ells, i ho fem en silenci, sense parlar. Benvinguts siguin, perquè mentre hi siguem, mai volaran sols. Avui no ho han fet. El timoner cridava noms, nosaltres palejavem, el cel canviava, el temps  bressolava, i una música, una fanfàrria, arribava de lluny, engrescadora, vital, què més podiem demanar, érem, i això tampoc té preu.

diumenge, 18 de desembre de 2011

Hem de mantenir-nos!!

Ra-ta-tà, ra-ta-ta-tà!!

Ahir el dia començava quan baixant cap a Cadaqués, des de la carretera observàvem un horitzó estrany on s'hi albirava a la llunyania la costa francesa amb una nitidesa extraordinària, i a la Mar d'Amunt una línia d'ones encabritades ben lluny de la vora. I encara es feu més estrany quan en arribar trobàrem un home enganxat a un guix que donava ordres disposat a embarcar-se per treure el nas fins a Encalladora.

Pocs pensàvem que gosàs fer-ho, però res no ho pogué impedir, i així fou que ens embrancàrem en una sortida exigent envers al Cap de Creus. Érem Rosa Bardés, Albert, Eduard, Miquel, Xavier Massanés, Nathalie, Mútur, un guix i jo. El temps era embolicat i TV3 i Windguru s'havien tornat a equivocar; allò no era vent del nord. Era un vent de nordoest, que a estones es feia ben bé de Ponent i que per moments bufava amb ràfegues ben fortes i sostingudes. La mar d'ahir era una mar estranya, traïdora, canviant i tèrbola. Per això, quan els valents enfilàrem el rec que hi ha entre Cap de Creus i l'illa d'Encalladora, després de travessar amb prou esforç tot el camí fins a la punta del far, trobàrem un mar encabritat, confós i crescut. Avançàrem en grup i a recer, enganxats a la paret esquerre, fins a on poguérem. Després, en Miquel sencer i mig caiaquista més, intentaren treure una mica més de nas, però unes ones ferotges els van apallissar i ràpidament el mig caiaquista, desmemoriat i dubitatiu, tot cercant al seu interior l'altre mig, decidí tornar. I al cap d'un moment el seguí en Miquel Hormigo, perseguit de prop per tres ones enormes que des del darrere no paraven de créixer mentre a ell el feien tornar petit, petit.

Poc després tot el grup girava cua i arribava fins a la platja de Cala Bona, on reposàrem forces per encarar la resta de la travessa i de la jornada amb garanties i suficiència. Perquè el dia fou llarg, llarg i ben intens, ple d'emocions, retrobaments i harmonia.

A migdia, una part del grup que encara volíem gresca férem honor a les menges, com grecs que seguien a Homer en la seva travessa a Ítaca, i atacàrem els plats esquisits que Nathalie Giordano i Mútur havien preparat amb temps i delicadesa. Tot ben regat amb vins de les comarques del Pla i de Ponent i amb la llum d'un dia immens omplint tots els espais d'una casa que semblava el paradís.

Ja a mitja tarda pocs resistíem encara la intensitat del vent i de la llum, però encara trobàrem forces per arribar, camina caminaràs, fins al camí de ronda que voreja tot Es Caials i passa per davant l'illa de S'Aranella i Sa Punta de ses Forques. Passejàvem, arreglàvem el món, mentre observàvem la badia terriblement bella d'una tardor esplèndida i cercàvem les restes d'antics naufragis dins l'horitzó. Només trobàrem les petjades dins l'aigua de dos caiacs per sempre errants. Caiacs que, per cert, el club ha notat a faltar des d'una antiga sortida nocturna de fa uns anys.

Així, caminant i sense rems, arribàrem a l'hora del sopar. En un local inicialment fred, ens trobàrem una part (hi havia absències importants i enyorades) de les animetes que fem la història d'aquest club (ho diré un cop més...) anàrquic, caòtic i encantador. Hi havia; Siscu i Patri, Pilar i Josep, Miquel, Róstia, Marta Duch, Rosa Bardés, Nathalie Corcoll, Ruben i Nico, Eduard, Albert, Xavier Massanés, Toni Albert, Anna Giró i Ester, Maria Giró, Nathalie, Mútur i jo. Una reunió de bestioles que aviat escalfaren l'ambient i defensaren el bon nom del club cruspint-se una quantitat immensa de plats escampats damunt una taula que no s'acabava mai. No direm res del beure...

L'home del guix feu repàs d'un any d'aventures i alguns de nosaltres descobrírem que som trenta i tants socis, que no hi ha números vermells als nostres comptes (falta saber si n'hi ha dels blaus...), que volem més sortides lúdiques, que gaudirem de més rems i que ens hem de retrobar d'aquí a uns anys (no puc dir quants), en un lloc emblemàtic (que tampoc no puc anomenar) per celebrar alguna cosa (quelcom que tampoc us puc fer saber). Ah! I també, l'home del guix digué que ens hem de mantenir. I tots férem que sí amb el cap... com si sabéssim què vol dir això!

Així arribàrem a les postres i als regals, els presents per als qui possibilitaren que l'estada a Menorca fos encara més plàcida i agradosa. I vingueren els relats d'aventures passades, amb què fent servir un to pausat i mesurat visitàrem llocs llunyans (Ushuaia, Mar de Plata, Còrsega...) i altres indrets que no puc anomenar perquè aquest blog s'edita en horari infantil.

Finalment, ja dins la negra nit de la badia de Cadaqués, aquella reunió s'anà dissolent. Eren moltes hores de camí. Hi havia cansament i satisfacció per tantes coses viscudes i tanta harmonia. Era el moment de tancar les llums, aclucar els ulls i tornar somiar... un any més.

Bloug...
...
...
...
Bum!!!!


(clicant sobre les fotos, es fan més grans)







Nathalie i Nausícaa, companya i filla de Mútur, i el propi Mútur

divendres, 16 de desembre de 2011

DISSABTE 17, PALEJAR, DINAR I SOPAR

Recordar que demà dissabte, a les 9.30h hi ha sortida amb tramuntana forta anunciada, que després hi haurà dutxa i menjar a casa de Nathalie, i que a les 20h parlarem, menjarem (del que la gent bonament porti) i riurem al local de Sa Riera. Tots hi són convidats. Esperem que, si tot va bé, sigui un dia ric i complert

diumenge, 11 de desembre de 2011

IMAGINANT EMOCIONS, I UNA NOVA PALA PER A PRINCIPIANTS





Quan no hi ha emoció, cal inventar-la. Ahir dissabte, érem Anja, Pilar, Santiago, Josep Parada, Albert i el seu amic Jordi, Diego, Toni Sbert, Jordi Rotllán, Rostia, Miquel i jo, i vam sortir amb un mar pla com un llac. Què fer? Doncs un recorregut llarg, cap a Norfeu, parant a la coua del Bou Marí,  on varem poder parar els caiacs a la platja, i arribar al Clot del Boc, una entrada amagada, amb jacuzzi al estiu, no pas a l'hivern, varem desembarcar, escalar amb certes dificultats una petit penya-segat , i allí varem esmorzar, tothom porta ja galetes, i  llavors va venir l'il·luminació: al penya-segat de davant ha havia una corda de escala, ben clavada a la paret, que pujava i es perdia darrera unes roques.  Josep Parada i Rostia s’hi van enfilar, sense cap por, l’altura era considerable, van desaparèixer, i al tornar, perquè van tornar, ens van dir que arribava fins un salt al buit sobre una mar profund, és a dir, era per saltar al mar des d’una altura.

Vam tornar a pujar als caiacs, i altra vegada el mar pla ens va fer buscar a l’imaginació allò que no trobàvem a la realitat. Dia ensopit?, doncs Miquel accelera el ritme, Toni i Diego decideixen atrapar-lo, jo, que vull dir a Toni que a la tarda hi ha una conferencia a Llança, accelero també el ritme per atrapar a Toni i Diego, ja molt distanciats, Jordi Rotllàn que ve amb mi, i el resultat és tots palejant forts i esbufegant per no res, i quan per fi ens vam agrupar, ja a Ses Boquelles, la porta de Portlligat, doncs parem uns moments i Pilar ens passa, dient burleta “Tant apretar i al final os heu cansat, adèu”, i darrera venien Albert i Jordi, per aquest últim era el primer dia, però amb un estil força personal ho va fer molt bé, en cap moment va quedar endarrerit, només quant tots varem accelerar, i també venia Santiago que no ca comprendre que ens havia passat i venia al seu ritme.

Recordar que ens ha arribat una nova pala especial per a principiants, amb ella els serà més fàcil palejar, serà magnífic de veure, i la llàstima és que només ens en ha arribat una, seria bo tenir-ne varies i veure’ls a tots palejant amb elles. Els avenços tècnics sempre faciliten l’aprenentatge.

Recordar també que dissabte al matí palegem i que a la nit, a les vuit fem reunió i sopar (amb el que cadascú porti per a tots) al local de la riera.   




dijous, 8 de desembre de 2011

REIS ABDICATS DE LA CREACIÓ






Diuen que l'unic plaer és ser viu, i que la resta és miseria, que som allò que pensem i que potser podem arribar a ser alló que imaginem, que cal abdicar de tot, seure al sol i ser rei d'un mateix, i per fi que una tortuga habitant del fons marí surt només cada 600 anys  a la superficie per respirar, a tota la superficie del mar només hi ha un aro de la seva mida, i si la tortuga coincideix amb l'aro, llavors neixes tu. I jo dic que ahiir vam sortir en un mar violeta, sota un cel violeta i una lluna que hem de retrobar, que érem Pilar, Anja, Nathalie, Santiago, Jordi Casellas, Albert, Toni Sbert i jo, que varem arribar a Mesina, després a Cadaqués, sempre en un mar tranquil, amb minves, i amb una serenor que si continua ens farà enyorar les grans barreres d'ones i els salvatges amb boomerangs. Nathalie va aconseguir atrapar Jordi Casellas i Santiago en el passatge d'es Mollu, el petit canal que evita Ses Boquelles. Va ser una situació una mica surrealista, amb els dos caiacs varats sobre les roques, i Nathalie ajudant-los a sortir.

Ahir varem riure molt, i a la nit encara reiem, ultimament sempre riem, per aixó ens surten paraules amb el sentit de ser vius, construint sobre sorra, no hi ha castell més ferm que el que varem fer sent nens a la sorra de qualsevol platja, allà ens trobaran, sent nens i per tant reis de la creació, sabent que no cal desaprofitar la sort de la tortuga.

Dissabte, encara que sigui amb mar tranquil, quelcom trobarem per continuar sent.hi.

dissabte, 3 de desembre de 2011

LA GRAN BARRERA D’ONES ENTRE S’ENCALLADORA I CULIP










Diuen que els peixos només entenen paraules pronunciades en l’idioma celta i dites pels sants, que cal conèixer el nom secret dels llocs, que els deus són deus perquè no pensen en si mateixos, que els tristos produeixen pluja, els angoixats tempestes, i que un record alegre, ni que sigui durant un instant, fa brillar el sol.   Avui els peixos eren inexistents, el nom secret era Sa Claveguera, els deus no hem sigut nosaltres, però deu n’hi do, i encara que ha fet fred, un record, el d'avui a Sa Claveguera, ens farà veure el sol.  

Érem 12: Cristina Masanés, Marta Duch, Nathalie, Xavier, Xavier Masanés, Josep Flor, Adrià Flor, Albert, Eduard, Manel, Miquel i jo, el Mestral bufava no massa fort, però Cristina ha patit per arribar fins als penya-segats de S’Alqueria, ho ha aconseguit, però ha preferit tornar, i l’ha acompanyat els seu germà Xavier, solidaritat familiar.

Els altres hem palejat fins a Cap de Creus, tots hem tret el nas a Sa Claveguera, i hem vist que al horitzó ens esperava la línea d’ones entre S’Encalladora i Culip. El vent no era massa fort, i crec que no el sentíem perquè la nostra atenció estava en les ones que s’aixecaven i ens esperaven.

Com sempre, arribant a la punta de S’Encalladora les ones eren altes i centrifugades. Adrià, Josep i Miquel han girat a la punta, i han fet la volta a S’Encalladora. També com sempre, han dit que el més difícil era girar, i que després tot era més fàcil. La resta hem preferit mantenir-nos agrupats, arribar a la punta, enfrontant ones importants i a vegades vingudes des de diferents direccions, i tornar, al principi sense girar el caiac, fins a la punta de Cap de Creus. 

Cal fer menció especial dels que, sense estar acostumats a aquestes aigües, han afrontat, amb serenitat, força i bon control, una situació no excessiva però difícil.  Nathalie i Eduard estaven disposats a girar S’Encalladora, però he cregut més prudent no fer-ho avui, hi hauran altres dies, amb el mateix mar, i llavors ho farem, però cal anar poc a poc, és important gaudir sense patir.       

Hem parat a Cala Jugadora perquè Nathalie tenia ganes d’enfrontar més vent, i Ses Ielles, on en principi volíem anar, l’hi ha semblat massa fàcil, i ha entrat a Sa Jugadora, els altres l’han seguit, alguns amb algun renec, i a la platja hem passat fred (malgrat el foc imaginari fet amb els molts troncs), hem menjat galetes Principe i unes altre de xocolata, portades per la família Flor, també molt bones, hem fet la foto de grup que publicarem quan puguem, i després hem tornat, molls i amb fred, fins a Portlligat.

Diuen que per tenir grandesa cal ser tot en allò que fem, sense exagerar, però posant quant som en tot el que fem, que la dignitat no es busca al espai que ens envolta, sinó en el propi pensament, que un secret per poder viatjar sempre és donar l’esquena a Ítaca, i que atzar és una paraula àrab que vol dir dibuix. Avui hem posat tota la nostra força en els rems, i per això en aquest dia ens recordarem grans, hem vist les ones i no hem perdut la dignitat (alguns potser una mica, però s’ha dissimulat bé), i no hem perdut la dignitat perquè en el nostre pensament ens hem vist creuant-les, i Ítaca no sabem on és però hi ha hagut moments en que no podíem girar l’esquena i aixó ens ha fet herois que no saben fugir, i per últim hem continuat el dibuix que durant dies, mesos i anys, estem dibuixant amb els nostres caiacs per les aigües del mar de Cap de Creus, i que te la forma aleatòria del atzar, un dibuix que mai veurem però que és i existeix.

El dimecres, si encara tot va bé, hi tornarem, i a saber què trobarem, però sigui el que sigui, segur que ens ho passarem bé.    

dijous, 1 de desembre de 2011

FORAJITS

Ahir vam tenir una sortida en un mar tranquil que ens va portar a una terra aliena, hostil, ferotge.  Necessitavem fotos, però la llum no ens va acompanyar. No vam beure aigua per no tornar verds. No hi va haber cops de mar, ni de vent, només cops de perill i d'indocumentació. Érem Nathalie, Carles Verges, David Martínez, Albert, Toni Sbert i jo, i érem uns tranquils forajits que parlant i parlant, per parelles, vam anar i tornar fins a Cap de Creus.

Vam tornar ja de nit, i disabte, si tot va bé, amb possible i anunciada tramuntana, hi tornarem

dissabte, 26 de novembre de 2011

DOS SOLS

Rescatant una barca que s'emportava el vent a Portlligat



Cal tenir els ulls sempre oberts, i ser ben despert, cal somniar a la llum del dia, i parlar i riure, llavors davant nostre veurem que el sol es pot evaporar, i sabrem que portem amb nosaltres una llum més forta que la del sol.  Avui Portlligat era una llum magnífica com sempre, però quedava velada perquè vivíem, nosaltres, dins d’un temps enlluernant.

Des de les muntanyes han rodolat fins a Portlligat, en un matí de Mestral probablement força 6, Natalie Corcoll, Pilar, Nathalie, Aleix i una seva amiga, Rostia i el seu amic Xavier, Eduard, Manel, Albert, Xavier Masanés, Toni Sbert i jo, tretze en total, número difícil, i veient la força del vent, Aleix i la seva amiga han quedat a la badia de Portlligat, però els altres onze hem enfrontat el vent.  

Hem vist tonyines i uns quants ens hem apartat de costa, perseguint-les, però tots ens han seguit, amb el perill que suposa, i una vegada perdudes les tonyines, hem palejat directes fins a Codera, a mar obert, contra vent.

Hem arribat a la punta de Cap de Creus, on mentre Pilar, Natalie Corcoll, Rostia i Xavier esperaven arrecerats, a rodolso, uns quants hem tret el nas a Sa Freu, és a dir, Nathalie, Albert, Eduard, Manel, Xavier Masanés, Toni Sbert i jo, hem sortit on el mestral bufava, no massa, perquè encara érem protegits, la ventada es veia passada Encalladora.

Hem palejat el riu que ja es una mica nostre, ho hem fet sense dificultat, hem arribat a protegir-nos en els penya-segats, i encara hem sortir altra vegada, contra vent i mar, cap a la punta de Encalladora. Toni Sbert crec que hagués arribat a França, tal era la seva decisió i força, i també Xavier Masanés amb ell. Albert s’ha tret l’espina clavada des de el seu primer dia contra tramuntana, quan amb un vent molt menys fort que el d’avui va patir, avui ha avançat sense problema, magnífic. Però Nathalie ens ha rebaixat els fums, ens ha fet veure que no n’hi havia per tant, perquè mentre nosaltres ens esforçàvem per avançar sense bolcar, ella també ho feia, però de tant en tant parava i ens feia fotos.

Una vegada hem sortit del riu, i ja tots plegats, hem tornat amb un vent fort i incomodo, hem parat a Cala Bona, galetes Principe i foto de grup, i després hem muntat al altre riu que a bona velocitat i sense esforç ens ha portat a Portlligat.

Ha sigut un gran dia, amb llum, color, vent, ones, esforç, companys, i alegria, però ha sigut un sol que avui no brillava com solia, i és que un altre sol, el que veiem amb ulls oberts, ben desperts, un somni a la llum del dia, un sol que no ens deixa dormir, feia que el dia d’avui, tot i ser magnífic, semblés esvaït, quasi sense llum.

Hi ha qui m’ha preguntat a què em referia quan dies passats i varies vegades, jo parlava d’ocells color llimona que havíem vist remuntant i sortint del fons del mar. No ho puc explicar, s’ha de veure. El ocells llimona existeixen, són difícils de veure, i quan volen a prop nostre  brillen més que el sol. Quan atordits, cansats, descreguts i buits, ja molts es disposaven a veure passar la vida des de la barrera, sense entrar en la seva corrent, els hi ha arribat la fanfàrria que anunciava el carrusel que s’apropava. Han sigut afortunats

Avui a Portlligat han arribat carters de vila amb noticies clares i decidides, han palejat i han transmès les noticies: és prohibit cometre el pitjor dels pecats que un ser humà pot cometre, no ser feliç, la felicitat és quelcom obligatori.

Dimecres a saber què ens espera. Allí, a Portlligat, serem.    

dimecres, 23 de novembre de 2011

SURTIDA PLÀCIDA I TRANQUILA



Avui hem sortit amb un mar que no tenia res a a veure amb ahir, avui quedava tan sols una mica de mar de fons, molt poc, i la tramuntana bufava fluixa, potser força 4. Érem Pilar. Nathalie, David Ferrer i jo. Hem arribat fins a la platja de Guillola, costejat fins a Jonquet, vis una piramide de pedres que no volia dir res, ni potser ni res, un munt de pedres i prou, hem agafat troncs, no sols la Nathalie, un classic, però també la Pilar, i hem tornat empessos per la tramuntana. Un dia bonic i tranquil, sense heroicitats però amb llum, color i tranquilitat. Tot un plaer.

diumenge, 20 de novembre de 2011

BONA LLUM I BON ROTLLO







Aquest dissabte hem sortit amb mar de fons que guardava cops amagats.  Érem Nathalie, Eduard, Albert, Diego i jo, i ja a Ses Buquelles hem tingut el primer ensurt. No eren ones enormes, però enfrontant la primera he tingut la sensació de que podia haver bolcat, de fet m’ha deixat completament chop, i una vegada passada he pensat que l’ona, i les que seguien, arribaven als que venien darrera. M’he girat pensant que veuria algú al aigua, però no, he vist a tots molt petits enfrontant ones molt grans, a Nathalie cridant a Albert que palegés, i aquest fen-t’ho amb força i decisió, tots han passat bé.

Hem arribat a Jonculs, volíem baixar al Racó del Espunya, on hi ha canyals que donen nom a la Badia, però les ones feien difícil desembarcar, no podíem desembarcar en lloc, i ens hem ajuntat, hem fet un catamarà amb els cinc caiacs, i hem esmorcat galetes Principe i hem xarrat, sempre és bo poder fer un esmorcar al mig del mar.

Hem tornat sense problemes, tot i que hem entrat per la bocana de Portlligat, no ens hem arriscat per Ses Buquelles, ni tampoc pel petit canal de l’illa d’en Mollu.

Ha sigut una sortida amb una llum canviant, amb sol i núvols. Ens ho hem passat bé, hem arribat a temps per fer un bon dinar, cadascú on li corresponia, però allí on hem menjat hem arribat amb el bon rollo que el mati ens ha donat.

Dimecres, si tot va bé, i tornarem. També portarem bon rollo, i el mar ens donarà la sorpresa que ell vulgui, de ell depenem. És clar que hem nascut, o som aquí, per conèixer moments poc comuns. I quan sortim sempre coneixem moments diferents i poc comuns.  Continuarà.  

dissabte, 12 de novembre de 2011

DIA TRANQUIL







Avui hem tingut un dia tranquil, ho necessitàvem.  Érem Anja, Rostia i el seu amic Xavier, també Xavier, i Xavier Massanés, Albert, Jordi Rotllán, Toni Sbert i jo, nou en total, i hem sortit amb ones imprevistes, no massa grans, però que han fet que Rostia i el seu amic (era el seu primer dia) tornessin a Portlligat, i que nosaltres, arribats a Codera, sentint que arribava també el Garbí, reculéssim i entréssim a Guillola, on hem parat a la platja, hem menjat galetes i recordat a aquells que avui no hi eren, i després hem palejat fins el Junquet, i després fins a Portlligat, un dia curt i tranquil, sense problemes.

Dir que tots els focs i totes les llums són sempre els primers, mai els darrers, que mai res acaba ni res es oblidat, que sempre som a temps per a trobar llum i foc, i que la absència i la renuncia no està en el temps sinó en un mateix.

Dimecres passat vam sortir amb ones que passaven inapercebudes però que a prop de costa eren perilloses. Érem Pilar, Anja, Natalie Corcoll, Nathalie Giordano, Jordi Caselles, Mauricio, Diego, Toni Sbert i jo. Vam palejar fins a Messina, veure tonyines, palejar fins a la badia i després tornar. A Ses Buquelles Natalie Corcoll va bolcar, però sense problemes va pujar al caiac. Cal evitar les ones properes a roques.

Mauricio està en aquets moments volant cap a Uruguay. Allí segurament seguirà sent un nen gran a qui recordarem.


Les fotos que encapsalen l'escrit són de la sortida de dissabte, i estan fetes per Jordi Rotllán.  Les que el tanquen són del dimecres, i estan fetes per Nathalie Giordano. D'aquestes, El cow-boy discret és en Toni Sbert. 


Dimecres, si tot va bé, i tornem.