DOS SOLS

Rescatant una barca que s'emportava el vent a Portlligat

Cal tenir els ulls sempre oberts, i ser ben despert, cal somniar a la llum del dia, i parlar i riure, llavors davant nostre veurem que el sol es pot evaporar, i sabrem que portem amb nosaltres una llum més forta que la del sol.  Avui Portlligat era una llum magnífica com sempre, però quedava velada perquè vivíem, nosaltres, dins d’un temps enlluernant.

Des de les muntanyes han rodolat fins a Portlligat, en un matí de Mestral probablement força 6, Natalie Corcoll, Pilar, Nathalie, Aleix i una seva amiga, Rostia i el seu amic Xavier, Eduard, Manel, Albert, Xavier Masanés, Toni Sbert i jo, tretze en total, número difícil, i veient la força del vent, Aleix i la seva amiga han quedat a la badia de Portlligat, però els altres onze hem enfrontat el vent.  

Hem vist tonyines i uns quants ens hem apartat de costa, perseguint-les, però tots ens han seguit, amb el perill que suposa, i una vegada perdudes les tonyines, hem palejat directes fins a Codera, a mar obert, contra vent.

Hem arribat a la punta de Cap de Creus, on mentre Pilar, Natalie Corcoll, Rostia i Xavier esperaven arrecerats, a rodolso, uns quants hem tret el nas a Sa Freu, és a dir, Nathalie, Albert, Eduard, Manel, Xavier Masanés, Toni Sbert i jo, hem sortit on el mestral bufava, no massa, perquè encara érem protegits, la ventada es veia passada Encalladora.

Hem palejat el riu que ja es una mica nostre, ho hem fet sense dificultat, hem arribat a protegir-nos en els penya-segats, i encara hem sortir altra vegada, contra vent i mar, cap a la punta de Encalladora. Toni Sbert crec que hagués arribat a França, tal era la seva decisió i força, i també Xavier Masanés amb ell. Albert s’ha tret l’espina clavada des de el seu primer dia contra tramuntana, quan amb un vent molt menys fort que el d’avui va patir, avui ha avançat sense problema, magnífic. Però Nathalie ens ha rebaixat els fums, ens ha fet veure que no n’hi havia per tant, perquè mentre nosaltres ens esforçàvem per avançar sense bolcar, ella també ho feia, però de tant en tant parava i ens feia fotos.

Una vegada hem sortit del riu, i ja tots plegats, hem tornat amb un vent fort i incomodo, hem parat a Cala Bona, galetes Principe i foto de grup, i després hem muntat al altre riu que a bona velocitat i sense esforç ens ha portat a Portlligat.

Ha sigut un gran dia, amb llum, color, vent, ones, esforç, companys, i alegria, però ha sigut un sol que avui no brillava com solia, i és que un altre sol, el que veiem amb ulls oberts, ben desperts, un somni a la llum del dia, un sol que no ens deixa dormir, feia que el dia d’avui, tot i ser magnífic, semblés esvaït, quasi sense llum.

Hi ha qui m’ha preguntat a què em referia quan dies passats i varies vegades, jo parlava d’ocells color llimona que havíem vist remuntant i sortint del fons del mar. No ho puc explicar, s’ha de veure. El ocells llimona existeixen, són difícils de veure, i quan volen a prop nostre  brillen més que el sol. Quan atordits, cansats, descreguts i buits, ja molts es disposaven a veure passar la vida des de la barrera, sense entrar en la seva corrent, els hi ha arribat la fanfàrria que anunciava el carrusel que s’apropava. Han sigut afortunats

Avui a Portlligat han arribat carters de vila amb noticies clares i decidides, han palejat i han transmès les noticies: és prohibit cometre el pitjor dels pecats que un ser humà pot cometre, no ser feliç, la felicitat és quelcom obligatori.

Dimecres a saber què ens espera. Allí, a Portlligat, serem.