diumenge, 28 d’agost de 2011

TRAMUNTANETA I MENORCA

Ahir vam sortir amb una tramuntaneta fluixa, o al menys no forta, que va servir per netejar l'ambient i fer que no sortissin les barques. Érem Clàudia i el seu amic Pep, Martí (benvingut després del seu accident i de molt temps sense palejar!), Miquel i jo.

Era el primer dia per Pep en caiac de mar, i va ser un dia ideal, amb un vent de cara que permetia practicar en poc temps moltes circumstàncies, i un vent d'esquena amb el que es va comportar de meravella. Vam palejar fins a Cala Bona seguint l'itinerari arrecerat, i després fins a Cap de Creus, on vam treure el nas i vam palejar en un Sa Freu molt calmat, no era aquell riu que ens agrada enfrontar fins a la banderola.

Amb Clàudia tenim una discrepància en quan a la navegació amb vent, que no crec que arribem a solucionar, perquè segurament tots dos tenim raó i tot és una qüestió de termes lingüístics i de forma de ser, i quan engeguem la conversa ens anem allunyant proporcionalment a les qüestions de noms i d'identitats referides. Cap problema, continua sent magnífic palejar cadascú amb la seva personalitat dins d'un mar de tolerant diversitat. Tot i així, és clar, jo continuo pensant que tinc raó, la meva raó, i ella no. Continuarà...

Cal dir que pel viatge a Menorca ja tenim 15 bitllets d'avió comprats, i la adequació de la infraestructura a l'illa continua endavant. L'idea es palejar i compartir temps amb amics i amigues en una illa que mereix això i més, sense necessitat, per falta de temps, de fer el tomb complert a l'illa. Potser no serà un gran repte, perquè fer el tomb a l'illa de Menorca és al'abast de quasi tothom, és a dir,  no és en sí un repte com podria ser girar el Cap d'Hornos, per exemple, però tindrem un repte que a vegades és més difícil aconseguir, i que valdria la pena que ens proposéssim més sovint: el de passar-ho bé compartint el temps en una illa amb amics i amigues. Ho aconseguirem, és el nostre repte.

Entrenarem fen el tomb a la nostra illa de Mallorca, i contant sense desànim quants som a cada sortida.

Recordar que el dissabte és la Marnatón, que ja informarem i que necessitem gent, no és qüestió només de passar-ho bé (que ens ho passarem), sinó que són 600 nedadors i necessitem gent.  Qui pugui que vingui, si us plau.

Estem esperant les fotos de la sortida d'ahir fetes per Nathalie, que encara que no va venir, segur que les té.

El dimecres, si tot va bé, hi tornem.










dijous, 25 d’agost de 2011

TOT MOLT TRANQUIL







Ahir érem molts, molts, set nenes, set, i feia calor, molta calor. Varem palejar en un mar dens i blau i ens vam banyar a Cala Bona, on no hi arriben les barques, encara que ahir no hi havien moltes barques en lloc.

Tenim el cap a Menorca, o o el tinc, o més bé als vols cap a Menorca, o a les pantalles d'internet amb els vols, serà millor quan siguem, si tot va bé, a l'illa.

El dissabte està anunciada tramuntana forta, s'agrairà.

dilluns, 22 d’agost de 2011

aquells que sempre creuen tenir rao...sovint la perden







Mentre anave cap a Port Lligat al matí de disabte, pensave quantes coses han pasat des que tot va començar.
Matíns de tot tipus, sortidas d´hivern d´estiu i excursions .... llarges, curtes  ! qué mes dona! les hem fet .
Han pasat per aquí gent diversa..pensoen la Mariona, en Lluis , molts ,alguns no han tornat i d´altres esporádiquement , encara venen.

Ahir dels de sempre erem en Mutur, en Josep Flor i jo, be em perdonareu , pero en Mutur i jo som , i si que ho som dels primers.
Ho hem pasat fantastic, ha estat francament bó tot aquest temps, i l´escola del mar s´ha fet gran, ara som mes.
Pero continuem mantenint aquella iniçial.. esençia, que no hem de perdre mai, parlant dins del caiac com ho fem sempre, varem comentar tot alló del pasat i tot aixó del present....Es per aixó que quina importançia tenen els detalls si ens fan enfrentar els uns amb els altres amb bestieses, tots els que am frases lapidarias critiquen , actituds,  perden la raó al baixar a Port Lligat agafar un  rem i creuar boquelles , sa farnera. o... el que sigui....Ho seguirem fent ahir am el meu amic Alejandro , que va veure per primer cop la cova de l´infern vaig gaudir no de l´excursió., que tot i la falta d´ones va estar bé, si no de el que va gaudir ell en el mar.

Aixó, es el que m´agrada com quan fá anys baixave la carretera de Port Lligat, amb la curiositat de qui vindría, sense pensar tan sols en el mar , en les ones, amb gaudir amb riure amb les de sempre Anna, María, Patri i qui per allí es deixés caure amb l´unic i sa desit de remar unes hores amb companyía sempre agradable.
Quan ja marxant Alejandro em donave les graçies dient que alló havía sigut increible i me les tornave a donar  un altre cop, vaig entendre que aquella era l´esençia de l´escola d´en mar fer feliç a la gent i a nosaltre
mateixos, per tant !ben parits tots i totes els que aixó heu fet posible.!

Salut i fins disabte

Miquel

dijous, 18 d’agost de 2011

Ahir va ser un dia trencat, sense colors, d'ubicació canviant, de soledat, fredor i silenci. Estava anunciat garbí fort, i al migdia bufava amb ganes i la badia era fosca i tèrbola. Molts dels que havien de venir eren principiants i vam donar avis de que no vinguessin. A les 16.30 el mar es veia buit però la força de les ones havia disminuït.

Érem Anna Giró, Pilar, Josep Parada, Ramón i jo. Maria se'ns havia d'ajuntar més tard, però es va perdre, ja he dit que el dia era trencat, adéu Maria, adéu. Vam sortir per Boquelles i no vam saltar. Vam arribar a Messina i encara no havíem saltat. Per sort, anant des de Messina a Encalladora vam trobar ones que ens van fer surfejar.

No havia barques, no havia gent, només érem nosaltres, i al treure el nas a Cap de Creus tot era calma. Ens vam creuar amb la barca de Salvament que remolcava una llanxa.

Pilar i Josep van tornar, i Anna, Ramón i jo vam començar a buscar a Maria, qui després vam saber que havia enfilat cap a la badia de Cadaqués, on no hi érem, no. Vam parar en un Canó Sec de fredor grisenca, vam entrar a Cala Bona, on no hi havia cap barca, i ja tornant a Portlligat vam rebre la trucada tranquiliztant de Pilar, dient que Maria havia arribat a Portlligat.

Al arribar nosaltres a Portlligat, els pescadors ens van dir que fora hi havia temporal, però nosaltres veníem de fora i no l'havíem trobat.

El dia va ser singular, però vindran dies millors. I trobarem paraules millors. Res serà inútil.







dissabte, 13 d’agost de 2011

UNA ESQUERDA EN L’ESPAI I EN EL TEMPS








Avui ens hem reconciliat amb el mar, amb el sol i amb la vida.

Érem Cristina, Carles Verges, Jordi, Josep i Adrià Flor, Joan Ramírez, Miquel i jo, i hem sortit quan al mar encara no el creuaven les barques. Hem sortit per Ses Boquelles sentint al nostre clatell l’alè del ciclop, guaitant amb el seu únic ull des de les roques, hem vist la badia amb un Cadaqués blanc on no podíem saber quin temps posseïa els seus carrers, hem seguit els penya-segats de Punta Prima, hem vist la platja que no és i va ser, hem arribat tots fins a la platja al fons de la Coua del Bou Marí, hem voltat Illa Mallorca tot saludant al company Toni Sbert, llunyà i proper, fins prest, i després de creuar la badia de Jonculs, ens hem amagat del temps i del espai. Hem entrat en un mon privat i nostre. Ja érem nosaltres i tan se val el que era fora de allí.

El Clot del Boc és una esquerda en els penya-segats de Norfeu, i dins de ella una barrera d’esculls tanca un basal i una extensió de grans pedres caigudes quan es va enfonsar el sostre de la antiga cova. Ningú ens podia veure, ni nosaltres podíem veure a ningú. Tant se val la quantitat de motos d’aigua o de llanxes a motor que creuessin a velocitat el mar exterior. No eren. Ni nosaltres érem per elles.

Ens hem banyat en un jacuzzi natural, on esperava un tronc que hauria agradat a Nathalie, hem menjat galetes, hem parlat, i ha sigut un temps tranquil, aliè al exterior, un plaer relaxant en aquests dies de tant tràfec i de tanta gent. El dimecres en aquest blog vaig demanar un temps que impedís sortir als atrafegats del mar. Hem trobat una solució millor, crear el nostre espai propi, tancat i únic, res com ser dins d’un mateix, o en aquest cas, o d’uns mateixos. Viure ocults.

Tornant hem experimentat una situació que ens ha de posar alerta. Estàvem creuant la badia de Cadaqués, i Cristina, Carles i jo anàvem junts, parlant, quan hem vist dos llanxes grans, una entrava a la badia, l’altra sortia, la trajectòria de les dues era propera a la nostra, però llavors hem vist un yacht que des de la nostra dreta enfilava la trajectòria de les dos llanxes. Ens hem parat. I hem vist com el yacht es preocupava de les dos llanxes, les evitava i per fer-ho ens passava a molt, molt poca distància. Però el greu ha estat que una vegada passat el yacht, un dels seus passatges, al veure’ns ha parlat al timoner, qui s’ha girat, ens ha vist i s’ha posat les mans al cap, esgarrifat. En cap moment, fent la seva maniobra, ens havia vist. Podia perfectament haver passat per sobre nostre, i ara jo no estaria escrivint aquestes línees. En Carles, durant tota la trajectòria ha estat aixecant i blandin en advertència la seva pala, que precisament era una de les d’advertència, amb una pala verda i l’altra roja. Ningú l'ha vist. El que hem d’aprendre és que durant els dies d’agost hem d’anar sempre amb tots els sentits i totes les precaucions possibles.

Ha sigut un dia magnífic, amb música, llum i alegria, i els que no estaven massa acostumats a palejar, ho han fet de meravella, disset quilòmetres que han solcat com si res. La vida continua sent magnífica, fins i tot en el mar i en el temps d’Agost.

dijous, 11 d’agost de 2011

HI HA MOLTES HUMANITATS

Hi ha dies que no s’obliden perquè en ells han succeït fets singulars, ja sigui per la seva bellesa o, pel contrari, per la seva lletjor. Ahir va ser un dia que no oblidarem, una imatge ens quedarà per sempre gravada.

Érem altra vegada molts. Anna i María Giró, Pilar, Nathalie i una parella amb la seva filla, una parella i el seu fill, amics d’Anna Giró, Rosa Ballesté, Aleix, Adrià (fill de Josep Flor), Nardo, Joan Ramírez i jo. Segurament me’n deixo algun.

Fins ara, amb temps no massa bo, no havíem trobat cap dia masses barques, més bé al contrari. No sentíem, i així ho dèiem, l’invasió estiuenca. Ahir vam sortir pel passatge de Malrassa, entre Sa Farnera i l’illa de Portlligat, i després vam enfilar cap a Cala Bona. Jo intentava parlar amb Nathalie i Pilar i el soroll d’un helicòpter i de moltes barques ens ho impedia. Era un prefaci del que havíem de trobar a Cala Bona.   

Em sap greu no haver contat el numero de barques que eren aparcades, com cotxes, als dos marges de Cala Bona. Ocupaven tots dos marges. No les vaig contar perquè, com els altres palistes, estava atordit, per l’imatge i pel soroll de pachanga. Mai ho havíem vist.

Un grup es va quedar a la platja de Cala Bona, buida i tranquil·la perquè les boies la protegeixen, i María Giró, Nathalie, Adrià, Alexis, Joan Ramírez i jo vam fugir.

Jo vaig enfilar Massa d’Or (La Rata) i juro que tenia entre cella i cella el trencant de l’illa on es pot baixar, i vaig palejar ràpid, com una cura de teràpia, fins enclastar el caiac i baixar a la Rata. Adrià havia seguit el meu ritme, va baixar, i després van arribar i van baixar els altres.

Vam pujar a l’orella i ens vam reconciliar una mica amb la humanitat. De fet vam tornar en un mar tranquil i bonic, sense recordar per a res aquella gent i aquelles barques, no sabem si encara hi eren, no sabem ni volem saber res d’ells.

El dissabte tornarem, però si ens és permès demanar, doncs demanarem tramuntana, o núvols, o garbí, o neu, el que faci falta per tal de no trobar imatges que fan mal. Sé que algú dirà que tots tenen dret a gaudir del que els agrada. D’acord. O no. Allò de que contra gustos no hi ha res escrit, doncs és una fal·làcia, hi ha molt escrit, lleixes de llibres escrits, el problema és que la gent no llegeix, però hi ha molt escrit i tractat. Quan em demanin què vull ser, ara al menys sé què no vull ser: no vull ser persona en una barca aparcada al marge de Cala Bona, o de tantes altres cales que deuen patir el mateix.      


Entre tant soroll, moviment i pachanga, ahir vam tenir esclats d'ocells llimona sortint del mar. Encara hi són. Què serà de nosaltres si un dia ens deixen i ja no hi són. 

Arribant a la platja de Portlligat, vam coincidir amb un caiac doble que també arribava llavors. Eren nàufrags. Havien esta embestits per un catamarà turístic, el Màgic, havien tingut que saltar al aigua just abans de ser embestits, havien quedat amb el material de travessia (venien de Llança i pensaven continuar palejant) empapat, un d’ells havia perdut les ulleres graduades i tenia problemes per veure bé, el catamarà els havia recollit i dipositat a Portlligat. Nosaltres els hi vam demanar si els podíem ajudar, potser encarregar ulleres noves a Pilar, però potser estaven atordits i van agrair-ho però van dir que ja s’en sortirien. De fet els que els podia haver ajudat era el catamarà circulant més poc a poc i amb més atenció. Nàufrags doncs, víctimes del tràfic d’un dia que ni nosaltres ni ells oblidarem.   







   

dissabte, 6 d’agost de 2011

GARBÍ I ERRORS REPETITS


Un vent anunciat ens ha rebut de tornada. Ho sabíem però hem palejat durant el matí com si no ho sabéssim. Tot ha començat a Portlligat, amb un mar estrany que presagiava gropada. Érem Marc Arnal, Josep Flor, Miquel, Nardo i jo. I quasi tots teníem ganes de mar mogut.

Hem girat Cap de Creus i constatat una vegada més que el Mar d’Amunt és un mar diferent, o que el Mar d’Avall és un mar diferent, com preferiu. La boira tapava la part de Port de la Selva, i el mar allí era tranquil.

Hem palejat fins a Galladera, on acaba el terme de Cadaqués i comença el de Port de la Selva, i on ens hem banyat i vist musclos, un record de temps passats. El dia era magnífic, i Miquel lloava el mon idíl·lic que estàvem coneixent.

L’idil·li ha durat poc. Al pas de Culleró hem trobat un pobre home i la seva dona en una llanxa, fent maniobres, atabalat i nerviós. El pas és estret i abans de que Miquel i jo hi arribéssim ja ens ha escridassat, nosaltres hem respost, l’home ha insultat Miquel, i tot s’ha complicat.

Res bo pot venir de la violència, res, i mil vegades hem dit que cal contar a mil abans de entrar en conflictes que són lletjos i dels que després ens penedim. Mil vegades ho diem, i nou-centes noranta nou ho recordem, però una ho oblidem. Suficient.

Després de moltes paraules tristes per les dues bandes, i donat que l’home no volia baixar de la llanxa a les roques per fer de primats esbatussant-se,  i després de que Miquel arribés a pensar en pujar a la llanxa per esbatussar-se, i jo l’hagués ajudat a pujar, hem continuat, sentint-nos malament, tots, perquè encara que sabem que els molts conflictes estiuencs amb els llanxeros s’han d’obviar, i que hagués sigut més elegant dir al home: “tranquil, ja ens esperem”, doncs de vegades no sabem ser elegants ni gentlemen ni res, i després ens penedim, i tornem a pensar que la propera vegada contarem a mil.

Al girar el Cap ens hem trobat el garbí bufant amb força i aixecant ones. Es podia avançar sense dificultat però sabíem que estava anunciat que el vent s’enfortiria. Per  sort hem arribat bé a Portlligat.

Avui els lletjos hem sigut nosaltres no sabent ser cavallers i deixant en evidència un possible brètol. Però també hem tingut epifanies i el dia ha sigut bonic. No hem vist esclats de ocells llimona sorgint del mar, avui no hi eren, els hem trobat a faltar.

Continuarem, si tot va bé, el proper dimecres.

divendres, 5 d’agost de 2011

DIMONIS I LLETJOR

Avui parlaré del coneixement, que és la base de tot i sense el que hi ha res a fer. ¿Com podem ser justs si no coneixem què és la justícia, o bons si no hem abans investigat què és la bondat? En un mon on els herois són gent famosa no per haver fet quelcom que ajudi als demés, sinó per cridar més que els altres a la tele, o per  donar cops a una pilota, o per tenir cotxes més potents que els altres, doncs potser ens hem de preguntar si coneixem els valors que fan la vida millor.

Dit això, diré ara que el meu coneixement del dimecres és pobre i tèrbol. El dimecres érem molts, tants que no recordaré ni els noms ni el número. Javi, Nardo i David Martínez es van quedar en el curset d'esquimotatge. Nathalie, Corine i tres francesos, un adult i dos nens, Carles Batlle i dos amics, també Ramón Martínez i Vanessa, Ramón Rotllán, Gina i Eva, Pilar, Anna i Maria Giró, Adrià i un amic, Eneko i Alberto, jo, 23, i segurament altres que no recordo i que m'han de disculpar, vam sortir en un dia de sol, arribar a Messina, palejar cap a la Rata, el grup de francesos va tornar a Portlligat, un grup nombrós va enfilar cap a Ses Ielles, altres van arribar quasi a la Rata i després també van enfilar cap a Ses Ielles, i jo anava d'un grup al altre.

Diuen que sempre escric que tot va bé. Un dia escriure del que no va bé. Però el self-control és important, i avui només diré que em fa mal la manca d'estètica, o la  lletjor, que és el mateix. Des de fa temps evito els miralls i les fotos, no representen a qui crec que soc. Però acceptada ja aquesta lletjor meva, diré, abans de dir el que no m'agrada, que en la mar de lletjor hi han esclats d'una bellesa aclaparadora. És allò d'haver vist ocells llimona sortint del oceà. Jo els he vist. Dimecres també els vaig veure i són medicina per l'ànima. Quan parli, un altre dia, de la lletjor que fa mal, parlaré també dels ocells llimona que a vegades veiem. 

El dimecres, potser per a corroborar el meu mal estar, vam veure una imatge insòlita i impactant. Quan ja tots havien deixat Ses Ielles per a tornar a Portlligat, i sortiem els tres últims, Eneko, Alberto i jo, des de la part nord de la platja, per la muntanya van baixar, amb insolent tranquil·litat, dos enormes cabres salvatges, dos bocs, és a dir, dos mascles grans com cavalls, o ponies, amb banyes caragolades i potents, van creuar la platja on feia un minut érem nosaltres, van pujar per la  vessant sud i van desaparèixer. Em va impressionar la seva mida i el seu taranna menyspreant i imponent.

Diuen que els bocs solen acompanyar a les bruixes, i que el dimoni en pren la fesomia. El dimecres va ser un dia tèrbol, la lletjor personalment em feria, tornarem als barrets que amaguen els ulls de fera.

Avui divendres, de 17 a 20 hores, serem al passeig, en una carpa de la Fundació Mar, venent camisetes i dient qui som, si és que ho sabem i ho sabem dir. El dia que parli del que no m'agrada, parlaré de les circumstàncies del que farem aquesta tarda de 17 a 20 hores al passeig.

Demà, si tot va bé, hi tornem. Esperem que els ocells llimona ens acompanyin.    

No hi han fotos del dimecres. No n'hi poden haver. Eneko va intentar captar els bocs, però quan va tenir la càmera a punt, ja no hi eren.