Avui ens hem reconciliat amb el mar, amb el sol i amb la vida.
Érem Cristina, Carles Verges, Jordi, Josep i Adrià Flor, Joan Ramírez, Miquel i jo, i hem sortit quan al mar encara no el creuaven les barques. Hem sortit per Ses Boquelles sentint al nostre clatell l’alè del ciclop, guaitant amb el seu únic ull des de les roques, hem vist la badia amb un Cadaqués blanc on no podíem saber quin temps posseïa els seus carrers, hem seguit els penya-segats de Punta Prima, hem vist la platja que no és i va ser, hem arribat tots fins a la platja al fons de la Coua del Bou Marí, hem voltat Illa Mallorca tot saludant al company Toni Sbert, llunyà i proper, fins prest, i després de creuar la badia de Jonculs, ens hem amagat del temps i del espai. Hem entrat en un mon privat i nostre. Ja érem nosaltres i tan se val el que era fora de allí.
El Clot del Boc és una esquerda en els penya-segats de Norfeu, i dins de ella una barrera d’esculls tanca un basal i una extensió de grans pedres caigudes quan es va enfonsar el sostre de la antiga cova. Ningú ens podia veure, ni nosaltres podíem veure a ningú. Tant se val la quantitat de motos d’aigua o de llanxes a motor que creuessin a velocitat el mar exterior. No eren. Ni nosaltres érem per elles.
Ens hem banyat en un jacuzzi natural, on esperava un tronc que hauria agradat a Nathalie, hem menjat galetes, hem parlat, i ha sigut un temps tranquil, aliè al exterior, un plaer relaxant en aquests dies de tant tràfec i de tanta gent. El dimecres en aquest blog vaig demanar un temps que impedís sortir als atrafegats del mar. Hem trobat una solució millor, crear el nostre espai propi, tancat i únic, res com ser dins d’un mateix, o en aquest cas, o d’uns mateixos. Viure ocults.
Tornant hem experimentat una situació que ens ha de posar alerta. Estàvem creuant la badia de Cadaqués, i Cristina, Carles i jo anàvem junts, parlant, quan hem vist dos llanxes grans, una entrava a la badia, l’altra sortia, la trajectòria de les dues era propera a la nostra, però llavors hem vist un yacht que des de la nostra dreta enfilava la trajectòria de les dos llanxes. Ens hem parat. I hem vist com el yacht es preocupava de les dos llanxes, les evitava i per fer-ho ens passava a molt, molt poca distància. Però el greu ha estat que una vegada passat el yacht, un dels seus passatges, al veure’ns ha parlat al timoner, qui s’ha girat, ens ha vist i s’ha posat les mans al cap, esgarrifat. En cap moment, fent la seva maniobra, ens havia vist. Podia perfectament haver passat per sobre nostre, i ara jo no estaria escrivint aquestes línees. En Carles, durant tota la trajectòria ha estat aixecant i blandin en advertència la seva pala, que precisament era una de les d’advertència, amb una pala verda i l’altra roja. Ningú l'ha vist. El que hem d’aprendre és que durant els dies d’agost hem d’anar sempre amb tots els sentits i totes les precaucions possibles.
Ha sigut un dia magnífic, amb música, llum i alegria, i els que no estaven massa acostumats a palejar, ho han fet de meravella, disset quilòmetres que han solcat com si res. La vida continua sent magnífica, fins i tot en el mar i en el temps d’Agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada