dijous, 11 d’agost de 2011

HI HA MOLTES HUMANITATS

Hi ha dies que no s’obliden perquè en ells han succeït fets singulars, ja sigui per la seva bellesa o, pel contrari, per la seva lletjor. Ahir va ser un dia que no oblidarem, una imatge ens quedarà per sempre gravada.

Érem altra vegada molts. Anna i María Giró, Pilar, Nathalie i una parella amb la seva filla, una parella i el seu fill, amics d’Anna Giró, Rosa Ballesté, Aleix, Adrià (fill de Josep Flor), Nardo, Joan Ramírez i jo. Segurament me’n deixo algun.

Fins ara, amb temps no massa bo, no havíem trobat cap dia masses barques, més bé al contrari. No sentíem, i així ho dèiem, l’invasió estiuenca. Ahir vam sortir pel passatge de Malrassa, entre Sa Farnera i l’illa de Portlligat, i després vam enfilar cap a Cala Bona. Jo intentava parlar amb Nathalie i Pilar i el soroll d’un helicòpter i de moltes barques ens ho impedia. Era un prefaci del que havíem de trobar a Cala Bona.   

Em sap greu no haver contat el numero de barques que eren aparcades, com cotxes, als dos marges de Cala Bona. Ocupaven tots dos marges. No les vaig contar perquè, com els altres palistes, estava atordit, per l’imatge i pel soroll de pachanga. Mai ho havíem vist.

Un grup es va quedar a la platja de Cala Bona, buida i tranquil·la perquè les boies la protegeixen, i María Giró, Nathalie, Adrià, Alexis, Joan Ramírez i jo vam fugir.

Jo vaig enfilar Massa d’Or (La Rata) i juro que tenia entre cella i cella el trencant de l’illa on es pot baixar, i vaig palejar ràpid, com una cura de teràpia, fins enclastar el caiac i baixar a la Rata. Adrià havia seguit el meu ritme, va baixar, i després van arribar i van baixar els altres.

Vam pujar a l’orella i ens vam reconciliar una mica amb la humanitat. De fet vam tornar en un mar tranquil i bonic, sense recordar per a res aquella gent i aquelles barques, no sabem si encara hi eren, no sabem ni volem saber res d’ells.

El dissabte tornarem, però si ens és permès demanar, doncs demanarem tramuntana, o núvols, o garbí, o neu, el que faci falta per tal de no trobar imatges que fan mal. Sé que algú dirà que tots tenen dret a gaudir del que els agrada. D’acord. O no. Allò de que contra gustos no hi ha res escrit, doncs és una fal·làcia, hi ha molt escrit, lleixes de llibres escrits, el problema és que la gent no llegeix, però hi ha molt escrit i tractat. Quan em demanin què vull ser, ara al menys sé què no vull ser: no vull ser persona en una barca aparcada al marge de Cala Bona, o de tantes altres cales que deuen patir el mateix.      


Entre tant soroll, moviment i pachanga, ahir vam tenir esclats d'ocells llimona sortint del mar. Encara hi són. Què serà de nosaltres si un dia ens deixen i ja no hi són. 

Arribant a la platja de Portlligat, vam coincidir amb un caiac doble que també arribava llavors. Eren nàufrags. Havien esta embestits per un catamarà turístic, el Màgic, havien tingut que saltar al aigua just abans de ser embestits, havien quedat amb el material de travessia (venien de Llança i pensaven continuar palejant) empapat, un d’ells havia perdut les ulleres graduades i tenia problemes per veure bé, el catamarà els havia recollit i dipositat a Portlligat. Nosaltres els hi vam demanar si els podíem ajudar, potser encarregar ulleres noves a Pilar, però potser estaven atordits i van agrair-ho però van dir que ja s’en sortirien. De fet els que els podia haver ajudat era el catamarà circulant més poc a poc i amb més atenció. Nàufrags doncs, víctimes del tràfic d’un dia que ni nosaltres ni ells oblidarem.   







   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada