dilluns, 30 de maig de 2011

MARTA DUCH A GROENLANDIA

Marta Duch, companya de mar i de terra, és i serà a Groenlandia durant us mesos i ens enviarà cròniques que parlaran d’aquella terra que és del nord i del gel.  Aquesta és la primera:  

Bones companys!!
Moltes gracies Eduard i Mútur!, per oferir-me la possibilitat d’aparèixer als vostres blogs, gracies als quals estic al corrent  (i em feu una mica d’enveja ;-) tot sigui dit....) dels vostres dofins i balenes!!! Endavant!
Per fi tinc una estona tranquil·la per escriure! Des de que hem arribat, ara fa uns deu dies, no hem parat massa. Hi ha molta feina a fer abans que arribin els primers grups de viatgers, molts fronts oberts que després del hivern polar s’han de posar en funcionament i no hi ha massa temps a perdre, avui diumenge però, hem fet una aturada ben merescuda.
De moment, no hem voltat massa i amb el poc que he vist us puc dir que aquesta terra és potent, intensa. Natura en estat pur o quasi pur per tot arreu, molt poca contaminació de qualsevol tipus, ni atmosfèrica, ni política, ni econòmica, ni burocràtica, ni…i aquesta virginitat es respira en l’ambient i traspua entre les muntanyes i el gel. Un plaer!
Ara per ara en l’equip de treball som cinc i vivim a l’alberg de Tierras Polares (TP) a Qassiarsuk, poblat ben petit, i sovint ens desplacem cap a Narsarsuaq, poble a l’altre costat del fiord una mica més gran, on l’empresa hi té una oficina i altre material. Com he dit anteriorment, en aquests moments la nostra feina és posar a punt tota la infraestructura de que disposa TP pels seus viatges i viatgers: llanxes, alberg, cases, cotxes, campaments i material d’acampada, equipament pel fred i de seguretat i un llarg etcètera. Així que en pocs dies tots hem fet de tot! I tal com diuen els responsables de l’empresa, la característica comú dels components de l’equip és la versatilitat, com ells diuen “un todo terreno”. Les condicions del país, els pocs recursos de qualsevol mena i el fet de viure i conviure en/amb plena natura amb la meteorologia ben canviant,  requereix aquesta capacitat d’adaptabilitat i d’espavilar-te.
Per cert! FA FRED! Si, si, encara fa fred per aquí “dalt”...alguns dies de neu, temperatures ben a prop dels 0ºC, vent fred i solet intens però encara escàs...pel meu gust...dona del Mediterrani!
A Qassiarsuk hi ha poquetes cases-granges, una botiga, una església, una petita zona per embarcar i desembarcar, una mena de “cafè-bar-punt de trobada” que encara no he vist obert cap dia, escola petitona amb una casa per allotjar durant la setmana els alumnes que viuen en granges llunyanes, un equipament amb dutxes, lavabo i rentadora comú ja que hi algunes cases que no en tenen, i l’alberg de TP. L’activitat principal dels habitants del poblet és la cura dels bens que ara els manté força ocupats al ser època de cria, i la pesca. Finals de maig i principis de juny és bona època per pescar els “ammassak” (mallotus villosus), peix petitó que entra cap al fiord en grans grups i que amb una bona xarxa tipus “caçapapallones” pots agafar-ne una bona quantitat; és fàcil detectar-los ja que es veu una taca negra a l’aigua sovint envoltada de gavines, i cal estar atent per si la “taca” s’acosta a terra, sortir equipat i endur-te’n un bon grapat en poca estona. Molt fàcilment es pesca també una mena de salmó i bons bacallans! El peix el mengen cru, cuit (sobretot bullit) i/o sec, no és estrany veure ammassaks “tirats” per les roques o bacallà estès a prop de les cases assecant-se. Les arts de pesca…? Doncs una barqueta, una bona xarxa ben subjecte a un pal llarg, canyes i el clàssic fil enrotllat al suro. L’esquer pot ser o grassa de foca o tota mena de rapales.
I parlant de foques….per la zona on vivim no s’acosten massa, però l’altre dia vam anar cap a un altre fiord amb més gel, a uns 70 o 80 km de Qassiarsuk i entre les plaques blanques surant apareixien uns caparrons negres de foques. A la que ens acostàvem uns 50m amb la llanxa, el capet es capbuçava….així que encara no he tingut la sort de veure-les de molt a prop, però em queden “uns dies” per aquí per poder acostar-m’hi!
Estareu esperant que comenti alguna cosa sobre l’element principal del país, el gel… La veritat és que és un espectacle pels sentits: formes, tonalitats de blancs i blaus i sons diferents, navegant sense rumb concret i d’orígens diferents: trossos de gel provinents dels glaciars del fons dels fiords o de la banquisa de mar obert provinent del nord-est del país i empès pel vent i la corrent cap a dins els grans canals de mar… Però d’això us en parlaré en una altra ocasió, ben aviat!
Salut i petonets fresquets!
Marta
El poblet on vivim

Amassak

Narsauak, petit port

Balener

Blaus i blancs

Dos glacials al fons

Les 22h

Fred

i més fred

diumenge, 29 de maig de 2011

entre el timo de proa -recolzament i...BARÇA

He de començar dient que tinc una espeçial simpatía i també ,perque no dir-ho. admiraçió per en Toni Albert- M´agraden les persones senzilles i en Toni , ho es,  Crec que tots gaudim d´aquestes magnífiques sortides per la costa ampurdanesa, preçiosa  per çert,  mes en tant que ara si, coneixem aquests meravellosos recons , plens de forats  i coves en que entrem habitualment.
Ahir disabte varem costejar, literalmet, fins a Cala Pedrosa i ho varem pasar  de coña, pero jo aquesta nit  per culpa d´ell , d´en Toni he dormit malament.  Si , tal com ho sentiu, ahir vaig arrivar per veure el partit del Barça-! Campions de nou! i entre els nervis i segurament el cansament he tingut un somni, realment desconçertant. Intentaré explicarlo  -em trovave amb la samarreta del Barça al mig d´un camp de fútbol i no podía avançar sense entrar en tots els forats i recons en els que la pala no entrave, mentre els altres companys em demanaven que avançes i els pases la pilota. ! pero no podía, havía de regatejar totes aquellas roques donç els mister, que no era el Pep si no en Toni Albert em donave instrucçións de que fes recolzaments  avans de chutar que es el que jo volía.
En un moment donat, quan estave a punt de sortirmen em va dir que fes un timó de proa i allí vaig perdre molt de temps !quins nervis els companys em seguìen cridant! !què cony fots pásala ja d´un cop! pero el mar estave realment malament i no era fáçil.
Suant, m´he despertat, quan en Xavi Massanés havía demant el canví, lesionat, i en Toni li deia que aguantés perque quedave molt poc per  l´acabament del partit.
Finalment , com sempre pasa un es desperta i no sap...be, si que sap ! Ha guanyat el Barça ! en Xavier Masanes tan sols estave cansat i estará a punt per palejar aviat, pero jo no se si per anar a l´habitaçiò es normal que pasi per  sota el sofà, vagi al menjador , vagi a la cuina i salti la finestra, crec que es mes lent pero....  tampoc crec que sigui normal que em trovi fent el timó de proa amb la cullera de la sopa. pero  ...es clar ja savem que el Kaiak et canvia la vida.


Salut companys, en serio he disfrutat molt, fins la propera

MIQUEL

dijous, 26 de maig de 2011

PLATGES GUADIANA I PLATAFORMES TENTADORES

Ahir varem palejar Sud. Èrem Anja, Pilar, Anna i María Giró, Paolo i la seva germana Chiara, Toni Sbert i jo.
Varem arribar a la Platja del Temporal i ja no hi és, el mar se l'ha emportat. Del tot. Varem pensar dir-li Platja Guadiana. Varem fer el tomb a Illa de Mallorca, i varem parar a Sa Sebolla, on qui va vulgué es va banyar. Després fins al Maritim i a Portlligat.
La preceptiva plataforma de cement de tots els dimecres ens va temptà des de l'horitzó, però aquesta vegada Pilar va estar comedida i no hi varem anar. Sembla que són cinc o sis les plataformes, totes amb el seu nom, encara en falten.
Recordar que dissabte no serem a Portlligat perquè hi ha excursió a la Fosca (Palamós). 

diumenge, 22 de maig de 2011

Maratonians

Sembla ser que darrerament, a Port Lligat s'hi mou alguna cosa important... i no són balenes. Són quilòmetres de mar o milles d'aigua.
Dissabte passat una important concentració de caiaquistes entusiastes i agosarats omplia la sorra de la cala a peu d'aigua, a dos quarts de set del matí. Era massa prest com per ser real, era tan utòpic el motiu que es feia difícil creure que ens hi poguéssim concentrar tants llunàtics en tan poc espai.
El sol no ens esperà, les balenes tampoc. Des de l'escola d'en mar de Cadaqués hi enviàrem una representació de quatre umiiartoqs (Nathalie, Xavier Massanés, Mútur i jo), a més a més dels representants d'altres indrets de Catalunya (de Garriguella l'infatigable Eduard, de Llançà el Pau Calero, però també de Castelló d'Empúries, de Riumors i, fins i tot, d'Olot). I fou així que una primera expedició sortí mar endins a la recerca de balenes, dofins, tortugues, tonyines, plataformes o qualsevol altra cosa que pogués moure's i/o surar dins la mar gran.
Aviat la distància que separa Port Lligat de s'illa de Sa Rata es quedà curta. Últimament sembla ser que per menys de deu milles no ens hi posem. I aquest dissabte tornà a ser així; començarem a palejar i palejar com si ens hi anés la vida al darrere. Passada l'illa algú digué; boguem una hora més, mar endins. Com si res! I dit i fet, palejàrem una hora més cap a la mar gran, allunyant-nos de la costa i cercant el canó de Cap de creus, amb unes barques infinitament llunyanes, com taques blanques a l'horitzó, que ens feien de referència. Per sort ningú digué que anéssim a França a fer un cafè, perquè segurament hi haguéssim arribat.
Durant el camí poques novetats (algun ocell especial, com el gavià cendrós, o el salt imprevist d'un peix lluna). I en arribar, la cara estupefacta dels pescadors de canya i barca en veure aquell grupet de llunàtics allà, enmig del no-res, de la mar gran, del canó de Cap de Creus, a unes cinc milles de la costa. Aviat, i gràcies a les coneixences de l'Eduard Marqués, congeniàrem amb aquells pescadors inicialment escèptics, els quals no es feren pregar gaire a l'hora mostrar-nos algunes de les peces conquerides en aquest indret tan especial (sobresortia un congre incommensurable d'uns 17 quilos de pes. Era llarg i gruixut i semblava no acabar-se mai).
Després, iniciàrem el retorn en direcció a s'Encalladora, on era previst que ens trobéssim amb el grup dels assenyats, els quals sortien a l'hora habitual des de Port Lligat. Envaírem l'illa prohibida. Allà ens retrobàrem amb Pilar, Josep i un amic, Marta i Jordi d'Olot, Anjia i el nostre Jordi. Férem tertúlia una bona estona, menjàrem, gaudírem de la companyia, del temps i el sol, del mar transparent d'aquest indret màgic.
Poc després ja érem un grup dividit, una dispersió que ens defineix com a grup, cada cop més gran, cada vegada més difícil d'etiquetar, camí de casa, de Port Lligat.
Un grup que necessita cada cop més reptes, perquè anem sobrats, d'energia, d'entusiasme, d'harmonia. Tant se val si les plataformes són de ciment, si els lloms de les balenes tornen petits, petits, fins a fer-se invisibles, o si arribem tard a les sortides del sol, perquè mai sabem contar prou bé quants som i necessitem repassar quinze vegades la llista de gent i de material damunt la sorra de la platja.
N'hi ha que ens miren amb ulls encuriosits, una mica perplexos i incrèduls, mentre pensen que allò no és possible, que no pot ser mai que surem i trobem el camí de tornada.
I tant que sí!.. I fins i tot, de vegades, anem en grup i alhora!!






ou de tauró gat

dijous, 19 de maig de 2011

DISSABTE A LES 6.30

Tal com podeu llegir a l'entrada anterior, hem vist balenes, tortugues i plataformes misterioses. Els que no ho han vist ho volen veure. Convoquem doncs una sortida per "no veure res" el dissabte a primera hora
.
A les 6.15 els del poble per baixar material. (El sol surt a les 6.23), i a les 6.30 els de fora.

A les 9.30, de moment es manté la convocatòria per els més dormilegues o assenyats. Potser els dos grups ens trobem en algun lloc, o els matiners tornem a Portlligat. Ja ho concretarem.

Si us plau, digueu si veniu o no, i en quina convocatòria.

Gràcies.

dimecres, 18 de maig de 2011

HEM VIST BALENES, TORTUGUES, PLATAFORMES DE CEMENT

Avui he comprès una mica que en el carrusel que són les vides, el que convé és acceptar la música que ens arribi, ballar la melodia que toqui, i mai perdre el pas. Ho he comprés només una mica perquè tot desborda i acció i reflexió gaire bé mai coincideixen.

Qui pensi que inventem epifanies, que s’apropi a Portlligat, que surti amb nosaltres, que enfronti la bocana, que s’endinsi en el mar, i que esperi. Arribaran, en un instant o altre arribaran, les epifanies, les musiques que no se sap bé qui interpreta però que sonen, els moments que per sempre han de quedar. Res mereix ser sinó mereix ser recordat. L’oblit no borra el record. Mentre som l'oblit no té lloc.

En aquest cas, tot va començar ahir, quan jo acompanyava, tots tres en caiac, a Cristina Masanés i Jordi Puig, qui estaven fent un reportatge, amb text i fotografies, sobre la visió de la costa des de mar. Al apropar-nos a Massa d’Or, en un mar quiet com un llac, vaig veure una ona més enllà de l’illa, i vaig dir “veieu aquella ona, podria ser perfectament una bale...” i no vaig acabar la frase perquè de l’ona van sortir tres lloms negres, tres balenes, i mentre enfilaven cap a elles, varem veure encara una quarta més enrere. Es veien de manera perfecta, quatre lloms negres nedant a molta velocitat cap a França. Ens varem intentar apropar però eren lluny, a uns tres-cents metres, i anaven massa ràpid. Aviat es van perdre, potser es van enfonsar. Va ser una sort i un plaer veure-les. El dia era magnífic, amb els colors i la llum del dies després de tramuntana, i l’imatge dels quatre lloms mai l’oblidarem.

Però avui hem superat qualsevol previsió de cordura. Hem sortit de Portlligat Pilar, Anja, Nathalie, Natalie Corcoll, Jordi Casellas, Paolo, Javi, Xavier Masanés, Toni Sbert i jo. Primer tot ha anat segons el previsible, tots desperdigats, en Paolo és mestre en perdre’s en qualsevol horitzó, palejant tots molt lluny de costa, fins que a Massa d’Or ens hem reagrupat. I llavors ha començat la bogeria, de fet jo he sentit les portes que des dalt la deixaven lliure.

Tocava girar Massa d’Or, un clàssic, però mar endins, al horitzó, es veia una construcció, una plataforma enorme, alta i rectangular, que ja havíem vist des de la bocana de Portlligat, i Pilar, com qui diu quelcom normal, m’ha preguntat si podíem anar a la Plataforma. He cregut que era una broma, però no, no sols no era una broma sinó que en segons hem perdut qualsevol control, i la Pilar primer, jo després i els altres darrera hem sortit cap l’impossible, atrapar una plataforma que es veia molt llunyana, a l’horitzó del Golf de Lleó. Però tot allò que és impossible ha de ser per força possible, o no és. De manera que jo he vist que la Plataforma es movia, si és que es movia, molt poc a poc, i que no semblava tan lluny. La veritat és que hem palejat fort i ràpid, i quan portàvem uns vint minuts la Pilar ha començat a cridar molt fort, els que l’havíem sobrepassat hem reculat cap a ella, els que venien darrera l’han atrapat, i estava al costat d’una tortuga enorme que ens ha deixat apropar sense mostrar por ni enfonsar-se. Hem continuat i després d’uns quaranta minuts hem atrapat la plataforma, que ha resultat ser una construcció de cement gran com una casa, que continuava construïda per sota mar, amb dos escales, una a cada costat, i que era arrossegada, de manera tan lenta que era quasi imperceptible, per un vaixell remolcador. Hem intentat saber què era, l’hem tocat, i encara no sabem què era. Nosaltres estàvem a l’altura del Golfet, prop de Port de la Selva, unes tres milles mar endins. Érem Pilar, Anja, Paolo, Toni Sbert, Xavier Masanés i jo. Javi i Nathalie havien quedat varats en una boia a mig camí, i Jordi i Natalie Corcoll havien reculat cap a Portlligat.

Hem tornat, com sempre carregats d’energia. I potser contat així algú pot preguntar-se què hi ha d’estrany en el que hem fet. Si aquest algú ha navegat, sabrà que quan es veuen aquests gran vaixells mar endins, és una bogeria intentar apropar-se, de fet, avui teníem totes les de quedar decebuts, però no, la desconcertant proposta de Pilar, no sol ha estat seguida per tots, sinó que a sobre hem aconseguit el que ha proposat. En l’entrada del Blog de Eduard Marqués (mardamunt.blogspot.com) que explica la nostra sortida de dissabte, hi ha un moment on ell, veient que des de Encalladora enfrontem la tramuntana i enfilem cap a el Golf de Lleó, es pregunta on anem i si en realitat no anem al final de no se sap què. Avui hem sortit cap el no res i a més hem arribat. El no res és una plataforma que no te raó de ser però que és, existeix i es pot tocar.  

Eduard, en la referida entrada del seu blog (un blog magnífic, val la pena, és científicament rigorós i informatiu, i també té un punt de enlluernada sensibilitat), doncs a l’entrada descriu l’atzarosa pauta que ens mou com a grup, i diu que volem fer moltes coses, tantes que per fer-les necessitem moltes vides. Avui n’hem fet una, sortir a pel impossible, trobar-lo, tocar-lo, i tornar després en un vespre molt tranquil, entre converses també tranquil·les i relaxades, arribant a Portlligat molt tard, cansats de palejar molt i amb molta energia, i enseguida hem desat el material i hem sortit cap a les nostres cases on segurament actuarem amb cordura, o no. L’epifania de palejar com avui hem fet al Mar d’Amunt ja ningú ens la treu.

Si algú sap què era aquella plataforma, agrairem l’informació, saber-ho no canviarà res, ja és i serà sempre en nosaltres, però tot sigui per que es pugui dir que també busquem coherència en els nostres actes. Coherència? Cap, però què bé ens ho hem passat. 

Cristina Masanés i Xavier Mútur a l'orella de Sa Rata 
Dissabte, si el temps ho permet, hi tornem.

dissabte, 14 de maig de 2011

UN DIA VARIAT I DE LLUM

Avui em preguntaven perquè estava content. Com algú pot no estar content amb un dia com el d’avui? Hem tingut un dia amb llum, color, vent, el nostre vent, companys, converses, riures... i amb poques hores hem gaudit de situacions diverses, tantes com vides volem viure i viurem si podem.

Érem Anja, Marta Duch, Nathalie, Eduard Marqués, Josep Parada, Miquel, Rostia, Toni Sbert, Xavier Masanés i jo, i el dia en quant a temps atmosfèric no quedava clar. Havia de ser un dia ennuvolat i sense vent, i han aparegut el sol i la tramuntana. Sortint de Portlligat ens hem creuat amb estranys caiacs de pesca, i en un d’ells anava Eduard Marqués, qui ha canviat de caiac i ha sortit amb nosaltres.

Una anada fins Cap de Creus lleugera i enfrontant tramuntana. Hem intentat contactar per radio amb el catamarà de Projecte Ninam, però la radio no és per nosaltres, finalment ho hem fet per telèfon, no havien albirat res.

Arribats a Sa Freu hem deixat enrere la punta nord de Encalladora, i hem enfrontat un riu d’ones aixecades per la tramuntana. Magnífic. Ara em sap greu no haver continuat, s’han d’aprofitar les oportunitats, i la intensitat de la tramuntana era perfecta per gaudir sense risc. Un altre dia continuarem en grup, enfrontant les ones, una meravella, crec que tots han pensat el mateix.

Després hem anat al Canó Sec, Sa Conillera, excepte Anja, Josep i Rostia que han tornat a Portlligat. Al Canó Sec alguns s’han banyat, tots hem menjat galetes, hem parlat molt, i hem demanat moltes vides per poder fer el que no arribarem a fer en aquesta, és difícil comprendre que hi ha qui s’avorreix i no sap què fer.

Nathalie i jo hem tornat amb el caiac carregat de troncs, no dos o tres sinó molts, i no petits sinó grans. Resulta que Nathalie s’està fent una casa, o quelcom similar, i avui m’ha tocat a mi carregar amb troncs. Tot sigui per l’amistat, o per les galetes.

Marta Duch s’en va al Nord, molt al Nord. La tindrem amb nosaltres, i hem dit que si un dia seguim el mateix riu que avui, doncs no pararem, i palejarem i palejarem, fins que veiem el port o el fiord on ara viurà Marta, i arribarem i xerrarem. Serà així, o tondria que poder ser així. A qui viu a prop potser no cal anar a veure’l, però qui és en reialmes boreals, mereix la visita d’un grup d’amics, hola, hola, com estàs.         

Serà. I també seran molts dies com els d’avui. No pot ser d’altra manera. Ara miro per la finestra i el cel és gris, ennuvolat, els olivars són d’un verd clar, i el mar és gris i està tranquil. Res a veure amb el mon d’aquest matí. Crec que avui hem navegat per un mar oníric on hem sigut molt feliços. Mai ens trauran el que hem fet. Hem sigut notes en una cançó alegre i forta.

Dimecres, si el temps ho permet, i tornem.












divendres, 13 de maig de 2011

REIR, PASÁRSELO BIEN

Texto escrito por Nathalie Giordano

Cada salida merece su historia ...un dia magnifico con un viento del sud , flojito , dulce  y agradable nos decide a remar en dirección  de Cap de Creus.
Éramos Anna, Pilar, Anja, Jordi Casellas, Mutur i yo, (a menudo las mujeres somos mayoría ).  Contentos y con buen espíritu , vamos juntos como de costumbre, acompañando a Jordi que rema con un progreso enorme en su quinta salida! Es poco pero se nota que va progresando  y va siguiendo sin quejarse ....

Llegamos al passillo de Cap de Creus (no me acuerdo como se llama!) y decidemos continuar hasta Culip, porque el tiempo lo permitía ...
Ana intentaba de empezar su bocadillo pero sin acabarlo ..... decidimos no desembarcar, sino volver a Port Lligat, y en el horizonte el mar se veía animado y esta vez hemos remado "agrupados", con la excepción de Anja y Pilar. Al principio Pilar pensaba que era tramontaneta, pero era Xaloc, que me parece que le gusta más, este lo conocemos.....pero ya nos dirá si ha preferido la ida o la vuelta.

No hemos encontrado nadie, ni ballenas, ni delfines, con la excepción de La Gala que nos dibuja su camino de una punta amarilla por aquí o por allá...y a la vuelta hemos visto dentro la bahía de Port Lligat, un grupito de 3 saliendo por Boquellas ...eran Nardo con Oscar y Jordi Viñas....

Lo hemos pasado con alegría, amistad, solidaridad y con ataque de risa ...ah si  ! ! !  justo delante la playa San Antoni , Mútur remolcando Jordi, ha tomado una trayectoria inabitual y ...oh la la ... Jordi parado sobre una roca riendo y yo también!!!

En momentos así, la vida vale la pena ser vivida, a ese ritmo, sin exceso, simplemente con compañeros que provocan deseos de volver otra vez, de compartir, reir, contar nuestras historias sin pretensión alguna

Y por eso os digo: hasta pronto.

Nat

diumenge, 8 de maig de 2011

PERDUTS I ALLUNYATS

Ahir el mar era ple de paraules que suraven com boies, una aquí, l’altre més enllà, i apartades però també visibles, uns pocs signes d’interrogació, també surant, gronxats per les ones. No ens quedava altre remei que sortir disfressats, portant personalitats diferents i sent un grup d’escamots que es escapolien entre les paraules. Varem anar a Messina, que ens va rebutjar, no ens va reconèixer, i llavors varem preferir no arriscar-nos i no varem anar a Cap de Creus, hagués sigut massa punyent que el nostre reialme no ens hagués tampoc reconegut, de manera que varem enfilar cap a Cadaqués, pensant que a la civilització seria més fàcil passar desapercebuts. I així va ser. A Sa Sebolla, on varem parar, varem ser un mica nosaltres, en especial Anja recordant-nos una certa coherència. Al apropar-nos a la platja gran, altra vegada érem timoners perduts i desorientats, encara que qui quasi embarranca va ser un vaixell gran que s’apropava a la terrassa del Maritim. Varem tornar entre grans masses d’aigua, encara perduts i intentant llegir les paraules que suraven. No les varem poder entendre, eren escrites en un idioma estrany. Hi ha terres on els mariners, quan naveguen, deixen paraules surant per a que els serveixin de guia per a trobar el camí a la tornada. I en el Pèrsic utilitzen persones invidents per guiar-se en nits de foscor extrema, els fant parlar de les seves infanteses, i les paraules del invidents surten amb tanta llum que il·luminen el camí de tornada. Ahir ningú ens va parlar, la llum era fosca i les paraules incomprensibles.

Érem Anja, Eduard Marqués, Didac, Jordi Rotllán, Jordi Casellas, Marc, Toni Sbert, Xavier Masanés i jo, movent-nos tots entre moltes paraules i alguns signes d’interrogació.    


(Si entreu a www.mardamunt.blogspot.com el blog de Cap de Creus amb Caiac de Eduard Marqués, trobareu una explicació escrita per l'Eduard de la sortida de ahir molt més assenyada i real. Sembla que jo ahir era en un altre lloc, un mar més oníric, de vegades passa. També hi trobareu unes fotos magnífiques, una sort saber-les fer). 

dimecres, 4 de maig de 2011

EL PARADÍS ÉS AQUÍ, NOMÉS CAL TROBAR-LO

Hem reparat els caiacs, els hem numerat amb xifres que serviran per res o per tot, els hem disposat per a sortir al mar, hem tornat a casa per a menjar poc però navegant ja per la badia, i a les tres, contents, hem sortit al nostre mar, i hem palejat i palejat, no sé si amb ones amigues, però ens acceptaven, hem arribat on molts bombers i un  helicòpter el passat diumenge varen actuar en un rescat que hem d’acceptar, i hem arribat a Jugadora, hem desembarcat i ens ha atrapat el temps, hem menjat l’ensaïmada que Toni Sbert ha portat des de Mallorca, de xocolata, qui no l'ha prova’t haurà d’esperar, o potser nosaltres portarem Taps a les Illes, hem parlat de política, i cal recordar que els cínics ja han perdut mentre els il·lusos encara podem guanyar, m’apunto doncs als il·lusos (d’il·lusió), i hem tornat en un magnífic itinerari de força, llum i color, en el que Nathalie (bereber) feia llistes, no de la compra, sinó del Paradís, és a dir, llistes del que farem en altres vides, que no d’altra cosa es tracta el Paradís, les vides que viurem fent tot el que no hem pogut fer en aquesta, i hem arribat a la platja de Portlligat, que ens ha saludat, hola, hola, sap reconèixer a qui dibuixa amb llum i color, o amb negre els números dels caiacs. Jordi, en el seu tercer dia ha palejat de meravella, tot ens diu que fem un dibuix que justifica qualsevol cansament. Jo, personalment, puc dir que si no hi hagués gent i dies com els que avui hem viscut, ràpid els inventariem, demanaríem, exigiríem. La corrupció (d’això hem parlat) no pot comprar gent ni dies com el d’avui. Ells s’ho perden, nosaltres no.

Érem Pilar, Nathalie, Anna, Jordi, Toni Sbert i jo.

A l'ultima foto es veu un pop d'ulls intel·ligents que era molt tranquil a Jugadora i que Pilar es volia emportar a casa per menjar-se'l, ens deia que el poséssim en una bossa, pobre pop.


El dissabte, a les 9.30, hi tornarem, què més podem demanar, el mar hi serà, nosaltres també, i els caiacs seran els que avui hem posat bonics. Queda clar doncs que el Paradís serà, no el perdonem, però ja és i l’anem fent, dia a dia amb dies com el d’avui.  Benvinguts tots el dissabte. 





diumenge, 1 de maig de 2011

CRITS IRRACIONALS, UNS MÉS QUE ALTRES

Serè breu, perquè cansa dir que els dies en el mar mai són iguals i sempre són magnífics. Ahir va ser un dia gris, amb grans masses d’aigua. Érem Anja, Pilar, Josep Parada, Rostia, Miquel i jo, i varem palejar fins a Messina sortint per Boquelles, enfrontant ones fàcils i nobles si no ens apropàvem a costa. Des de Messina palejar en silenci i soledat fins a Encalladora, i després encerclar l’illa, una centrifugadora, i palejar fins a Cala Bona, on ens varem cruspir els entrepans de Pilar i Josep (no hi eren les galetes de Nathalie), i tornar a Portlligat després d’haver palejat força estona.

A la tarda, Gemma de projecte Ninam ens va parlar de cetacis, varem compartir solidaritat, i ens varem proposar fer-ho tot millor, o al menys mantenir-nos, que ja és molt. La Gemma ens va fer sentir el llenguatge gravat dels cetacis, i els crits abissals d’aquets es veien apagats pels crits d’uns altres mamífers des d’un local proper cada vegada que marcava un gol algun equip de futbol.     

Tornarem a sortir.

El dimecres hem quedat a les onze a Portlligat per repassar els caiacs.