dijous, 22 de maig de 2014

EL DIA QUE ARA, EN AQUEST MOMENT, CALIA



Hi ha dies que sembla que els deus hagin dit aquí teniu un formulari, ompliu-lo dient què voleu avui. Avui ha sigut un d’aquests dies i l’hem omplert bé, molt bé. Hem sigut feliços com en poc llocs i poca gent ho pot ser. Els deus ens han portat el que hem demanat.

Al matí, amb l’Institut han bolcat 22 nens i nenes, i algunes vegades el professor, però tot sota control, cap problema, entre Toni Albert i jo els hem pujat al caiac, cap problema.

Però el formulari dels deus era per la tarda. Lluís Valldaura no ha de llegir aquesta entrada del blog. O sí, però ho ha de comprendre, hi haurà altres dies, i ell hi serà. Avui no hi era. Érem només Albert, Xavier Masanés i jo, i hem sortit amb mar fort i vent de sud. Era una corrent d’ones que venien de lluny, de molt lluny, i quan arribaven a nosaltres havien recorregut bona part del Mediterrani, eren ones cansades, però encara grans, ens feien ballar, i era un ball alegre i noble. Ens ho hem passat molt bé, la intensitat suficient per patir el just, poc, i per gaudir molt.

Hem arribat fins a Codera i hem tornat gaudint i aprenent un mar tocat per un sol recent sortit, érem companys cavalcant ones, què més es pot demanar. Després hem anat a Boquelles, on era impossible sortir, i no es qüestió de qui pot i qui no pot, avui nosaltres no podíem sortir, el seny ens ha dit avui no, el dia era massa bonic per canviar de chip, ens hem quedat amb el de herois de somriure permanent.

Després hem sortit altra vegada i hem arribat a la platja de Guillola, per tornar contra ones altes, un plaer, encara un altre plaer. Hem arribat a Portlligat tard, després de molt palejar, cansats, satisfets i contents. Tenim un racó, a Portlligat, on es troba gent noble i amiga, no l’hem de perdre. Toni Albert i el seus encara estaven construint la seva cabana d’estiu. Hem parlat. Tot continua sent meravella. No ens traeixen les paraules, avui no n'hem dit de més. Esperem més dies com el d’avui, i agraeixo a Albert i Xavier per ser-hi. La vida és el dibuix que dia a dia tracem, i avui hem fet un traç digne i magnífic, ens ho hem passat bé, molt bé, què més podem demanar?

Sí, podem demanar als deus que ens donin més dies com els d’avui.


Dissabte, si tot va bé, ens tornarem a trobar al nostre racó de Portlligat.    

diumenge, 18 de maig de 2014

PARAULES AMIGUES


Ahir dissabte vam tenir una sortida sublim, digna de deus, i sobre l’aigua hi havia paraules amigues, i el vent em va dir que cal anar lluny, on els dies són molt llargs, i vaig pensar que el vent, que és savi i xinés, sabia i sap el que es diu, cal tenir sempre l’horitzó davant, el cap clar i deixar que et temps ens porti allà on sabem que serem, qualsevol racó serveix i servirà si la disposició és bona.

Érem Laia, Blanca, Pilar, Tere, Josep Flor, Josep Parada i jo, i vam palejar contra tramuntana fluixa, potser força 5, cal felicitar Laia i Blanca, no massa acostumades a caiac i a vent, es van defensar i portar de meravella, vam arribar a Encalladora, palejar a Sa Freu, Josep Flor i Josep Parada van fer el tomb a Encalladora, els altres vam anar a Ses Ielles, on els vam esperar, vam parlar de pobles perduts a les muntanyes, de parelles que vivien aïllades, que eren més felices en soledat, vam veure l’estiu que arribava i vam agrair el sol, la calor, el ser.

I ja que a l’ultima entrada jo era xinés, i el vent ho és, i jo havia dit que parlaria de Cadaqués, la seva història i la seva costa, diré que sembla que el general xinès Chang-Tso-Ling, governador de Manchuria del 1924 al 1928, era en realitat un cadaquesenc, Ramon Valentí, depenent de comerç i aventurer, qui després de viatjar a Califòrnia, no es va aturar allí i va acabar sent xinès, general i governador de Manchuria.  Són moltes les fonts escrites que ho asseguren, i llargs són els camins de la terra, i moltes les seves cruïlles, i encara sent crèduls com som ens costa creure-ho, ho acceptem perquè és tot massa esbojarrat per ser inventat, massa fantasiós, i també perquè ens sap greu que no sigui veritat, algú que passa de ser depenent de comerç cadaquesenc a ser xinès i governador de Manchuria, quasi res, mereix que se’l creguin.  Les fonts informatives diuen que va deixar un fill, Chang-Hsue-Liang, també governador de Manchuria, que va morir al 2001, als 101 anys.  Una nissaga cadaquesenca a Xina.  

A la penúltima sortida vam ser a la Cova del Bou Marí. El darrer exemplar de foca Mediterrània (Monachus monachus) vist a Cadaqués va ser vist en aquesta cova l’any 1973.  Les foques tenien el seu hàbitat a sa coua des Bou Marí, i els pescadors cadaquesencs, per superstició, portaven sempre un tros de pell de foca en el seu llagut per tal d’allunyar perills i tempestes.  Això diu Arnald Pluja en el seu llibre “El Cap de Creus, 60 itineraris de Portbou a Roses”.  Els llibres d’Arnald Pluja són molt recomanables per qui vulgui recórrer la geografia i l’historia recent de Cadaqués, són llibres documentats y molt treballats, una feina admirable i que hem de agrair.

Diré també que molts ara em pregunten per un tipus de gelatina, semblant a meduses, que a vegades omple l’aigua del mar. És el que a Cadaqués anomenem gles. El gles és un conjunt de petits organismes gelatinosos que periòdicament omplen les aigües de la nostra costa. Arriben portats per les corrents marines i pel vent. Sobre què són aquests organismes hem sentit tot tipus de comentaris: postes de cefalòpodes, cries de calamar, meduses. De fet són colònies flotants de sifonòfors, animals pelàgics capaços de desplaçar-se per alimentar-se, emparentats amb les meduses, i que venen en una sopa on hi ha de tot, fins i tot procordats. Recordeu que els procordats, uns animals marítims invertebrat, són avantpassats nostres. De manera que quan veieu aquesta catifa de gelatina per la que a vegades naveguem, recordeu que esteu veient el que nosaltres érem fa milions d’anys, tot i que llavors pensem que ningú navegava per entre nosaltres. Una d’aquestes colònies flotants que són els sifonòfors és la temuda Caravel·la Portuguesa (Physalia physalis), que pot arribar a ser mortal per l’home, i que, tot i ser oceànica, de vegades ha creuat l’Estret de Gibraltar i ha sigut vista al Mediterrani.

I ja acabo. Però abans d’acabar, mentre veig la badia que es fon amb la nit, acabant aquest vespre també sublim, vull brindar per les paraules amigues que sempre m’acompanyen, mai s’obliden, la vida, malgrat tot i res, i gràcies a tot i a res, continua sent meravella.

El dijous, si tot continua anant bé, hi tornarem.

dissabte, 10 de maig de 2014

MÚSICA

Avui ha sigut una sortida d’abril del 1974, quan encara no teníem caiacs, i tornant de Joncols he recordat quan jo era un xinés que avançava cantant una cançó, de fet, avui la sortida ha sigut una cançó que Jordi Rotllán i jo hem cantat, i a la bocana de Jonculs els deus ens han ofert un espectacle de mar, boira i cel, d’una bellesa que eliminava qualsevol lletjor, i amb cada palejada que era una nota de la cançó, jo contava les paraules que cal dir o escriure, les mínimes, cap si no calen, la música és espai entre silenci, i així entre silenci he carregat força i ara, escrivint mentre veig la badia que avui hem creuat, em sento ple de força, agraït als deus, disposat a viure des del silenci del que se sap antic xinés, emboscat entre matolls o ones, esperant el pas de les sorpreses, aquelles poques que ens faran sentir, i doncs és millor el silenci, callo.

Érem Ioana, Pilar, Tere, Nathalie, Comin (un noi romanès en el seu primer dia en caiac i que em disculparà per no saber escriure el seu nom), Miquel, Carles Batlle, Josep Parada, i com cantors, Jordi Rotllán i jo.

Dijous érem Marie Chantal, Tintin, Nardo, Miquel, Jordi Caselles, Lluís Valldaura i jo, i després d’arribar a Messina (la petita massa), ens vam apropar a la badia de Cadaqués, i en tota la sortida, entre paraules, poques però plenes d’emoció i de justícia, i amb el mar, també ens vam omplir de força. Aliment de l’anima.


I el proper dijous, si tot va tant bé com ha anat avui i com està anant mentre estic escrivint, tornarem a sortir. 





diumenge, 4 de maig de 2014

TÈCNICA

Dijous vam tenir una sortida multitudinària, érem 24, i trista, ens sobrevolaven, mentre anàvem cap a Cap de Creus, els tristos de Dante, aquells que no van saber ser feliços sota el sol que ens escalfa. Palejant desagrupats com sempre, i aïllats, Cristina Masanés i jo parlàvem de les dos guerres mundials, de fet, una guerra civil europea, que va buidar Europa de pensadors, quasi tots fugits, i de com es van organitzar xarxes a França, a prop de la frontera, per facilitar la fugida, pels Pirineus, a tos aquells que escapaven del fanatisme nazis. Vam dir que un perill és el silenci de molts davant les paraules violentes que són les precursores dels fets.

Avui hem tingut una sortida de tramuntana bastant forta, potser 7/8, i això vol dir una sortida de llum i de color. Magnífica. Divertida. Única. Un autèntic plaer.

Érem Salvador, Xavier, Miquel, Josep Parada i jo, i hem palejat sense problema fins els penya-segats de Salqueria. És cert que Xavier ha quedat endarrerit, li costava. M’he quedat amb ell i he vist quelcom que pot servir per a tots. Xavier és un home fort, diria que molt fort, i li costava avançar. Anant jo al seu costat, he mirat com palejava. Era una qüestió de tècnica. Quan hi ha tramuntana, cal clavar fort la pala, a prop del caiac, i fer-la arribar fins a la proa, ajudant si cal amb un moviment d’esquena endavant i de cintura. Cal saber també aprofitar els moments en que el vent és menys fort, avançar llavors, i quan el vent és més fort només mantenir, sense cremar inútilment les forces.

Hem arribat, però sense problemes fins a Jugadora, Miquel i Josep han continuat fins a Cap de Creus, i a la tornada, després d’haver parat una estona a Ribes Altes, la tramuntana ens ha portat, volant, en un riu magnífic, fins a Portlligat. Dies com el d’avui gratifiquen.

Últimament estem tenint gent nova, he tingut contactes amb altres associacions per tal que ens enviïn més gent, i tinc idea de parlar amb més entitats, aquesta setmana ho faré. Això és el que hem de fer, no sent un club ni un grup d’amics que surten, ham de ser fidels als nostre propòsit d’inici, i rebre a qui vingui, perquè en aquests deu anys ens han vingut centenars de persones, han anat sempre canviant els que venen, i ells ens han enriquit, és magnífic conèixer gent nova, i sortir, el nostre temps, i dies de meravella com el d’avui, cal mantenir-ho, no deixar que ens desequilibrem i es perdi. 

Dijous, si tot va bé, continuarem sortint en aquest mar de tots.