TOT ÉS IMAGINAT

A vegades no veiem allò que és evident, i és que la realitat canvia tant com canvia el mar. De fet la realitat és allò que imaginem real. L’únic problema és o serà si la realitat l’imaginem quan ja ha passat, és a dir, quan ja no podem canviar d’imaginació. Llavors comprenem però no podem fer res, tot és una realitat passada a la que no afecta el que podem imaginar, i ens sentim malament no havent comprés quan imaginàvem.

I així vivim, obrint els ulls al matí i recuperant miríades d’impressions que ordenem com podem. Som en una soledat inevitable que ens permet formar el mon. I sort tenim d’obrir els ulls. I l’únic mal és no poder recuperar les imatges que vam imaginar i que ja no són. Res a fer.

Així, avui hem obert els ulls, de matinada, quan una tromba d’aigua ha caigut sobre Cadaqués, i la Nathalie que jo imaginava al meu costat ha dit “piscina”, que vol dir que no aniria al caiac amb els tres nens, com estava projectat, sinó a la piscina de Roses.

Així, jo sol he agafat la moto, baixat des de la Iglesia fins a la platja gran, he vist el mar mogut, molt, i he enfilat cap a Portlligat, pensant que avui ballaríem les ones. I al arribar ja hi eren Miquel i Josep Parada, ball assegurat, i després han arribat Cristina, Tere, Jordi Rotllán, Xavi Masanés i Diego, érem doncs vuit, Josep i Miquel s’han posat els cascos, i hem anat a Buquelles, on les ones que trencaven eren importants. Hem sortit tots, amb o sense casco, excepte Tere, Cristina, i Xavi (s’ha quedat amb elles).

Difícil sortir per Buquelles, però ho hem fet bé. I fora les ones eren molt altes. No diré quants metres, però els companys es veien molt petits, i asseguts al caiac fan un metre, les ones eren varies vegades ells. Hem patit per arribar fins a Portlligat perquè les ones ens venien d’esquena. A la bocana ens esperava Xavi, sol perquè Tere i Cristina s’havien apropat a la bocana, i veient les ones fora, havien tingut seny i havien abandonat.

Hem enfilat cap a Cudera, després hem arribat a Cala Bona, i allí ha començat allò de la realitat que no és més que imaginació. Jordi Parada s’ha parat al costat de les roques que tanquen la bocana nord, on les ones espetegaven que feia por, i es mantenia amb la proa cara a les roques, jo he parat al costat perquè he imaginat que ell volia fer quelcom i potser podia ajuda’l. Hem estat uns minuts, mantenint-nos amb dificultat, algunes ones ens venien de diferents llocs, i llavor Miquel ha passat pel meu costat, direcció a les ones, dient “aquesta me la estava perdent”. Josep volia passar per un lloc impossible, però estava bé intentar-ho, o no.  Érem tres, i els altres tres esperaven, sense desembarcar, a dins de Cala Bona. Però de sobte Diego ha passat pel meu costat i he vist com, amb tota tranquil·litat, enfilava mar endins, seguit per Jordi i Xavi. Era la bogeria total. Tres davant unes roques impossibles, tres entrant en un mar d’ones enormes, i tot fet amb tranquil·litat. Quan Josep ha vist que no podia passar per entre roques que no es veien pels cops de mar, tots tres hem seguit als altres, mar endins.

Després, ja tornats a Cala Bona, a la platja, esmorcant,  Diego ha dit que s’ho ha pres com si fos al riu d’ones entre Culip i Encalladora, el lloc de la banderola, i que per això ha enfilat mar endins. Lògic. O no. Però real. O tampoc.

Tornant teníem les ones de cara, era doncs més fàcil. Josep i Miquel s’han perdut de vista. Els altres hem parat, hem mirat, hem buscat. Res. Jo he recordat que havien comentat d’anar a Mesina i després tornar per Buquelles. Ha sigut cansat tornar. Hem anat a Buquelles i els hem vist després de creuar-les. Hem tornar als armaris.

A la tarda, Miquel ha vingut a casa i ens ha dit que era un del seus millors dies en caiac, a la badia hem vist un vaixell enfonsat, la riera inundada d’aigua de mar, i nosaltres encara teníem ganes d’ones.

A la nostra realitat d’avui, entre ones, llum, colors, companys, vent (de mar), hem vist, o imaginat un home que marcialment ens saludava des de l’única barca que hem vist, la gala groga de Dalí. Tot és com volem que sigui. Tot continuarà sent així. Si així ho imaginem.

Jo he perdut la meva gorra de la Maratón i del Triatlón. Se me l’ha emportat alguna ona, no sé quina, dos m’han passat pel damunt.

No tenim fotos perquè Nathalie era a la piscina. Avui, i potser sempre, les dones han tingut seny.

II TRIATLÓ DE CADAQUÉS

Sempre dic, i diré, encara que les possibilitats de que succeeixi el que demano siguin poques, per a no dir nul·les, que si algú proper troba el lloc on cal signar per a obtenir més temps de vida, un afegit de temps, que m’ho digui, que signaré sense pensar-ho, faltaria més.

Avui, en un Portlligat ple de gent, de colors, de esforços, de camins creuats, de activitats diferents, ha hagut un moment que he tingut l’epifania de sentir que tot allò valia la pena. I “tot allò” és la vida. Que m’avisin doncs. Firmaré.

Hem començat aviat, a les 8.30. Havíem d’ajudar als nedadors de la triatló. Entre els participants de la prova hi havia un equip de Umiartoq Escola d’en Mar. Miquel nedant, Josep Parada en bicicleta, jo corrent. Els participants han nedat en un aigua freda, amb tramuntana, escortats per María Giró, Pilar, Nathalie, Lluís, Diego, Nardo i jo. Després han sortit a fer en bici un recorregut, llarg, dur i perillós. Josep Parada, que anava força ben preparat, ha punxat la roda dues vegades, perdent un temps que només qui es troba en el lloc, patint la prova, pot comprendre el mal que fa perdre. No és qüestió d’arribar abans, ni de fer un millor o pitjor temps, és qüestió de ràbia per uns vint minuts aturat, una pèrdua que té res a veure amb la forma física ni amb l’esforç en la preparació. Després he corregut jo, i m’he trobat molt bé, tant bé que per això demano una prorroga, més temps, perquè vull tornar a tenir el plaer de córrer sentint que el cos et porta en un recorregut on altres com tu corren perquè sí. Fins i tot he fet allò més idiota, és a dir, veure gent a cent metres i dir “els atraparé”, i esforçar-me per fer-ho, quan ni m’importa qui eren, ni si corrien millor o pitjor, ni res de res, però m’ha agradat sentir l’esforç i viure’l. Quelcom idiota. La vida. Una meravella.

Mentre els ciclistes feien el seu recorregut, Pilar, Nathalie, Cristina, Berlin, Lluís, Nardo, Diego i jo hem sortit amb tramuntana fluixa. Uns han arribat a Jonquet, altres han arribat a l’illa de Potlligat, on han caminat, altres han arribat a Cala Bona, i després tots hem tornat quan ja també anaven tornant els ciclistes.

El nostre equip, Umiiartoq, “els naufragats”, ha arribat el nº 42 entre 81 participants, i el nº 13 entre 20 equips. L’any vinent, si tot va bé, hi tornarem.     

Dijous passat vam ser onze, vam palejar fins a Messina i Encalladora, ens ho vam passar bé, i el proper dijous, si també tot va bé, hi tornarem.

Hi ha fotos d'avui, fetes per Nathalie. A mi s'em veu molt atrotinat a l'arribada, les fotos no enganyen, però l'esperit el tenia fort, i a més he corregut bé, poc m'importa la realitat externa si l'interna és forta i el resultat general és bo.

MAI AHIR SERÀ ENCARA

Avui cavalcant les ones, en un dia que els deus ens han propiciat, una noia que parlava plena de fúria em deia que el passat ha de ser el reialme del mai més, que mai, mai, ahir ha de ser encara, i jo, escoltant-la, sentia que tenia raó, i que el que fem és el mateix que vam fer, i podem fer o haver fet meravelles o misèries, i el que no podem és viure pensant que en el present continuarem fent les bestieses del passat, i tal com deia la noia avui, “a prendre pel sac qui vulgui continuar fent les mateixes bestieses, jo no hi jugo”. 

I tenia tot el dret a dir-ho, un dret que emanava del dia, del temps, dels companys, i de la seva ferma voluntat. Mai deixarem de ser qui som, però tenim tot el dret a pensar que no serà així, i fins i tot podem arribar, perquè no?, a aconseguir-ho. Ser altres dels que vam ser. La noia cavalcant les ones tenia la força de qui sap que es rebel·la contra un destí que la marca, a prendre pel sac el destí, ella serà meravella i ho transmetrà a qui ella estima, sense tenir que ser victima, al contrari, sent sense queixa. I ho rubricava el mar blau de tramuntana, els centenars de gavines, les ones, la platja, tot. Que mai defalleixi la noia de les ones, té raó, i qui la segueix, fill o filla, mereix la força de les seves paraules avui, ell o ella justificarà, si cal justificar-la, la forca de les  paraules que són fets tan tangibles com el seu present.

Érem Pilar, Cristina Masanés, Lluís (amic de Cristina), Nardo, Xavier Masanés, Jordi Rotllán i jo, i hem sortit amb tramuntana força 5/6 que per Lluís, sent el seu primer dia, era forta, però l’ha superat bé, sota els crits tradicionals, “dreta, dreta, ho fas molt bé”, i ho ha fet molt bé, i hem arribat a la punta de Cap de Creus, hem tret al nas, hem vist les ones, no massa grans, a la ratlla entre Culip i Encalladora, i les hem buscat, després hem recordat l’èpica banderola que fins fa un parell d’anys ens cridava mar endins, crec que a alguns els embogia, es llençaven contra ella com folls, érem feliços fent-ho, avui hem tornat fins a Ses Ielles on hem parlat molta estona, hem menjat, hem planejat, alguns s’han banyat, i hem tornat sobre el riu de vent i mar, i la noia m’ha dit allò que només sobre les ones es pot dir, allò que surt de dins, de les entranyes, i que nomes orelles de qui també cavalca les ones pot sentir i entendre, “mai ahir serà encara”.   

Cal lluitar per que no sigui així, i no són paraules, palejant el riu de vent he sentit que era un pensament tan real com el vent i el mar. Molt real, doncs.

Dijous, si tot va bé, continuarà...

ENS REGALEN UN INESPERAT DIA D'HIVERN

Diuen que el Jueu Errant es deia, o es diu, Ashaverus. Una nit de Pasqua , en una taberna, mentre els parroquians menjaven i bevien en abundància, algú va cridar “en cap Pasqua s’ha menjat mai corder millor que aquest” i una altra veu va dir “això només ho podria dir el Jueu Errant, perquè només ell ha viscut tantes Pasqües”. Llavors d’una taula arraconada, s’aixeca un estranger pàl·lid i pèl-roig, i diu “ el millor corder de pasqua el vaig menjar a Cesarea quan jo era nen”, i en mig del silenci surt de la taberna. Un bromista? Ashaverus?

Diuen que Ashaverus dorm poc i de peu, i que casi sempre està caminant o navegant; que sempre està trist i que parla totes les llengües; que només pot desembarcar cada set anys i que quasi sempre té set. És algú relacionat amb Jesucrist, com amic o enemic, això no és clar, i viurà fins a la fi dels temps.

Dijous només vam sortir Albert i jo. Estava anunciat temporal de mar, també tramuntana i pluja. Vam sortir des d’un Portlligat ple de francesos (fan vacances escolars) i al mar no vam trobar ningú, tampoc ones importants, ni tramuntana, i només una estona de pluja, vam palejar fins a Cap de Creus, i tornant vam dir que enyoràvem els dies d’hivern, no hi ha com els dies d’hivern per a sortir al mar.

Dissabte ens vam trobar un inesperat i dur dia d’hivern. Primer ens vam glaçar, Nathalie i jo, a la moto, i després baixant els caiacs tots vam passar molt fred. Érem Pilar, Nathalie, Diego, Josep Parada, Miquel i jo, i també ens vam trobar una tramuntana inesperadament forta, força 8/9, molt més que la de dissabte passat, amb pluja i fred, i vam recordar amb ironia el que havíem dit dijous sobre els dies d’hivern. Pilar va palejar fins a la platja de Guillola, on es va refugiar en una petita barraca, se la veia magnífica assentada en una cadira, esperant, lluny de tramuntana, pluja i fred. Nathalie i jo vam continuar fins a Cudera, on vam decidir tornar perquè la pluja estava calant a Nathalie (amb Diego era l’única sense roba impermeable), i ja en teníem prou de dia d’hivern. Diego, Josep i Miquel van continuar fins a Cala Bona.

Vam tornar a una velocitat que feia por, encara que frenessis amb la pala semblava que podies despagar, i una vegada als armaris, recollint vam passar tot el fred que palejant no havíem passat

A Portlligat, en tot el matí, no vam veure ningú, cap francès, només Moisés, i si Ashavarus era allí, si l’hi tocava desembarcar, amb la seva set i la seva tristesa, doncs no el vam veure, en realitat mai sabrem si aquell que veiem és Ashavarus, però sempre hi ha possibilitat de que ho sigui. A més de balenes, que ja passen, ara potser veurem al Jueu Errant, i a altres personatges que inventats o no, existeixen.

DIES SENSE PREU

Avui hem sigut molt feliços en el nostre reialme de tramuntana, i al tornar, una vegada en les nostres quotidianitats, ens hem preguntat que serà de les pedres, i dels penya-segats, i del aigua, del vent, quan nosaltres ja no hi siguem. Seguiran. Qui ho dubte. I nosaltres haurem sigut com insectes que s’hauran mogut per sobre pedres i aigua, sentint el vent i el sol. Serem no res, però haurem sigut tant. Magnífics insectes que senten i comprenen i agraeixen els dies com el d’avui.

Tramuntana forteta, windguru anuncia 8, amb ratxes 9, a vegades 10. La realitat és que sembla menys forta, però potser perdem sentit de la realitat i qualsevol tramuntana ens sembla fluixa. A Portlligat som Pilar, Santiago, Josep Parada, Miquel i jo. Sortim i primer provem a Calders, per veure la capacitat de resposta de Pilar i Santiago. Un entrenament, o un escalfament.  Cap problema.  Sortim després a la bocana i cavalquem les ones.  Quina meravella. S’Alqueria i Jonquet amb dificultats mínimes, el mar i les roques són netes, els colors impacten, és un dia nou, tot just estrenat.  Pilar es queda a la platja de Guillola, els altres seguim, arribem a Jugadora, Santiago i jo tornem, cal tenir cura, o no, i Miquel i Josep Parada continuen fins Cap de Creus, treuen el nas, palegen fins la ratlla d’ones entre Culip i Encalladora, han de tornar d’esquena, tan fortes són les ones, i nosaltres esperem a Guillola.

És clar que quan no hi ha qui té problemes palejant m’encanta cavalcar les ones. Avui, arribats a Jugadora, a només 200 metres d’on traiem el nas, he dit adéu a Josep i Miquel, i he acompanyat a Santiago de tornada, calia fer-ho, i ja m’ha anat bé, tenia excusa per tornar, però prefereixo les excuses que t’empenyen, les que sense voler et fan cavalcar les ones.

Hem tornat cavalcant el riu de vent, gaudint-lo, sense problema, Un dia magnífic, un més. I perquè sé que han d’acabar, no vull ni que acabin, ni perdre’n un.

Abans de sortir, de bon matí, he escrit un sms miserable a Cristina Masanes, dient-li que la tramuntana era forta, que no sabia si sortiríem. Mai més. També voldria que a mi m’escrivissin sms dient surt, val la pena, ànims, t’esperem.

El color del mar avui, la força del vent contra nosaltres, l’alè dels meus companys, no té preu. Som avui i hem de seguir sent-ho, amb intensitat.

Som afortunats per tenir uns armaris, una caiacs, unes pales, uns companys, y el mar.

Dijous si tot va bé hi tornarem. Dijous passat vam sortir, llarg i tranquil, érem Anja, Cristina, Nathalie, Cesc, Albert i jo.

Que mai acabin aquests dies.

CALIDESA CREADA AL MOMENT

Aquell dia de sol que va ser el dissabte d’ahir va ser tot nostre, de cadascú de nosaltres, i per tant va ser com nosaltres vam voler que fos. 

De moment ens vam trobar a Portlligat. Érem onze. Anna Suárez, Tere, Nathalie, Josep Flor, Santiago, Diego, Jordi Rotllán, Miquel, jo, i Pilar i Josep Parada que van venir més tard.

Després vam sortir molt poc a poc, sense ordre ni concert, ara un, després l’altre, i al final tots, i vam palejar també poc a poc, però creuant el mar sense esforç, ràpid, fàcil, el sol ens acompanyava, i també el color del mar, molt blau, i com si res vam travessar la badia de Cadaqués, vam entrar a la Coua del Bou Marí, vam travessar la badia de Jonculs, però tot ho vam fer com si no ho féssim, sense esforç i sabent que el dia, que era nostre, l’estàvem pintant i fent a mesura que avançàvem.

I vam dibuixar un dia bonic, plàcid i nostre. Vam fer un forat als penya-segats de Norfeu i vam entrar al Clot del Boc, un jacuzzi natural que ens va quedar molt bé. Vam esmorcar a dalt el penya-segat, vam riure també poc a poc, i vam tornar, dibuixant també el camí de tornada, i ho vam fer de manera càlida i tranquil·la, amb llum de sol nostre.

Vam arribar a Portlligat després d’hores de palejar que ens van semblar poques, cap esforç, tot fàcil.  Al penya-segat de Norfeu, just abans d’entrar al Clot del Boc, vam dibuixar amb lletres grogues, de sol, “som responsables de la nostra vida, la dibuixem, i només nosaltres podem canviar el seu dibuix”, i el punt final de la frase és una tassa de cafè que nosaltres vam dibuixar, i que és allí, esperant a qui la vulgui i sàpiga veure i beure. Tindrà el sabor que nosaltres li voldrem donar. 

A Portlligat vam tancar sense soroll els armaris, i cadascú amb el seu pinzell, va tornar a la seva vida, la que també cadascú dibuixa.   

En una de les fotos, la penúltima, vam dibuixar una llum que venia del cel i queia sobre Tere. Ho vam fer perquè vam voler i perquè així el significat quedava més clar.

Dijous començarem un altre dibuix, sense cap cansament.

EL MALSON MÉS TEMUT

Avui, especialment avui, un dia com qualsevol altre, i tots dies són únics, voldria poder expressar una alegria, una pena i un sentiment.

A Portlligat érem Nathalie, Eneko, Santiago, Albert i jo, i estava anunciat garbí, vent de mar, fort, força 6/7, que en aquet vent és molta força.

Hem sortit amb un mar tranquil, uns color tranquils, un sentiment tranquil, i hem palejat nord, fins la ratlla que separa Mar d’Amunt i mar d’Avall, hem girat Massa d’Or i allí, tot acabant de girar-la, ens ha arribat el pitjor malson d’un caiaquista:  he mirat l’horitzó i he vist una barrera d’ones altes i trencants que s’apropaven des del Sud. No eren unes quantes ones, sinó un infern d’ones i vent que ens agafava molt lluny de costa, Massa d’Or, Sa Rata, és potser a un quilòmetre de costa. He dit que calia palejar fort, fugir del que venia, arribar a port abans de que arribes el vendaval anunciat.

I he palejat fort. Aquí comença la alegria, la pena i el sentiment.

Les ones eren ja altes i trencaven contra els caiacs, el vent encara era fluix, però quan entrés, i acabaria entrant, allò seria un infern difícil per alguns de nosaltres, i estàvem molt lluny de Portlligat, un hora de paleig fort.

Aquí faig un incís:  sempre que hi ha dificultats em quedo amb l’últim, ajudant si cal, sempre, i avui he sortit palejant el primer com un boix.  Perquè?

Tres raons.

Una: he calculat que les ones eren difícils però no impossibles pels cinc d’avui, i que no eren de les que bolquen, costaven i feien ballar molt, però no eren massa perilloses. Podia doncs confiar en les forces de qui venia darrera.

Dos: estic acostumat a frenar-me quan el mar està difícil, he de renunciar a enfrontar-l com em demana l’ànim, i veig com altres ho fan mentre jo em quedo. Avui tenia ganes d’enfrontar el mar i qui venia amb mi, calculant la dificultat, m’ho permetia. M’ho he passat molt be, molt, amb deliri, saltant contra les ones, sentint-me salvatge i lliure, botant en un medi que és el nostre. També he de dir que en cap moment he perdut de vista als altres, em parava, em girava i veia que anaven fent, esperava a que s’apropessin i després tornava a enfrontar com un boig les ones.

Tres: Nathalie, Santiago i Albert anaven agrupats darrera, però Eneko anava amb mi. Eneko és un del meus fills, i feia molt que no palejava amb nosaltres, i m’ha encantat senti’l palejant i enfrontant ones a prop meu. Jo no vaig a sopar amb el meu fill, ell té la seva vida, el veig poc, no tenim un contacte tradicional, però prefereixo mil vegades haver saltat avui amb ell ones difícils que el millor dels sopars, que la millor de les trobades repetides. La vida pot ser avorriment o singularitat.  Avui he cavalcat ones amb el meu fill, i són imatges que ja tinc i que no tenen preu. I en cap moment hem perdut de vista als altres. De fet m’hagués encantat poder continuar sense parar, forts i embogits contra les ones, però hem parat i hem controlat als altres. Fa trenta set anys que palejo aquestes aigües. I ho sé amb certesa perquè és l’edat del meu fill, trenta set anys, i vaig comprar el primer caiac quan va néixer, i quan va tenir quatre mesos, per Setmana Santa, vaig sortir a palejar amb ell des de Guillola. I avui m’ho he passat molt be, amb ell, i sol, i amb el altres. Aquesta és l’alegria.

La pena és que quan a Cudera hem esperat als altres, a qui ja havíem esperat però sense que ens atrapessin, és a dir, aquesta vegada hem deixat que ens atrapessin, m’han dit que perquè no els havien esperat, que ho havien passat malament, Natahlie quasi plorava perquè ho havia passat malament i pensava que hauríem d’haver anat agrupats. Aquesta és la pena. Jo crec que sense anar un al costat de l’altre, no ens havíem deixat de controlar, ens havíem mantingut en un límit d’agrupament, en cap moment jo havia tirat sense mirar enrere, al contrari. Aquesta és la pena, perquè no vull que ningú ho passi malament, ni vull sentir-me un miserable que se’n va sense mirar enrere ni preocupar-se del que els hi passat als de darrera.

I el sentiment?  Doncs els sentiment és el de tota la sortida d’avui. Tranquil·litat a l’anada, entre converses, colors i tonyines. I força salvatge al tornar. Sentiment de vida, amb allò bo, i allò dolent.

Crec que he calculat be la dificultat de les ones i les capacitats dels meus companys. Risc, és clar, però tots han arribat be perquè les seves forces eren suficients per enfrontar les ones d’avui. Cert que una propera vegada em quedaré al costat de Nathalie, la meva companya, animant-la. Crec que l’ajudarà. I també cert que una propera vegada, perquè n’hi haurà més d’una, tornaré a sortir com un boig contra les ones, quin plaer. I si el meu fill és amb mi, encara millor.

Felicitar a Santiago, Nathalie i Albert, perquè avui han enfrontat un perill, el malson de tota caiaquista, i s’han portat de meravella.

Quan hem tornat al poble, tothom parlava de la fúria del vent, que de sobte i des del no res, ha colpejat el mar i l’ha tornat un infern que ha sorprès als habitants. Nosaltres érem allí, en mig del mar, lluny de costa, i hem sabut tornar, uns gaudint, altres patint, però tots amb el mateix mèrit i esforç.

Dissabte, si tot va bé, hi tornem.