diumenge, 20 abril de 2014

MAR DE TOTS


  
Ahir va ser un dia de llum, amb tramuntana no massa forta, però la suficient com per deixar un dia net i nou. Crec que arribant a Talabre, tot i que no hi vam ser-hi, vaig veure una barca amb un timoner que era en Foix i que es perdia mentre campanades tocaven a mort. Érem Tintin, Tere, Nathalie, Josep Flor, Jaume Riba, Xavier, Salvador, Joan Ramírez, Miquel, Javi, Carles Batlle y jo, i vam sortir com qui surt sense saber ben bé on va ni què fa.

El dia abans va tenir lloc la presentació d’un llibre molt recomanable, “Mar de tots. Viatge literari pel Cap de Creus”, de Carles-Jordi Guardiola, un recull de textos sobre el Cap de Creus, i els presentadors vam ser Vicenç Altaió i jo. Vicenç va tractar la part literària del llibre, i jo vaig intentar parlar del Cap de Creus. Se’m va emportar la passió i vaig acabar parlant de balenes. Jo volia dir que el llibre era recomanable, i ho és, no sé mentir i no ho diria si no ho fos, perquè els textos són de gent potent i tracten d’una costa també potent. I parlant de la costa potent, em vaig apassionar. Però la passió a vegades dona fruits, i en acabar, tres persones del públic es van interessar per les sortides en caiac, i una d’elles, Jaume Riba, va venir a la sortida d’ahir dissabte.

He dit que la tramuntana no era molt forta, potser força 6 amb ratxes de força 7, però era sens dubta forta pel primer dia d’un principiant. Jaume es va portar de meravella, tot i que van haver moments molt difícils, en especial a la tornada, als esculls de Codera, però va mantenir la calma i ens en vam sortir. En cap moment i va haver perill més enllà d’una possible bolcada, sempre vaig tenir cura que la nostra direcció, tot i que empesos per les ones, no ens pogués portar contra les roques.  Tere és ja una experta en aquestes situacions, i a vegades ens passava, surfejant les ones, amb total suficiència. Vam parar a Cala Bona, on vam prendre el sol i vam xerrar, mentre part del grup anava a fer el tomb a Encalladora.  

I la sortida,  plena de llum, de vent, de risc, i com es veurà més endavant, de poetes, em va fer reflexionar, amb passió, sobre l’Escola d’en Mar. Al arribar de tornada als armaris, en Jaume em va preguntar què érem. No li vaig poder dir tot i ara ho intento.

No som un club on uns membres gaudeixen d’un serveis, tampoc un grup d’amics que es troben per a sortir junts. Hi ha clubs respectables on acullen qui té o vol el concepte de club, i hi ha grups d’amics que es troben quan poden i volen per a sortir. Magnífic. No és el nostre cas. Nosaltres som una associació feta per a que els dijous i dissabtes pugui sortir la gent qui, com ahir en Jaume, es vol apropar i conèixer el mar i aquesta costa d’una manera molt propera, i per a que un altra dia de la setmana, variable segons l’any escolar, amb els nostres caiacs tancats i amb els caiacs oberts que per conveni amb nosaltres i amb l’Ajuntament, aporta Kayaking Costa Brava de Toni Albert, qui aporta també zodiac, monitoratge, esforç i voluntat, surtin els nens i nenes de l’Escola Caritat Serinyana i del Institut Cap de Creus de Cadaqués, en una classe inclosa dins del àmbit lectiu dels dos centres educatius.

Amb aquest objectiu, facilitar l’accés al mar dels nens i nenes, i de qui tingui la voluntat de fer-ho, en Lluís Torrent, antic professor d’educació física del Institut i jo, l’any 2004, vam iniciar l’Escola d’en Mar, i volem mantenir aquest esperit, lluny del d’un club, o del d’un grup d’amics que es troben per a sortir junts. Són molts els que des de llavors han sortit per primera vegada amb nosaltres, i volem que així continuï sent.

A la vida, com en el mar, a vegades hi ha tempestes. Normalment es superen. Ahir, amb en Miquel, dèiem que no hi ha gent dolenta. Estic d’acord. Normalment hi ha gent que no coincideix i llavors es crea la situació difícil. Jo he aprés que quan hi ha un problema, s’ha de parlar cara a cara, sense por, perquè el mal és dir quan no és a la cara. Ahir també, en un moment determinat, en una conversa, jo vaig parlar del càncer, quelcom que ningú vol ni propicia però que una vegada començat ningú controla i pot acabar amb un organisme. Era metafòric, però error meu, crec que sempre és millor callar i si s’ha de parlar, fer-ho a la cara, això he aprés, i això intentaré fer.

Però ens en sortirem, segur. No ens podem espatllar aquestes sortides al mar, amb l’incògnita de qui vindrà a la sortida, amb la tensió dels que per primera vegada surten en caiac, amb la bona voluntat i l’ajut de tots, en la veritable labor i esperit de l’Escola den Mar, sense mal rotllos i ajudant. Els problemes personals es solucionen parlant cara a cara els dos afectats, fora del àmbit de l’Escola. El que en veritat ens ha de preocupar és poder mantenir l’esperit de facilitar l’apropament a un mar i a una costa que en veritat és de tots i que val molt la pena.

Abans hem parlat de poetes. Fa temps que no hem vist al nostre amic Toni Sbert, també poeta. On ets Toni? La banderola i nosaltres t’esperem, tu ets part d’aquest esperit i d'aquesta bona voluntat que ens mou encara que sigui entre tempestes. Quan et veurem? La última vegada que en el grup et vam veure va ser un dia fosc, una nit fosca, en un restaurant de Mallorca. Quan tornaràs Toni? T'esperem.

Aprofito per a dir que aquell dia fosc a Mallorca, em van donar al mati una mala noticia personal que em va deixar afectat pel resta del dia, i per això jo no era al restaurant, encara que estava assegut no hi era, no sé el que vaig menjar, estava molt afectat, però la noticia no tenia res a veure amb el grup, al que demano disculpes, però a vegades costa mantenir la bona cara quan el mon personal trontolla davant d’una noticia personal.

I acabo, parlant encara de poetes. Ahir vam tenir una situació singular. Arribant de tornada a Portlligat, tocats de tramuntana, escuma i esculls, en el moment de fregar amb els caiacs la platja, vam veure una parella agafada de la mà, un símbol d’amor, una sort; eren Eva i Toni Albert. Ens vam saludar, i jo vaig presentar a Jaume Riba i Toni Albert, i fent-ho vaig ajuntar dos mons poètics, davant d’un altre mon poètic, perquè érem davant la casa d’en Dalí, un més que magnífic escriptor. M’explico. Jaume Riba, el nostre intrèpid principiant d’ahir, és net del poeta Carles Riba, i Toni Albert, és nebot net (no sé si el substantiu és correcte) de Victor Català, l’avi de Toni era germà de Caterina Albert, l’escriptora amb el pseudònim Victor Català. Ahir, en un lloc mineral i màgic, algú vitalment molt proper als dos escriptors es va trobar, a la vora d'un mar també ancestral i màgic, i el dia va tenir més llum, va acabar sent encara més lluminós.

Llegint el llibre "Mar de tots" pensava en tots aquells que fa més de cent anys havien escrit sobre el Cap de Creus, i pensava que ells ja no hi eren, però el Cap de Creus seguia sent, i pensava en nosaltres, ara, veient o escrivint sobre Cap de Creus, i un dia no hi serem, i el Cap de Creus, seguirà sent. Quina meravella, que sigui, i que nosaltres hàgim sigut. És el nostre temps.

Dijous, si tot va bé, hi tornem.

Les fotos les ha fet en Salvador, i recordeu que si cliqueu a sobre es fan més grans.










dilluns, 14 abril de 2014

ESCOLA, INSTITUT, TONYINES, DOFINS, LLUM



Dijous passat va començar l’activitat amb els alumnes i les alumnes de l’escola i el institut de Cadaqués. Va ser un dia dur per en Toni Albert i els seus monitors, fan una tasca que mai agrairem prou. Van estar al aigua, pràcticament sense parar, des de les nou del matí fins a les quatre i mitja de la tarda. Molta feina i molt ben feta.

Dijous passat també vam sortir Anna Giró, Nardo, Jordi Caselles, Lluís, Albert i jo, i vam tenir un mar tranquil, on vam veure moltes tonyines, i Albert va pescar algun peix. Fa uns quants dijous Lluís i Albert van veure dofins, i van palejar durant una estona al seu costat, tota una sort.

Avui dissabte ha sigut una sortida lluminosa, sense cap foscor, i quedi clar que és una visió subjectiva, la llum o la foscor la porto jo en mi, segons siguin les circumstàncies i el que veig, no pot ser d’altra manera, la realitat és sempre subjectiva. 

Érem Pilar, Tintin, Nathalie, Iván, Josep Parada, Miquel, Javi, Carles Batlle, Diego i jo, i hem sortit amb tramuntaneta fluixa, hem arribat a Encalladora, hem fet el tomb sense problemes, Carles Batlla ha bolcat però ha sigut més per un moment de desconcentració que resultat d’una ona, hem arribat a Ses Ielles, platja màgica, on hem xerrat, rigut, menjat, fet fotos, i després hem tornat, ajudats per la tramuntaneta, un dia tranquil i ple de llum.

Era el primer dia de Ivan, i s’ha portat de meravella, palejant a bon ritme, fent el tomb a Encalladora amb ones difícils per ser un primer dia, i ha deixat la sensació de ser algú que pot integrar-se i gaudir del mar, sigui benvingut sempre que vulgui i pugui.



Si tot va bé, el proper dijous a les quatre hi tornem.

diumenge, 6 abril de 2014

SES IELLES, PLATJA MÀGICA


Tot és qüestió de saber estimar o de no saber estimar, de ser capaços d’estimar o de no ser capaços d’estimar. I de què depèn saber o poder estimar? És una qüestió genètica, és una qüestió cultural, és una qüestió genètica i cultural? És una qüestió d’hàbits, de costums, de vida? Aquest cap de setmana hem tingut dos sortides, i per què en la d’ahir quasi tot trontollava i l’ambient era dur i tens? Potser una presència que no pot continuar? Potser principis vitals no coincidents? A saber! Però ahir i avui han sigut dos sortides diferents, oposades. Saber estimar o no saber estimar.

Ahir hi havia tramuntana no massa forta, potser 7 amb ratxes 8. Érem Josep Flor, Nardo, Josep Parada, Jordi Rotllán, Diego i jo. Vam arribar a Encalladora, vam enfrontar la barrera d’ones i només diré el que crec més important: les ones no eren massa altes, però elles i el vent feien perillós palejar, i Josep Flor va bolcar. Fins aquí cap problema. El problema és que no portava armilla i la roba xopa d’aigua no el deixava surar, s’enfonsava, no podia apropar-se al seu caiac. Són moments difícils, i per sort no va passar res. Josep Parada va apropar-se amb el seu caiac, Flor es va agafar i després entre tots se’l va rescatar. Sempre, però en especial en un dia mogut, tothom ha de portar armilla, sinó per un mateix per els altres, els que han de rescatar. Bolcant, el caiac pot colpejar el cap, i sense caiac és qüestió de segons que en un mar mogut el cos desaparegui, i a saber què poden fer els companys amb un cos inert i pesant per la roba xopa d’aigua. Res més a dir perquè ahir quasi tot va ser tensió i foscor.

Avui ha sigut un altra sortida. Avui hi havia llum. Érem Cristina Masanés i la seva filla Berlín, de nou anys, Xavier Masanés, la meva filla Lucía, d’onze anys, i jo. Encara havia una fluixa tramuntana. Hem palejat fins a la Cova de l’Infern, arrastrant a estones a les nenes, que palejaven amb facilitat i estil. Després hem parat a Ses Ielles, platja màgica.

Hem parlat. No hem parlat de capacitats físiques, ni de qui pot més o és més fort, ni de reptes ni d’individualitats. Hem parlat del Capitán Trueno, d’Ulisses, de Hamlet, de Gilgamesh, del Barón Rampante, de Pessoa, de Cunqueiro, de Shakespeare, però ho hem fet sense grans paraules, hem dit que a Ulisses li sobraven taronges, és a dir, li sobraven vitamines i energia, i per això, per la seva curiositat vital, sempre entrava en llocs perillosos, i els seus homes anaven pagant la manca de prudència de Ulisses (contradictòria en un Ulisses de suposada prudència) una imprudència propiciada pel excés de sol i de taronges, les que li mancaven a Hamlet, faltat de vitamines, tot boira i dubtes. Platja màgica Ses Ielles. Hem dit que la moda dels restaurants és no sols snob sinó preocupant, que nosaltres també volem menjar, i que s’equivoquen aquells que diuen que és que a nosaltres no ens agrada menjar, ens agrada, però hi ha altres plaers més subtils, potser més difícils i que exigeixen més disciplina i esforç, però que són personalment més intensos i més enriquidors. Què és preferible, Ulisses i el Barón Rampante o El Bulli i Ferràn Adrià. Potser tots quatre, si és que són compatibles, però si hem d’elegir, nosaltres, els d’avui, elegirem Ulisses i el Barón Rampante. Posats a estimar, estimem aventures, amor, retrobaments, inconformismes, vida i moviment, més que un plat de menjar molt ben fet.

Mai oblidaré Ses Ielles avui. Ni altres dies. Arribant a Portlligat Lucía ha bolcat a propòsit el seu caiac per banyar-se. Tot un mèrit. Hem tornat cansats, afamats i contents. Crec que sabem estimar. Dinant hem dit amb Lucía que Cristina, Berlín i Xavier són gent noble, amable, simpàtica i rica, amb qui s’està bé. Lucía, amb la seva sinceritat d’onze anys, ha dit que estava d’acord, bona gent. Estimar, saber estimar, poder estimar. Dia de sol, de bon rotllo, diferent d’ahir. Tot millorarà, tot anirà bé, tot serà sol.  


El dijous, a les 16 hores, si tot va bé, hi tornarem, amb bon rotllo. (Avui també hem decidit buscar i trobar la immortalitat, per poder estimar molt més temps aquest sol que és el nostre).      

diumenge, 30 març de 2014

UN TREN DE CAIACS

Tots els dissabtes, a les 9,45 del matí surt de Portlligat un tren de caiacs que sense que res l’aturi enfila cap a Cap de Creus, arriba a Sa Freu, fa el tomb a l’illa Encalladora i torna. És cert que a vegades el tren enfila Sud, cap a Joncus, però quasi sempre pren la ruta Nord, i també és cert que no tots els vagons fan el tomb a l’illa, que va segons capacitats i desitjos.  

Ahir érem Pilar, Cristina Masanés, Josep Parada, Carles Batlla, Miquel, Eneko, Cesc, Albert i jo. El mar estava mogut, però era practicable, i fins i tot vam sortir per Boquelles, amb algun ensurt però sense problemes, Josep Parada va bolcar, però enseguida va ser altra vegada dins del caiac. Mar endins les ones eren altes però no trencaven amb violència. Josep Parada, Cesc, Miquel i Carles van fer el tomb, els altres vam passar de Cudera, on és la ratlla que marca el perill, i després vam palejar i vam tornar per anar a buscar un tronc que teníem submergit. Va ser un dia més fàcil del que en principi estava anunciat.

Ja que em parlat d’Encalladora, direm que des de el Far de Cap de Creus sembla la continuació del Cap, no es veu pas que és una illa, però si baixem a ran de mar ens en adonarem de que el nostre error es important:  és una illa massissa, poderosa, llarga, alta i extensa, separada de costa per un canal fons, d’uns cent cinquanta metres d’ample, el freu de sa Claveguera, per on és un plaer veure navegar velers girant el Cap, petits entre tanta roca gegantina, i és que tot en aquell indret té una presencia mineral i antiga, un punt d’inflexió on el temps sembla aturat i el paisatge ens redueix a la nostra veritable mesura. Les roques de l’illa són blanques i semblen polides pels elements naturals, sempre exposades a vents, tempestes i temporals. Però l’illa guarda llocs protegits, i fins i tot dues fonts d’aigua dolça, on no és recomanable veure perquè  Encalladora acull centenars de gavines i corbs marins que en ella nidifiquen i per tant embruten el punt d’aigua dolça.   L’illa Blanca, nom pel que també és coneguda, es troba en el punt exacte on navegant es gira el Cap de Creus, i una vegada recorregut els prop de set-cents metres de llargada del canal, om es troba amb un horitzó diferent del que fins llavors teníem, ja sigui afrontant Cadaqués o Port de la Selva. Entre Encalladora i Massa d’Or, l’illa més endinsada en el mar davant de Cap de Creus i que té forma de rata, hi ha una ratlla imaginaria però real, que separa el Mar d’Amunt i el Mar d’Avall, i que dic que és real perquè sempre està marcada per ones, i encara que el mar sigui tranquil trobarem la turbulència que provoquen els dos mars al topar. Acabarem el comentari sobre Encalladora, dient que és l’illa que gira el tren de caiacs que surt els dissabtes al matí des de Portlligat.


Dijous, si tot va bé, hi tornarem, però ja amb horari d’estiu, és a dir, a les quatre de la tarda.         

diumenge, 23 març de 2014

FORTUNA



Ahir vam sortir amb un mar de plom, d’ones llargues i nobles, i semblava que el vent fos amagat, esperant que fóssim mar endins per sortir i llançar-se contra nosaltres, per jugar amb els nostres petits caiacs en una immensitat d’aigua que ahir semblava encara més gran.

Va ser un dia diferent, com si fos un dia que no fos, com si llisquéssim fora d’espai i de temps, com si gaudíssim d’una treva i poguéssim ser sense ser, recórrer el mar conegut sent en altres mars, veient altres terres, tornant i arribant a altres temps.

El grup no va anar ni agrupat ni desagrupat, ni tan sols va ser individualitats, crec que cadascú va entrar i viure en una història diferent, sense coincidència, érem en espais i temps diferents. De fet, la vida, totes les vides, són un entramat d’històries que es creuen, es perden, es tornen a creuar, i podem o no tenir la capacitat de llegir i gaudir d’aquestes tantes històries que ahir, per exemple, van palejar a Cap de Creus.     

Érem Tere i el seu fill Max, Marta Duch, Albert i jo. Quan érem encara a la platja, abans de sortir, ens va venir a saludar Josep Parada, vestit de ciclista, amb roba apedaçada i trencada de tantes batalles per les muntanyes.

Vam sortir i una vegada arribats, en un no res, perquè ja he dit que ahir el temps no existia, a Cap de Creus, Tere i Max van tornar, era ja suficient per el primer dia de Max, qui paleja amb facilitat i força, pot passar-ho bé amb dies de mar i vent. Tere és afortunada, i ho sap, tenint a Max, són poques les coses de les que ens seria permès presumir, i Max, per la Tere, és una d’elles.

Marta i jo parlàvem. En només un any Marta ha treballat quatre mesos a Groenlandia, ha creuat l’Atlàntic fins l’Antàrtica en un vaixell d’investigació, ha recorregut en auto-stop Sud Amèrica, ha treballat després a Tailandia, i ara torna a treballar a Groenlandia. És a dir, porta el mon amb ella, i a més el porta bé, no sols ha recorregut sinó que ha viscut, amb sensibilitat i sentiment, és una afortunada. Marta i jo vam parlar, i crec que vam arribar a Encalladora, li vam fer el tomb, vam arribar a Massa d’Or, Sa Rata, també li vam fer el tomb, i dic que crec que ho vam fer, perquè no érem allí, encara que sí que hi érem, impossible no sentir aquell paisatge mineral i primitiu, ahir tranquil, però no el vam veure, el vam saber i sentir, i després de tres hores i deu minuts de palejar sense fer parada, parlant i llegint històries de països llunyans i de gent propera, després de tornar a les nostres terres d’infantessa i de suposar les que serien nostres en el futur, vam arribar a Portlligat, hola, hola,, som aquí, què ha passat.

L’Escola de Mar és un sentiment, i, com tots els sentiments, hi ha qui l’entén i qui no. Els sentiments no saben ni coneixen burocràcies, instancies, tràmits adequats, comfanatotselsllocs, els sentiments són o no són, s’entenen o no s’entenen, es gaudeixen o no es gaudeixen. Ahir, en un mar gris on hi cabia tot, ens vam banyar en sentiments, va ser un plaer, som afortunats.

I potser os pregunteu per Albert. Què feia l’Albert. L’Albert pescava, i pescava, i pescava, com un nen passant-ho bé, molt bé, i mes bé que s’ho passaria després menjant el que va pescar. L’Albert també és un afortunat.

Avui no he donat informació de Cap de Creus, ni de Cadaqués. O sí ho he fet, perquè al mon hi ha llocs geogràfics que faciliten i potencien, magnifiquen, els sentiments. Cap de Creus és un d’ells. Avui només diré que aviat, el divuit d’Abril, presentarem a Cadaqués un llibre, “Mar de tots, viatge literari pel Cap de Creus” de Carles-Jordi Guardiola, un llibre imprescindible crec per qui coneix i gaudeix Cap de Creus, i avui avanço un dels poemes en ell inclòs, escrit per Josep Palau i Fabre.

Aquest blau – aquest mar-
com un ull tot mirada...

L’hipnòtic blau del mar
dreçant-se nu
per al combat
de tu a tu.

El mar té llances amagades
exercits preparats
fúria de vents a les entranyes  
El mar té soledats
El mar és sol en soledats
abruptes com muntanyes
Màgic estol de soledats.

Orgull del mar orgull del sol orgull del vent
orgull del orgue prepotent
que sona sol distintament
Orgull de l’home amb el seu dol.


Crec que descriu bé la natura en la que cada setmana, com en un repte ens endinsem, una natura que a la vegada és força, soledat i companya, que comprèn l’orgullosa força dels elements, el mar, el vent, el sol, i dins de la que nosaltres, tot i que petits i peribles, som acceptats.

Afortunats. Encara. Si tot va bé...continuarà...

diumenge, 16 març de 2014

VENT DEL NORD



La vida que passa com un huracà, ara som nens, ara joves, adults, vells, ja no hi som, i l’huracà deixa rastres de destrucció, allò que va ser nostre, que vam trobar, que vam estimar u odiar, que vam anhelar, conèixer, creure durador i segur, tot el que vam ser i que l’huracà, ja colpejant llunyà, haurà oblidat, serà res, ni tan sols record perquè aquells que l’hauran conegut tampoc hi seran. És això trist? No. Trist seria no haver-ho viscut ni conegut, encara que sigui en la fracció de temps dins d'un huracà fulgurant, poderós i devastador.

I aquest nostre curt temps el perdem a vegades en ximpleries de “tu has dit”, “jo he dit”, i no ens en adonem de que la nostra veu és res al costat del soroll de fons d’un univers que ni tan sols sent el so del huracà. Un soroll, el del univers, que és com una remor sorda que no podem escoltar si no tenim els sentits alerta, però que hi és, ens envolta i ens permet conèixe’l. No val la pena cap paraula que trenqui el silenci i ens impedeixi escoltar el soroll de fons del univers. El silenci ens ha d’acompanyar i permetre ser en una natura que constantment és colpejada pel huracà. Les nostres paraules són soroll, millor utilitzar-les només quan són imprescindibles. I intentar comprendre el llenguatge del huracà, si és que en té.

Ahir vam sortir amb tramuntana més forta de la prevista. Era potser força vuit, i ens va permetre arribar a Cap Creus i fer el tomb a Encalladora. Érem Pilar, Nathalie, Miquel, Josep Parada, Carles Batlla, Jordi Rotllán i jo.

A Cadaqués a la tramuntana li diuen en Joan de Narbona, bufa un 41% dels dies, o sigui casi un de cada dos dies, o per ser exactes 4 de cada 10 dies, segons estadístiques basades en la situació atmosfèrica a partir de la qual neix aquest vent del Nord, originat pel desequilibri entre les altes pressions del Atlàntic i les baixes pressions del Mediterrani, un desequilibri que es produeix un 41% dels dies i que fa que bufi  al Cap Creus amb una velocitat mitjana anual de 36 km/h, si bé pot arribar a cops de més de 100 km/h, ja vam veure que és el lloc del planeta on bufa més dies anuals amb força superior a força set, sent el Cap Hornos el segon lloc. Els “borregos” que aixeca són anomenats “verberols”, i quan és més forta produeix un “polsim” que ens diu que hem d’anar amb cura, perquè marca el límit on la tramuntana pot ser perillosa.

Nosaltres, els de l’Escola d’en Mar, que també podríem ser els de l’Escola del Vent, tenim la sort de sortir de Portlligat i trobar-nos arrecerats pels penya-segats, per això podem sortir amb força nou o deu, tot i que a vegades hi ha llocs, per sort curts, on l’hem d’afrontar sense protecció. Quan és força deu ens quedem a la badia de Portlligat, on també bufa fort, de vegades més fort que fora perquè el vent s’acanala, i ens deixem portar fins a Calders o Buquelles, i llavors hem de tornar contra un vent enfurismat, en dos o tres anades i tornades fem l’esforç físic de tot un dia normal de caiac.    

Ahir la tramuntana ens va permetre palejar sense problemes, encara que era incòmoda e irregular. A Cala Bona vam trobar a Eduard i Manel vells companys de travessa sota l’huracà. Després Nathalie i jo vam carregar troncs, fusta de mar, que ens van desequilibrar els caiacs i ens van fer més complicada la tornada.

Aquesta nit la tramuntana ha tirar dos pals d’electricitat i ha deixat Cadaqués sense llum. La llum elèctrica es va inaugurar a Cadaqués el 7 de Setembre de 1915, dia de la Festa Major;  la produïa “La Central”, un edifici construït a la carretera i que disposava de quatre motors dièsel.  La llum s’engegava quan es feia fosc i fins que es feia de dia.   Es va tenir que esperar fins després de la Guerra Civil per tenir llum durant tot el dia i gràcies a una línia elèctrica construïda entre Port de la Selva i Cadaqués

La llum ja ha tornat, tambés nosaltres la tenim, és la que ens diu que encara som sota l’huracà. El nostre temps per fer el que nosaltres volem fer, paraules o silenci, la remor del tot que ens envolta continua passant, cal escoltar-la, costa però hi és, som part d’ella i es pot sentir.
   
A l’entrada anterior del blog vaig dir que donaria informació sobre Cap Creus i Cadaqués. I la que vaig donar llavors va ser llarga, exhaustiva, era conscient, però vaig preferir fer-ho així, deixar constància compacta,  i després poc a poc anar-hi tornant i estenent-la amb l’activitat del dia. Continuarà. Com continua l’huracà, amb o sense nosaltres. I quan també l’huracà s’acabi? El no-res? Però si es nombra ja és. Tindrem explicació? Entendrem? Sabrem? L’huracà sens emporta però és, el no ser és més difícil de comprendre, només la negació d’aquest no ser tranquil·litza els nostres sentits humans. No sabem res. No podem saber res.

diumenge, 9 març de 2014

CAP CREUS


Aprendre d’allò que surt malament, importar res el que els demés diguin de nosaltres, saber que la vida és a les nostres mans, tenir pensaments positius, viure contents amb nosaltres mateixos, saber que hi ha esculls però saber també que els evitarem i que viurem de meravella, gaudint de cada dia que és sempre el primer dia. Sembla un manual d’autoajuda, però estic parlant del mar.
.
Del nostre mar i de la nostra costa. El mar, com la vida, depèn de la disposició amb que nosaltres entrem en ell o en ella. Dijous vam sortir amb tramuntana i ens vam adormir a la costa de Encalladora. Corbs marins i gavines, roques, cel i mar eren amb nosaltres, ens envoltaven, ens deien “hi sou, sou, no hi ha res més”, i no hi havia res més, no, van ser uns minuts però van valdre per una eternitat, de fet la nostre imatge quedarà allí per sempre, caiacs quiets envoltats de natura. És una imatge que viatja cap els estels, que l’atrapi qui pugui. Una imatge que és. La vam fer i és.

I ahir dissabte ens vam trobar als armaris, no hi era cap dels del dissabte passat, eren tots diferents, només jo repetia, l’ambient era bo, alegre, amb ganes. Érem Martí i el seu nebot Ferran, Xavi, Albert, Diego, Xavier Masanés, i jo, només set però la nostra disposició feia que fóssim molts.

El mar era un mirall, vam palejar fins a Cala Jonculs, fàcil, un camí que ens portava, vam parar a cala Figuera, pedres i llum, i vam parlar, menjar, ser, jo vaig parlar massa, històries d’avions i de futbol, sorry, aprendré a callar i escoltar, i vam tornar amb un mar una mica més mogut, vam veure gavines pescant, vam anar fins a elles, estàvem contents, bon rollo, com no es pot tenir bon rollo amb un dia com el de ahir, i amb una gent que arriba d’arreu amb ganes de sortir i ser al mar.

Quan tornàvem, al fons es veia el Cap Creus, i vam parlar del Parc Natural, de la seva gent i dels seus pobles. Al blog intentaré, m’ho he proposat, parlar del Cap Creus i de Cadaqués, donar informació, és el menys que podem fer per aquesta costa, a més de viure-la, explicar-la, perquè quan coneixes quelcom, ho vius millor.

Algú va dir ahir palejant que en una conferència a Port de la Selva van dir que Cap de Creus és de Port de la Selva, i una mica de Cadaqués. Cap Creus és. I punt. Ni de l’un ni de l’altre. És una massa mineral que ve de molt lluny i que poc l’importa els assentaments humans que durant un temps curt porten assentats en les seves roques i diuen o no diuen que Cap Creus els pertany. Cap de Creus és. I és una sort per nosaltres, habitants d’aquest temps, que és el nostre temps, que hi sigui.

Una mica d’informació sobre Cap Creus.

El Cap de Creus s’endinsa deu quilòmetres en el mar respecte al litoral general de la Costa Brava, i té el Pení (605 m), el Puig Alt (490 m) i el Puig del Aliga (462), com pics més elevats.

El Parc Natural de Cap de Creus va ser creat per llei el mes de Març de 1998, amb una extensió de quasi 14.000 hectàrees, prop de 11.000 terrestres i 3.000 marines, i amb vuit municipis:  Cadaqués, Port de la Selva, Llançà, Selva de Mar, Pau, Palau-saverdera, Vilajuïga i Roses.

Cap de Creus és el lloc de Catalunya on proporcionalment per extensió hi han més aus, 121 espècies en 100 km quadrats. 

En el segle XIII la quasi totalitat de la península de Cap de Creus estava coberta de vinyes.

L’Institut Max Planck d’Alemany senyala la costa de Cap Creus com la que en tot el planeta té més dies de vent de força superior a 7 (50-60 Km/h) a l’escala de Beaufort. Cap Hornos és el segon lloc amb més dies anuals de vent superior a força 7.  

Cap de Creus és una singularitat geològica d’importància mundial Fa 300 milions d’anys, on ara són els Pirineus hi havia un mar. Al fons d’aquest mar s’acumulaven capes de sediments. Fa 280 milions d’anys i degut al moviment de plaques de la escorça terrestre, en el lloc del mar va aparèixer una serralada, l’Herciniana, i els sediments varen quedar sepultats a 20.000 metres, i la pressió els va compactar en capes, el que diem esquistos. Amb el temps, la serralada Herciana es va anar desgastant i fa 50 milions d’anys, també a causa del moviment de plaques, es varen aixecar els Pirineus, arrastrant cap amunt amb ells aquells sediments, que varen quedar més a prop de la superfície, però encara sota els Pirineus, excepte al Cap de Creus, on l’erosió els va deixar a la vista. Per això al Cap de Creus ara veiem aquestes capes de roques de diferents colors, els esquistos, que són els sediments d’aquell mar que va existir fa 300 milions d’anys i on ara són els Pirineus. Pensem doncs que quan caminem pel Cap de Creus estem veient i caminant per sobre part de l’antic fons d’un mar desaparegut. Tot un privilegi.

Les roques del Cap de Creus estan plenes de petits forats causats pel cristall de sal que el vent arrastra. Normalment, en altres llocs, aquests forats són el resultat del impacte de les partícules de terra que el vent llança contra les roques, però al Cap de Creus la majoria d’aquests forats són produïts per gotes d’aigua. El vent bufa per sobre el mar, provocant ones, i també esquitxos que no tornen al mar, sinó que floten emportats pel vent fins que l’aigua s’evapora, deixant flotant a l’aire els cristalls de sal que, emportats pel vent, impacten contra les roques i al cap del temps les foraden.

Un canyó submarí de 20 kilòmetres de longitud i 6 kilòmetres d’amplada al Cap de Creus.-  El mes de setembre del any 2008, un equip de biòlegs del Institut de Ciències del Mar del CSIC, va descendir en un petit submarí, el Jago, a profunditats de entre 190 i 400 metres, per estudiar la vida aquàtica en aquell indret, quedant sorpresos per la gran diversitat de fauna marina que van trobar, i pels boscos de coral fred, d’una altura mitja de mig metre i d’una densitat de fins a 38 colònies per metre quadrat.  També els va sorprendre la abundància de krill, els petits crustacis dels que s’alimenten les balenes, i que explicaria la gran quantitat de aquests animals de fins a 25 metres que darrerament han sigut vistos a ran del Cap de Creus.

I també cascades al Cap de Creus, les que fan els canyons i els omplen de vida.-  Quan el vent fred del Nord persisteix durant molts dies, refreda les aigües continentals, i augmenta llavors la densitat de l’aigua, provocant el seu enfonsament massiu, formant cascades submarines que creen els esmentats canyons, a una profunditat de fins a 1400 metres, amb amplades de centenars de metres y longituds de desenes de kilòmetres.   La cascada que es va mesurar al Cap de Creus durant els mesos de febrer i març del 2005, durant només 40 dies va desplaçar un volum d’aigua equivalent a la descarrega del riu Ebre al mar durant 80 anys. Aquestes cascades provoquen un increment important del fitoplàncton a les aigües costeres, formant autèntics oasis submarins, però al ser provocades per el refredament de les aigües, es tem que el canvi climàtic  les farà desaparèixer.

El far de Cap Creus va ser construït entre els anys 1847 i 1853 (va ser inaugurat el 29 de juliol de 1853), i la seva llum arriba fins a una distància de 34 milles (aproximadament 66 quilòmetres).

La Torre de Defensa de Cap  Creus s’aixecava al lloc exacta on ara s’aixeca el Far;  la defensaven sis soldats i quatre canons;  va ser destruïda amb pólvora pels francesos l’any 1693, i les pedres que d’ella van quedar van ser utilitzades per construir el actual Far.

El far de Cap de Creus, el segon far més antic de Catalunya no és el far de la pel·lícula “La llum de la fi del mon” (rodada l’any 1971 amb Kirk Douglas i Yul Brynner com protagonistes).  El far d’aquella pel·lícula es trobava també a Cap Creus, però una mica més avall, prop de Sa Freu, i va ser desmantellat fa pocs anys, tot i que molts pensaven que amb la seva imatge de far de pirates no desentonava amb el paisatge ferotge de Cap de Creus.

CAP CREUS ÉS...

1-  Espai PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural) des de l’any 1992
2-  Inclós dins de la Xarxa Natura 2000 des de l’any 1992.
3-  Parc Natural des de l’any 1998.

CAP CREUS TÉ...

1- Un Pla Especial del Parc Natural del Cap de Creus aprovat l’any 2006.
2-  Diferents espais catalogats com a patrimoni geològic.
3- Dos components geogràfics bàsics, la península de Cap de Creus, que s’endinsa en el mar 10 quilòmetres, i la Serra Verdera o de Rodes, que s’aixeca més a ponent.
4-  13.886 hectàrees (10.813 terrestres i 3.073 marines).
5-   Vuit municipis (Llançà, el Port de la Selva, la Selva de Mar, Cadaqués, Roses, Palau-saverdera, Pau i Vilajuïga).
6- Tres paratges PNIN (Paratge Natural d'Interès Nacional) a la part terrestre, el que va de Cap Gros a Cap de Creus, situat al nord; el que va de Punta Falconera a Cap Norfeu, situat al sud; i el de la Serra de Rodes situat a l'oest.
7-   Diverses Illes i illots situats dins l'entorn marí del Parc Natural, totes les quals són també considerades PNIN.
8-  Dues RNI (Reserves Naturals Integrals), la de Cap de Creus amb les illes de s'Encalladora i la Massa d'Or, i  la de Cap Norfeu.
9-   Una zona marina protegida que va entre les 1,3 i les 0,2 milles.
10-    Una zona marina considerada com parc natural, que va des de la punta del Bol Nou (a cala Tamariua del Port de la Selva) fins a la punta Falconera de Roses, amb l’exclusió de la badia de Cadaqués.
11-   Tres RNP (Reserves Naturals Parcials) dins de la zona marina esmentada: els Farallons (entre el Brescó i la punta dels Tres Frares); el Cap de Creus (entre la illa de Culleró i cala Jugadora) i el Cap Norfeu.
12-   Una RNIM (Reserva natural integral marina): el nord de l’illa de s'Encalladora, on no es pot accedir sense motius justificats de recerca científica, amb autorització prèvia del òrgan gestor, o per motius de força major.

L’ORIGEN DEL NOM CAP CREUS ÉS...

No hi ha unanimitat i tot són suposicions basades en els pocs documents que han resistit el pas del temps i els atacs del pirates.

L’any 976, en una donació del comte Gaufred d’Empuries a Santa María de Roses es diu “portus cuius vocitatur Crux”, parlant d’un port que probablement és Portaló (dit Portolongo per la seva profunditat endinsant-se en terra), i on hi ha els límits territorials de Sant Pere de Roda.

L’any 1030, el comte Hug I d’Empuries ven per quatre onzes d’or el territori de l’actual terme de Cadaqués a Sant Pere de Roda, i en el document es menciona un port entre Culip i Potlligat, que s’anomena Cap de Creus (aliumque qui vocatur Caput Crucis). El port és segurament cala Jugadora.

L’any 1116, atorgant els drets del coral a Sant Pere de Roda, esmenten els ports de Cap de Creus (omnes portos quos vulgo singulares vocant a capite Portum Crucis..... qui voluerint corallum habere de Caput Crucis).

L’any 1276, s’el nombra Capud de Crou.

Pierre de Marca (1594- 1662), arquebisbe de Paris, cita un vell document del rei Hug (987-996), que parla de creus gravades o plantades al cap de Creus. Avui se’n coneix una gravada al coll de les Portes, vora un camí que portava a les cales de Culip, Jugadora i Fredosa.

Joan Coromines parla d’una gran creu que havia al Caput Crucis i que va substituir a l’estatua d’Aphrodite Kyteria, col·locada allí pels grecs. També es parla de tres creus que sembla que per la seva mida es veien des de lluny. No podem tenir cap constància històrica que ho confirmi.

Hi ha un mapa francès de Cadaqués de l’any 1706 on és escrit: Plan de la Ville de Cap d’Aques.

Firmo Ferrer proposa Cap Creux, que en francès és Cap Buit, perquè la Coua del Infern el buida per dins. També podria ser buit per les moltes cales que l’envoltant.

Els francesos, des de els més antics mapes que disposem, parlen de Capdequiers (quiers en francès=roques, quers en català antic=roques, així doncs, cap de roques), i de fet creen confusió anomenant també Capdequiers al poble, quan, tal com veurem més endavant, el nom de Cadaqués és semblant al nom antic del cap, Capdequiers, però es possible que sigui pura coincidència, ja que el nom de Cadaqués té un origen diferent.

Tindríem així, resumint possibilitats, que el nom és Cap de Creus per les creus, Cap Creux per ser buit, Capdequiers per les roques, i encara una romàntica però sense fonament documental històric, Cap de Creus per les creus del molts naufragis que allí hi ha hagut al llarg dels segles.

És molt probable que antigament fos Capdequiers, i que posteriorment, al col·locar-hi creus (no podem saber amb certesa quines) el nom es cristianitzes i esdevingués Cap de Creus.

Recordar que a la roca blanca on acaba el cap, i també la Península Ibérica, just a la vora del mar, es pot veure una creu, de aproximadament un metre, no pas gravada sinó feta per la natura, i hi ha qui diu que és la creu que dona nom al Cap, però sembla força dubtós perquè si no és des de molt a prop, no és pot distingir la seva forma de creu.

També és cert que el Cap, quan el mar està enfurismat, és una creu, i no és d’estranyar que moltes creus, reals o virtuals, el poblin, i l’hi donin el seu nom..

Diguem doncs Capdequiers (cap de roques) perquè és evident i consta en els documents antics, i posteriorment, ja sigui derivat de Capdequiers, o, encara que semblant a Capdequiers, com a resultat de les creus afegides, Cap de Creus, Cap Creus.


I nosaltres ara tenim la sort de poder navegar aquestes aigües, per sobre els canons i les cascades, caminar les roques que foren fons marí d’un mar de fa 300 milions d’anys, veure i intentar comprendre els forats que la sal ha fet en les roques, i sentir aquesta tramuntana que bufa com a cap altre lloc al mon. Som en una costa que és i que pertany a ningú, i que es deixa posseir potser només per qui, coincidint en el temps, d’una manera o altra la recorre i és amb ella. Una costa i el nostre temps.

Continuarem. Si tot va bé, dijous, no sabem qui, arribarà a Portlligat i sortirem. A la ventura, l’aventura de la vida. Meravella.