Avui tornava en tren des de Barcelona. i estava cansat, i trist, i quan he arribat als armaris de Portlligat, he trobat cinc amics, Lluís, Albert, Santiago, Jordi Caselles, Mauricio, i tres persones noves, dos fills del explorador de Mustang, de qui no recordo el nom, i una noia hawaiana, simpàtica i bonica. Hem sortit plens d' alegria, en un dia magnífic, hem arribat i fet el tomb a Encalladora, ens hem banyat, i tornant hem tingut un espectacle que mai havia vist amb tanta intensitat: dofins, molts, saltant amb tot el cos fora del aigua, cabriolant, nedant a prop, estant molta estona a la vista. Semblava un missatge que ens digues, ànims, tot anirà bé, els dofins són animal que perceben.
Hem tornat tard, cansats però contents, jo havia oblidat qualsevol tristesa, les sortides donen força, no s'han de perdre.
Dissabte, si tot va bé, hi tornem, encara.
dijous, 19 de juny del 2014
dijous, 5 de juny del 2014
UNA ENTRADA ÚNICA PERQUÈ ÉS UN BRINDIS
Tot acaba. És com una bateria que no té ja més vida. I
quan acaba, té l’esplendor i la ràbia de la vida i de la mort. Tots portem el
moment que serà el final. No més silenci. La paraula és a la vegada eina de
llum i de foscor. Però es l’única eina.
Avui en algun punt hem tocat fons. Érem a Sa Freu.
Buscàvem una boia d’en Isca, un pescador de Portlligat; havia de ser en un petita cala, sota una gran pedra. Lluís
Valldaura ha nedat buscant-la. No l’ha trobat. La tramuntana segur que l’havia
emportat. Fins aquí tot normal, cap problema. Mauricio, sent encara al caiac m’ha
preguntat si paràvem. Vent de mar. He dit que no. Ha dit que era per fumar una
cigarreta. Llavors s’han començat a trencar les boires. Jo era al caiac i he
vist com Mauricio i Jordi Caselles, també en els seus caiacs, encenien dos
cigarretes que Mauricio havia tret de nos se sap on, nomes portava, com sempre,
el banyador. Lluís, que havia sortit del aigua, ha demanat una cigarreta. He
vist com tots tres fumaven amb un plaer profund, arrelat, primigeni.
Jo ja estava en el camí que pujava, però encara no ho
sabia. Hem tornat amb vent de mar en contra, no massa fort. Hem ajudat a Jordi
Caselles. Vida i ajudar. Dos paraules importants, avui i sempre. Tot anava
prenent forma. La barca d’en Isca ens ha creuat, hem dit que no hem trobat la
boia. Jo he deixat als tres companys, contents, portaven la força primigènia del
fum, eren alegria, i vida. Els he deixat i he palejat fort, volia arribar al
poble abans que tanquessin una tenda, i no he vist, però he sentit, el vespre
que queia sobre mar, penya-segats i Portlligat.
Moll, mullat, xop, ple de mar, també primigeni, he pujat a la
moto i he volat fins el poble, la tenda era oberta, però l’amiga que buscava no
hi era. Hi havia un silenci fosc. He repres la moto, i al bar Boia, una boia
recurrent, m’he creuat altra vegada amb en Isca. S’ha sorprès de veure’m, jo l’hi
he tornat a dir el de la seva boia, i he volgut parlar, sempre la paraula, eina
de vida i mort, amb algú assegut en una taula, però no hem pogut, i cansat,
xop, ple de fum salvatge, he arribat a casa, i buscant números de telèfons en
un ordinador que no funciona, he pogut fer una trucada, només una, en un telèfon
que tampoc funciona, i m’han dit que ajudar i vida no eren disponibles en
aquell moment, i llavors, xop, moll, ple de mar, mirant la badia on fa tres
anys i sempre vaig oferir ajuda, he entès.
Jo que no bec he pensat que quan acabi d’escriure
això, ompliré una copa i assegut a la taula, mirant a la badia, seguint el fum
dels primitius de Cap de Creus, brindaré per l’amiga que se’n va, ella tota
vida i energia, igual que una vegada, escrivint una poesia, vaig brindar per
ella, no puc fer més, no puc ajudar, no hi ha res a fer, res, res, res, ¿perquè
se’n van els nobles i rics i queden els egoistes i pobres?, i moll, mullat, xop, però
decidit, segur, li prometre que mai guardaré les paraules, mai, dolça amiga,
parlaré, seré fort i diré, perquè tinc molt a dir, i perquè sé i sabré dir.
Durant mesos aquest blog ha sigut silenci. S’ha acabat.
Poc importa la mirada de qui busca escletxes per on fer mal. Dire quant tingui
que dir, i si les respostes són violentes i sense educació, no seran, el nostre
dret a defensar que l’important no és què es diu, sinó com es diu.
S’acaba el fum, i les bateries són maleïdes perquè
també s’acaben, i torno al mar que he deixat quan hem deixat al Isca, torno amb
els meus tres companys, que són llum i vida, i penso que no callaré, i seguiré
ajudant mentre pugui, i seré amb la gent noble i rica, i és clar, ho passaré malament,
perquè som pocs, i trobaré qui no té força ni capacitat per ajudar, mai serà el moment bo per ajudar, i també a
qui és violent i deixa paraules violentes. Som pocs. Avui érem quatre.
I dels pocs n'hi ha que se’n van. ¿Què podem fer? Res, ja
ho sé, ho he dit. Jo faré el que he promès a la meva amiga,
impossible de no complir-ho: he promès que mai callaré, diré sempre el que penso,
perquè crec que penso i crec que puc dir. I ajudaré, perquè altra cosa, per mera
fortalesa, no es pot fer. El silenci sempre. Poques paraules. Ajudar sempre,
mai serà el moment de no poder ajudar. I mai el silenci de les paraules necessàries.
Encara que tot s’enfonsi.
Perquè tot acaba. Una bateria que no té ja més vida, i
té l’esplendor i la ràbia de la vida i de la mort. I perquè tots portem el
moment que serà el final, no més silenci. Paraules que són a la vegada eines de
llum i de foscor. Les úniques eines.
Aquest mati no he pogut comprar un telèfon perquè
estava sol i no podia anar-hi, de manera que no tinc telèfon, el meu acaba també
la bateria, que no és la mateixa de la que abans parlava. Per missatges de l’Escola, i del que sigui, proveu encara el meu
telèfon, i si ja no té bateria, proveu el meu fixa: 972259219. Ara és el telèfon de l'Escola d'en Mar.
Un brindis també per i amb Toni Sbert, a Alaró, ell entén quan dic que la vida se'n va i som pocs, el trobem a faltar.
Un brindis també per i amb Toni Sbert, a Alaró, ell entén quan dic que la vida se'n va i som pocs, el trobem a faltar.
Dissabte, si tot va bé, hi tornem, amb paraules,
alegria i ajuda.
diumenge, 1 de juny del 2014
LLUM
No soc jove. He gaudit ja d’una dilatada vida. Crec que sempre he tingut
sort. Hi ara també la tinc. Si tot va bé, a finals d’aquest mes volaré primer
cap Islàndia, on passaré uns dies d’adaptació, i després volaré cap Grenlàndia,
on durant l’estiu treballaré com a guia en una empresa d’expedicions polars de
caiac i trekking. Seré a la terra d’Umiiartoq. Espero que la sort em segueixi
acompanyant. No sé què trobaré, però m’encanta enfrontar un espai desconegut i
que pel seu misteri sempre m’ha atret. Coneixeré una llum diferent.
Mentre jo sigui al Nord, l’Escola d’en Mar no quedarà desatesa. Nathalie Giordano,
Mauricio S’Barbaro i Lluís Torrent s’encarregaran de les sortides, i segur que
seguiran ajudant a qui arribi als armaris i vulgui sortir al mar.
Dijous vam sortir Anna Bosch, directora del Institut de Cadaqués, i el seu
fill Dídac, Josep, professor de Educació Física del Institut, Francesc, Jordi
Caselles, Nardo, Mauricio, recentment arribat d’Uruguai, Lluís Valldaura,
Albert i jo. Tots vam arribar fins a Encalladora, i cal dir que Mauricio va
veure un animal que, per les seves característiques, podria ser la foca que
darrerament ha sigut vista a Messina i a altres llocs de la costa catalana. La
sortida va ser tranquil·la i amb la bellesa que sempre acompanya a les sortides
de tarda.
Avui hem tingut una sortida netejada per la tramuntana, no forta, potser
5/6, una de les sortides que sempre voldria tenir, amb llum, esforç, bellesa,
riure i activitat al mar. Érem Nathalie, Jaume Riba, Diego, Mauricio i jo. Un
grup que havia ajudat en la Triatlon ha sortit abans que nosaltres.
Hem palejat fins a Cap de Creus, on a Sa Freu les ones eren altes, i
després hem parat al mateix penya-segat on acaba Cap de Creus, en un lloc
tranquil que avui s’ha vist sorprenentment envaït per excursionistes a peu.
Jaume i Diego s’han banyat mentre els altres preníem el sol.
El nostre projecte, el de l’Escola de’n Mar, tenir la infraestructura i facilitar
la sortida al mar de manera gratuïta a qui vingui fins a nosaltres, i fer-ho de
manera oberta, sense normes, reunions ni preses de decisions, és exposat i complicat,
però sortides com les de dijous i avui dissabte, amb gent nova, cinc persones que
s’han apropat a nosaltres per primera vegada, i que han dit que repetiran, ens
dona ànims.
A Grenlàndia, si puc, a les seves muntanyes, als seus penya-segats i al seu
mar, m’he proposat deixar una empremta de silenci que recordi les nostres sortides
a muntanyes, penya-segats i mar d’aquí que tant coneixem i gaudim. Coneixeré en silenci la
llum d’aquella terra portant amb mi la llum de la nostra. Serà un plaer poder
fer-ho.
Encara aquí, dijous, si
tot va bé, continuarem.
dijous, 22 de maig del 2014
EL DIA QUE ARA, EN AQUEST MOMENT, CALIA
Hi ha dies que sembla que els deus hagin dit aquí
teniu un formulari, ompliu-lo dient què voleu avui. Avui ha sigut un d’aquests
dies i l’hem omplert bé, molt bé. Hem sigut feliços com en poc llocs i poca
gent ho pot ser. Els deus ens han portat el que hem demanat.
Al matí, amb l’Institut han bolcat 22 nens i nenes, i
algunes vegades el professor, però tot sota control, cap problema, entre Toni
Albert i jo els hem pujat al caiac, cap problema.
Però el formulari dels deus era per la tarda. Lluís
Valldaura no ha de llegir aquesta entrada del blog. O sí, però ho ha de comprendre,
hi haurà altres dies, i ell hi serà. Avui no hi era. Érem només Albert, Xavier
Masanés i jo, i hem sortit amb mar fort i vent de sud. Era una corrent d’ones
que venien de lluny, de molt lluny, i quan arribaven a nosaltres havien
recorregut bona part del Mediterrani, eren ones cansades, però encara grans, ens
feien ballar, i era un ball alegre i noble. Ens ho hem passat molt bé, la intensitat
suficient per patir el just, poc, i per gaudir molt.
Hem arribat fins a Codera i hem tornat gaudint i
aprenent un mar tocat per un sol recent sortit, érem companys cavalcant ones,
què més es pot demanar. Després hem anat a Boquelles, on era impossible sortir,
i no es qüestió de qui pot i qui no pot, avui nosaltres no podíem sortir, el
seny ens ha dit avui no, el dia era massa bonic per canviar de chip, ens hem
quedat amb el de herois de somriure permanent.
Després hem sortit altra vegada i hem arribat a la platja de Guillola, per tornar contra ones altes, un plaer, encara un altre plaer. Hem arribat a Portlligat tard, després de molt palejar, cansats, satisfets i contents. Tenim un racó, a Portlligat, on es troba gent noble i amiga, no l’hem de perdre. Toni Albert i el seus encara estaven construint la seva cabana d’estiu. Hem parlat. Tot continua sent meravella. No ens traeixen les paraules, avui no n'hem dit de més. Esperem més dies com el d’avui, i agraeixo a Albert i Xavier per ser-hi. La vida és el dibuix que dia a dia tracem, i avui hem fet un traç digne i magnífic, ens ho hem passat bé, molt bé, què més podem demanar?
Sí, podem demanar als deus que ens donin més dies com
els d’avui.
Dissabte, si tot va bé, ens tornarem a trobar al nostre
racó de Portlligat.
diumenge, 18 de maig del 2014
PARAULES AMIGUES
Ahir dissabte vam tenir una sortida sublim, digna de
deus, i sobre l’aigua hi havia paraules amigues, i el vent em va dir que
cal anar lluny, on els dies són molt llargs, i vaig pensar que el vent, que és
savi i xinés, sabia i sap el que es diu, cal tenir sempre l’horitzó davant, el
cap clar i deixar que et temps ens porti allà on sabem que serem, qualsevol
racó serveix i servirà si la disposició és bona.
Érem Laia, Blanca, Pilar, Tere, Josep Flor, Josep
Parada i jo, i vam palejar contra tramuntana fluixa, potser força 5, cal felicitar
Laia i Blanca, no massa acostumades a caiac i a vent, es van defensar i portar
de meravella, vam arribar a Encalladora, palejar a Sa Freu, Josep Flor i Josep
Parada van fer el tomb a Encalladora, els altres vam anar a Ses Ielles, on els
vam esperar, vam parlar de pobles perduts a les muntanyes, de parelles que
vivien aïllades, que eren més felices en soledat, vam veure l’estiu que
arribava i vam agrair el sol, la calor, el ser.
I ja que a l’ultima entrada jo
era xinés, i el vent ho és, i jo havia dit que parlaria de Cadaqués, la seva
història i la seva costa, diré que sembla que el general xinès Chang-Tso-Ling, governador de Manchuria del 1924 al 1928,
era en realitat un cadaquesenc, Ramon Valentí, depenent de comerç i aventurer,
qui després de viatjar a Califòrnia, no es va aturar allí i va acabar sent
xinès, general i governador de Manchuria.
Són moltes les fonts escrites que ho asseguren, i llargs són els camins
de la terra, i moltes les seves cruïlles, i encara sent crèduls com som ens
costa creure-ho, ho acceptem perquè és tot massa esbojarrat per ser inventat,
massa fantasiós, i també perquè ens sap greu que no sigui veritat, algú que
passa de ser depenent de comerç cadaquesenc a ser xinès i governador de
Manchuria, quasi res, mereix que se’l creguin.
Les fonts informatives diuen que va deixar un fill, Chang-Hsue-Liang,
també governador de Manchuria, que va morir al 2001, als 101 anys. Una nissaga cadaquesenca a Xina.
A la penúltima sortida vam ser a la Cova del Bou Marí. El darrer exemplar de foca Mediterrània (Monachus monachus) vist a Cadaqués va ser vist en aquesta cova l’any 1973. Les foques tenien el seu hàbitat a sa coua des Bou Marí, i els pescadors cadaquesencs, per superstició, portaven sempre un tros de pell de foca en el seu llagut per tal d’allunyar perills i tempestes. Això diu Arnald Pluja en el seu llibre “El Cap de Creus, 60 itineraris de Portbou a Roses”. Els llibres d’Arnald Pluja són molt recomanables per qui vulgui recórrer la geografia i l’historia recent de Cadaqués, són llibres documentats y molt treballats, una feina admirable i que hem de agrair.
Diré
també que molts ara em pregunten per un tipus de gelatina, semblant a meduses,
que a vegades omple l’aigua del mar. És el que a Cadaqués anomenem gles. El
gles és un conjunt de petits organismes gelatinosos que periòdicament omplen les aigües de la nostra costa. Arriben
portats per les corrents marines i pel vent. Sobre què són aquests organismes
hem sentit tot tipus de comentaris: postes de cefalòpodes, cries de calamar,
meduses. De fet són colònies flotants de sifonòfors, animals pelàgics capaços
de desplaçar-se per alimentar-se, emparentats amb les meduses, i que venen en una
sopa on hi ha de tot, fins i tot procordats. Recordeu que els procordats, uns
animals marítims invertebrat, són avantpassats nostres. De manera que quan
veieu aquesta catifa de gelatina per la que a vegades naveguem, recordeu que
esteu veient el que nosaltres érem fa milions d’anys, tot i que llavors pensem
que ningú navegava per entre nosaltres. Una d’aquestes colònies flotants que
són els sifonòfors és la temuda Caravel·la Portuguesa (Physalia physalis),
que pot arribar a ser mortal per l’home, i que, tot i ser oceànica, de vegades
ha creuat l’Estret de Gibraltar i ha sigut vista al Mediterrani.
I ja acabo. Però abans d’acabar, mentre veig la badia
que es fon amb la nit, acabant aquest vespre també sublim, vull brindar per les
paraules amigues que sempre m’acompanyen, mai s’obliden, la vida, malgrat tot i
res, i gràcies a tot i a res, continua sent meravella.
dissabte, 10 de maig del 2014
MÚSICA
Avui ha sigut una sortida d’abril del 1974, quan
encara no teníem caiacs, i tornant de Joncols he recordat quan jo era un xinés
que avançava cantant una cançó, de fet, avui la sortida ha sigut una cançó que
Jordi Rotllán i jo hem cantat, i a la bocana de Jonculs els deus ens han ofert
un espectacle de mar, boira i cel, d’una bellesa que eliminava qualsevol
lletjor, i amb cada palejada que era una nota de la cançó, jo contava les
paraules que cal dir o escriure, les mínimes, cap si no calen, la música és
espai entre silenci, i així entre silenci he carregat força i ara, escrivint
mentre veig la badia que avui hem creuat, em sento ple de força, agraït als
deus, disposat a viure des del silenci del que se sap antic xinés, emboscat
entre matolls o ones, esperant el pas de les sorpreses, aquelles poques que ens
faran sentir, i doncs és millor el silenci, callo.
Érem Ioana, Pilar, Tere, Nathalie, Comin (un noi romanès
en el seu primer dia en caiac i que em disculparà per no saber escriure el seu
nom), Miquel, Carles Batlle, Josep Parada, i com cantors, Jordi Rotllán i jo.
Dijous érem Marie Chantal, Tintin, Nardo, Miquel, Jordi
Caselles, Lluís Valldaura i jo, i després d’arribar a Messina (la petita massa),
ens vam apropar a la badia de Cadaqués, i en tota la sortida, entre paraules,
poques però plenes d’emoció i de justícia, i amb el mar, també ens vam omplir
de força. Aliment de l’anima.
diumenge, 4 de maig del 2014
TÈCNICA
Dijous vam tenir una sortida multitudinària, érem 24,
i trista, ens sobrevolaven, mentre anàvem cap a Cap de Creus, els tristos de
Dante, aquells que no van saber ser feliços sota el sol que ens escalfa.
Palejant desagrupats com sempre, i aïllats, Cristina Masanés i jo parlàvem de
les dos guerres mundials, de fet, una guerra civil europea, que va buidar
Europa de pensadors, quasi tots fugits, i de com es van organitzar xarxes a
França, a prop de la frontera, per facilitar la fugida, pels Pirineus, a tos
aquells que escapaven del fanatisme nazis. Vam dir que un perill és el silenci
de molts davant les paraules violentes que són les precursores dels fets.
Avui hem tingut una sortida de tramuntana bastant
forta, potser 7/8, i això vol dir una sortida de llum i de color. Magnífica.
Divertida. Única. Un autèntic plaer.
Érem Salvador, Xavier, Miquel, Josep Parada i jo, i
hem palejat sense problema fins els penya-segats de Salqueria. És cert que
Xavier ha quedat endarrerit, li costava. M’he quedat amb ell i he vist quelcom
que pot servir per a tots. Xavier és un home fort, diria que molt fort, i li
costava avançar. Anant jo al seu costat, he mirat com palejava. Era una qüestió
de tècnica. Quan hi ha tramuntana, cal clavar fort la pala, a prop del caiac, i
fer-la arribar fins a la proa, ajudant si cal amb un moviment d’esquena
endavant i de cintura. Cal saber també aprofitar els moments en que el vent és
menys fort, avançar llavors, i quan el vent és més fort només mantenir, sense
cremar inútilment les forces.
Hem arribat, però sense problemes fins a Jugadora,
Miquel i Josep han continuat fins a Cap de Creus, i a la tornada, després
d’haver parat una estona a Ribes Altes, la tramuntana ens ha portat, volant, en
un riu magnífic, fins a Portlligat. Dies com el d’avui gratifiquen.
Últimament estem tenint gent nova, he tingut contactes
amb altres associacions per tal que ens enviïn més gent, i tinc idea de parlar
amb més entitats, aquesta setmana ho faré. Això és el que hem de fer, no sent
un club ni un grup d’amics que surten, ham de ser fidels als nostre propòsit d’inici,
i rebre a qui vingui, perquè en aquests deu anys ens han vingut centenars de
persones, han anat sempre canviant els que venen, i ells ens han enriquit, és
magnífic conèixer gent nova, i sortir, el nostre temps, i dies de meravella com
el d’avui, cal mantenir-ho, no deixar que ens desequilibrem i es perdi.
Dijous, si tot va bé, continuarem sortint en aquest
mar de tots.
dissabte, 26 d’abril del 2014
UN MAR DE FANTASIA
Érem molts, i el mar ens esperava ple de sorpreses,
les habituals i d’altres, i hem sortit escampats i fàcils, el temps cronològic
era amb nosaltres, l’atmosfèric era un misteri, tot estava per fer, i aquest
era, com tots, el primer dia, només calia entrar-hi.
Érem Laia, Yolanda, Blanca, Pilar, Cristina Masanés,
Berlín, Tere, Nathalie, Iván, Diego, Josep Parada, Carles Batlle, Toni Sbert i
jo, i hem sortit per Boquelles, hem arribat a Messina, illa de pirates, i des
de allí hem entrat una mica mar endins, buscant i trobant tonyines, també hem
trobat una tortuga, gran i solitària, a la que hem seguit una bona estona, ella
treia el cap i ens mirava, fins que l’hem deixat en el seu viatge, també llarg
i solitari, no se sap cap a on, i hem arribat a Cap de Creus, passat per
Encalladora, i tornant hem vist un peix lluna, i lluny un quelcom que mai
sabrem què era i que vull comentar.
Estem en època de balenes, ara pugen cap el Mar de
Liguria, i avui les buscàvem. Tornant, a la alçada de Ses Ielles, el grup més
endarrerit de nosaltres, ha vist, mar endins, unes ones altes i trencants. El
mar, encara que amb vent, era tranquil, sense ones. Aquelles ones no eren de
vaixell, no sols no se’n veia cap, sinó que es mantenien en un lloc determinat, i eren massa altes y trencants,
aixecant una bromera important, massa com per pensar que era degut a les
corrents. Les ones han durat una curta estona, i després s’han desplaçat cap a
la costa, on abans d’arribar-hi han fet ballar el grup davanter de caiacs. He
vist altres vegades ones provocades per balenes, i aquestes eren idèntiques.
Eren massa lluny per veure lloms, i mai sabrem la veritat, però diria que hem
vist una o més balenes sortint a respirar, provocant ones durant un curt temps
i en un espai reduït i concret, tornant després ha enfonsar-se per continuar el
seu viatge. Sé que molts pensaran que ens hem deixat emportar pel desig i la
fantasia, i potser tindran raó, però aquelles ones eren inexplicables, i una
possible explicació, encara que no la única, és que eren balenes.
Vaig dir que en aquest blog escriuria sobre la costa i sobre Cadaqués. Avui
diré que el mes d’octubre del 1921
a l’illa Encalladora, al Racó de la Blanca, una balena
encara viva i d’uns catorze metros va embarrancar, i quan alguns habitants del
poble van acudir, no poden retornar-la en mar i per evitar-li patiment, un
guàrdia li va disparar un tret al cap, però només la va ferir, i llavors varen
abocar-li saques de sal als orificis respiradors per ofegar-la, però la sal
sortia disparada quan l’animal respirava fins que finalment la pobre balena va
morir i va ser arrastrada a rem, en un viatge de vint hores, fins a Llançà, on
va ser exposada dins d’un envelat, fent pagar entrada. Una història trista.
Diré també que l’any 1659, en
els al·legats jurídics presentats per reclamar els tresors dels vaixells
Pelikan i Annunziata, enfonsats l’any 1654 al Mar d’Amunt, es diu que al Cap de
Creus se li deia abans “Cap Diable”, pels molts naufragis que tenien lloc en
aquell indret. I si el diable viu al Infern, tindríem una explicació pel
topònim La Cova del Infern, allà on viu el diable del Cap. Altres possibles
raons serien la tonalitat vermellosa de la part de les seus parets coberta de
mar, i que amb els raigs de sol, en determinades hores, dona un color vermell a
tota la cova, el color del infern. També podem dir que quan hi ha temporal de
llevant l’interior de la cova esdevé un veritable i aterridor infern.
D'avui acabaré parlant de tres persones. Una és Berlin, de nou anys, qui avui ha
palejat sense cansament ni treva, en un mar on tot anava arribant, tonyines,
tortugues, peixos lluna, possibles balenes, tot estava preparat per a ella, els
somnis poden ser molta realitat, enhorabona la valenta Berlin. La segona és
Toni Sbert, qui avui ha tornat, havíem demanat per ell, on ets Toni?, i avui ha
tornat. És un plaer tenir-lo amb nosaltres, personalment trobo a faltar les
converses amb ell, i avui he tingut la sensació de que el temps no havia
passat, tot era continuació, i tot continuarà. La tercera persona és Josep
Parada, qui sempre mostra una amable disposició a ajudar que
s’agraeix i és necessita, dona ànims i forces, potser en mig de tot l’enrenou i la moguda de gent
nova i principiant no sé demostrar-ho, però ho faig ara, gràcies Josep per la teva sensibilitat, discreció i ajuda.
Fa temps que no parlo de les sortides de dijous. Són diferents, amb menys
gent, llum de capvespre, tranquil·litat, ritme més pausat. Dijous passat érem
Lluís Valldaura, Albert i jo, i vam trobar un mar força mogut, amb vent de
Garbi. Lluís i Albert són una mica com uns nens a qui els agrada jugar al pati
d’escola, els hi va el moviment i un cert risc, sempre que el mar és mogut, si
els hi demanes si continuem, et diuen que sí, i si demanes si volen repetir,
també diuen que sí, crec que mai pararien, dos nens que s’ho passen d’allò més
bé.
Aquest dijous, encara que sigui festiu, també sortirem, a les 16 hores.
diumenge, 20 d’abril del 2014
MAR DE TOTS
Ahir va ser un dia de llum, amb
tramuntana no massa forta, però la suficient com per deixar un dia net i nou.
Crec que arribant a Talabre, tot i que no hi vam ser-hi, vaig veure una barca
amb un timoner que era en Foix i que es perdia mentre campanades tocaven a
mort. Érem Tintin, Tere, Nathalie, Josep Flor, Jaume Riba, Xavier, Salvador,
Joan Ramírez, Miquel, Javi, Carles Batlle y jo, i vam sortir com qui surt sense
saber ben bé on va ni què fa.
El dia abans va tenir lloc la
presentació d’un llibre molt recomanable, “Mar de tots. Viatge literari pel Cap
de Creus”, de Carles-Jordi Guardiola, un recull de textos sobre el Cap de
Creus, i els presentadors vam ser Vicenç Altaió i jo. Vicenç va tractar la part
literària del llibre, i jo vaig intentar parlar del Cap de Creus. Se’m va emportar
la passió i vaig acabar parlant de balenes. Jo volia dir que el llibre era
recomanable, i ho és, no sé mentir i no ho diria si no ho fos, perquè els
textos són de gent potent i tracten d’una costa també potent. I parlant de la
costa potent, em vaig apassionar. Però la passió a vegades dona fruits, i en
acabar, tres persones del públic es van interessar per les sortides en caiac, i
una d’elles, Jaume Riba, va venir a la sortida d’ahir dissabte.
He dit que la tramuntana no era
molt forta, potser força 6 amb ratxes de força 7, però era sens dubta forta pel
primer dia d’un principiant. Jaume es va portar de meravella, tot i que van
haver moments molt difícils, en especial a la tornada, als esculls de Codera,
però va mantenir la calma i ens en vam sortir. En cap moment i va haver perill
més enllà d’una possible bolcada, sempre vaig tenir cura que la nostra
direcció, tot i que empesos per les ones, no ens pogués portar contra les
roques. Tere és ja una experta en
aquestes situacions, i a vegades ens passava, surfejant les ones, amb total
suficiència. Vam parar a Cala Bona, on vam prendre el sol i vam xerrar, mentre
part del grup anava a fer el tomb a Encalladora.
I la sortida, plena de llum, de vent, de risc, i com es
veurà més endavant, de poetes, em va fer reflexionar, amb passió, sobre l’Escola
d’en Mar. Al arribar de tornada als armaris, en Jaume em va preguntar què érem.
No li vaig poder dir tot i ara ho intento.
No som un club on uns membres
gaudeixen d’un serveis, tampoc un grup d’amics que es troben per a sortir
junts. Hi ha clubs respectables on acullen qui té o vol el concepte de club, i
hi ha grups d’amics que es troben quan poden i volen per a sortir. Magnífic. No
és el nostre cas. Nosaltres som una associació feta per a que els dijous i
dissabtes pugui sortir la gent qui, com ahir en Jaume, es vol apropar i conèixer
el mar i aquesta costa d’una manera molt propera, i per a que un altra dia de
la setmana, variable segons l’any escolar, amb els nostres caiacs tancats i amb
els caiacs oberts que per conveni amb nosaltres i amb l’Ajuntament, aporta Kayaking
Costa Brava de Toni Albert, qui aporta també zodiac, monitoratge, esforç i
voluntat, surtin els nens i nenes de l’Escola Caritat Serinyana i del Institut
Cap de Creus de Cadaqués, en una classe inclosa dins del àmbit lectiu dels dos
centres educatius.
Amb aquest objectiu, facilitar l’accés
al mar dels nens i nenes, i de qui tingui la voluntat de fer-ho, en Lluís
Torrent, antic professor d’educació física del Institut i jo, l’any 2004, vam
iniciar l’Escola d’en Mar, i volem mantenir aquest esperit, lluny del d’un
club, o del d’un grup d’amics que es troben per a sortir junts. Són molts els que des de llavors han sortit per primera vegada amb nosaltres, i volem que així continuï sent.
A la vida, com en el mar, a
vegades hi ha tempestes. Normalment es superen. Ahir, amb en Miquel, dèiem que
no hi ha gent dolenta. Estic d’acord. Normalment hi ha gent que no coincideix i
llavors es crea la situació difícil. Jo he aprés que quan hi ha un problema, s’ha
de parlar cara a cara, sense por, perquè el mal és dir quan no és a la cara.
Ahir també, en un moment determinat, en una conversa, jo vaig parlar del càncer,
quelcom que ningú vol ni propicia però que una vegada començat ningú controla i pot acabar amb
un organisme. Era metafòric, però error meu, crec que sempre és millor callar i
si s’ha de parlar, fer-ho a la cara, això he aprés, i això intentaré fer.
Però ens en sortirem, segur. No
ens podem espatllar aquestes sortides al mar, amb l’incògnita de qui vindrà a
la sortida, amb la tensió dels que per primera vegada surten en caiac, amb la
bona voluntat i l’ajut de tots, en la veritable labor i esperit de l’Escola den
Mar, sense mal rotllos i ajudant. Els problemes personals es solucionen parlant
cara a cara els dos afectats, fora del àmbit de l’Escola. El que en veritat ens
ha de preocupar és poder mantenir l’esperit de facilitar l’apropament a un mar
i a una costa que en veritat és de tots i que val molt la pena.
Abans hem parlat de poetes. Fa
temps que no hem vist al nostre amic Toni Sbert, també poeta. On ets Toni? La
banderola i nosaltres t’esperem, tu ets part d’aquest esperit i d'aquesta bona
voluntat que ens mou encara que sigui entre tempestes. Quan et veurem? La última
vegada que en el grup et vam veure va ser un dia fosc, una nit fosca, en un
restaurant de Mallorca. Quan tornaràs Toni? T'esperem.
Aprofito per a dir que aquell dia
fosc a Mallorca, em van donar al mati una mala noticia personal que em va deixar afectat pel resta del dia, i per això jo no
era al restaurant, encara que estava assegut no hi era, no sé el que vaig
menjar, estava molt afectat, però la noticia no tenia res a veure amb el grup, al que
demano disculpes, però a vegades costa mantenir la bona cara quan el mon personal
trontolla davant d’una noticia personal.
I acabo, parlant encara de poetes.
Ahir vam tenir una situació singular. Arribant de tornada a Portlligat, tocats
de tramuntana, escuma i esculls, en el moment de fregar amb els caiacs la
platja, vam veure una parella agafada de la mà, un símbol d’amor, una sort; eren
Eva i Toni Albert. Ens vam saludar, i jo vaig presentar a Jaume Riba i Toni
Albert, i fent-ho vaig ajuntar dos mons poètics, davant d’un altre mon poètic,
perquè érem davant la casa d’en Dalí, un més que magnífic escriptor. M’explico.
Jaume Riba, el nostre intrèpid principiant d’ahir, és net del poeta Carles
Riba, i Toni Albert, és nebot net (no sé si el substantiu és correcte) de
Victor Català, l’avi de Toni era germà de Caterina Albert, l’escriptora amb el pseudònim
Victor Català. Ahir, en un lloc mineral i màgic, algú vitalment molt proper
als dos escriptors es va trobar, a la vora d'un mar també ancestral i màgic, i el dia
va tenir més llum, va acabar sent encara més lluminós.
Llegint el llibre "Mar de tots" pensava en tots aquells que fa més de cent anys havien escrit sobre el Cap de Creus, i pensava que ells ja no hi eren, però el Cap de Creus seguia sent, i pensava en nosaltres, ara, veient o escrivint sobre Cap de Creus, i un dia no hi serem, i el Cap de Creus, seguirà sent. Quina meravella, que sigui, i que nosaltres hàgim sigut. És el nostre temps.
Dijous, si tot va bé, hi tornem.
Les fotos les ha fet en Salvador, i recordeu que si cliqueu a sobre es fan més grans.
Les fotos les ha fet en Salvador, i recordeu que si cliqueu a sobre es fan més grans.
dilluns, 14 d’abril del 2014
ESCOLA, INSTITUT, TONYINES, DOFINS, LLUM
Dijous passat va començar l’activitat amb els alumnes i les alumnes de l’escola
i el institut de Cadaqués. Va ser un dia dur per en Toni Albert i els seus
monitors, fan una tasca que mai agrairem prou. Van estar al aigua, pràcticament
sense parar, des de les nou del matí fins a les quatre i mitja de la tarda.
Molta feina i molt ben feta.
Dijous passat també vam sortir
Anna Giró, Nardo, Jordi Caselles, Lluís, Albert i jo, i vam tenir un mar
tranquil, on vam veure moltes tonyines, i Albert va pescar algun peix. Fa uns
quants dijous Lluís i Albert van veure dofins, i van palejar durant una estona
al seu costat, tota una sort.
Avui dissabte ha sigut una
sortida lluminosa, sense cap foscor, i quedi clar que és una visió subjectiva,
la llum o la foscor la porto jo en mi, segons siguin les circumstàncies i el
que veig, no pot ser d’altra manera, la realitat és sempre subjectiva.
Érem Pilar, Tintin, Nathalie,
Iván, Josep Parada, Miquel, Javi, Carles Batlle, Diego i jo, i hem sortit amb
tramuntaneta fluixa, hem arribat a Encalladora, hem fet el tomb sense
problemes, Carles Batlla ha bolcat però ha sigut més per un moment de
desconcentració que resultat d’una ona, hem arribat a Ses Ielles, platja
màgica, on hem xerrat, rigut, menjat, fet fotos, i després hem tornat, ajudats
per la tramuntaneta, un dia tranquil i ple de llum.
Era el primer dia de Ivan, i s’ha
portat de meravella, palejant a bon ritme, fent el tomb a Encalladora amb ones
difícils per ser un primer dia, i ha deixat la sensació de ser algú que pot
integrar-se i gaudir del mar, sigui benvingut sempre que vulgui i pugui.
Si tot va bé, el proper dijous a
les quatre hi tornem.
diumenge, 6 d’abril del 2014
SES IELLES, PLATJA MÀGICA
Tot és qüestió de saber estimar o de no saber estimar, de ser capaços d’estimar
o de no ser capaços d’estimar. I de què depèn saber o poder estimar? És una qüestió
genètica, és una qüestió cultural, és una qüestió genètica i cultural? És una
qüestió d’hàbits, de costums, de vida? Aquest cap de setmana hem tingut dos
sortides, i per què en la d’ahir quasi tot trontollava i l’ambient era dur i
tens? Potser una presència que no pot continuar? Potser principis vitals no
coincidents? A saber! Però ahir i avui han sigut dos sortides diferents,
oposades. Saber estimar o no saber estimar.
Ahir hi havia tramuntana no massa forta, potser 7 amb ratxes 8. Érem Josep
Flor, Nardo, Josep Parada, Jordi Rotllán, Diego i jo. Vam arribar a
Encalladora, vam enfrontar la barrera d’ones i només diré el que crec més
important: les ones no eren massa altes, però elles i el vent feien perillós
palejar, i Josep Flor va bolcar. Fins aquí cap problema. El problema és que no
portava armilla i la roba xopa d’aigua no el deixava surar, s’enfonsava, no
podia apropar-se al seu caiac. Són moments difícils, i per sort no va passar
res. Josep Parada va apropar-se amb el seu caiac, Flor es va agafar i després
entre tots se’l va rescatar. Sempre, però en especial en un dia mogut, tothom
ha de portar armilla, sinó per un mateix per els altres, els que han de
rescatar. Bolcant, el caiac pot colpejar el cap, i sense caiac és qüestió de
segons que en un mar mogut el cos desaparegui, i a saber què poden fer els
companys amb un cos inert i pesant per la roba xopa d’aigua. Res més a dir
perquè ahir quasi tot va ser tensió i foscor.
Avui ha sigut un altra sortida. Avui hi havia llum. Érem Cristina Masanés i
la seva filla Berlín, de nou anys, Xavier Masanés, la meva filla Lucía, d’onze
anys, i jo. Encara havia una fluixa tramuntana. Hem palejat fins a la Cova de l’Infern,
arrastrant a estones a les nenes, que palejaven amb facilitat i estil. Després
hem parat a Ses Ielles, platja màgica.
Hem parlat. No hem parlat de capacitats físiques, ni de qui pot més o és
més fort, ni de reptes ni d’individualitats. Hem parlat del Capitán Trueno, d’Ulisses,
de Hamlet, de Gilgamesh, del Barón Rampante, de Pessoa, de Cunqueiro, de
Shakespeare, però ho hem fet sense grans paraules, hem dit que a Ulisses li
sobraven taronges, és a dir, li sobraven vitamines i energia, i per això, per
la seva curiositat vital, sempre entrava en llocs perillosos, i els seus homes
anaven pagant la manca de prudència de Ulisses (contradictòria en un Ulisses de
suposada prudència) una imprudència propiciada pel excés de sol i de taronges,
les que li mancaven a Hamlet, faltat de vitamines, tot boira i dubtes. Platja
màgica Ses Ielles. Hem dit que la moda dels restaurants és no sols snob sinó
preocupant, que nosaltres també volem menjar, i que s’equivoquen aquells que
diuen que és que a nosaltres no ens agrada menjar, ens agrada, però hi ha
altres plaers més subtils, potser més difícils i que exigeixen més disciplina i
esforç, però que són personalment més intensos i més enriquidors. Què és
preferible, Ulisses i el Barón Rampante o El Bulli i Ferràn Adrià. Potser tots
quatre, si és que són compatibles, però si hem d’elegir, nosaltres, els d’avui,
elegirem Ulisses i el Barón Rampante. Posats a estimar, estimem aventures,
amor, retrobaments, inconformismes, vida i moviment, més que un plat de menjar
molt ben fet.
Mai oblidaré Ses Ielles avui. Ni altres dies. Arribant a Portlligat Lucía
ha bolcat a propòsit el seu caiac per banyar-se. Tot un mèrit. Hem tornat
cansats, afamats i contents. Crec que sabem estimar. Dinant hem dit amb Lucía
que Cristina, Berlín i Xavier són gent noble, amable, simpàtica i rica, amb qui
s’està bé. Lucía, amb la seva sinceritat d’onze anys, ha dit que estava d’acord,
bona gent. Estimar, saber estimar, poder estimar. Dia de sol, de bon rotllo,
diferent d’ahir. Tot millorarà, tot anirà bé, tot serà sol.
El dijous, a les 16 hores, si tot va bé, hi tornarem, amb bon rotllo. (Avui
també hem decidit buscar i trobar la immortalitat, per poder estimar molt més
temps aquest sol que és el nostre).
diumenge, 30 de març del 2014
UN TREN DE CAIACS
Tots els dissabtes, a les 9,45 del matí surt de Portlligat un tren de
caiacs que sense que res l’aturi enfila cap a Cap de Creus, arriba a Sa Freu,
fa el tomb a l’illa Encalladora i torna. És cert que a vegades el tren enfila
Sud, cap a Joncus, però quasi sempre pren la ruta Nord, i també és cert que no
tots els vagons fan el tomb a l’illa, que va segons capacitats i desitjos.
Ahir érem Pilar, Cristina Masanés, Josep Parada, Carles Batlla, Miquel,
Eneko, Cesc, Albert i jo. El mar estava mogut, però era practicable, i fins i
tot vam sortir per Boquelles, amb algun ensurt però sense problemes, Josep
Parada va bolcar, però enseguida va ser altra vegada dins del caiac. Mar endins
les ones eren altes però no trencaven amb violència. Josep Parada, Cesc, Miquel
i Carles van fer el tomb, els altres vam passar de Cudera, on és la ratlla que
marca el perill, i després vam palejar i vam tornar per anar a buscar un tronc
que teníem submergit. Va ser un dia més fàcil del que en principi estava
anunciat.
Ja que em parlat d’Encalladora,
direm que des de el Far de Cap de Creus sembla la continuació del Cap, no es
veu pas que és una illa, però si baixem a ran de mar ens en adonarem de que el
nostre error es important: és una illa
massissa, poderosa, llarga, alta i extensa, separada de costa per un canal
fons, d’uns cent cinquanta metres d’ample, el freu de sa Claveguera, per on és
un plaer veure navegar velers girant el Cap, petits entre tanta roca gegantina,
i és que tot en aquell indret té una presencia mineral i antiga, un punt
d’inflexió on el temps sembla aturat i el paisatge ens redueix a la nostra
veritable mesura. Les roques de l’illa són blanques i semblen polides pels
elements naturals, sempre exposades a vents, tempestes i temporals. Però l’illa
guarda llocs protegits, i fins i tot dues fonts d’aigua dolça, on no és
recomanable veure perquè Encalladora
acull centenars de gavines i corbs marins que en ella nidifiquen i per tant
embruten el punt d’aigua dolça. L’illa
Blanca, nom pel que també és coneguda, es troba en el punt exacte on navegant
es gira el Cap de Creus, i una vegada recorregut els prop de set-cents metres
de llargada del canal, om es troba amb un horitzó diferent del que fins llavors
teníem, ja sigui afrontant Cadaqués o Port de la Selva. Entre Encalladora i
Massa d’Or, l’illa més endinsada en el mar davant de Cap de Creus i que té
forma de rata, hi ha una ratlla imaginaria però real, que separa el Mar d’Amunt
i el Mar d’Avall, i que dic que és real perquè sempre està marcada per ones, i encara
que el mar sigui tranquil trobarem la turbulència que provoquen els dos mars al
topar. Acabarem el comentari sobre Encalladora, dient que és l’illa que gira el
tren de caiacs que surt els dissabtes al matí des de Portlligat.
Dijous, si tot va
bé, hi tornarem, però ja amb horari d’estiu, és a dir, a les quatre de la tarda.
diumenge, 23 de març del 2014
FORTUNA
Ahir vam sortir amb un mar de plom, d’ones llargues i nobles, i semblava
que el vent fos amagat, esperant que fóssim mar endins per sortir i llançar-se
contra nosaltres, per jugar amb els nostres petits caiacs en una immensitat d’aigua
que ahir semblava encara més gran.
Va ser un dia diferent, com si fos un dia que no fos, com si llisquéssim fora d’espai i de temps, com si gaudíssim d’una treva i poguéssim ser sense ser, recórrer el mar conegut sent en altres mars, veient altres terres, tornant i arribant a altres temps.
El grup no va anar ni agrupat ni desagrupat, ni tan sols va ser individualitats, crec que cadascú va entrar i viure en una història diferent, sense coincidència, érem en espais i temps diferents. De fet, la vida, totes les vides, són un entramat d’històries que es creuen, es perden, es tornen a creuar, i podem o no tenir la capacitat de llegir i gaudir d’aquestes tantes històries que ahir, per exemple, van palejar a Cap de Creus.
Érem Tere i el seu fill Max, Marta Duch, Albert i jo. Quan érem encara a la platja, abans de sortir, ens va venir a saludar Josep Parada, vestit de ciclista, amb roba apedaçada i trencada de tantes batalles per les muntanyes.
Vam sortir i una vegada arribats, en un no res, perquè ja he dit que ahir el temps no existia, a Cap de Creus, Tere i Max van tornar, era ja suficient per el primer dia de Max, qui paleja amb facilitat i força, pot passar-ho bé amb dies de mar i vent. Tere és afortunada, i ho sap, tenint a Max, són poques les coses de les que ens seria permès presumir, i Max, per la Tere, és una d’elles.
Marta i jo parlàvem. En només un any Marta ha treballat quatre mesos a Groenlandia, ha creuat l’Atlàntic fins l’Antàrtica en un vaixell d’investigació, ha recorregut en auto-stop Sud Amèrica, ha treballat després a Tailandia, i ara torna a treballar a Groenlandia. És a dir, porta el mon amb ella, i a més el porta bé, no sols ha recorregut sinó que ha viscut, amb sensibilitat i sentiment, és una afortunada. Marta i jo vam parlar, i crec que vam arribar a Encalladora, li vam fer el tomb, vam arribar a Massa d’Or, Sa Rata, també li vam fer el tomb, i dic que crec que ho vam fer, perquè no érem allí, encara que sí que hi érem, impossible no sentir aquell paisatge mineral i primitiu, ahir tranquil, però no el vam veure, el vam saber i sentir, i després de tres hores i deu minuts de palejar sense fer parada, parlant i llegint històries de països llunyans i de gent propera, després de tornar a les nostres terres d’infantessa i de suposar les que serien nostres en el futur, vam arribar a Portlligat, hola, hola,, som aquí, què ha passat.
L’Escola de Mar és un sentiment, i, com tots els sentiments, hi ha qui l’entén i qui no. Els sentiments no saben ni coneixen burocràcies, instancies, tràmits adequats, comfanatotselsllocs, els sentiments són o no són, s’entenen o no s’entenen, es gaudeixen o no es gaudeixen. Ahir, en un mar gris on hi cabia tot, ens vam banyar en sentiments, va ser un plaer, som afortunats.
I potser os pregunteu per Albert. Què feia l’Albert. L’Albert pescava, i pescava, i pescava, com un nen passant-ho bé, molt bé, i mes bé que s’ho passaria després menjant el que va pescar. L’Albert també és un afortunat.
Avui no he donat informació de Cap de Creus, ni de Cadaqués. O sí ho he fet, perquè al mon hi ha llocs geogràfics que faciliten i potencien, magnifiquen, els sentiments. Cap de Creus és un d’ells. Avui només diré que aviat, el divuit d’Abril, presentarem a Cadaqués un llibre, “Mar de tots, viatge literari pel Cap de Creus” de Carles-Jordi Guardiola, un llibre imprescindible crec per qui coneix i gaudeix Cap de Creus, i avui avanço un dels poemes en ell inclòs, escrit per Josep Palau i Fabre.
Aquest blau – aquest mar-
com un ull tot mirada...
L’hipnòtic blau del mar
dreçant-se nu
per al combat
de tu a tu.
El mar té llances amagades
exercits preparats
fúria de vents a les entranyes
El mar té soledats
El mar és sol en soledats
abruptes com muntanyes
Màgic estol de soledats.
Orgull del mar orgull del sol orgull del
vent
orgull del orgue prepotent
que sona sol distintament
Orgull de l’home amb el seu dol.
Crec que
descriu bé la natura en la que cada setmana, com en un repte ens endinsem, una
natura que a la vegada és força, soledat i companya, que comprèn l’orgullosa
força dels elements, el mar, el vent, el sol, i dins de la que nosaltres, tot i que
petits i peribles, som acceptats.
diumenge, 16 de març del 2014
VENT DEL NORD
La vida que passa com un huracà, ara som nens, ara joves, adults, vells, ja no hi som, i l’huracà deixa rastres de destrucció, allò que va ser nostre, que vam trobar, que vam estimar u odiar, que vam anhelar, conèixer, creure durador i segur, tot el que vam ser i que l’huracà, ja colpejant llunyà, haurà oblidat, serà res, ni tan sols record perquè aquells que l’hauran conegut tampoc hi seran. És això trist? No. Trist seria no haver-ho viscut ni conegut, encara que sigui en la fracció de temps dins d'un huracà fulgurant, poderós i devastador.
I aquest nostre curt temps el perdem a vegades en ximpleries de “tu has dit”, “jo he dit”, i no ens en adonem de que la nostra veu és res al costat del soroll de fons d’un univers que ni tan sols sent el so del huracà. Un soroll, el del univers, que és com una remor sorda que no podem escoltar si no tenim els sentits alerta, però que hi és, ens envolta i ens permet conèixe’l. No val la pena cap paraula que trenqui el silenci i ens impedeixi escoltar el soroll de fons del univers. El silenci ens ha d’acompanyar i permetre ser en una natura que constantment és colpejada pel huracà. Les nostres paraules són soroll, millor utilitzar-les només quan són imprescindibles. I intentar comprendre el llenguatge del huracà, si és que en té.
Ahir vam sortir amb tramuntana més forta de la prevista. Era potser força vuit, i ens va permetre arribar a Cap Creus i fer el tomb a Encalladora. Érem Pilar, Nathalie, Miquel, Josep Parada, Carles Batlla, Jordi Rotllán i jo.
A Cadaqués a la tramuntana li diuen en Joan de Narbona, bufa un 41% dels dies, o sigui casi un de cada dos dies, o per ser exactes 4 de cada 10 dies, segons estadístiques basades en la situació atmosfèrica a partir de la qual neix aquest vent del Nord, originat pel desequilibri entre les altes pressions del Atlàntic i les baixes pressions del Mediterrani, un desequilibri que es produeix un 41% dels dies i que fa que bufi al Cap Creus amb una velocitat mitjana anual de 36 km/h , si bé pot arribar a cops de més de 100 km/h, i ja vam veure que és el lloc del planeta on bufa més dies anuals amb força superior a força set, sent el Cap Hornos el segon lloc. Els “borregos” que aixeca són anomenats “verberols”, i quan és més forta produeix un “polsim” que ens diu que hem d’anar amb cura, perquè marca el límit on la tramuntana pot ser perillosa.
Nosaltres, els de l’Escola d’en Mar, que també podríem ser els de l’Escola del Vent, tenim la sort de sortir de Portlligat i trobar-nos arrecerats pels penya-segats, per això podem sortir amb força nou o deu, tot i que a vegades hi ha llocs, per sort curts, on l’hem d’afrontar sense protecció. Quan és força deu ens quedem a la badia de Portlligat, on també bufa fort, de vegades més fort que fora perquè el vent s’acanala, i ens deixem portar fins a Calders o Buquelles, i llavors hem de tornar contra un vent enfurismat, en dos o tres anades i tornades fem l’esforç físic de tot un dia normal de caiac.
Ahir la tramuntana ens va permetre palejar sense problemes, encara que era incòmoda e irregular. A Cala Bona vam trobar a Eduard i Manel vells companys de travessa sota l’huracà. Després Nathalie i jo vam carregar troncs, fusta de mar, que ens van desequilibrar els caiacs i ens van fer més complicada la tornada.
Aquesta nit la tramuntana ha tirar dos pals d’electricitat i ha deixat Cadaqués sense llum. La llum elèctrica es va inaugurar a Cadaqués el 7 de Setembre de 1915, dia de la Festa Major; la produïa “La Central”, un edifici construït a la carretera i que disposava de quatre motors dièsel. La llum s’engegava quan es feia fosc i fins que es feia de dia. Es va tenir que esperar fins després de la Guerra Civil per tenir llum durant tot el dia i gràcies a una línia elèctrica construïda entre Port de la Selva i Cadaqués
La llum ja ha tornat, tambés nosaltres la tenim, és la que ens diu que encara som sota l’huracà. El nostre temps per fer el que nosaltres volem fer, paraules o silenci, la remor del tot que ens envolta continua passant, cal escoltar-la, costa però hi és, som part d’ella i es pot sentir.
A l’entrada anterior del blog vaig dir que donaria informació sobre Cap Creus i Cadaqués. I la que vaig donar llavors va ser llarga, exhaustiva, era conscient, però vaig preferir fer-ho així, deixar constància compacta, i després poc a poc anar-hi tornant i estenent-la amb l’activitat del dia. Continuarà. Com continua l’huracà, amb o sense nosaltres. I quan també l’huracà s’acabi? El no-res? Però si es nombra ja és. Tindrem explicació? Entendrem? Sabrem? L’huracà sens emporta però és, el no ser és més difícil de comprendre, només la negació d’aquest no ser tranquil·litza els nostres sentits humans. No sabem res. No podem saber res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)