dissabte, 26 d’abril de 2014

UN MAR DE FANTASIA

Érem molts, i el mar ens esperava ple de sorpreses, les habituals i d’altres, i hem sortit escampats i fàcils, el temps cronològic era amb nosaltres, l’atmosfèric era un misteri, tot estava per fer, i aquest era, com tots, el primer dia, només calia entrar-hi.

Érem Laia, Yolanda, Blanca, Pilar, Cristina Masanés, Berlín, Tere, Nathalie, Iván, Diego, Josep Parada, Carles Batlle, Toni Sbert i jo, i hem sortit per Boquelles, hem arribat a Messina, illa de pirates, i des de allí hem entrat una mica mar endins, buscant i trobant tonyines, també hem trobat una tortuga, gran i solitària, a la que hem seguit una bona estona, ella treia el cap i ens mirava, fins que l’hem deixat en el seu viatge, també llarg i solitari, no se sap cap a on, i hem arribat a Cap de Creus, passat per Encalladora, i tornant hem vist un peix lluna, i lluny un quelcom que mai sabrem què era i que vull comentar.

Estem en època de balenes, ara pugen cap el Mar de Liguria, i avui les buscàvem. Tornant, a la alçada de Ses Ielles, el grup més endarrerit de nosaltres, ha vist, mar endins, unes ones altes i trencants. El mar, encara que amb vent, era tranquil, sense ones. Aquelles ones no eren de vaixell, no sols no se’n veia cap, sinó que es mantenien en un lloc determinat, i eren massa altes y trencants, aixecant una bromera important, massa com per pensar que era degut a les corrents. Les ones han durat una curta estona, i després s’han desplaçat cap a la costa, on abans d’arribar-hi han fet ballar el grup davanter de caiacs. He vist altres vegades ones provocades per balenes, i aquestes eren idèntiques. Eren massa lluny per veure lloms, i mai sabrem la veritat, però diria que hem vist una o més balenes sortint a respirar, provocant ones durant un curt temps i en un espai reduït i concret, tornant després ha enfonsar-se per continuar el seu viatge. Sé que molts pensaran que ens hem deixat emportar pel desig i la fantasia, i potser tindran raó, però aquelles ones eren inexplicables, i una possible explicació, encara que no la única, és que eren balenes.

Vaig dir que en aquest blog escriuria sobre la costa i sobre Cadaqués. Avui diré que el mes d’octubre del 1921 a l’illa Encalladora, al Racó de la Blanca, una balena encara viva i d’uns catorze metros va embarrancar, i quan alguns habitants del poble van acudir, no poden retornar-la en mar i per evitar-li patiment, un guàrdia li va disparar un tret al cap, però només la va ferir, i llavors varen abocar-li saques de sal als orificis respiradors per ofegar-la, però la sal sortia disparada quan l’animal respirava fins que finalment la pobre balena va morir i va ser arrastrada a rem, en un viatge de vint hores, fins a Llançà, on va ser exposada dins d’un envelat, fent pagar entrada. Una història trista.

Diré també que l’any 1659, en els al·legats jurídics presentats per reclamar els tresors dels vaixells Pelikan i Annunziata, enfonsats l’any 1654 al Mar d’Amunt, es diu que al Cap de Creus se li deia abans “Cap Diable”, pels molts naufragis que tenien lloc en aquell indret. I si el diable viu al Infern, tindríem una explicació pel topònim La Cova del Infern, allà on viu el diable del Cap. Altres possibles raons serien la tonalitat vermellosa de la part de les seus parets coberta de mar, i que amb els raigs de sol, en determinades hores, dona un color vermell a tota la cova, el color del infern. També podem dir que quan hi ha temporal de llevant l’interior de la cova esdevé un veritable i aterridor infern.

D'avui acabaré parlant de tres persones. Una és Berlin, de nou anys, qui avui ha palejat sense cansament ni treva, en un mar on tot anava arribant, tonyines, tortugues, peixos lluna, possibles balenes, tot estava preparat per a ella, els somnis poden ser molta realitat, enhorabona la valenta Berlin. La segona és Toni Sbert, qui avui ha tornat, havíem demanat per ell, on ets Toni?, i avui ha tornat. És un plaer tenir-lo amb nosaltres, personalment trobo a faltar les converses amb ell, i avui he tingut la sensació de que el temps no havia passat, tot era continuació, i tot continuarà. La tercera persona és Josep Parada, qui sempre mostra una amable disposició a ajudar que s’agraeix i és necessita, dona ànims i forces, potser en mig de tot l’enrenou i la moguda de gent nova i principiant no sé demostrar-ho, però ho faig ara, gràcies Josep per la teva sensibilitat, discreció i ajuda.

Fa temps que no parlo de les sortides de dijous. Són diferents, amb menys gent, llum de capvespre, tranquil·litat, ritme més pausat. Dijous passat érem Lluís Valldaura, Albert i jo, i vam trobar un mar força mogut, amb vent de Garbi. Lluís i Albert són una mica com uns nens a qui els agrada jugar al pati d’escola, els hi va el moviment i un cert risc, sempre que el mar és mogut, si els hi demanes si continuem, et diuen que sí, i si demanes si volen repetir, també diuen que sí, crec que mai pararien, dos nens que s’ho passen d’allò més bé.


Aquest dijous, encara que sigui festiu, també sortirem, a les 16 hores.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada