diumenge, 30 de març de 2014

UN TREN DE CAIACS

Tots els dissabtes, a les 9,45 del matí surt de Portlligat un tren de caiacs que sense que res l’aturi enfila cap a Cap de Creus, arriba a Sa Freu, fa el tomb a l’illa Encalladora i torna. És cert que a vegades el tren enfila Sud, cap a Joncus, però quasi sempre pren la ruta Nord, i també és cert que no tots els vagons fan el tomb a l’illa, que va segons capacitats i desitjos.  

Ahir érem Pilar, Cristina Masanés, Josep Parada, Carles Batlla, Miquel, Eneko, Cesc, Albert i jo. El mar estava mogut, però era practicable, i fins i tot vam sortir per Boquelles, amb algun ensurt però sense problemes, Josep Parada va bolcar, però enseguida va ser altra vegada dins del caiac. Mar endins les ones eren altes però no trencaven amb violència. Josep Parada, Cesc, Miquel i Carles van fer el tomb, els altres vam passar de Cudera, on és la ratlla que marca el perill, i després vam palejar i vam tornar per anar a buscar un tronc que teníem submergit. Va ser un dia més fàcil del que en principi estava anunciat.

Ja que em parlat d’Encalladora, direm que des de el Far de Cap de Creus sembla la continuació del Cap, no es veu pas que és una illa, però si baixem a ran de mar ens en adonarem de que el nostre error es important:  és una illa massissa, poderosa, llarga, alta i extensa, separada de costa per un canal fons, d’uns cent cinquanta metres d’ample, el freu de sa Claveguera, per on és un plaer veure navegar velers girant el Cap, petits entre tanta roca gegantina, i és que tot en aquell indret té una presencia mineral i antiga, un punt d’inflexió on el temps sembla aturat i el paisatge ens redueix a la nostra veritable mesura. Les roques de l’illa són blanques i semblen polides pels elements naturals, sempre exposades a vents, tempestes i temporals. Però l’illa guarda llocs protegits, i fins i tot dues fonts d’aigua dolça, on no és recomanable veure perquè  Encalladora acull centenars de gavines i corbs marins que en ella nidifiquen i per tant embruten el punt d’aigua dolça.   L’illa Blanca, nom pel que també és coneguda, es troba en el punt exacte on navegant es gira el Cap de Creus, i una vegada recorregut els prop de set-cents metres de llargada del canal, om es troba amb un horitzó diferent del que fins llavors teníem, ja sigui afrontant Cadaqués o Port de la Selva. Entre Encalladora i Massa d’Or, l’illa més endinsada en el mar davant de Cap de Creus i que té forma de rata, hi ha una ratlla imaginaria però real, que separa el Mar d’Amunt i el Mar d’Avall, i que dic que és real perquè sempre està marcada per ones, i encara que el mar sigui tranquil trobarem la turbulència que provoquen els dos mars al topar. Acabarem el comentari sobre Encalladora, dient que és l’illa que gira el tren de caiacs que surt els dissabtes al matí des de Portlligat.


Dijous, si tot va bé, hi tornarem, però ja amb horari d’estiu, és a dir, a les quatre de la tarda.         

diumenge, 23 de març de 2014

FORTUNA



Ahir vam sortir amb un mar de plom, d’ones llargues i nobles, i semblava que el vent fos amagat, esperant que fóssim mar endins per sortir i llançar-se contra nosaltres, per jugar amb els nostres petits caiacs en una immensitat d’aigua que ahir semblava encara més gran.

Va ser un dia diferent, com si fos un dia que no fos, com si llisquéssim fora d’espai i de temps, com si gaudíssim d’una treva i poguéssim ser sense ser, recórrer el mar conegut sent en altres mars, veient altres terres, tornant i arribant a altres temps.

El grup no va anar ni agrupat ni desagrupat, ni tan sols va ser individualitats, crec que cadascú va entrar i viure en una història diferent, sense coincidència, érem en espais i temps diferents. De fet, la vida, totes les vides, són un entramat d’històries que es creuen, es perden, es tornen a creuar, i podem o no tenir la capacitat de llegir i gaudir d’aquestes tantes històries que ahir, per exemple, van palejar a Cap de Creus.     

Érem Tere i el seu fill Max, Marta Duch, Albert i jo. Quan érem encara a la platja, abans de sortir, ens va venir a saludar Josep Parada, vestit de ciclista, amb roba apedaçada i trencada de tantes batalles per les muntanyes.

Vam sortir i una vegada arribats, en un no res, perquè ja he dit que ahir el temps no existia, a Cap de Creus, Tere i Max van tornar, era ja suficient per el primer dia de Max, qui paleja amb facilitat i força, pot passar-ho bé amb dies de mar i vent. Tere és afortunada, i ho sap, tenint a Max, són poques les coses de les que ens seria permès presumir, i Max, per la Tere, és una d’elles.

Marta i jo parlàvem. En només un any Marta ha treballat quatre mesos a Groenlandia, ha creuat l’Atlàntic fins l’Antàrtica en un vaixell d’investigació, ha recorregut en auto-stop Sud Amèrica, ha treballat després a Tailandia, i ara torna a treballar a Groenlandia. És a dir, porta el mon amb ella, i a més el porta bé, no sols ha recorregut sinó que ha viscut, amb sensibilitat i sentiment, és una afortunada. Marta i jo vam parlar, i crec que vam arribar a Encalladora, li vam fer el tomb, vam arribar a Massa d’Or, Sa Rata, també li vam fer el tomb, i dic que crec que ho vam fer, perquè no érem allí, encara que sí que hi érem, impossible no sentir aquell paisatge mineral i primitiu, ahir tranquil, però no el vam veure, el vam saber i sentir, i després de tres hores i deu minuts de palejar sense fer parada, parlant i llegint històries de països llunyans i de gent propera, després de tornar a les nostres terres d’infantessa i de suposar les que serien nostres en el futur, vam arribar a Portlligat, hola, hola,, som aquí, què ha passat.

L’Escola de Mar és un sentiment, i, com tots els sentiments, hi ha qui l’entén i qui no. Els sentiments no saben ni coneixen burocràcies, instancies, tràmits adequats, comfanatotselsllocs, els sentiments són o no són, s’entenen o no s’entenen, es gaudeixen o no es gaudeixen. Ahir, en un mar gris on hi cabia tot, ens vam banyar en sentiments, va ser un plaer, som afortunats.

I potser os pregunteu per Albert. Què feia l’Albert. L’Albert pescava, i pescava, i pescava, com un nen passant-ho bé, molt bé, i mes bé que s’ho passaria després menjant el que va pescar. L’Albert també és un afortunat.

Avui no he donat informació de Cap de Creus, ni de Cadaqués. O sí ho he fet, perquè al mon hi ha llocs geogràfics que faciliten i potencien, magnifiquen, els sentiments. Cap de Creus és un d’ells. Avui només diré que aviat, el divuit d’Abril, presentarem a Cadaqués un llibre, “Mar de tots, viatge literari pel Cap de Creus” de Carles-Jordi Guardiola, un llibre imprescindible crec per qui coneix i gaudeix Cap de Creus, i avui avanço un dels poemes en ell inclòs, escrit per Josep Palau i Fabre.

Aquest blau – aquest mar-
com un ull tot mirada...

L’hipnòtic blau del mar
dreçant-se nu
per al combat
de tu a tu.

El mar té llances amagades
exercits preparats
fúria de vents a les entranyes  
El mar té soledats
El mar és sol en soledats
abruptes com muntanyes
Màgic estol de soledats.

Orgull del mar orgull del sol orgull del vent
orgull del orgue prepotent
que sona sol distintament
Orgull de l’home amb el seu dol.


Crec que descriu bé la natura en la que cada setmana, com en un repte ens endinsem, una natura que a la vegada és força, soledat i companya, que comprèn l’orgullosa força dels elements, el mar, el vent, el sol, i dins de la que nosaltres, tot i que petits i peribles, som acceptats.

Afortunats. Encara. Si tot va bé...continuarà...

diumenge, 16 de març de 2014

VENT DEL NORD



La vida que passa com un huracà, ara som nens, ara joves, adults, vells, ja no hi som, i l’huracà deixa rastres de destrucció, allò que va ser nostre, que vam trobar, que vam estimar u odiar, que vam anhelar, conèixer, creure durador i segur, tot el que vam ser i que l’huracà, ja colpejant llunyà, haurà oblidat, serà res, ni tan sols record perquè aquells que l’hauran conegut tampoc hi seran. És això trist? No. Trist seria no haver-ho viscut ni conegut, encara que sigui en la fracció de temps dins d'un huracà fulgurant, poderós i devastador.

I aquest nostre curt temps el perdem a vegades en ximpleries de “tu has dit”, “jo he dit”, i no ens en adonem de que la nostra veu és res al costat del soroll de fons d’un univers que ni tan sols sent el so del huracà. Un soroll, el del univers, que és com una remor sorda que no podem escoltar si no tenim els sentits alerta, però que hi és, ens envolta i ens permet conèixe’l. No val la pena cap paraula que trenqui el silenci i ens impedeixi escoltar el soroll de fons del univers. El silenci ens ha d’acompanyar i permetre ser en una natura que constantment és colpejada pel huracà. Les nostres paraules són soroll, millor utilitzar-les només quan són imprescindibles. I intentar comprendre el llenguatge del huracà, si és que en té.

Ahir vam sortir amb tramuntana més forta de la prevista. Era potser força vuit, i ens va permetre arribar a Cap Creus i fer el tomb a Encalladora. Érem Pilar, Nathalie, Miquel, Josep Parada, Carles Batlla, Jordi Rotllán i jo.

A Cadaqués a la tramuntana li diuen en Joan de Narbona, bufa un 41% dels dies, o sigui casi un de cada dos dies, o per ser exactes 4 de cada 10 dies, segons estadístiques basades en la situació atmosfèrica a partir de la qual neix aquest vent del Nord, originat pel desequilibri entre les altes pressions del Atlàntic i les baixes pressions del Mediterrani, un desequilibri que es produeix un 41% dels dies i que fa que bufi  al Cap Creus amb una velocitat mitjana anual de 36 km/h, si bé pot arribar a cops de més de 100 km/h, ja vam veure que és el lloc del planeta on bufa més dies anuals amb força superior a força set, sent el Cap Hornos el segon lloc. Els “borregos” que aixeca són anomenats “verberols”, i quan és més forta produeix un “polsim” que ens diu que hem d’anar amb cura, perquè marca el límit on la tramuntana pot ser perillosa.

Nosaltres, els de l’Escola d’en Mar, que també podríem ser els de l’Escola del Vent, tenim la sort de sortir de Portlligat i trobar-nos arrecerats pels penya-segats, per això podem sortir amb força nou o deu, tot i que a vegades hi ha llocs, per sort curts, on l’hem d’afrontar sense protecció. Quan és força deu ens quedem a la badia de Portlligat, on també bufa fort, de vegades més fort que fora perquè el vent s’acanala, i ens deixem portar fins a Calders o Buquelles, i llavors hem de tornar contra un vent enfurismat, en dos o tres anades i tornades fem l’esforç físic de tot un dia normal de caiac.    

Ahir la tramuntana ens va permetre palejar sense problemes, encara que era incòmoda e irregular. A Cala Bona vam trobar a Eduard i Manel vells companys de travessa sota l’huracà. Després Nathalie i jo vam carregar troncs, fusta de mar, que ens van desequilibrar els caiacs i ens van fer més complicada la tornada.

Aquesta nit la tramuntana ha tirar dos pals d’electricitat i ha deixat Cadaqués sense llum. La llum elèctrica es va inaugurar a Cadaqués el 7 de Setembre de 1915, dia de la Festa Major;  la produïa “La Central”, un edifici construït a la carretera i que disposava de quatre motors dièsel.  La llum s’engegava quan es feia fosc i fins que es feia de dia.   Es va tenir que esperar fins després de la Guerra Civil per tenir llum durant tot el dia i gràcies a una línia elèctrica construïda entre Port de la Selva i Cadaqués

La llum ja ha tornat, tambés nosaltres la tenim, és la que ens diu que encara som sota l’huracà. El nostre temps per fer el que nosaltres volem fer, paraules o silenci, la remor del tot que ens envolta continua passant, cal escoltar-la, costa però hi és, som part d’ella i es pot sentir.
   
A l’entrada anterior del blog vaig dir que donaria informació sobre Cap Creus i Cadaqués. I la que vaig donar llavors va ser llarga, exhaustiva, era conscient, però vaig preferir fer-ho així, deixar constància compacta,  i després poc a poc anar-hi tornant i estenent-la amb l’activitat del dia. Continuarà. Com continua l’huracà, amb o sense nosaltres. I quan també l’huracà s’acabi? El no-res? Però si es nombra ja és. Tindrem explicació? Entendrem? Sabrem? L’huracà sens emporta però és, el no ser és més difícil de comprendre, només la negació d’aquest no ser tranquil·litza els nostres sentits humans. No sabem res. No podem saber res.

diumenge, 9 de març de 2014

CAP CREUS


Aprendre d’allò que surt malament, importar res el que els demés diguin de nosaltres, saber que la vida és a les nostres mans, tenir pensaments positius, viure contents amb nosaltres mateixos, saber que hi ha esculls però saber també que els evitarem i que viurem de meravella, gaudint de cada dia que és sempre el primer dia. Sembla un manual d’autoajuda, però estic parlant del mar.
.
Del nostre mar i de la nostra costa. El mar, com la vida, depèn de la disposició amb que nosaltres entrem en ell o en ella. Dijous vam sortir amb tramuntana i ens vam adormir a la costa de Encalladora. Corbs marins i gavines, roques, cel i mar eren amb nosaltres, ens envoltaven, ens deien “hi sou, sou, no hi ha res més”, i no hi havia res més, no, van ser uns minuts però van valdre per una eternitat, de fet la nostre imatge quedarà allí per sempre, caiacs quiets envoltats de natura. És una imatge que viatja cap els estels, que l’atrapi qui pugui. Una imatge que és. La vam fer i és.

I ahir dissabte ens vam trobar als armaris, no hi era cap dels del dissabte passat, eren tots diferents, només jo repetia, l’ambient era bo, alegre, amb ganes. Érem Martí i el seu nebot Ferran, Xavi, Albert, Diego, Xavier Masanés, i jo, només set però la nostra disposició feia que fóssim molts.

El mar era un mirall, vam palejar fins a Cala Jonculs, fàcil, un camí que ens portava, vam parar a cala Figuera, pedres i llum, i vam parlar, menjar, ser, jo vaig parlar massa, històries d’avions i de futbol, sorry, aprendré a callar i escoltar, i vam tornar amb un mar una mica més mogut, vam veure gavines pescant, vam anar fins a elles, estàvem contents, bon rollo, com no es pot tenir bon rollo amb un dia com el de ahir, i amb una gent que arriba d’arreu amb ganes de sortir i ser al mar.

Quan tornàvem, al fons es veia el Cap Creus, i vam parlar del Parc Natural, de la seva gent i dels seus pobles. Al blog intentaré, m’ho he proposat, parlar del Cap Creus i de Cadaqués, donar informació, és el menys que podem fer per aquesta costa, a més de viure-la, explicar-la, perquè quan coneixes quelcom, ho vius millor.

Algú va dir ahir palejant que en una conferència a Port de la Selva van dir que Cap de Creus és de Port de la Selva, i una mica de Cadaqués. Cap Creus és. I punt. Ni de l’un ni de l’altre. És una massa mineral que ve de molt lluny i que poc l’importa els assentaments humans que durant un temps curt porten assentats en les seves roques i diuen o no diuen que Cap Creus els pertany. Cap de Creus és. I és una sort per nosaltres, habitants d’aquest temps, que és el nostre temps, que hi sigui.

Una mica d’informació sobre Cap Creus.

El Cap de Creus s’endinsa deu quilòmetres en el mar respecte al litoral general de la Costa Brava, i té el Pení (605 m), el Puig Alt (490 m) i el Puig del Aliga (462), com pics més elevats.

El Parc Natural de Cap de Creus va ser creat per llei el mes de Març de 1998, amb una extensió de quasi 14.000 hectàrees, prop de 11.000 terrestres i 3.000 marines, i amb vuit municipis:  Cadaqués, Port de la Selva, Llançà, Selva de Mar, Pau, Palau-saverdera, Vilajuïga i Roses.

Cap de Creus és el lloc de Catalunya on proporcionalment per extensió hi han més aus, 121 espècies en 100 km quadrats. 

En el segle XIII la quasi totalitat de la península de Cap de Creus estava coberta de vinyes.

L’Institut Max Planck d’Alemany senyala la costa de Cap Creus com la que en tot el planeta té més dies de vent de força superior a 7 (50-60 Km/h) a l’escala de Beaufort. Cap Hornos és el segon lloc amb més dies anuals de vent superior a força 7.  

Cap de Creus és una singularitat geològica d’importància mundial Fa 300 milions d’anys, on ara són els Pirineus hi havia un mar. Al fons d’aquest mar s’acumulaven capes de sediments. Fa 280 milions d’anys i degut al moviment de plaques de la escorça terrestre, en el lloc del mar va aparèixer una serralada, l’Herciniana, i els sediments varen quedar sepultats a 20.000 metres, i la pressió els va compactar en capes, el que diem esquistos. Amb el temps, la serralada Herciana es va anar desgastant i fa 50 milions d’anys, també a causa del moviment de plaques, es varen aixecar els Pirineus, arrastrant cap amunt amb ells aquells sediments, que varen quedar més a prop de la superfície, però encara sota els Pirineus, excepte al Cap de Creus, on l’erosió els va deixar a la vista. Per això al Cap de Creus ara veiem aquestes capes de roques de diferents colors, els esquistos, que són els sediments d’aquell mar que va existir fa 300 milions d’anys i on ara són els Pirineus. Pensem doncs que quan caminem pel Cap de Creus estem veient i caminant per sobre part de l’antic fons d’un mar desaparegut. Tot un privilegi.

Les roques del Cap de Creus estan plenes de petits forats causats pel cristall de sal que el vent arrastra. Normalment, en altres llocs, aquests forats són el resultat del impacte de les partícules de terra que el vent llança contra les roques, però al Cap de Creus la majoria d’aquests forats són produïts per gotes d’aigua. El vent bufa per sobre el mar, provocant ones, i també esquitxos que no tornen al mar, sinó que floten emportats pel vent fins que l’aigua s’evapora, deixant flotant a l’aire els cristalls de sal que, emportats pel vent, impacten contra les roques i al cap del temps les foraden.

Un canyó submarí de 20 kilòmetres de longitud i 6 kilòmetres d’amplada al Cap de Creus.-  El mes de setembre del any 2008, un equip de biòlegs del Institut de Ciències del Mar del CSIC, va descendir en un petit submarí, el Jago, a profunditats de entre 190 i 400 metres, per estudiar la vida aquàtica en aquell indret, quedant sorpresos per la gran diversitat de fauna marina que van trobar, i pels boscos de coral fred, d’una altura mitja de mig metre i d’una densitat de fins a 38 colònies per metre quadrat.  També els va sorprendre la abundància de krill, els petits crustacis dels que s’alimenten les balenes, i que explicaria la gran quantitat de aquests animals de fins a 25 metres que darrerament han sigut vistos a ran del Cap de Creus.

I també cascades al Cap de Creus, les que fan els canyons i els omplen de vida.-  Quan el vent fred del Nord persisteix durant molts dies, refreda les aigües continentals, i augmenta llavors la densitat de l’aigua, provocant el seu enfonsament massiu, formant cascades submarines que creen els esmentats canyons, a una profunditat de fins a 1400 metres, amb amplades de centenars de metres y longituds de desenes de kilòmetres.   La cascada que es va mesurar al Cap de Creus durant els mesos de febrer i març del 2005, durant només 40 dies va desplaçar un volum d’aigua equivalent a la descarrega del riu Ebre al mar durant 80 anys. Aquestes cascades provoquen un increment important del fitoplàncton a les aigües costeres, formant autèntics oasis submarins, però al ser provocades per el refredament de les aigües, es tem que el canvi climàtic  les farà desaparèixer.

El far de Cap Creus va ser construït entre els anys 1847 i 1853 (va ser inaugurat el 29 de juliol de 1853), i la seva llum arriba fins a una distància de 34 milles (aproximadament 66 quilòmetres).

La Torre de Defensa de Cap  Creus s’aixecava al lloc exacta on ara s’aixeca el Far;  la defensaven sis soldats i quatre canons;  va ser destruïda amb pólvora pels francesos l’any 1693, i les pedres que d’ella van quedar van ser utilitzades per construir el actual Far.

El far de Cap de Creus, el segon far més antic de Catalunya no és el far de la pel·lícula “La llum de la fi del mon” (rodada l’any 1971 amb Kirk Douglas i Yul Brynner com protagonistes).  El far d’aquella pel·lícula es trobava també a Cap Creus, però una mica més avall, prop de Sa Freu, i va ser desmantellat fa pocs anys, tot i que molts pensaven que amb la seva imatge de far de pirates no desentonava amb el paisatge ferotge de Cap de Creus.

CAP CREUS ÉS...

1-  Espai PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural) des de l’any 1992
2-  Inclós dins de la Xarxa Natura 2000 des de l’any 1992.
3-  Parc Natural des de l’any 1998.

CAP CREUS TÉ...

1- Un Pla Especial del Parc Natural del Cap de Creus aprovat l’any 2006.
2-  Diferents espais catalogats com a patrimoni geològic.
3- Dos components geogràfics bàsics, la península de Cap de Creus, que s’endinsa en el mar 10 quilòmetres, i la Serra Verdera o de Rodes, que s’aixeca més a ponent.
4-  13.886 hectàrees (10.813 terrestres i 3.073 marines).
5-   Vuit municipis (Llançà, el Port de la Selva, la Selva de Mar, Cadaqués, Roses, Palau-saverdera, Pau i Vilajuïga).
6- Tres paratges PNIN (Paratge Natural d'Interès Nacional) a la part terrestre, el que va de Cap Gros a Cap de Creus, situat al nord; el que va de Punta Falconera a Cap Norfeu, situat al sud; i el de la Serra de Rodes situat a l'oest.
7-   Diverses Illes i illots situats dins l'entorn marí del Parc Natural, totes les quals són també considerades PNIN.
8-  Dues RNI (Reserves Naturals Integrals), la de Cap de Creus amb les illes de s'Encalladora i la Massa d'Or, i  la de Cap Norfeu.
9-   Una zona marina protegida que va entre les 1,3 i les 0,2 milles.
10-    Una zona marina considerada com parc natural, que va des de la punta del Bol Nou (a cala Tamariua del Port de la Selva) fins a la punta Falconera de Roses, amb l’exclusió de la badia de Cadaqués.
11-   Tres RNP (Reserves Naturals Parcials) dins de la zona marina esmentada: els Farallons (entre el Brescó i la punta dels Tres Frares); el Cap de Creus (entre la illa de Culleró i cala Jugadora) i el Cap Norfeu.
12-   Una RNIM (Reserva natural integral marina): el nord de l’illa de s'Encalladora, on no es pot accedir sense motius justificats de recerca científica, amb autorització prèvia del òrgan gestor, o per motius de força major.

L’ORIGEN DEL NOM CAP CREUS ÉS...

No hi ha unanimitat i tot són suposicions basades en els pocs documents que han resistit el pas del temps i els atacs del pirates.

L’any 976, en una donació del comte Gaufred d’Empuries a Santa María de Roses es diu “portus cuius vocitatur Crux”, parlant d’un port que probablement és Portaló (dit Portolongo per la seva profunditat endinsant-se en terra), i on hi ha els límits territorials de Sant Pere de Roda.

L’any 1030, el comte Hug I d’Empuries ven per quatre onzes d’or el territori de l’actual terme de Cadaqués a Sant Pere de Roda, i en el document es menciona un port entre Culip i Potlligat, que s’anomena Cap de Creus (aliumque qui vocatur Caput Crucis). El port és segurament cala Jugadora.

L’any 1116, atorgant els drets del coral a Sant Pere de Roda, esmenten els ports de Cap de Creus (omnes portos quos vulgo singulares vocant a capite Portum Crucis..... qui voluerint corallum habere de Caput Crucis).

L’any 1276, s’el nombra Capud de Crou.

Pierre de Marca (1594- 1662), arquebisbe de Paris, cita un vell document del rei Hug (987-996), que parla de creus gravades o plantades al cap de Creus. Avui se’n coneix una gravada al coll de les Portes, vora un camí que portava a les cales de Culip, Jugadora i Fredosa.

Joan Coromines parla d’una gran creu que havia al Caput Crucis i que va substituir a l’estatua d’Aphrodite Kyteria, col·locada allí pels grecs. També es parla de tres creus que sembla que per la seva mida es veien des de lluny. No podem tenir cap constància històrica que ho confirmi.

Hi ha un mapa francès de Cadaqués de l’any 1706 on és escrit: Plan de la Ville de Cap d’Aques.

Firmo Ferrer proposa Cap Creux, que en francès és Cap Buit, perquè la Coua del Infern el buida per dins. També podria ser buit per les moltes cales que l’envoltant.

Els francesos, des de els més antics mapes que disposem, parlen de Capdequiers (quiers en francès=roques, quers en català antic=roques, així doncs, cap de roques), i de fet creen confusió anomenant també Capdequiers al poble, quan, tal com veurem més endavant, el nom de Cadaqués és semblant al nom antic del cap, Capdequiers, però es possible que sigui pura coincidència, ja que el nom de Cadaqués té un origen diferent.

Tindríem així, resumint possibilitats, que el nom és Cap de Creus per les creus, Cap Creux per ser buit, Capdequiers per les roques, i encara una romàntica però sense fonament documental històric, Cap de Creus per les creus del molts naufragis que allí hi ha hagut al llarg dels segles.

És molt probable que antigament fos Capdequiers, i que posteriorment, al col·locar-hi creus (no podem saber amb certesa quines) el nom es cristianitzes i esdevingués Cap de Creus.

Recordar que a la roca blanca on acaba el cap, i també la Península Ibérica, just a la vora del mar, es pot veure una creu, de aproximadament un metre, no pas gravada sinó feta per la natura, i hi ha qui diu que és la creu que dona nom al Cap, però sembla força dubtós perquè si no és des de molt a prop, no és pot distingir la seva forma de creu.

També és cert que el Cap, quan el mar està enfurismat, és una creu, i no és d’estranyar que moltes creus, reals o virtuals, el poblin, i l’hi donin el seu nom..

Diguem doncs Capdequiers (cap de roques) perquè és evident i consta en els documents antics, i posteriorment, ja sigui derivat de Capdequiers, o, encara que semblant a Capdequiers, com a resultat de les creus afegides, Cap de Creus, Cap Creus.


I nosaltres ara tenim la sort de poder navegar aquestes aigües, per sobre els canons i les cascades, caminar les roques que foren fons marí d’un mar de fa 300 milions d’anys, veure i intentar comprendre els forats que la sal ha fet en les roques, i sentir aquesta tramuntana que bufa com a cap altre lloc al mon. Som en una costa que és i que pertany a ningú, i que es deixa posseir potser només per qui, coincidint en el temps, d’una manera o altra la recorre i és amb ella. Una costa i el nostre temps.

Continuarem. Si tot va bé, dijous, no sabem qui, arribarà a Portlligat i sortirem. A la ventura, l’aventura de la vida. Meravella.

dissabte, 1 de març de 2014

NO SOM UN CLUB


“Fuimos tristes
 en el dulce aire que del sol se alegra”
                                                 DANTE

El sol fa lluir un mar blau que s’estén més enllà de la badia, veig arbres que semblen allargar rames vers sol i cel d’aquest dia magnífic, nou, i únic. I, al jardí, davant de casa, també tocada pel sol, Nathalie, la meva companya, a qui comprenc perquè comprenc la nostra benvolguda diferència, poleix tables que faran d’estanteries on descansaran els meus llibres, tantes històries, tants pensaments, tanta vida, i jo escric de nou, ple d’alegria, una vida, cal viure-la, sense excuses, mossegant amb fúria, sent i sentint, sense perdre un segon d’existència ni de sentiment.   

I a la vida, com al mar, hi ha ones, fosques, turbulentes, plenes d’amenaces, però a la vida, a diferència del mar, les ones són a vegades inesperades, arriben d’on menys s’esperen, sense advertència prèvia, sortides quasi del no res. Però tant a la vida com al mar, les ones passen, mai duren per sempre, i torna a lluir el sol i la bonança, i si les ones no t’han enfonsat, llavors hi ets per a veure altra vegada la llum i la calma. Mai cal culpar cap ona, ni a la vida ni al mar, perquè totes formen part d’una sola essència de la que nosaltres també en som part. Les ones, sense queixar-se d’elles, tota queixa és inútil, cal superar-les.

Han trucat a la porta, he obert i ha entrat l’Escola d’en Mar. Benvinguda altra vegada, aquesta és la teva casa, “si és que hi ha cases d’algú”. L’Escola d’en Mar va néixer l’any 2004, fa doncs deu anys, i el seu propòsit era, i és, facilitar que els nens i nenes de l’Institut i de l’Escola de Cadaqués, i qualsevol persona de Cadaqués que volgués, pogués sortir al mar en caiac.

Al principi no teníem res. Res. Vam començar demanant prestats sis caiacs a una noia de Port de la Selva, sis caiacs blau cel que ens permetien sortir des de davant del Casino. Vam firmar un conveni amb Ones, l’empresa de Xavi Casorrán, i ens prestava caiacs oberts. Molta gent va fer les seves primeres sortides llavors. També els nens i nenes de l’Institut, amb el seu professor Lluís Torrent, membre fundador de l’Escola d’en Mar.  

L’any següent, van ser els nens i nenes de l’Escola, amb el professor Oscar, qui van començar a sortir, com classe lectiva. Necessitàvem més caiacs. Amb els diners que vam obtenir amb el conveni amb Ones, vam comprar vuit caiacs nous. Alfred Milà, des de Cunit, ens els va portar. Vam fer amistat, i avui encara ens segueix i ens comprèn. Ell té el punt de llum que ens fa propers.

Encara un altre any, i tornem els caiacs de Port de la Selva, gràcies, gràcies, de tot cor. I necessitem comprar-ne més. Visitem hotels, bars, motonàutiques de Cadaqués, i els hi proposem que comprin, apadrinin, un caiac, i els hi diem que amb aquell caiac sortiran els nens i nenes del Institut, els de l’Escola, i la gent de Cadaqués que vulgui, i assegurem que mai, mai, els llogarem. Tothom diu que sí. Comprem deu caiacs.  Amb subvencions de la Diputació comprem material, és a dir, pales, armilles i cubre-banyeres. Altra vegada Alfred ens els porta.

Encara un altre any, els alumnes del Institut són quasi trenta. Necessitem més caiacs. Avanço els diners, Lluís Torrent m’ajuda, i comprem deu caiacs més. Ja en tenim vint-i-vuit. Firmem un conveni amb l’Ajuntament i ens construeixen els amaris i estenedors a Portlligat. Mauricio Sbarbaro ens pinta els logos als armaris. Som feliços. Al llarg d’aquests anys, han sigut molts els alumnes que han gaudit del mar, i també molta la gent que ha anat passant i palejant amb nosaltres, uns durant més temps que altres, tots han sigut part de nosaltres.

Per recobrar els diners avançats, donem la possibilitat de que qui vulgui pagui 60 euros anuals per ajudar. També disposem dels diners del conveni firmat amb Pau Calero de SK Kayak. Una vegada recuperats els diners, proposem que es deixin de pagar els 60 euros. Ara tant se val si es fa o no, no ho sabem bé, no ho volem saber. Es fa sense saber qui ho fa. Així serà, o no serà. Des de ja. I ho farà qui comprengui el que fem.

Tanquem un nou conveni amb Toni Albert, i viatgem a les Illes, Menorca, Mallorca, i també a Cabo Gata, fem cursets i sortides amb Kayaking, i ens trobem bé, contents, satisfets, palejant. La gent arriba als armaris i és benvinguda. Aquí tens un caiac i una pala, i allí és el mar. Ens pregunten què han de fer per poder sortir. Doncs res, venir amb ganes de palejar i de gaudir de la costa que és meravella. Són ja molta la gent que ha passat pels armaris, a tots els hem intentat rebre i ajudar, esperem que tinguin bon record com nosaltres el tenim d’ells i d’elles.


Quan parlo de "nosaltres" vam demanar o gestionar, potser cal concretar. Jo personalment vaig portar els convenis amb l'Ajuntament per a construir els armaris, Toni Albert va ajudar manualment en la seva construcció,  i amb Ones, SK Kayak, Kayaking per a la colaboració económica o de cursets i excursions. També vaig portar jo les subvencions. I la petició de comprar un caiac feta a hotels i empreses de Cadaqués, la vam fer Joana Valdivieso, presidenta del AMPA, Lluís Torrent i jo mateix. Mai ho havia dit, però crec que si expliquem l'història de l'Escola d'en Mar, cal dir-ho.

Ara, avui, ho tenim tot llest, armaris, caiacs, material. Tot ens ha costat més de 34.000 euros, dels que 6.000 han sigut de les quotes per recuperar, i quasi 28.000 de convenis, subvencions i aportacions demanades a hotels i entitats de Cadaqués. Les hem aconseguit nosaltres i ara ens permeten mantenir allò pel que l’Escola d’en Mar va començar, és a dir, permetre que surtin alumnes i gent que arriba. Nosaltres, els membres de l’Escola d’en Mar no demanem cap altre dret més que poder continuar sent als armaris per a sortir amb qui arribi.

I allí hi som, dijous i dissabtes, i els dies d’Institut i Escola, encara que ara en aquesta tasca ens ajuda molt Toni Albert, i no estem sols com al principi. Som doncs als armaris, i no som un club, no. Un club és quelcom creat per un grup de gent que vol gaudir d’una activitat, paguen una quota, i un grup més reduït de gent fan possible, de forma remunerada o no, l’activitat. El Club es deu als socis, que tenen uns drets pel pagament de la quota, i funciona per a que els socis gaudeixin de la activitat. Nosaltres som una associació, amb NIF i número del Consell del Esport, que treballem, de forma no remunerada, per a que nens i nenes i gent del poble, i gent que d’una manera o altra arriba a nosaltres, pugui gaudir d’una activitat. El nostre dret no és l’activitat, sinó que és facilitar l’accés a una mar que enriqueix. Nosaltres, els membres de l’Escola d’en Mar, a diferència dels membres d’un Club, no som importants. Els importants són la gent de fora, la gent que arriba a nosaltres. Nosaltres ens devem a la activitat de la gent de fora de nosaltres. Un Club es deu a l’activitat de la pròpia gent del Club. Per a nosaltres la finalitat, i el plaer, és veure que arriba gent i vol palejar. I esperem que també sigui un plaer per els que a nosaltres arriben.

I crec que ho és, un plaer. Cóm no ho ha de ser. El mar és sempre diferent. I la gent que ens arriba també. La nostra riquesa és la molta gent que ha sortit amb nosaltres. Hem de continuar sent així. I així serem. L’important són els armaris i ser sempre allí, rebent a la gent. I poder dir “continuarà...”.

Ara parlo de l’illa de Mallorca, que queda ja lluny, però que recordem molt i bé. Ens ho vam passar molt bé, vam tenir sort amb el temps, amb la casa, amb els companys, vam tornar més rics, ho tornaríem a repetir tot, va ser vida i experiència.

La casa era una masia antiga i immensa. El poema Fern Hill de Dylan Thomas podria parlar d’aquell lloc i d’aquells camps. 

I això és el que jo vaig escriure a Mallorca.

Escric al costat d’una immensa llar de foc, en un immens menjador, d’un immens mas en una immensa extensió de terra amb arbres fruiters, a prop d’Alaró, el poble on Toni Sbert té una casa que ha de traspassar els límits del temps, a Mallorca, illa que ens ha sorprès amb una costa salvatge que no ens esperàvem.

Si coneixes avui Mallorca per terra, i la recorres en cotxe, i arribes a les platges travessant fileres de urbanitzacions i cases turístiques, i llavors camines entre bars, restaurants i tendes, encara que les platges siguin boniques no ho serà la teva disposició ni el teu esperit, i no t’agradaran i et decebran.

Però si a les platges arribes per mar, després d’haver bordejat penya-segats solitaris i verges, i de veure-les abans des de lluny i des d’un mar també solitari, aquelles mateixes platges que abordades des de terra t’havien semblat ja perdudes i pobres, no et decebran, al contrari, et captivaran. Mallorca és encara una illa plena d’encant singular i salvatge, però sent com ara és, o com l’han deixat ser, tot dependrà de com es coneix. I, com tot, dependrà dels ulls que la mirin, dependrà de la persona que la conegui. Tot ho portem a dins, i així, segons siguem, enriquim o empobrim allò que coneixem. 

Ja no vaig escriure més. I ja no escric més.

He explicat una mica què és l’Escola d’en Mar perquè molta gent ho ignora. Jo personalment seré sempre, mentre pugui, als armaris per rebre a qui arribi, sense demanar cap, cap dret. La gent de l’Escola d’en Mar no existeix sinó és per ajudar a qui arriba nou. No som un número, una llista, uns tots amb drets, ho repeteixo, com poden ser els membres d’un Club. Perquè no som un Club sinó una associació oberta a ajudar i rebre a qui arribi. I molts dels que ara em llegeixen han tingut un primer dia en el que han sigut rebuts i ajudats i per això saben que el que dic és cert.

Dijous, si tot va bé, hi tornarem. I després, també si tot va bé, tornaré a escriure, amb alegria, la que jo havia perdut i mai s’ha de perdre.