dissabte, 21 de desembre del 2013

DISTANCIA


Cal creure en allò que fem, però mantenint la distància, sense creure en res que sigui més lluny del dia present. Cal també creure en allò que diem. I en el que fem i en el que diem cal ser nobles i dignes. Tot amb sentit del humor, sense prendre-ho massa en serio, però no per això deixar de fer i dir recordant la premissa de dignitat i noblesa.

Els matins de dissabte tinc la rutina de anar fins a Portlligat, trobar-me amb qui és allí i sortir a palejar. Un protocol de tranquil·litat i bona vida.

Avui el mar i el cel eren grisos, també tranquils, i ens han acollit com sempre, hola, hola, ens coneixem, ja sou aquí, benvinguts, i ens hem internat en el mar sota un cel que a la tornada, junts, havien de ser d’una bellesa impactant. Érem Yolanda, Tere, Josep Flor, Josep Parada, Carles Batlle, Albert i jo.

Era el primer dia de Yolanda, i s’ha portat de meravella, sense perdre el ritme i amb una coordinació que augura un bon futur de caiac.

Sortint per Sa Farnera ha bolcat un de nosaltres, sobre les roques de la esquerra, i hem pensat que cal portar mes sovint els cascos de protecció. Després hem anat fins a Culip, i hem tornat de manera plàcida, sense esforç.

Hem deixat paraules per allà on hem passat, les recollirà qui les vulgui i les necessiti, segueix sent el nostre temps, i no ho oblidem, no.

Hi ha llocs, temps i gent que valen la pena.

He imaginat ocells llimona sortint del horitzó del mar. En silenci i amb calma.

La setmana passada vaig comentar que ens havíem creuat amb un grup de caiaquistes, vaig demanar disculpes si el meu consell, dient que les ones no eren massa difícils, no havia estat encertat, i ara ho repeteixo, i obro una reflexió per si algú vol comentar-ho, és quelcom que ens afecta a les sortides. Em desagrada la competició, qualsevol; soc del parer que més val anar poc a poc, reflexionant i gaudint del que a la vida i al mar trobem, sense presses ni grans demostracions ni sorolls; no m’agrada ni vull competir per veure qui és el més valent ni el més capaç.  Personalment prefereixo patir les ones només quan no tinc altre remei, i respecto a qui les busca i gaudeix amb elles, però sense competir ni fer una graduació de valor ni de capacitat. Tranquil·litat i energia, sense competitivitat.  

La setmana vinent anem a Mallorca, on hi serem entre quatre i onze dies, segons les possibilitat de cadascú del grup. Intentarem informar de com ens va.


Dijous vinent, Sant Esteve, no hi ha sortida, però la resta del dies, encara que siguem a Mallorca, es mantenen horaris i dies de sortida. Albert es farà càrrec del grup. 


Carles, Albert, Yolanda, Mútur i Tere


Mútur,Yolanda, Albert, Josep Flor i Carles

FELIÇITAÇIO DE NADAL


Una mica despenjat de les sortides del cap de setmana i amb l´objectiu possat a Mallorca, on estic segur que gaudirem com sempre, em disposo a  explicar-vos el somni que he tingut, segurament produit per el malestar que m ha ocasionat un queixal, que m´ha donat mes problemes del que hauría desitjat.

He pensat que en aquestes dates  en les que la gent desitja coses amb una façilitat extraordinaria, i amb l´hipocresía de la que es capaç, com sería el discurs de Nadal , dirigit per el nefast RAJOY.



"Los miembros de este gobierno"
unidos en corrupción i amistad
sinceros a Vd. felicitan
las fiestas de Navidad

El pedir no es cosa buena
ya que parece humillar
!Cuanto mas grato resulta!
antes que el pedir, el dar

Por eso a Vd., no le pedimos
le damos la satisfacción de dar
creando un maravilloso impuesto
al que a Vd. suele mandar

Contentos y satisfechos
de hacer siempre, para nosotros , lo mejor
seguiremos gobernando
aunque Vd.  esté peor

Finalmente le deseamos
pues somos gente cabal
que en venidero año
trabaje por muy poco, como un animal

Trabajando en equipo
unidos en unico afán
lograremos engradecer nuestro patrimonio
tanto en Suiza com en islas Caimán.


Pero...... en fí  es un somni i en realitat el que us desitjo a tots i a totes de debó, es que gaudiu molt no només de les festes i çelebraçións  si no de tot , de la vida , del mar , creieume  ! Val la pena!
no podem perdre el temps en collonades, la vida es massa preçiosa i ja ens la compliquen prou.


! BON NADAL  FELIÇ ANY!


MIQUEL   !SALUT  I ONES!

dilluns, 16 de desembre del 2013

TEMPS


Hi havia, segons diuen els Manel, una banda de rock que un dia, en acabar un assaig, es van mirar i ho van saber, ho van notar, tot havia acabat, ho havien de deixar, adéu, adéu, serem amics però mai tornarem a composar ni tornarem a tocar en un concert. Potser nosaltres, els inexistents de l’escola de vent i de mar, un dia, en acabar de palejar, ens mirarem i ho sabrem, toca deixar-ho, ja no és el temps, adéu, adéu, i tot serà passat, sense ones ni vent, ni amics ni temps als armaris sense saber qui vindrà. Potser. Potser serà així, un dia, però avui, ara, no és encara aquell dia. No. Ni molt menys. 

Dissabte era al llit amb Nathalie, càlids i confortables, i li vaig dir avui no vindrà ningú, és un cap de setmana estrany, què bé s’està aquí, quina mandra anar a Portlligat. Quin gran error pensar-ho i dir-ho.

Érem Tere, Pilar, Josep Parada, Eneko, Lluis, Albert i jo, i vam tenir un dia magnífic, res de nou, un dia més recorrent un mar que mai deixarà de sorprendre’ns. Jo vaig acabar escalant fins el punt més alt d’Encalladora (causa inexcusable de força major), Josep Parada i Eneko van fer el tomb a Encalladora, passant molt lluny per les ones, Albert, Lluís i jo vam passar l’entrada a la petita badia d’Encalladora buscant-los, i Albert em va dir que costaria anar a ajudar-los si ho necessitaven, i jo ara li dic que quan calgui i anirem, ell el primer, i Lluis darrera, anirem a les ones, no hi haurà problema, perquè bolcar no ho és, i a més no bolcarem, i les ones ens donen vida, donen tot el que busquem i que ens fa tornar sent més feliços.

Diumenge amb Eneko vam córrer per Cap de Creus i pel Pla de Tudela, vam recollir  el tronc que el dia abans havíem deixat a Cala Jugadora, i que ara és al meu menjador, després Eneko va sortir des de Portlligat  amb un caiac vermell de fibra de vidre amb el que fa molts anys jo havia fet llargues travessies, i que també durant molts anys havia estat en sec, a Portlligat, esperant que algú el poses al mar, com diumenge va fer Eneko, qui es va perdre al horitzó, buscant un bany que aquestes minves avançades ho permetien. Ara dic a Diego que el dia que vingui podrà pujar al vell caiac de fibra, tal com era la seva voluntat.

Avui, amb Nathalie, hem anat a l’Escala, a la tenda de Toni Albert, home noble que ho mereix tot i que els deus es guardaran de no equivocar-se no ajudant-lo, pobres deus si no ho fan així, inventats per nosaltres més els hi val fer com cal, amb justícia, i a Toni li hem portat les maletes per Mallorca, les de Pilar, Josep Parada, Tere, Nathalie i meva, i hem parlat en una tenda que és un forat ple de equilibri, màgia i realitat, i ens hem acomiadat dient ens veiem a Mallorca.

Diumenge vaig parlar per telèfon amb Toni Sbert, qui ens espera a Mallorca, i em vam dir que l’illa ho té tot, que estarem bé, i cap allà anem, amb la ploma per escriure els dies més bonics que siguem capaços d’escriure. Ho farem, deu n’hi do si ho farem.

Dissabte, tornant de Culip, ens vam creuar amb un grup de caiaquistes de Pagaia, i em van preguntar si girat el cap el mar estava bé, jo vaig dir que sí, nosaltres havíem passat sense problema, les ones eren de vent i sense perill, van doncs continuar, però després els vam veure desembarcats a Ses Ielles, no havien pogut o volgut passar, i jo ara, per si algú d’ells em llegeix, vull demanar disculpes, mai hagués volgut dir el que no pensava i em sap greu haver mal aconsellat. Disculpes, doncs, cal mesurar les paraules, i potser em vaig equivocar.

Queda doncs clar que nosaltres, els desorganitzats de l’escola de vent i de mar, encara no ens mirem dient més val deixar-ho, al contrari, volem més dies i més mar.

Mallorca és a prop. En tenim ganes. Serem altra vegada deus i deesses en una illa. ¿Per què no?

Dijous, amb entusiasme, hi tornarem.

Les fotos d’avui són d’en Lluís.







Pilar i Josep Parada

Tere i Albert

Mútur i Josep Parada a Cala Jugadora carregant el tronc.




diumenge, 8 de desembre del 2013

GENT + LLOC + TEMPS = ANARQUIA VITAL


Dissabte passat parlava que des de fa temps busco gent del meu passat inclosa en una llista d’uns centenars, gent que a vegades són de temps i de llocs molt llunyans. Ahir, al arribar als armaris, el meu fill Eneko, qui d’aquí tres dies fa 38 anys i a qui quan ell tenia cinc mesos ja el  vaig pujar al meu caiac, em va portar fotos de fa uns 45 anys. Per què dic això? Perquè allò que és important és el dibuix que amb la nostra vida fem sota el sol, un dibuix que és fet de gents, llocs i moments, i que si tenim sort i capacitat, passats els anys podrem llegir i potser entendre. Entendre. D’això va la vida, d’entendre, o més bé d’intentar entendre, i d’acceptar que no entenem i que ens en anirem sense haver entès, però que haurà estat molt bé el temps i l’espai que haurem viscut abans de dir adéu i llavors anar o no anar on sigui que anem o no anem, i de ben segur no ser però haver sigut, i, entenent o no, haver sigut amb la força més intensa de que haurem sigut capaços.

Dijous passat, amb Cristina Masanés, dèiem que el grup, tot, era bona gent, que teníem sort, que érem afortunats.

Ahir, com per confirmar-ho tot, veig la foto de fa 45 anys (i que publico al final d’aquest text), i tots els que venen són bona gent i arriben contents, desprenent alegria, amb ganes de viure.

Érem Pilar, Nathalie, Josep Flor, Jordi Rotllán, Eneko, Carles Batlle, Josep Parada, Miquel i jo, i en un no res hem arribat a Encalladora, on uns quants han fet el tomb, no era un dia massa difícil, i després hem parat a Ses Ielles, platja Antigua i que propicia el bon rotllo, on fa un parell d’anys vam celebrar l’últim dia del any, i ahir vam celebrar ahir, tots els dies mereixen ser celebrats, perquè tots són els primers de la nostra vida que comença quan al matí obrim els ulls i ens trobem el regal d’espai i de temps que ens permet fer o no fer el que ens dona la gana de fer o no fer.

Diuen que aviat caldran titulacions i papers oficials per a pujar en un caiac, i que caldrà també portar una equipació impecable, potser hi haurà carrils per on circular i normes que ens diguin quan i per on podem anar, per això es fan ja cursets, però mentre això arriba, i també quan arribi, seguirem gaudint de l’anàrquica alegria de no saber mai qui vindrà, de sortir sense ordre ni concert, de no anar mai agrupats, de fer una mica el que no tindríem per cordura que fer, de sorprendre’ns de veure que ja són molts anys, nou, els que sense cap organització això dura, de ser en definitiva un grup d’amics que es troba quan vol i que surt al mar, que sent el més lliure i anàrquic dels elements, ens rep i sorprèn dia rere dia, fent la vida, i el nostre dibuix vital, més ric i divertit. Afortunats durant molt temps.

El meu caiac és lent i permet poques maniobres que puguin impressionar, i el dia que fa un any ens va filmar Thalassa jo portava dos guants de la ma dreta, perquè són els que eren al armari, i els dos de la ma esquerra a saber on eren, de fet ens posem una mica el que trobem, és a dir, no tenim cap glamour, però ens passem dies al mar, ens ho passem de meravella, i mentre podem seguirem igual, sense ordre ni ordres, encertant i equivocant-nos, vivint amb alegria, un grup de gent amiga en un lloc singular i en un temps que és el nostre.

Ahir vam dibuixar un bocí més del nostre dibuix vital.


I el dijous, si tot va bé, hi tornarem.


Mútur és el quart de peu começant per l'esquerra





Mútur i Eneko



dijous, 5 de desembre del 2013

AFORTUNATS

Estava anunciada tramuntana, però la badia de Cadaqués era un llac, el cel blau invitava a seure i prendre el sol, tot era llum i tranquil·litat.

Ens trobem a Portlligat, amb bon rotllo i alegria. Som Cristina, Nathalie, Manel, Lluís Torrent, Albert i jo, i només sortir per la bocana trobem la tramuntana, que ens estava esperant per aixecar-se. Hem sortit oberts, sense buscar el rodolso dels penya-segats, i patim. Cristina lluita per a que el vent no li giri el caiac, avança amb esforç, però avança. Arribem a Codera, i ja més protegits continuem fins a Cala Jugadora. Tornem.

Ens porta el riu de vent que ens permet jugar i surfejar. Arribem fàcil a Portlligat. Ja no hi ha sol i fa fred. Encara ens sentim contents, parlem, guardem el material, i cadascú se’n va, adéu, adéu, cap al seu lloc, la seva cova. Han sigut dos hores i mitja, un temps que a terra ens hagués semblat un no res, però que ens ha fet viure un dia singular perquè el mar mai deixa de sorprendre’ns.

Quan tots ja se’n han anat, als armaris quedem Cristina i jo. Parlem. Al lloc ha quedat la bona vibració d'aquells que fa un moment eren amb nosaltres: Lluís havia contat que fa set anys, en un dia com avui, ell i jo vam esperar al mar a que sortís la lluna plena, i quan va sortir Lluís em va dir que Monica esperava un fill,  el primer fill de Mónica i Lluís; Albert havia dit que ja acaba la feina, i que podrà venir els dissabtes, i ho ha dit amb un gran somriure de felicitat; Manel havia dit amb la seva presència, feia temps que no venia i alegra veure’l; Nathalie havia sortit ràpid, tenia que portar un nen al dentista; i ara Cristina i jo parlàvem i ens meravellàvem de com la vida és una història que ens sorprèn, i sense aparent motiu, portat per la força del moment, jo he dit que la gent del grup, tots, eren bona gent, Cristina ha dit que allò era un racó màgic, i jo he acabat dient que a vegades escric coses que després no recordo, però no les recordo perquè les dic sentint-les, i no havent-les forçat ni preparat, una vegada dites, les oblido. Però les paraules dites queden sempre. I jo avui he dit que la gent del grup és bona gent, i després amb Cristina hem dit adéu, adéu, i ens en hem anat una mica més rics que quan hem arribat.

Crec que era Becquet qui deia " Tant se val. Prova altra vegada. Fracassa altra vegada. Fracassa millor." Així ho farem. Sempre. Tornarem a sortir amb els caiacs, buscarem el mar, ens deixarem sorprendre, parlarem, serem, i si això és fracàs, doncs tornarem a fracassar, fracassarem millor. Sense cap desànim, al contrari, plens d'ànim. 

I si tot va bé, el dissabte hi tornem.