diumenge, 8 de desembre de 2013

GENT + LLOC + TEMPS = ANARQUIA VITAL


Dissabte passat parlava que des de fa temps busco gent del meu passat inclosa en una llista d’uns centenars, gent que a vegades són de temps i de llocs molt llunyans. Ahir, al arribar als armaris, el meu fill Eneko, qui d’aquí tres dies fa 38 anys i a qui quan ell tenia cinc mesos ja el  vaig pujar al meu caiac, em va portar fotos de fa uns 45 anys. Per què dic això? Perquè allò que és important és el dibuix que amb la nostra vida fem sota el sol, un dibuix que és fet de gents, llocs i moments, i que si tenim sort i capacitat, passats els anys podrem llegir i potser entendre. Entendre. D’això va la vida, d’entendre, o més bé d’intentar entendre, i d’acceptar que no entenem i que ens en anirem sense haver entès, però que haurà estat molt bé el temps i l’espai que haurem viscut abans de dir adéu i llavors anar o no anar on sigui que anem o no anem, i de ben segur no ser però haver sigut, i, entenent o no, haver sigut amb la força més intensa de que haurem sigut capaços.

Dijous passat, amb Cristina Masanés, dèiem que el grup, tot, era bona gent, que teníem sort, que érem afortunats.

Ahir, com per confirmar-ho tot, veig la foto de fa 45 anys (i que publico al final d’aquest text), i tots els que venen són bona gent i arriben contents, desprenent alegria, amb ganes de viure.

Érem Pilar, Nathalie, Josep Flor, Jordi Rotllán, Eneko, Carles Batlle, Josep Parada, Miquel i jo, i en un no res hem arribat a Encalladora, on uns quants han fet el tomb, no era un dia massa difícil, i després hem parat a Ses Ielles, platja Antigua i que propicia el bon rotllo, on fa un parell d’anys vam celebrar l’últim dia del any, i ahir vam celebrar ahir, tots els dies mereixen ser celebrats, perquè tots són els primers de la nostra vida que comença quan al matí obrim els ulls i ens trobem el regal d’espai i de temps que ens permet fer o no fer el que ens dona la gana de fer o no fer.

Diuen que aviat caldran titulacions i papers oficials per a pujar en un caiac, i que caldrà també portar una equipació impecable, potser hi haurà carrils per on circular i normes que ens diguin quan i per on podem anar, per això es fan ja cursets, però mentre això arriba, i també quan arribi, seguirem gaudint de l’anàrquica alegria de no saber mai qui vindrà, de sortir sense ordre ni concert, de no anar mai agrupats, de fer una mica el que no tindríem per cordura que fer, de sorprendre’ns de veure que ja són molts anys, nou, els que sense cap organització això dura, de ser en definitiva un grup d’amics que es troba quan vol i que surt al mar, que sent el més lliure i anàrquic dels elements, ens rep i sorprèn dia rere dia, fent la vida, i el nostre dibuix vital, més ric i divertit. Afortunats durant molt temps.

El meu caiac és lent i permet poques maniobres que puguin impressionar, i el dia que fa un any ens va filmar Thalassa jo portava dos guants de la ma dreta, perquè són els que eren al armari, i els dos de la ma esquerra a saber on eren, de fet ens posem una mica el que trobem, és a dir, no tenim cap glamour, però ens passem dies al mar, ens ho passem de meravella, i mentre podem seguirem igual, sense ordre ni ordres, encertant i equivocant-nos, vivint amb alegria, un grup de gent amiga en un lloc singular i en un temps que és el nostre.

Ahir vam dibuixar un bocí més del nostre dibuix vital.


I el dijous, si tot va bé, hi tornarem.


Mútur és el quart de peu começant per l'esquerra





Mútur i Eneko



2 comentaris:

  1. Continueu així d'anàrquics, quan calguin títols i llicències no quedarà més remei que l'insubmissió... en conec a uns carregats de títols que amb força 4 canvien de zona amb la cua entre cames.

    ResponElimina
  2. Per cert, inoblidable el comiat de l'any fa dos anys a Ses Ielles. El guardo en el record!!!

    ResponElimina