dilluns, 16 de desembre de 2013

TEMPS


Hi havia, segons diuen els Manel, una banda de rock que un dia, en acabar un assaig, es van mirar i ho van saber, ho van notar, tot havia acabat, ho havien de deixar, adéu, adéu, serem amics però mai tornarem a composar ni tornarem a tocar en un concert. Potser nosaltres, els inexistents de l’escola de vent i de mar, un dia, en acabar de palejar, ens mirarem i ho sabrem, toca deixar-ho, ja no és el temps, adéu, adéu, i tot serà passat, sense ones ni vent, ni amics ni temps als armaris sense saber qui vindrà. Potser. Potser serà així, un dia, però avui, ara, no és encara aquell dia. No. Ni molt menys. 

Dissabte era al llit amb Nathalie, càlids i confortables, i li vaig dir avui no vindrà ningú, és un cap de setmana estrany, què bé s’està aquí, quina mandra anar a Portlligat. Quin gran error pensar-ho i dir-ho.

Érem Tere, Pilar, Josep Parada, Eneko, Lluis, Albert i jo, i vam tenir un dia magnífic, res de nou, un dia més recorrent un mar que mai deixarà de sorprendre’ns. Jo vaig acabar escalant fins el punt més alt d’Encalladora (causa inexcusable de força major), Josep Parada i Eneko van fer el tomb a Encalladora, passant molt lluny per les ones, Albert, Lluís i jo vam passar l’entrada a la petita badia d’Encalladora buscant-los, i Albert em va dir que costaria anar a ajudar-los si ho necessitaven, i jo ara li dic que quan calgui i anirem, ell el primer, i Lluis darrera, anirem a les ones, no hi haurà problema, perquè bolcar no ho és, i a més no bolcarem, i les ones ens donen vida, donen tot el que busquem i que ens fa tornar sent més feliços.

Diumenge amb Eneko vam córrer per Cap de Creus i pel Pla de Tudela, vam recollir  el tronc que el dia abans havíem deixat a Cala Jugadora, i que ara és al meu menjador, després Eneko va sortir des de Portlligat  amb un caiac vermell de fibra de vidre amb el que fa molts anys jo havia fet llargues travessies, i que també durant molts anys havia estat en sec, a Portlligat, esperant que algú el poses al mar, com diumenge va fer Eneko, qui es va perdre al horitzó, buscant un bany que aquestes minves avançades ho permetien. Ara dic a Diego que el dia que vingui podrà pujar al vell caiac de fibra, tal com era la seva voluntat.

Avui, amb Nathalie, hem anat a l’Escala, a la tenda de Toni Albert, home noble que ho mereix tot i que els deus es guardaran de no equivocar-se no ajudant-lo, pobres deus si no ho fan així, inventats per nosaltres més els hi val fer com cal, amb justícia, i a Toni li hem portat les maletes per Mallorca, les de Pilar, Josep Parada, Tere, Nathalie i meva, i hem parlat en una tenda que és un forat ple de equilibri, màgia i realitat, i ens hem acomiadat dient ens veiem a Mallorca.

Diumenge vaig parlar per telèfon amb Toni Sbert, qui ens espera a Mallorca, i em vam dir que l’illa ho té tot, que estarem bé, i cap allà anem, amb la ploma per escriure els dies més bonics que siguem capaços d’escriure. Ho farem, deu n’hi do si ho farem.

Dissabte, tornant de Culip, ens vam creuar amb un grup de caiaquistes de Pagaia, i em van preguntar si girat el cap el mar estava bé, jo vaig dir que sí, nosaltres havíem passat sense problema, les ones eren de vent i sense perill, van doncs continuar, però després els vam veure desembarcats a Ses Ielles, no havien pogut o volgut passar, i jo ara, per si algú d’ells em llegeix, vull demanar disculpes, mai hagués volgut dir el que no pensava i em sap greu haver mal aconsellat. Disculpes, doncs, cal mesurar les paraules, i potser em vaig equivocar.

Queda doncs clar que nosaltres, els desorganitzats de l’escola de vent i de mar, encara no ens mirem dient més val deixar-ho, al contrari, volem més dies i més mar.

Mallorca és a prop. En tenim ganes. Serem altra vegada deus i deesses en una illa. ¿Per què no?

Dijous, amb entusiasme, hi tornarem.

Les fotos d’avui són d’en Lluís.







Pilar i Josep Parada

Tere i Albert

Mútur i Josep Parada a Cala Jugadora carregant el tronc.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada