dissabte, 21 de desembre del 2013

DISTANCIA


Cal creure en allò que fem, però mantenint la distància, sense creure en res que sigui més lluny del dia present. Cal també creure en allò que diem. I en el que fem i en el que diem cal ser nobles i dignes. Tot amb sentit del humor, sense prendre-ho massa en serio, però no per això deixar de fer i dir recordant la premissa de dignitat i noblesa.

Els matins de dissabte tinc la rutina de anar fins a Portlligat, trobar-me amb qui és allí i sortir a palejar. Un protocol de tranquil·litat i bona vida.

Avui el mar i el cel eren grisos, també tranquils, i ens han acollit com sempre, hola, hola, ens coneixem, ja sou aquí, benvinguts, i ens hem internat en el mar sota un cel que a la tornada, junts, havien de ser d’una bellesa impactant. Érem Yolanda, Tere, Josep Flor, Josep Parada, Carles Batlle, Albert i jo.

Era el primer dia de Yolanda, i s’ha portat de meravella, sense perdre el ritme i amb una coordinació que augura un bon futur de caiac.

Sortint per Sa Farnera ha bolcat un de nosaltres, sobre les roques de la esquerra, i hem pensat que cal portar mes sovint els cascos de protecció. Després hem anat fins a Culip, i hem tornat de manera plàcida, sense esforç.

Hem deixat paraules per allà on hem passat, les recollirà qui les vulgui i les necessiti, segueix sent el nostre temps, i no ho oblidem, no.

Hi ha llocs, temps i gent que valen la pena.

He imaginat ocells llimona sortint del horitzó del mar. En silenci i amb calma.

La setmana passada vaig comentar que ens havíem creuat amb un grup de caiaquistes, vaig demanar disculpes si el meu consell, dient que les ones no eren massa difícils, no havia estat encertat, i ara ho repeteixo, i obro una reflexió per si algú vol comentar-ho, és quelcom que ens afecta a les sortides. Em desagrada la competició, qualsevol; soc del parer que més val anar poc a poc, reflexionant i gaudint del que a la vida i al mar trobem, sense presses ni grans demostracions ni sorolls; no m’agrada ni vull competir per veure qui és el més valent ni el més capaç.  Personalment prefereixo patir les ones només quan no tinc altre remei, i respecto a qui les busca i gaudeix amb elles, però sense competir ni fer una graduació de valor ni de capacitat. Tranquil·litat i energia, sense competitivitat.  

La setmana vinent anem a Mallorca, on hi serem entre quatre i onze dies, segons les possibilitat de cadascú del grup. Intentarem informar de com ens va.


Dijous vinent, Sant Esteve, no hi ha sortida, però la resta del dies, encara que siguem a Mallorca, es mantenen horaris i dies de sortida. Albert es farà càrrec del grup. 


Carles, Albert, Yolanda, Mútur i Tere


Mútur,Yolanda, Albert, Josep Flor i Carles

FELIÇITAÇIO DE NADAL


Una mica despenjat de les sortides del cap de setmana i amb l´objectiu possat a Mallorca, on estic segur que gaudirem com sempre, em disposo a  explicar-vos el somni que he tingut, segurament produit per el malestar que m ha ocasionat un queixal, que m´ha donat mes problemes del que hauría desitjat.

He pensat que en aquestes dates  en les que la gent desitja coses amb una façilitat extraordinaria, i amb l´hipocresía de la que es capaç, com sería el discurs de Nadal , dirigit per el nefast RAJOY.



"Los miembros de este gobierno"
unidos en corrupción i amistad
sinceros a Vd. felicitan
las fiestas de Navidad

El pedir no es cosa buena
ya que parece humillar
!Cuanto mas grato resulta!
antes que el pedir, el dar

Por eso a Vd., no le pedimos
le damos la satisfacción de dar
creando un maravilloso impuesto
al que a Vd. suele mandar

Contentos y satisfechos
de hacer siempre, para nosotros , lo mejor
seguiremos gobernando
aunque Vd.  esté peor

Finalmente le deseamos
pues somos gente cabal
que en venidero año
trabaje por muy poco, como un animal

Trabajando en equipo
unidos en unico afán
lograremos engradecer nuestro patrimonio
tanto en Suiza com en islas Caimán.


Pero...... en fí  es un somni i en realitat el que us desitjo a tots i a totes de debó, es que gaudiu molt no només de les festes i çelebraçións  si no de tot , de la vida , del mar , creieume  ! Val la pena!
no podem perdre el temps en collonades, la vida es massa preçiosa i ja ens la compliquen prou.


! BON NADAL  FELIÇ ANY!


MIQUEL   !SALUT  I ONES!

dilluns, 16 de desembre del 2013

TEMPS


Hi havia, segons diuen els Manel, una banda de rock que un dia, en acabar un assaig, es van mirar i ho van saber, ho van notar, tot havia acabat, ho havien de deixar, adéu, adéu, serem amics però mai tornarem a composar ni tornarem a tocar en un concert. Potser nosaltres, els inexistents de l’escola de vent i de mar, un dia, en acabar de palejar, ens mirarem i ho sabrem, toca deixar-ho, ja no és el temps, adéu, adéu, i tot serà passat, sense ones ni vent, ni amics ni temps als armaris sense saber qui vindrà. Potser. Potser serà així, un dia, però avui, ara, no és encara aquell dia. No. Ni molt menys. 

Dissabte era al llit amb Nathalie, càlids i confortables, i li vaig dir avui no vindrà ningú, és un cap de setmana estrany, què bé s’està aquí, quina mandra anar a Portlligat. Quin gran error pensar-ho i dir-ho.

Érem Tere, Pilar, Josep Parada, Eneko, Lluis, Albert i jo, i vam tenir un dia magnífic, res de nou, un dia més recorrent un mar que mai deixarà de sorprendre’ns. Jo vaig acabar escalant fins el punt més alt d’Encalladora (causa inexcusable de força major), Josep Parada i Eneko van fer el tomb a Encalladora, passant molt lluny per les ones, Albert, Lluís i jo vam passar l’entrada a la petita badia d’Encalladora buscant-los, i Albert em va dir que costaria anar a ajudar-los si ho necessitaven, i jo ara li dic que quan calgui i anirem, ell el primer, i Lluis darrera, anirem a les ones, no hi haurà problema, perquè bolcar no ho és, i a més no bolcarem, i les ones ens donen vida, donen tot el que busquem i que ens fa tornar sent més feliços.

Diumenge amb Eneko vam córrer per Cap de Creus i pel Pla de Tudela, vam recollir  el tronc que el dia abans havíem deixat a Cala Jugadora, i que ara és al meu menjador, després Eneko va sortir des de Portlligat  amb un caiac vermell de fibra de vidre amb el que fa molts anys jo havia fet llargues travessies, i que també durant molts anys havia estat en sec, a Portlligat, esperant que algú el poses al mar, com diumenge va fer Eneko, qui es va perdre al horitzó, buscant un bany que aquestes minves avançades ho permetien. Ara dic a Diego que el dia que vingui podrà pujar al vell caiac de fibra, tal com era la seva voluntat.

Avui, amb Nathalie, hem anat a l’Escala, a la tenda de Toni Albert, home noble que ho mereix tot i que els deus es guardaran de no equivocar-se no ajudant-lo, pobres deus si no ho fan així, inventats per nosaltres més els hi val fer com cal, amb justícia, i a Toni li hem portat les maletes per Mallorca, les de Pilar, Josep Parada, Tere, Nathalie i meva, i hem parlat en una tenda que és un forat ple de equilibri, màgia i realitat, i ens hem acomiadat dient ens veiem a Mallorca.

Diumenge vaig parlar per telèfon amb Toni Sbert, qui ens espera a Mallorca, i em vam dir que l’illa ho té tot, que estarem bé, i cap allà anem, amb la ploma per escriure els dies més bonics que siguem capaços d’escriure. Ho farem, deu n’hi do si ho farem.

Dissabte, tornant de Culip, ens vam creuar amb un grup de caiaquistes de Pagaia, i em van preguntar si girat el cap el mar estava bé, jo vaig dir que sí, nosaltres havíem passat sense problema, les ones eren de vent i sense perill, van doncs continuar, però després els vam veure desembarcats a Ses Ielles, no havien pogut o volgut passar, i jo ara, per si algú d’ells em llegeix, vull demanar disculpes, mai hagués volgut dir el que no pensava i em sap greu haver mal aconsellat. Disculpes, doncs, cal mesurar les paraules, i potser em vaig equivocar.

Queda doncs clar que nosaltres, els desorganitzats de l’escola de vent i de mar, encara no ens mirem dient més val deixar-ho, al contrari, volem més dies i més mar.

Mallorca és a prop. En tenim ganes. Serem altra vegada deus i deesses en una illa. ¿Per què no?

Dijous, amb entusiasme, hi tornarem.

Les fotos d’avui són d’en Lluís.







Pilar i Josep Parada

Tere i Albert

Mútur i Josep Parada a Cala Jugadora carregant el tronc.




diumenge, 8 de desembre del 2013

GENT + LLOC + TEMPS = ANARQUIA VITAL


Dissabte passat parlava que des de fa temps busco gent del meu passat inclosa en una llista d’uns centenars, gent que a vegades són de temps i de llocs molt llunyans. Ahir, al arribar als armaris, el meu fill Eneko, qui d’aquí tres dies fa 38 anys i a qui quan ell tenia cinc mesos ja el  vaig pujar al meu caiac, em va portar fotos de fa uns 45 anys. Per què dic això? Perquè allò que és important és el dibuix que amb la nostra vida fem sota el sol, un dibuix que és fet de gents, llocs i moments, i que si tenim sort i capacitat, passats els anys podrem llegir i potser entendre. Entendre. D’això va la vida, d’entendre, o més bé d’intentar entendre, i d’acceptar que no entenem i que ens en anirem sense haver entès, però que haurà estat molt bé el temps i l’espai que haurem viscut abans de dir adéu i llavors anar o no anar on sigui que anem o no anem, i de ben segur no ser però haver sigut, i, entenent o no, haver sigut amb la força més intensa de que haurem sigut capaços.

Dijous passat, amb Cristina Masanés, dèiem que el grup, tot, era bona gent, que teníem sort, que érem afortunats.

Ahir, com per confirmar-ho tot, veig la foto de fa 45 anys (i que publico al final d’aquest text), i tots els que venen són bona gent i arriben contents, desprenent alegria, amb ganes de viure.

Érem Pilar, Nathalie, Josep Flor, Jordi Rotllán, Eneko, Carles Batlle, Josep Parada, Miquel i jo, i en un no res hem arribat a Encalladora, on uns quants han fet el tomb, no era un dia massa difícil, i després hem parat a Ses Ielles, platja Antigua i que propicia el bon rotllo, on fa un parell d’anys vam celebrar l’últim dia del any, i ahir vam celebrar ahir, tots els dies mereixen ser celebrats, perquè tots són els primers de la nostra vida que comença quan al matí obrim els ulls i ens trobem el regal d’espai i de temps que ens permet fer o no fer el que ens dona la gana de fer o no fer.

Diuen que aviat caldran titulacions i papers oficials per a pujar en un caiac, i que caldrà també portar una equipació impecable, potser hi haurà carrils per on circular i normes que ens diguin quan i per on podem anar, per això es fan ja cursets, però mentre això arriba, i també quan arribi, seguirem gaudint de l’anàrquica alegria de no saber mai qui vindrà, de sortir sense ordre ni concert, de no anar mai agrupats, de fer una mica el que no tindríem per cordura que fer, de sorprendre’ns de veure que ja són molts anys, nou, els que sense cap organització això dura, de ser en definitiva un grup d’amics que es troba quan vol i que surt al mar, que sent el més lliure i anàrquic dels elements, ens rep i sorprèn dia rere dia, fent la vida, i el nostre dibuix vital, més ric i divertit. Afortunats durant molt temps.

El meu caiac és lent i permet poques maniobres que puguin impressionar, i el dia que fa un any ens va filmar Thalassa jo portava dos guants de la ma dreta, perquè són els que eren al armari, i els dos de la ma esquerra a saber on eren, de fet ens posem una mica el que trobem, és a dir, no tenim cap glamour, però ens passem dies al mar, ens ho passem de meravella, i mentre podem seguirem igual, sense ordre ni ordres, encertant i equivocant-nos, vivint amb alegria, un grup de gent amiga en un lloc singular i en un temps que és el nostre.

Ahir vam dibuixar un bocí més del nostre dibuix vital.


I el dijous, si tot va bé, hi tornarem.


Mútur és el quart de peu começant per l'esquerra





Mútur i Eneko



dijous, 5 de desembre del 2013

AFORTUNATS

Estava anunciada tramuntana, però la badia de Cadaqués era un llac, el cel blau invitava a seure i prendre el sol, tot era llum i tranquil·litat.

Ens trobem a Portlligat, amb bon rotllo i alegria. Som Cristina, Nathalie, Manel, Lluís Torrent, Albert i jo, i només sortir per la bocana trobem la tramuntana, que ens estava esperant per aixecar-se. Hem sortit oberts, sense buscar el rodolso dels penya-segats, i patim. Cristina lluita per a que el vent no li giri el caiac, avança amb esforç, però avança. Arribem a Codera, i ja més protegits continuem fins a Cala Jugadora. Tornem.

Ens porta el riu de vent que ens permet jugar i surfejar. Arribem fàcil a Portlligat. Ja no hi ha sol i fa fred. Encara ens sentim contents, parlem, guardem el material, i cadascú se’n va, adéu, adéu, cap al seu lloc, la seva cova. Han sigut dos hores i mitja, un temps que a terra ens hagués semblat un no res, però que ens ha fet viure un dia singular perquè el mar mai deixa de sorprendre’ns.

Quan tots ja se’n han anat, als armaris quedem Cristina i jo. Parlem. Al lloc ha quedat la bona vibració d'aquells que fa un moment eren amb nosaltres: Lluís havia contat que fa set anys, en un dia com avui, ell i jo vam esperar al mar a que sortís la lluna plena, i quan va sortir Lluís em va dir que Monica esperava un fill,  el primer fill de Mónica i Lluís; Albert havia dit que ja acaba la feina, i que podrà venir els dissabtes, i ho ha dit amb un gran somriure de felicitat; Manel havia dit amb la seva presència, feia temps que no venia i alegra veure’l; Nathalie havia sortit ràpid, tenia que portar un nen al dentista; i ara Cristina i jo parlàvem i ens meravellàvem de com la vida és una història que ens sorprèn, i sense aparent motiu, portat per la força del moment, jo he dit que la gent del grup, tots, eren bona gent, Cristina ha dit que allò era un racó màgic, i jo he acabat dient que a vegades escric coses que després no recordo, però no les recordo perquè les dic sentint-les, i no havent-les forçat ni preparat, una vegada dites, les oblido. Però les paraules dites queden sempre. I jo avui he dit que la gent del grup és bona gent, i després amb Cristina hem dit adéu, adéu, i ens en hem anat una mica més rics que quan hem arribat.

Crec que era Becquet qui deia " Tant se val. Prova altra vegada. Fracassa altra vegada. Fracassa millor." Així ho farem. Sempre. Tornarem a sortir amb els caiacs, buscarem el mar, ens deixarem sorprendre, parlarem, serem, i si això és fracàs, doncs tornarem a fracassar, fracassarem millor. Sense cap desànim, al contrari, plens d'ànim. 

I si tot va bé, el dissabte hi tornem.







dissabte, 30 de novembre del 2013

ENS MANTENIM!!!!!!

La vida passa com un huracà, és quelcom sabut. És obvi també que s’ha d’aprofitar vivint-la amb el màxim d’intensitat i de bellesa. I que més val un instant de silenci que milions de paraules que són soroll.

Dit això, ens traslladem a aquest matí a Portlligat. Cel gris, pluja, tramuntana que no arriba, nosaltres als armaris, i ningú més. Ningú. Baixant a Portlligat he trobat Miquel i m’ha dit “des del poble no m’he creuat ningú, segur que a Portlligat no trobem ningú, no hi ha ningú”.

Però hi és el mar. Cap problema doncs.

Mentre esperàvem no se sap què, al costat dels armaris, Diego, Miquel i jo, hem parlat molt, i amb profunditat, no podien ser altres les paraules, son gent com cal, i potser no hem dit res, però sentíem l’huracà que és la vida, i enteníem.

Després han arribat Pilar i Josep, i encara hem parlat. A mi, mentre parlàvem, el braç dret se m’ha pujat cap al cel, em passa quan estic bé, és un equilibri entre la vida i l’huracà. La mà queda paral·lela al cel i el braç vertical a terra. Eren paraules de gent solitària (a Portlligat en veritat no hi havia ningú) que tractaven temes que arriben al cor. Des de la riera, allà on sempre són els senglars, ens ha arribat, com una boira, la dignitat, la força i la noblesa, que mai hem de deixar i que és la nostra riquesa. Ploia.

Hem sortir en un mar gris que no té preu, hem arribat a Encalladora, on no hi havia massa ones, però bé.  Tornant hem parlat, Miquel i jo, de gent que jo busco. Fa uns quants anys vaig fer una llista de unes 300 persones que vaig conèixer en tots el temps i en tots els continents. Alguns fa més de mig segle que no els he vist. Poc a poc els vaig localitzant i, sense prèvia advertència, em planto davant d’ells o d’elles. Són moments molt forts. I aquestes dues ultimes setmanes he trobat gent molt estimada temps enrere. Una sort haver-ho viscut. Som l’amor que hem donat, i el demés és misèria. I la gent que retrobo és gent que crec que ho comprenen, això del amor, encara no m’he portat cap decepció, sempre hi ha alegria quan ens trobem. D’això hem parlat amb Miquel, antic guerrer que compren el que es difícil comprendre.  

I hem acabat carregant fusta sota la pluja. Un dia magnífic, com no pot ser d’altra manera.

Vull demanar disculpes a Tere. Ahir li vaig dir que hi hauria tramuntana i no ha vingut, i la tramuntana està entrant ara, quan a casa escric això a la vora del foc i ella, el vent, bufa a l’exterior.

Contaré també sobre el passat dijous. Érem Lluís, Albert i jo, i amb un mar bastant tranquil, vam anar a la badia de Cadaqués. Feia sol, la gent era asseguda als bars, tot era tranquil, i de sobte Albert em diu, mirant al horitzó fora de la badia, “allò són ones?”, i ho eren, deu n’hi do si ho eren. Vam tornar contra un mar enfurismat per les ones que havia deixat la tramuntana dels darrers dies i la tramuntana que acabava d’entrar. Ens va costar, vam tenir que entrar per la bocana de Portlligat, impossible per Boquelles ni Sa Farnera, però ens ho vam passar molt bé. Com avui.

La vida és un huracà, o passa com un huracà, d’acord, però és un huracà feliç, amb la gent que al llarg dels anys i dels llocs vam trobant i amb qui vivim sent tranquils, nobles i forts, i que per això, passats els anys, quan els retrobem, ho saben encara reconèixer, i per això s’alegren de retrobar-nos.   

Som rics, tenim encara temps, què més podem demanar!

Dijous, si tot va bé, hi tornarem. 

dijous, 21 de novembre del 2013

PENSAMENT I MOVIMENT

Quina sort que existeixi gent noble i tranquil·la, que mai demanen i sempre ajuden, quina sort conèixer-los, i la més gran de les sorts, quina sort arribar a Portlligat i trobar-ne dos, tranquils i sempre amb un somriure, disposats i contents. Avui eren Lluís i Albert. El mar filtra les gents, i el grup que sortim, diria que tots, són gent especial, el mar no n’accepta altres. Potser lluny del mar, en les seves vides, siguin diferents, que no crec, però al mar que ja ens coneix són tots gent  tranquil·la, noble i amable, que ajuda i no demana, que és un plaer trobar quan arribo als armaris.

Els “Lamed Wufniks” son 36 persones justes que sense saber-ho justifiquen el mon davant Deu e impedeixen que el mon es converteixi en cendra. Això diu la religió jueua. Però no cal cap religió per saber que la primera prioritat vital és ser just, també noble i digne, perquè llavors tot és més equilibrat i vivim millor, tenim fortalesa i podem ser tranquils i amables. Avui hem entrat als caiacs i jo he començat a palejar amb la sensació de que tot funcionava.

Des de fa un temps he tornat al mon del escriptori, la taula on tot hi queb. Pascal deia que si fos per la força del nostre cos l’univers ens esclafaria, però que amb el pensament podem resistir i abastar els universos que calguin. Avui, palejant i parlant amb Lluís, hem decidit que cal l’escriptori i també l’exterior, la natura. Cal tancar-se per tal de ser lliures. Seure davant d’un mur i imaginar mons i gents, circumstancies i aventures. I cal també sortir i gastar la força que ens dona el pensament recorrent l’exterior, la natura. Pensament i moviment. El pensament sol no basta, ni tampoc el moviment.

Avui la tramuntana ha ofert una treva. No pas el Mestral. A la barrera d’ones de Culip les hem trobat i hem patit una mica, només una mica, el suficient per a recordar els dies on som molts i ens endinsem en les ones. 

Quan hem tornat el sol es reflectia sobre l’aigua i ens costava veure el camí. He pensat en aquell home cec que només recuperava la vista quan parlava de la seva infantesa. Llavors podia veure, i les paraules que sortien de la seva boca eren enceses i brillants, i il·luminaven la foscor. Una nit, quan tornaven a la costa noruega, el seu vaixell es va perdre en mig d’una tempesta, però les paraules del home cec recordant la seva clara infantesa van il·luminar les roques amenaçadores i així van aconseguir arribar a port. Nosaltres hem tornat en silenci, però si cal parlarem amb mesura, contarem les paraules, serem llum, i trobarem port.
  
Ha sigut un dia tranquil i gratificant, el necessitàvem. Em sap greu no haver tingut una càmera per a fer una foto a Albert quan, a la barrera de Culip, a la seva esquena s’aixecava una alta ona trencant que semblava l’havia d’engolir. Ell mai es farà a l’idea, només sabem el que veiem, i el que imaginem. Pensament i moviment. Vida. L’avia de Saramago, l’escriptor portuguès, deia quan ja era una dona molt gran, “és tot tan bonic, i em fa tanta pena deixar-ho”. Comprensible. Vida. Aprofitar-la. I que duri.


diumenge, 17 de novembre del 2013

UN MON INJUST


Aquest cap de setmana, no soc a Cadaqués, estic a Barcelona i m´he deçidit a escriure, aquest cop no de ones, si no de les bajanades que estem sentint durant la setmana.
Companys! he de dirho no entenc el mon, francament no l´entenc!
Ja se, que tot ha de ser políticament correcte pero en un entorn on els polítics, tenen aquesta inmunitat per a fer, o millor per destruir tot el que els dona la gana, no hi puc entrar.
Per tant, avuí trenco el carnet de çiutadá resignat, no em dona la gana! !prou!
Es aquest un mon, on es pot fer malbé les illussions de persones que volen donar una millor vida a nens que no la tenen, posant´los trabas i impediments quan ja s´havíen fet l´ideia de formar una familia, simplement per un maleit capriçi internaçional i económic. ¿No han pensat en els sentiments? ! que collons dic  si no en tenen!
El mateix mon on els que manen, han pensat i dit en veu alta que la mes gran tragedia maritima i ecológique, no ha de ser castigada, tot i que ha fet molt de mal i s´hauria d´exigir responsabilitats.
Pero es clar, quan el ara president del gobern espanyol, ja va ser el que va dir al prinçipi de la tragedia:
!pero si soólo son unos hilitos de nada!
!Qué podem esperar!
Un mon, un pais en el que el sr, "estona " vull dir Rato, es aplaudit per els del seu partit i gairebé per molts altres quan , te  els pebrots i la poca vergonya, no ja de reconeixer el mal que ha fet arruinant a tota la gent  si no que am aquesta actitud xulesca i prepotent diu que ell ho ha de ser ni tan sols interrogat perque tot ho ha fet "meravellós"
Un mon, en el que , tots els políticament correctes( quin fástic) no han parat d´insultar i criticar en David Fernandez per dir i recriminar al Sr " estona" , ni mes ni menys que el que tots pensem.
A ses illes porten temps i a Catalunya també patint les estúpides deçisións en el tema de l´ensenyança. d´un ministre que amb la seva gran rencunia i odi, tan sols fomenta  mala llet ( segurament es el que vol) i ja ha aconseguit que tothom estigui cabrejat i el que es pitjor perjudicat económicament.
! No m´agrada , no formar part de tot aixó!
Al menys, vull tenir l´oportunitat de baixar d´aquest vagó ! No els vull!

I ....amics , em quedo am les ones, amb la seva força , amb la seva nobleça, elles no enganyen, per aixó aquesta nit he deçidit que em treuré el carnet de çiutadá de mar, creiume ! es molt  mes segur.


Salut i fins aviat companys!


MIQUEL

dissabte, 9 de novembre del 2013

TRENCANT LA LÒGICA


Diuen que els deus són deus perquè no es pensen. Si nosaltres arribéssim a ser sense tenir que qüestionar la nostra essència, seriem deus. Avui, quan he despertat i he mirat per la finestra i he vist els núvols foscos i els arbres agitats per una forta tramuntana, he pensat què fem, què volem fer, on volem anar, boixos que pensen recórrer el mar entre Cadaqués i Port de la Selva, què farem. Llavors no sabia la resposta. Ara la puc donar: què farem?, doncs meravelles. I això hem fet, meravelles.

A les vuit i quart, amb forta tramuntana, a Portlligat, érem Eva, Mercedes, Cristina, Pilar, Nathalie, Josep Flor, Lluís Torrent, Josep Parada, Toni Albert, Xavier Masanés, Miquel i jo, dotze personatges vestits uns per caminar, altres per caiac. Què fer? Hem decidit anar a peu fins a Port de la Selva i tornar, si podíem, en caiac. Josep Parada i Miquel tenien ganes d’anar en caiac, però han comprés que era dia de grup, i tots hem sortit cap a Port. Rosa, la companya d'en Miquel, s'ha afegit a la caminada.

Un recorregut alegre i variat, hem entrat a una de les mines de ferro, hem vist valls, masos, camins, i lluny, sempre amb tramuntana, el mar ple d’ones. Sabíem que seria difícil tornar en caiac.

En el recorregut hem aprés que hi ha ocells que volen marxa enrere perquè no els importa on van, sinó on han estat; ocells amb una única ala, i que per tant volen en cercles, i que tenen plomes d’un color que varia segons qui el miri; i hem sabut que en un mar hi ha tants dragons com peixos en el nostre mar, i que en un lloc del Univers està escrita la quantitat exacta de dragons que hi ha en aquell mar.

Sabedors de tot això, després d’esmorcar a Sant Baldiri, un poble que podia haver sigut però no va arribar a ser i ara és només ruïnes i record, hem arribat a Port de la Selva, on hem tingut una escena surrealista.

Havíem de decidir què fèiem, si ens embarcàvem tots, o uns quants, o ningú, i en un moment on cal ser discret i prudent, i dir poc, Lluís Torrent s’ha espatllat, una peça al seu cap s’ha mogut, i Lluís ha dit moltes coses, masses, sobre caiacs carregats i que no tornaria a carregar, sobre anar o no anar, sobre cotxes i no cotxes, i nosaltres que l’estimem per ser com és, espatllada inclosa, hem esperat a que parés de dir, i hem decidit no embarcar, la tramuntana era massa forta.

Però quan ja un grup havía sortit a buscar cotxes, ha semblat que el vent mancava, i hem decidit sortir, tots menys Cristina, Mercedes i Lluís. A aquest últim li agraeixo que avui fos el primer a Portlligat, disposat a fer-ho tot, caiac i a peu, sense pressa, encara que després no ho així fet, però ha sigut per allò de que s’ha espatllat, i això ens pot passar a tots, tots tenim peces al nostre cap susceptibles de bellugar-se. A més, Lluís és Lluís i així ens el estimem. Encara que ens hagués agradat que vingués amb nosaltres en caiac, de tornada a Cadaqués. Un més del grup.

Perquè la tornada ha sigut magnífica, un regal dels deus que no saben que són deus. Hem tardat, sense fer cap parada, exactament tres hores i cinc minuts, i hem arribat amb l’ultima llum, de fet l’ultima mitja hora ha sigut en un mar vermellós que no tenia preu i que ja no apreciem perquè som saturats d’imatges d’una bellesa que ja no ens impressiona.

A Portlligat, entre els porcs senglars habituals, el fred, i la sensació de cansament però també de satisfacció, hem dit adéu, adéu, ens tornarem a veure, hi tornarem.

Sabem que recolzats en un mínim de realitat, aconseguim un grapat d’alegria que sempre ens envolta. A casa, a la nit, sopant amb alegria, l’alegria que mai ens ha de mancar, he agraït als deus que no saben que existeixen, per permetre, amb la seva ignorància, aquests dies que són únics i que ens enriqueixen. Gràcies a tots, no els deus sinó els companys, per haver vingut i per haver sigut, i per ser encara.    

Mentre els companys descarregaven caiacs a la platja de Port de la Selva, amb pressa perquè la nit arribaria, he anat a un restaurant de Port, no recordo el nom, i he saludat al seu cuiner, Albert, company de caiac, i encara que em sap greu que ell no hagi pogut venir amb nosaltres, el seu somriure i la seva presència ha sigut un dels elements que han fet aquest dia un dia que ha valgut la pena. Detalls petits, sense aparent importància, com el nostre saludo avui a Port, són el que fan que el mon mantingui el seu camí. No cal grans possesions per ser feliç, n'hi ha prou amb una dsiposició tranquila que permeti captar els moments que valen la pena. La felicitat és una actitud davant la vida.

Avui dormirem contents. Hem burlat la lògica amb un fet extraordinari: al despertar he trobat núvols i forta tramuntana, i ens ho hem passat molt bé, tant caminant, com remant, com sent. Quina meravella de dia!


Dijous, si la tramuntana ho permet, hi tornarem.








dissabte, 26 d’octubre del 2013

BOIRES


Albert Garcia sempre podrà dir que ha naufragat en una illa deshabitada del Mediterrani, que el seu vaixell ha sigut llançat contra les roques, i ell s’ha arrapat contra les arestes, sagnant, lluitant, intentant evitar que les ones no l’arrastressin ni el fessin miques, aconseguint per fi apartar-se del mar enfurismat, accedir a l’illa, i després, passat el temps, abandonar l’illa navegant el mateix vaixell que havia recuperat i refet.  Tot un repte. Ho podrà dir, qualsevol nit, amb un got a la ma, de ron, o de wiskie, de quelcom fort, com correspon als herois que han vist d’a prop el fi i l’han sobreviscut. Serà veritat. I com a tal sonarà. Va ser en una illa del Mediterrani, deshabitada, i ell anava sol en el seu vaixell.

Avui érem Pilar, Cristina, Nathalie, Xavier, Armand, Sergi, Albert, Joan Carles, Josep Parada i jo, i hem sortit en un mar tranquil, d’ones nobles que et permetien navegar pensant i gaudint, un mar cobert d’una boira que els deus han disposat per fer el dia més incert. Hem sortit per Sa Farnera, contra ones, palejat fins a Messina, on per error meu d’excés de confiança, un dels principiants ha tingut un petit ensurt, res que no es pugui contar com es conten totes les aventures, a la bora del foc i amb veu que dibuixi els fets que per més que nimis esdevenen mítics, després hem enfilat cap a Sa Rata, que no es veia, i ens hem perdut en grups que han confluït a Cala Jugadora, on hem recuperat forces. S’han vist tonyines gegants.

Hem tornat sense problemes, Nathalie i jo carregant dos troncs enormes, a sobre el cobrebanyeres, fent equilibris, però els deus avui volien que tot sortís bé, i així ha sigut, hem arribat tots a Portlligat, recollit, dit adéu, i ara escric.

No hi ha hagut ni vi ni flors, però puc garantir que la vida és dels sensibles, els considerats i el valents, una aristocràcia que es reconeix i saluda des del secret. Tenim la sort immensa de disposar de matins com els d’avui. No els desaprofitem. Mai.

Vull agrair a Cristina la seva tranquil·litat i la seva presencia, és una de les persones que mentre pugui recordaré, per la seva capacitat de pensament, la seva amabilitat, i la seva manera d’enfrontar ones com qui afronta no res. Som allò que diem i que fem, paraules i fets, i Cristina es pot sentir orgullosa del que diu i fa en el mar. No sé si es traslladable a la vida, tot i que vida i mar tenen molt en comú, però al mar és una sort tenir-la.   


Recordar que del 27 de desembre al 5 de gener som a Mallorca i a Cabrera, i que el dijous vinent, si tot va bé, a les 14.30 tornarem a ser a Portlligat. A rebre la vida, amb boira o sense, però amb els deus sempre amb nosaltres.







diumenge, 20 d’octubre del 2013

INÈRCIA


Dijous érem Anja, Jordi Casellas, Lluís, Xavier Masanés, Albert i jo, i vam arribar fins a la badia de Cadaqués, després vam seguir fins a Joncus, vam veure les Coues d’Es Bou Marí, Pelegrí i Figuera, i vam tornar en un dia com tants altres, un mar gris, cel a vegades gris, altres blau, i a Portlligat ens van rebre els tres porcs senglars que són ja habituals.

Ahir dissabte érem un grup compacte, sense problemes, decidit i disposat, érem María Giró, Jordi Rotllán, Xavier Masanés, Diego,  Joep Parada, Miquel i jo, i vam palejar fins a Sa Rata amb mar de Garbí, vam fer el tomb a Encalladora, parar a esmorcar a Cala Jugadora, palejar fins a Messina, i tornar a Portlligat, on altra vegada ens esperaven el senglars. 

Estem en un època tranquil·la, sense ensurts ni problemes, on tot es recupera i es redreça, on només cal gaudir del mar, dels dies, dels companys. No tenim fotos perquè a Nathalie se li ajunten mercadillos i obligacions familiars, i nosaltres no sabem fer fotos, no, però tot continua, Portlligat, en aquest moment, quan estic escrivint, està tranquil, potser només hi són els senglars, però hi tornarem, és quelcom que va començar fa un grapat d’anys, crec que nou, i que ja té inèrcia. És.

divendres, 11 d’octubre del 2013

TANTS DIES



Ara veig la badia plena de tramuntana, i el cel que enfosqueix, i els núvols que es recaragolen i semblen dir fins aquí hem arribat, ara serà nit, s’ha acabat, ara només queda la llar de foc i tots aquells i aquelles que lluny però propers ens diuen vam ser, som encara, on ets, esperem com sempre hem esperat, serem encara, o no, això diuen els núvols, i ara ja és nit, però a la tarda hem sortit només tres, com els toreros, i hem arribat, xerrant i xerrant, fins Encalladora, després  Sa Rata, i fer el tomb a Encalladora, havíem anat amb vent de mar, hem tornat amb tramuntana, hem vist com canviava, ara cap aquí, ara canvio i bufo cap allà, ho hem vist, i sentit, érem Jordi Caselles, una meravella de força i convicció, Albert, porta la rialla dibuixada i té molt temps per fer, tota la vida encara, i farà, és clar que farà, ara s’alimenta de penya-segats i ones, i això l’ajudarà a fer, cap dubte, i jo, que no sé moLt bé què porto però que deu n’hi do el bé que m’ho passo, que m’ho he passat, que m’ho passaré.

Feia dies que no escrivia en aquest blog, raons inconnexes, però ara diré que dijous passat vam sortir amb mar de llevant, érem Tintin, Cristina, Nathalie, Lluis, Albert i jo, les ones eren altes, vam arribar fins a Codera, i després vam entrar a Guillola, on, al Jonquet, Nathalie va carregar un tronc amb el que ha fet l’escultura més bonica per a mi de Les que fins ara ha feT. Vam ser una estona a Boquelles, i després a Sa Farnera, veient les ones trencar, sentint com si fóssim en una cinta de gimnàs, remant fort contra corrent i avançant res, un dia diferent, com tots.

Dissabte vam sortir amb tramuntana fluixa, potser força sis, érem Pilar, Josep Parada, Carles Batlle, Josep Flor, Miquel i jo, i vam sortir per Boquelles, amb ones irregulars, vam palejar fins Encalladora, alguns la van fer tota, girant-la, Mauricio i jo no, Mauricio perquè és Mauricio i no té raó que el justifiqui, encara que deia que li molestaven les ones, jo perquè he cobert el límit de preocupació, era una volta fàcIl, sense problemes, i al tornar i arribar a Portlligat, Miquel i jo ens en vam adonar que ell i jo havíem estat, per circumstancies, tres hores i vint-i-cinc minuts remant sense parar, a vegades a mar obert i contra tramuntana, però tots vam arribar bé, i vam anar a Can Juli a beure quelcom, el tercer temps que diu en Mauro. S’hi van afegir Tintin, Nathalie, Theo i Camille, qui eren als penya-segats recollint fusta.

Vam anar al chiringuito a beure quelcom perquè Mauricio se’n va, adeu, llàstima, adeu, el trobarem a faltar, sempre ajuda, sempre es pot confiar en ell, ara serà a Uruguay, a Punta del Este, amb llops marins i platges verges, i tant si el trobarem a faltar, però tornarà. I encara hi serem per retroba’l.
Diumenge vam sortir a recollir brossa a les platges de Cap de Creus, de l’Escola d’en Mar només érem cinc, Tintin, María Giró, Nathalie, Joan Figueres i jo, i uns quinze o vint d’en Toni Albert, ho vam fer bé, vam recollir bastantes deixalles, un altra any hem de ser més de Cadaqués, o de l’Escola d’en Mar, ara sortirem sempre amb una bossa de basura, recollirem quan parem, ho farem poc a poc, netejar.

Dir que el proper nou de Novembre fem la tradicional travessa fins Port de la Selva en caiac i tornada a peu, una meravella, i que des de el vint-i-nou de desembre fins el cinc de gener serem a Mallorca, els dies poden variar, però hi serem, cal que digueu qui vol venir, ens ho passarem bé, Toni Sbert ens espera, i Cabrera, i tots nosaltres, els de Menorca i Cabo Gata, hi serem.

Ara plou, la badia és fosca, es ja nit, però la vida continua, és l’únic que potser sap greu, no per deixar-la, que això ho entenem, però perquè està molt bé, la vida, i no sap greu que continuï, sinó el contrari, que no continuï. 

Però ningú ens traurà els dies que estem vivint a Portlligat. Per cert, les balenes estan passant, les hem d’anar a buscar. Ho farem.






divendres, 4 d’octubre del 2013

CRÒNICA DE CRISTINA MASANÉS



Dissabte, 28 de setembre

Xocolata a es Cucurucuc i el llibre del Gènesi

“Érem dues parelles, estàvem sols, ningú no ens molestava.” Li prenc la paraula al Mauro quan, al peu des Cucurucuc, suggeria com començar aquesta entrada al blog. Hem rigut, avui, en una sortida realment atípica. Res era com acostuma a ser. Ni els acompanyants, ni el vent, ni la direcció, ni les rialles, ni res. Tot i que érem quatre, hem sortit. Tot i que en Mútur no hi era, en Mauro ha agafat el timó i ha conduït el grup. Tot i que érem excepcionalment pocs, la Mercedes havia preparat, per a tots, una delicatessen de xocolata. Tot i que encara no ha arribat l’hivern, en Santiago s’ha acomiadat fins l’any vinent. Tot i que acostumem a enfilar direcció nord, avui hem fet ruta sud. Tot i que en Mauro assegurava que havia d’entrar vent, allà no es movia res. Tot i que tots tenim una gran esperança en la humanitat, la Mercedes ens explicava una nova interpretació del llibre del Gènesi que fa així: “I Déu va crear homes bons perquè ens cuidessin i obeïssin i els va escampar per tots els racons de la terra. I després va fer la terra rodona”.

Sí, ha estat una sortida atípica. Però hem sortit, hem palejat, hem menjat pastís de xocolata al peu des Cucurucuc, hem rigut, hem interpretat el llibre del Gènesi i hem tornat per una terra que, tot i que diuen que és rodona, avui semblava plana.

A les quatre de la tarda, després d’un parell d’ampolles de vi blanc, he enfilat la carretera cap a l’Empordà. Adéu, Mauro, gràcies. T’esperarem quan torni l’estiu.



Dijous, 3 d’octubre

Llevant

És de mal remar, el llevant. Avui el mar era mogut i l’aigua portava meduses de tots colors (n’hem vist de roses, de color perla, de grises, de marrons, de taronges) i esponges de mar i altres animals de sang freda que arriben amb les primeres llevantades de tardor. I és que avui hi havia un mar com un presagi de tardor. Però només era un presagi.

     Hem sortit tot i estar avisats. La previsió marcava un augment del vent amb el pas de la tarda. Ens hem portat bé i no hem sobrepassat Codera. A l’anada, l’onada venia del sud-est. Era una onada sencera que trencava poc i es deixava negociar bé. Quan hem arribat a Codera, hem tombat cap a terra. Llavors, les onades et sorprenien per l’esquena i propulsaven el caiac –i de pas l’adrenalina– com una taula de surf. Hem entrat fins a la petita platja de San Lluís, que semblava dibuixada per una estranya simetria: totalment buida, amb les pedres ben col·locades i just en el punt central de la platja, una torre de pedres que algú hi havia alçat. Després hem arribat fins al Jonquet i, sense sortir del caiac, hem decidit tornar. Amb onades grosses (era maregassa?) que es menjaven els caiacs i els vomitaven al cap d’una estona, hem sobrepassat el Cap d'en Roig i hem entrat a Portlligat. Entrant a la badia, ens hem apropat a l’illa de Sa Farnera, on el mar picava amb intensitat. Ens hem sentit petits, molt petits, mentre l’aigua bramava i un riu d’escuma se t’emportava sense haver de palejar. No recordem com acaba aquella dita de Cadaqués que fa “quan el mar tomba sa Farnera...”. Des d’avui, ens ho podem imaginar.

     Quan hem tocat terra, la boira del Pení començava a baixar. Al Lluís li ha agradat provar el Llevant: “Ha estat la primera vegada i m’ha agradat”. L’Albert deia que poques vegades sortim amb un vent com aquest i que està bé mesurar-se amb altres vents i altres onades. En Mútur ens explicava aquest sortilegi estrany que són els extrems quan es toquen: la muntanya –assegurava– i el mar són tan semblants. Va constatar-ho de nou quan l’altre dia, mentre quatre caiaquistes menjaven pastís de xocolata a es Cucurucuc, ell observava l’amplitud del Cadí, el Puigmal i tota la Cerdanya des de la finestra del Hotel Belvedere. Nathàlie i la seva amiga Tintin han descarregat un tronc gegantí amb forma d’animal prehistòric que s’havia enfilat dalt del caiac blau de Nathalie. D’aquí uns dies, transformat en un objecte, decorarà una llar privada mentre, de la seva pell de fusta, sortirà olor de mar i de Llevant.


     Avui érem sis. Quan hem tornat, a Portlligat encara hi havia la mateixa llum d’Irlanda que quan havíem sortit. En efecte, Mútur, els extrems es toquen.