dissabte, 30 de novembre de 2013

ENS MANTENIM!!!!!!

La vida passa com un huracà, és quelcom sabut. És obvi també que s’ha d’aprofitar vivint-la amb el màxim d’intensitat i de bellesa. I que més val un instant de silenci que milions de paraules que són soroll.

Dit això, ens traslladem a aquest matí a Portlligat. Cel gris, pluja, tramuntana que no arriba, nosaltres als armaris, i ningú més. Ningú. Baixant a Portlligat he trobat Miquel i m’ha dit “des del poble no m’he creuat ningú, segur que a Portlligat no trobem ningú, no hi ha ningú”.

Però hi és el mar. Cap problema doncs.

Mentre esperàvem no se sap què, al costat dels armaris, Diego, Miquel i jo, hem parlat molt, i amb profunditat, no podien ser altres les paraules, son gent com cal, i potser no hem dit res, però sentíem l’huracà que és la vida, i enteníem.

Després han arribat Pilar i Josep, i encara hem parlat. A mi, mentre parlàvem, el braç dret se m’ha pujat cap al cel, em passa quan estic bé, és un equilibri entre la vida i l’huracà. La mà queda paral·lela al cel i el braç vertical a terra. Eren paraules de gent solitària (a Portlligat en veritat no hi havia ningú) que tractaven temes que arriben al cor. Des de la riera, allà on sempre són els senglars, ens ha arribat, com una boira, la dignitat, la força i la noblesa, que mai hem de deixar i que és la nostra riquesa. Ploia.

Hem sortir en un mar gris que no té preu, hem arribat a Encalladora, on no hi havia massa ones, però bé.  Tornant hem parlat, Miquel i jo, de gent que jo busco. Fa uns quants anys vaig fer una llista de unes 300 persones que vaig conèixer en tots el temps i en tots els continents. Alguns fa més de mig segle que no els he vist. Poc a poc els vaig localitzant i, sense prèvia advertència, em planto davant d’ells o d’elles. Són moments molt forts. I aquestes dues ultimes setmanes he trobat gent molt estimada temps enrere. Una sort haver-ho viscut. Som l’amor que hem donat, i el demés és misèria. I la gent que retrobo és gent que crec que ho comprenen, això del amor, encara no m’he portat cap decepció, sempre hi ha alegria quan ens trobem. D’això hem parlat amb Miquel, antic guerrer que compren el que es difícil comprendre.  

I hem acabat carregant fusta sota la pluja. Un dia magnífic, com no pot ser d’altra manera.

Vull demanar disculpes a Tere. Ahir li vaig dir que hi hauria tramuntana i no ha vingut, i la tramuntana està entrant ara, quan a casa escric això a la vora del foc i ella, el vent, bufa a l’exterior.

Contaré també sobre el passat dijous. Érem Lluís, Albert i jo, i amb un mar bastant tranquil, vam anar a la badia de Cadaqués. Feia sol, la gent era asseguda als bars, tot era tranquil, i de sobte Albert em diu, mirant al horitzó fora de la badia, “allò són ones?”, i ho eren, deu n’hi do si ho eren. Vam tornar contra un mar enfurismat per les ones que havia deixat la tramuntana dels darrers dies i la tramuntana que acabava d’entrar. Ens va costar, vam tenir que entrar per la bocana de Portlligat, impossible per Boquelles ni Sa Farnera, però ens ho vam passar molt bé. Com avui.

La vida és un huracà, o passa com un huracà, d’acord, però és un huracà feliç, amb la gent que al llarg dels anys i dels llocs vam trobant i amb qui vivim sent tranquils, nobles i forts, i que per això, passats els anys, quan els retrobem, ho saben encara reconèixer, i per això s’alegren de retrobar-nos.   

Som rics, tenim encara temps, què més podem demanar!

Dijous, si tot va bé, hi tornarem. 

1 comentari:

  1. Salut ! Fa dies que guaito el temps, espero que la tramuntana afluixi, tinc ganes de pijar a portlligat, d'anar fins la mardamunt, de gaudir del fred, de veure bancs de tonyines, però sobretot tinc ganes de compartir sortida amb vosaltres, quan el mar doni una treva, el dia menys pensat, em trobareu als armaris, així que fins molt aviat !

    ResponElimina