dijous, 5 de desembre de 2013

AFORTUNATS

Estava anunciada tramuntana, però la badia de Cadaqués era un llac, el cel blau invitava a seure i prendre el sol, tot era llum i tranquil·litat.

Ens trobem a Portlligat, amb bon rotllo i alegria. Som Cristina, Nathalie, Manel, Lluís Torrent, Albert i jo, i només sortir per la bocana trobem la tramuntana, que ens estava esperant per aixecar-se. Hem sortit oberts, sense buscar el rodolso dels penya-segats, i patim. Cristina lluita per a que el vent no li giri el caiac, avança amb esforç, però avança. Arribem a Codera, i ja més protegits continuem fins a Cala Jugadora. Tornem.

Ens porta el riu de vent que ens permet jugar i surfejar. Arribem fàcil a Portlligat. Ja no hi ha sol i fa fred. Encara ens sentim contents, parlem, guardem el material, i cadascú se’n va, adéu, adéu, cap al seu lloc, la seva cova. Han sigut dos hores i mitja, un temps que a terra ens hagués semblat un no res, però que ens ha fet viure un dia singular perquè el mar mai deixa de sorprendre’ns.

Quan tots ja se’n han anat, als armaris quedem Cristina i jo. Parlem. Al lloc ha quedat la bona vibració d'aquells que fa un moment eren amb nosaltres: Lluís havia contat que fa set anys, en un dia com avui, ell i jo vam esperar al mar a que sortís la lluna plena, i quan va sortir Lluís em va dir que Monica esperava un fill,  el primer fill de Mónica i Lluís; Albert havia dit que ja acaba la feina, i que podrà venir els dissabtes, i ho ha dit amb un gran somriure de felicitat; Manel havia dit amb la seva presència, feia temps que no venia i alegra veure’l; Nathalie havia sortit ràpid, tenia que portar un nen al dentista; i ara Cristina i jo parlàvem i ens meravellàvem de com la vida és una història que ens sorprèn, i sense aparent motiu, portat per la força del moment, jo he dit que la gent del grup, tots, eren bona gent, Cristina ha dit que allò era un racó màgic, i jo he acabat dient que a vegades escric coses que després no recordo, però no les recordo perquè les dic sentint-les, i no havent-les forçat ni preparat, una vegada dites, les oblido. Però les paraules dites queden sempre. I jo avui he dit que la gent del grup és bona gent, i després amb Cristina hem dit adéu, adéu, i ens en hem anat una mica més rics que quan hem arribat.

Crec que era Becquet qui deia " Tant se val. Prova altra vegada. Fracassa altra vegada. Fracassa millor." Així ho farem. Sempre. Tornarem a sortir amb els caiacs, buscarem el mar, ens deixarem sorprendre, parlarem, serem, i si això és fracàs, doncs tornarem a fracassar, fracassarem millor. Sense cap desànim, al contrari, plens d'ànim. 

I si tot va bé, el dissabte hi tornem.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada