divendres, 31 de desembre de 2010

any nou i sortida

Demà dissabte, 1 de gener de 2011, a les deu i com sempre, si tot va bé sortirem a palejar des de Portlligat. Tenim sort de ser on som i amb qui som. Bon any i que ens porti tants dies variats, anàrquics, caòtics i magnífics amb Umiiartoq com ens ha portat l'any que acaba.

dijous, 30 de desembre de 2010

Un dia tranquil i dispers




Ahir varem sortir amb un mar quiet, un cel ennuvolat però que deixava escletxes de sol, i una disposició un tan indolent, semblava més una xerrada entre tots que una sortida al mar. Érem Nathalie Giordano, Pau Calero, Aitor, Josep Flor, Javi i jo, i varem palejar fins a la badia, on jo vaig rebre una trucada des de la furgoneta que portava les revistes de Sol Ixent, que presentàvem ahir, i mentre li deia al conductor que ho sentia però que no podia ajuda'l perquè jo era al mar. i que hauria de deixar les revistes al Bar Boia, i l'indicava on era el Boia, me'n vaig adonar que jo estava davant del Boia, encara que per mar. Vaig baixar, doncs, i vaig fer les gestions vestit de palista, tota una novetat. Després varem anar a Cala Nans, i tornar. Tot fàcil, plàcid, sense problema, un tan lànguid, potser perquè era possiblement la darrera sortida d'un any, un altre, que s'acaba.

dijous, 23 de desembre de 2010

Moltes illes i cap habitant

Ahir varem sortir amb un mar gris i suau, amb boires que baixaven per les cales, amb núvols que cobrien varies vegades i amb varies capes el cel, i amb un temporal anunciat i que augurava desventures a Toni Sbert. Érem només ell i jo, i no sols només érem tots dos en la sortida, sinó en el mar i en Portlligat. Crec que no varem veure a ningú des de que ens varem trobar a les dos i mitja fins que ens varem dir adéu cap a les cinc. Ningú. Portlligat era una imatge sense vida humana però de una colpidora bellesa.

Les ones eren tranquil·les i nobles, pegaven fort i amb soroll contra els penya-segats, i ens van permetre anar sense problema fins a Cala Bona, on la calma era més patent que mai, després fins a Ses Ielles, i després tornada, un dia plàsticament magnífic.

La sortida no va acabar a les cinc de la tarda a Portlligat, perquè quatre hores més tard Toni Sbert s’embarcava cap ses Illes (altres Ielles), Mallorca en concret, en Toni és illenc, i aquesta embarcació i travessia nocturna és la que ens feia mirar el mar i buscar el temporal anunciat. Espero que hagi arribat bé, potser ell ens ho farà saber i podrem donar per tancada la sortida de ahir.

El dissabte vinent es Nadal i per això jo, al menys, i encara que sigui sol, sortiré a palejar. Perquè és dissabte i perquè el mar seguirà sent allí, i el mar  no entén de celebracions. Està anunciada tramuntana. Qui vulgui i pugui venir, benvingut, com sempre, si cal ho celebrarem al mar.   

Avui no tenim altres fotos que la impressió que ens va quedar en les nostres retines, i aquesta no la podem penjar al blog.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Panegíric de les inutilitats

Primer voldria fer referència a l'anterior entrada del blog, feta per Toni Sbert. Són paraules, les seves, que animen i ens donen força. perquè és veritat que tot paradís ha de ser caòtic o anàrquic, o no és paradís (Toni diu que el nostre grup és caòtic i anàrquic, algo positiu), però com els components individuals del grup encara no som paradisíacs, sinó molt humans i terrenals, doncs agraïm paraules d'ànim que descriuen molt bé un entorn i un grup que recorre aquesta costa  sense ton ni son, com ha de ser. També dir que el problema del dimecres no va ser la tramuntana, sortirem amb pitjors dies, sinó el fred que deixava clar que encara que no bolquéssim, els esquitxos de la tramuntana ens haurien glaçat; i cas de bolcar, val més no pensar-ho. Varem fer bé no sortint, però sortirem en un dia de tramuntana igual o pitjor, però sense fred, i en Toni Sbert serà amb nosaltres.    

El dissabte passat varem fer el curset i la sortida, de fet varem practicar amb ones perquè hi havia mar de fons i varem palejar fins Cap de Creus, fent el tomb a Encalladora amb ones importants. Érem Pilar, Anna Suárez, Xavier Masanés, Miquel, Toni Sbert, Carlos, Josep Flor, Toni Albert i jo. Potser oblido algú, que em  disculpi. Varem testimonar un fet difícil de explicar o creure si no es veu. Als penya-segats de Salqueria, la Costa d’en Roig, varem passar entre roques, el mar era fort, i en una de les passades una ona molt forta va envoltar Toni Albert, va desapareixer de vista i quan va tornar a apareixer estava pujat en una roca, en sec, a uns tres o quatre metros d'altura (ahir varem mesurar l'altura). la sort es que l'ona el va dipositar tan amunt que les altres ones no hi arribaven. Jo pensava que llavors en Toni baixaria del caiac, però no, va enfilar el caiac en direcció a l'aigua i es va llançar, i al arribar al aigua un altra ona el va envestir i se’l va emportar, però ell va aconseguir mantenir l'equilibri sense bolcar. Impressionant. Jo després li vaig dir que nosaltres allò ho fèiem tres o quatre vegades cada dia, però crec que per la cara que tots portàvem no era gaire creïble i quedava clar que estàvem impressionats. La solució és no apropar-se a les ones quan hi ha mar de fons, perquè si per casualitat en Toni hagués passat en un moment de mar tranquil, i el que anava darrera, en Carlos, l'hagués seguit i l'hagués enxampat l'ona, crec que encara ara l'estaríem buscant. De fet, el més lívid i impressionat era en Carlos, suposo que pensant en el que s’havia evitat.  

Ahir varem sortir amb un cel i un mar canviants, de vegades núvols, de vagades sol, a estones calor, altres fred, el mar tranquil o mogut segons el moment. Érem Pilar, Xavier Masanés, Toni Sbert, Eduard Marqués i jo. Va ser un dia agradable, amb converses interessants, varem palejar fins Camallerís, on varem parlar de balenes i en Eduard ens va contar la seva capacitat per recuperar ossos de balena, a mi em va impressionar, en concret amb un company es varen emportar el cúbit i el radi de la balena que fa tres anys va embarrancar ja morta a Cala Agulles, i ara ell al te al seu jardí. Un os naturalment enorme. La companyia i la conversa entre tots va ser agradable, i tot i que la Pilar es queixava de que anàvem poc a poc perquè no tots portem el motor que ella porta, tot plegat ens va donar molts ànims, perquè tornant al principi, naveguem sense ton ni son, som si voleu uns pocasoltes que es troben per anar en lloc i tornar sempre al mateix lloc d’on han sortit, però ens ho passem molt bé fent-ho, que duri.     

Una vegada escrita aquesta entrada al blog i abans de publicar-la, he anat a Roses a la presentació dels llibres “Guia de Cetacis del Parc Natural de Cap de Creus” i “Anuari ornitològic del Parc Natural de Cap de Creus 1950 – 2000” que feien Gemma, Albert i Ponç Feliu, i és algo que també dona ànims, altres personatges que es passen bona part de la seva vida seguint i mirant ocells i cetacis, i ho fan en un mar i en una costa encara rica. Han de tenir sort i poder seguir fent-ho. Hem parlat de que durant el mes de gener vinguin a Cadaqués a fer la xarrada que en veritat ha sigut molt interessant i engrescadora.

Avui, doncs, reivindiquem l’importància i la riquesa de tot lo inútil. L’inutilitat, o l’aparent inutilitat ens apropa a la natura i a tots els animals, nosaltres inclosos, que l’habiten.    





Les fotos són d’Eduard Marqués, a qui també he trobat a la xerrada de Roses. Companys d’inutilitats.

dijous, 16 de desembre de 2010

Un dimecres agosarat, una sortida avortada

Costa començar, però de vegades les circumstàncies conviden a fer-ho i, sense gairebé adonar-te'n, ja estàs picant el teclat i tot flueix, com la mar... la primera vegada.

Fa poc que vaig començar a palejar, una mica per coincidència, una mica per curiositat. I, la veritat per endavant, de tot d'una, no les tenia totes amb mi. Se'm feia gros això d'anar mar endins, incrustat dins un caiac que jo mirava amb ulls desconfiats i trobava massa poca cosa, inconsistent. O, quan pensava en com seria això de palejar i governar aquell artilugi. No, no ho veia gens clar.

El temps ha passat i ja he fet unes quantes sortides. Ara ja sé que es vogar i que la tramuntana és un vent noble. Començ a conèixer els racons més impactants d'un Cap de Creus inhòspit i màgic. Conec també els illots on la mar s'ensenyoreja i el que és l'efecte centrifugadora. He voltat l'illa de Mallorca sense deixar l'Empordà. He visitat coves i inferns, i he escoltat històries i llegendes sobre aquests indrets que no deixen de ser contes. He vist la mar calma i la mar encabritada. He sabut el que és bolcar i el que encara em queda per aprendre. He conegut molta gent especial i un grup tan caòtic i anàrquic que per això mateix es fa atractiu. I he sabut, també, que palejar és, a més a més, caminar durant hores, baixar a l'interior de les mines, traginar llambordes, arreglar el món fent petar la conversa enmig de les onades, conèixer noms d'ocells i animals transparents que suren anònims o recollir la brutor que deixen quatre descerebrats inconscients.

Dimecres passat vaig arribar com de costum a Cadaqués, amb il·lusió, però recelós, pensant que la cosa estava difícil. Els més veterans ja m'havien avisat; el temps a la mar estava intractable (tramuntana força 8). Però les ganes del novell m'empenyien amb inconsciència cap a Port Lligat.

Allà ens hi trobàrem en Mútur, en Javi i jo. La cosa estava lletja. Les ones entraven dins la cala i hi havia polsim, que pel que m'explicaren, vol dir que en qualsevol moment el vent et pot aixecar el caiac amb tu a dintre...

Per un moment dubtàrem. Jo no m'atrevia a dir res. Observava els veterans i dubtava de mi mateix. Sabíem que podríem arribar fins als Caials, però no estava gens clar que poguéssim tornar. Finalment, s'imposà el seny, no sense algun que altre renec. Era massa arriscat. No sortiríem. Almenys, aquell dimecres no.

De camí a casa, me sentia bé, content. Havia valgut la pena, malgrat tot. Poder mirar als ulls d'aquells caiaquistes que amb molts anys damunt les espatlles vogant tenien aquella il·lusioneta per tornar a sortir, un dia més, no té preu.

M'agrada pensar que d'aquí a uns anys, si puc, encara tindré aquesta mateixa il·lusió per fer-me a la mar i palejar.

Per res del món voldria perdre-la.

dijous, 9 de desembre de 2010

25.000 entrades

El blog "Cap de Creus amb caiac" ha tingut ja 25.000 entrades. Per celebrar-ho demanen comentaris. Jo n'he escrit un potser massa llarg per a ser publicat com comentari, no me l'accepta. Ho publico aquí perquè és algo que ens és proper, com bloggers  i com palistes. Aquest és el text que he escrit:

"Esteu escrivint amb coneixement científic i amb discreció i senzillesa sobre una aventura que de per sí apassiona i enriqueix: endinsar-se en el mar. Teniu informació i la doneu, i ho feu amb la propera i atraient quotidianitat de qui tracta el mar com un espai que ens és a la vegada proper i misteriós. Sou una lletra més en la literatura que ens intenta explicar què sent el ser humà quan s’endinsa solitari en una extensió immensa, inestable i poderosa. Desbordeu passió pel que feu i passió pel mar, i ja sabeu que tota passió, ja sigui per un objecte, una activitat o una persona, es irracional i emotiva, no es pot explicar sense caure en el ridícul, i més val experimentar-la i comunicar-la sense voler-ho fer, es a dir, vivint-la i deixant que qui la vegi ho comprengui, o no ho comprengui. Destil·leu passió per la vostra feina de perduts i insignificants en el mar. Parleu de peixos pescats o sense pescar, de fenòmens atmosfèrics, de personatges amb qui os creueu en la vostra ruta pel mar, de tasques tan quimèriques com observar ocells des d’un forat en mig del mar, i ho feu amb alegria i amb ganes. No deixeu de fer-ho. Seguiu buscant informació, o vivint-la i creant-la, i transmeteu-la. Les vostres són paraules que intenten explicar i contagiar el sentiment de qui paleja cap un horitzó d’aigua i de silenci, i intentant fer-ho ja contagieu perquè el porteu en vosaltres. Sou sincers. I això es nota i atrau. El mon del coneixement i el de l’aventura sempre van junts; de fet la paraula aventura ve del llatí “ad venturam”, és a dir, “a lo que vingui”; magnífic concepte el de sortir a trobar allò que vingui i que des de casa, sense sortir, no podem trobar ni saber què és. I el coneixement humà no és sinó una aventura endinsant-se en allò desconegut i que encara hem de conèixer. Així és també quan ens endinsem en el mar. Teniu, doncs, coneixement científic i coneixement personal del dia a dia en el mar; i els transmeteu. Som afortunats i per això deixem 25.000 entrades. No deixeu vosaltres de transmetre.

Quan llegim, estem rebent la paraula oral de qui ens conta l’història. L’Odisea no és sinó un llarg nombre de paraules que venen de lluny i que són contades al costa d’un foc. Res existeix sinó es vist i contat. Així quan llegim ens representem les paraules que hauríem de sentir asseguts al costat d’un foc i contades per qui les ha viscut. I no sé si és millor saber qui les conta o imaginar qui les conta. M’explico. Vosaltres sou, o he cregut entendre que sou, Vellmarí. I Vellmari és un conjunt de persones que escriuen i ens conten històries, igual que Homero era potser un compilador d’històries, potser una escola de compiladors, potser ni tan sols era, però el que ens ha arribat d’ell és l’obra entendridora i poderosa d’un personatge, fictici o real, a qui coneixem com Homero. Per això en el vostre cas dubto sobre si és millor el vostre anonimat com Vellmari, o si seria millor saber qui és l’autor de cada diferent text. Homero és llunya i s’ha guanyat el seu mític anonimat. Vosaltres sou propers i ens creuem en el mar, i al fer-ho, nosaltres no sabem qui de vosaltres porte les paraules que hem llegit o llegirem. No ho se. En el cas d’Homer, si en veritat va existir com persona única i creadora o compiladora, ho tinc molt clar, jo voldria conèixer-lo i parlar amb ell asseguts a l’orella de la Rata, veient la terra i sabent que tenim el mar al voltant. En el vostre cas dubto. Que sigui Vellmari, o que sigui qui es creua individualitzat amb nosaltres. De totes maneres queda clar que sou una paraula dins de tot el llenguatge que és el mar, i aquesta paraula, per diminuta que sigui, s’ha de agrair i no s’ha de perdre.

Disculpeu l’extensió, però endinsar-se en el mar o en el mon de les paraules que formen històries és sempre un misteri i mai sabem què ens espera. Ánims, continueu informant i sent, nosaltres, encara que sigui des de l’anonimat d’uns ulls que llegeixen i que es comptabilitzen en una xifra, os seguirem visitant, no os fallarem." 

dimecres, 8 de desembre de 2010

Un vent nou i una sortida del aigua amb els cabells secs

Avui hem sortir amb un fort vent de ponent, o sud-oest, un vent al que no estem acostumats, que bufa molt diferent que la tramuntana, ho fa amb moments de calma quasi total seguits de ratxes molt fortes i violentes. Érem Natali Corcoll, Marc Arnal, Eduard Baulida de Celra i el seu amic Pere, i jo. Eduard i Pere, veient el vent i que Pere no tenia experiència en caiac han preferit anar a caminar. Voldria que tornessin un altra dia perquè sap greu que en Pere hagi vingut i no hagi pogut sortir.

Hem quedat doncs Mar, Natali Corcoll i jo, i el vent ens feia rodar els caiacs per la platja, però hem sortir sense problemes, amb l'extranya sensació de que el vent bufava Portlligat enfora quan sempre és al revés. Ens hem arrecerat als penya-segats des Gat o Sa Guineu (Perrot-Moore) i de S'Alqueria, i hem fet la mateixa ruta de protecció que amb la tramuntana però amb el vent bufant en direcció contraria. Hem entrat a Jonquet, bordejat sense problemes i amb una llum nítida tota la badia de Guillola fins la plaja de Guillola, on hem vist centenars o milers de meduses de tamany mitjà.

Des d'allí, hem decidit tornar a Portlligat, i com és lògic teniem que enfrontar el vent. He dubtat entre refer el camí bordejant la badia, o enfilar directament Portlligat contra vent, i hem enfilat Portlligat. En un moment determinat he vist que Natali girava la proa del caiac per enfrontar les ones, amb lo que es posava de costat al vent, he obert la boca per cridar que no girés la proa i he vist com bolcava. Tot en un segon. M'he apropat, he vist que estava tranquil·la, he buidat el caiac i ha pujat molt bé i ràpid.

No ha passat gens de fred (l'adrenalina), i quan ha sortit de sota l'aigua ho ha fet amb les ulleres ben posades i el cabell totalment sec. Se que no em creuran, però és veritat, tenia el cabell sec. Ja ens havia passat abans amb Pilar, i o bé es un miracle (desafia les lleis de la física) o del ensurt surten tan ràpid que no els don temps de mullar-se el cap.

Altres consideracions a tenir en conta:  1- durant el rescat i amb la violència del vent se l'hi ha trencat el cordill que lligava la seva pala. No ha passat res perquè he pogut recuperar la pala, i a més el vent empenya cap a la platja de Guillola, però hem de comprar cordills dels especials per lligar pales, som una mica cutres i passa el que passa.  2- Els cursets, encara que a vegades fan mandra, valen la pena. Avui, quan l'hi he dit, estant ella al aigua i amb el vent bufant de valent, que per pujar posés al forat primer la cama esquerra, la més allunyada del caiac, ho ha fet, ha pujat, girat i s'assegut sense problema. I ho ha fet perquè havia practicat en els cursets.  3- Bolcar no sols no és cap drama sinó que fins i tot pot ser una experiència que ajudi a tranquil·litzar perquè constates que tant la sortida del caiac com el rescat, són algo ràpid i fàcil.

Una vegada Natali s'ha colocat el cubre, hem tornat a palejar i hem arribat a Portlligat sense problema.

Per la tarda han sortit Pilar i Josep Parada, i no sé si algú més, i no han tingut problema, de fet el vent crec que havia mancat bastant.

Dissabte a les deu i des de Portlligat farem una sortida amb curset, on Toni Albert aprofitarà per donar alguna llisó de tècnica.  Recordeu que és per socis i que cal inscriue's.

dissabte, 4 de desembre de 2010

TRAMUNTANETA, MARTINA INFATIGABLE, CAMINS I ANIVERSARIS

Avui hem sortir amb un mar tranquil, amb sol i al principi fred, però encara que bufava tramuntaneta el calor i la sensació de dia primaveral a la llarga s'han assentat. Érem Laura, Martina, Reneè, Miquel i jo. Hem creuat Ses Buquelles amb ones fàcils però que ens han agafat una mica desprevinguts. Hem palejat fins la badia de Cadaqués sense problemes, tot i que Martina, de només onze anys, era la primer vegada que anava amb caiac individual. S'ha portat de meravella, sense queixa, palejant i dirigint el caiac, tranquil·la en els moments difícils, tot un admirable mèrit. A la badia hem arribat fins la platja gran i hem tornat a Portlligat, on Laura, Martina i Reneè s'han quedat, la tornada contra tramuntaneta ha fet que la sortida fos suficient, mentre Miquel i jo hem seguit fins Guillola, però hem tornat, potser no era un dia de camí llarg, i l'aniversari de dos de les meves filles, vuit i catorze anys, m'esperava, els camins també ens esperaran i nosaltres recuperarem forces per reprendre-els. Un temps per tot.

El dimecres hi tornem, però sent festa sortirem a les deu del matí.

dimecres, 1 de desembre de 2010

UNA TARDA TRANSCENDENT

Costa saber quan ens enfrontem a moments crucials en la nostra vida. Avui ha sigut un d’ells. Hem sortit de Portlligat amb un mar mogut però accessible, i hem palejat cap a Cadaqués. Érem Pilar, María Giró, Nathalie, Javi i jo. A Buquelles hem saltat una mica, no massa, i allí Nathalie ha aprés ja quelcom important quan es paleja: l’importància de cridar quan una ona t’envesteix. El crit ho canvia tot. Ho ha fet a Buquelles, i també més endavant, en especial quan a S’Estrop, el canal interior de S’Arenella, una ona ha aixecat el caiac de Nathalie i l’ha fet surfeixar cap a l’esquena d’en Javi. El crit, en aparença inútil, deu haver tingut utilitat perquè no ha traspassat a en Javi.

Hem arribat a la badia, en un dia de colors canviants, i hem palejat fins la Platja Gran, i allí, davant del Boia s’ha produït el fet que pot donar significat a la nostra vida. Asseguts a la terrassa cara a mar hi havia tres persones. En una taula una parella, a qui al principi no hem reconegut, i en un altra taula Mauricio Sbarbaro. Al veure’ns arribar, Mauricio s’ha aixecat, s’ha apropat al mar i ens ha ofert la possibilitat de prendre un café. Hem declinat el seu amable oferiment perquè quedava poca estona de sol i havíem de tornar a Portlligat. Fins aquí tot normal. Però llavors he reconegut la parella de l’altra taula. Un d’ells era Jesucrist.

M’explico. Eren Enrique Irazoqui i la seva dona. Irazoqui va ser l’actor principal, és a dir Jesucrist, a “La Pasión según San Mateo” de Passolini. La seva actuació fosca i poderosa va marcar una generació i va entrar en l'història del cinema. Era un Jesucrist molt convincent. Passat el temps va venir a viure, ja fa molts anys, a Cadaqués. Sempre he pensat que és un privilegi tenir a Jesucrist entre nosaltres. De vegades surts de casa i el veus passar en moto, o és assegut a la taula del costat quan fas un café, i aixó desacralitza i facilita molt la vida. Res pot passar si Jesucrist està comprant el diari amb tu, o és un més a la cua del pa. I no porta guardaespatlles ni cap altra parafernàlia. És ell, sense més. Estem acostumats a ell, i això restaria transcendència a la trobada d’avui, però la foto que ha fet Nathalie m’ha fet comprendre. En ella es veu Mauricio amb aire mefistofèlic (la barbeta en punxa ajuda) de peu després de la negativa al seu oferiment (un cafè pot simbolitzar els plaers mundanals) però sobretot l’important és el que es veu darrera: Jesucrist ens està beneint amb la seva ma aixecada. Res ja mai més serà igual.

De fet des de aquell moment ja no ho ha sigut. Hem tornat entre ones, entre roques, sense cap problema, sense cap perill. Estàvem i estem beneits. Javi fins i tot s’ha arriscat a l’entrada de Buquelles, i si María Giró no l’ha seguit ha sigut perquè en ella la por ha pogut més que la benedicció. A María l’hi ha faltat fe.     

A les fotos es veu la diferència entre l'anada, tranquil·la, i la tornada entre ones però ja tocats per la ma de Deu. Si cliqueu a sobre, es fan més grans i a la segona veureu clarament el moment de la benedicció i de la frustració del temptador. 





Hem arribat a Portlligat amb una llum encara canviant. I ara ja mai més serem els mateixos.