Costa saber quan ens enfrontem a moments crucials en la nostra vida. Avui ha sigut un d’ells. Hem sortit de Portlligat amb un mar mogut però accessible, i hem palejat cap a Cadaqués. Érem Pilar, María Giró, Nathalie, Javi i jo. A Buquelles hem saltat una mica, no massa, i allí Nathalie ha aprés ja quelcom important quan es paleja: l’importància de cridar quan una ona t’envesteix. El crit ho canvia tot. Ho ha fet a Buquelles, i també més endavant, en especial quan a S’Estrop, el canal interior de S’Arenella, una ona ha aixecat el caiac de Nathalie i l’ha fet surfeixar cap a l’esquena d’en Javi. El crit, en aparença inútil, deu haver tingut utilitat perquè no ha traspassat a en Javi.
Hem arribat a la badia, en un dia de colors canviants, i hem palejat fins la Platja Gran, i allí, davant del Boia s’ha produït el fet que pot donar significat a la nostra vida. Asseguts a la terrassa cara a mar hi havia tres persones. En una taula una parella, a qui al principi no hem reconegut, i en un altra taula Mauricio Sbarbaro. Al veure’ns arribar, Mauricio s’ha aixecat, s’ha apropat al mar i ens ha ofert la possibilitat de prendre un café. Hem declinat el seu amable oferiment perquè quedava poca estona de sol i havíem de tornar a Portlligat. Fins aquí tot normal. Però llavors he reconegut la parella de l’altra taula. Un d’ells era Jesucrist.
M’explico. Eren Enrique Irazoqui i la seva dona. Irazoqui va ser l’actor principal, és a dir Jesucrist, a “La Pasión según San Mateo” de Passolini. La seva actuació fosca i poderosa va marcar una generació i va entrar en l'història del cinema. Era un Jesucrist molt convincent. Passat el temps va venir a viure, ja fa molts anys, a Cadaqués. Sempre he pensat que és un privilegi tenir a Jesucrist entre nosaltres. De vegades surts de casa i el veus passar en moto, o és assegut a la taula del costat quan fas un café, i aixó desacralitza i facilita molt la vida. Res pot passar si Jesucrist està comprant el diari amb tu, o és un més a la cua del pa. I no porta guardaespatlles ni cap altra parafernàlia. És ell, sense més. Estem acostumats a ell, i això restaria transcendència a la trobada d’avui, però la foto que ha fet Nathalie m’ha fet comprendre. En ella es veu Mauricio amb aire mefistofèlic (la barbeta en punxa ajuda) de peu després de la negativa al seu oferiment (un cafè pot simbolitzar els plaers mundanals) però sobretot l’important és el que es veu darrera: Jesucrist ens està beneint amb la seva ma aixecada. Res ja mai més serà igual.
De fet des de aquell moment ja no ho ha sigut. Hem tornat entre ones, entre roques, sense cap problema, sense cap perill. Estàvem i estem beneits. Javi fins i tot s’ha arriscat a l’entrada de Buquelles, i si María Giró no l’ha seguit ha sigut perquè en ella la por ha pogut més que la benedicció. A María l’hi ha faltat fe.
A les fotos es veu la diferència entre l'anada, tranquil·la, i la tornada entre ones però ja tocats per la ma de Deu. Si cliqueu a sobre, es fan més grans i a la segona veureu clarament el moment de la benedicció i de la frustració del temptador.
Hem arribat a Portlligat amb una llum encara canviant. I ara ja mai més serem els mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada