Panegíric de les inutilitats

Primer voldria fer referència a l'anterior entrada del blog, feta per Toni Sbert. Són paraules, les seves, que animen i ens donen força. perquè és veritat que tot paradís ha de ser caòtic o anàrquic, o no és paradís (Toni diu que el nostre grup és caòtic i anàrquic, algo positiu), però com els components individuals del grup encara no som paradisíacs, sinó molt humans i terrenals, doncs agraïm paraules d'ànim que descriuen molt bé un entorn i un grup que recorre aquesta costa  sense ton ni son, com ha de ser. També dir que el problema del dimecres no va ser la tramuntana, sortirem amb pitjors dies, sinó el fred que deixava clar que encara que no bolquéssim, els esquitxos de la tramuntana ens haurien glaçat; i cas de bolcar, val més no pensar-ho. Varem fer bé no sortint, però sortirem en un dia de tramuntana igual o pitjor, però sense fred, i en Toni Sbert serà amb nosaltres.    

El dissabte passat varem fer el curset i la sortida, de fet varem practicar amb ones perquè hi havia mar de fons i varem palejar fins Cap de Creus, fent el tomb a Encalladora amb ones importants. Érem Pilar, Anna Suárez, Xavier Masanés, Miquel, Toni Sbert, Carlos, Josep Flor, Toni Albert i jo. Potser oblido algú, que em  disculpi. Varem testimonar un fet difícil de explicar o creure si no es veu. Als penya-segats de Salqueria, la Costa d’en Roig, varem passar entre roques, el mar era fort, i en una de les passades una ona molt forta va envoltar Toni Albert, va desapareixer de vista i quan va tornar a apareixer estava pujat en una roca, en sec, a uns tres o quatre metros d'altura (ahir varem mesurar l'altura). la sort es que l'ona el va dipositar tan amunt que les altres ones no hi arribaven. Jo pensava que llavors en Toni baixaria del caiac, però no, va enfilar el caiac en direcció a l'aigua i es va llançar, i al arribar al aigua un altra ona el va envestir i se’l va emportar, però ell va aconseguir mantenir l'equilibri sense bolcar. Impressionant. Jo després li vaig dir que nosaltres allò ho fèiem tres o quatre vegades cada dia, però crec que per la cara que tots portàvem no era gaire creïble i quedava clar que estàvem impressionats. La solució és no apropar-se a les ones quan hi ha mar de fons, perquè si per casualitat en Toni hagués passat en un moment de mar tranquil, i el que anava darrera, en Carlos, l'hagués seguit i l'hagués enxampat l'ona, crec que encara ara l'estaríem buscant. De fet, el més lívid i impressionat era en Carlos, suposo que pensant en el que s’havia evitat.  

Ahir varem sortir amb un cel i un mar canviants, de vegades núvols, de vagades sol, a estones calor, altres fred, el mar tranquil o mogut segons el moment. Érem Pilar, Xavier Masanés, Toni Sbert, Eduard Marqués i jo. Va ser un dia agradable, amb converses interessants, varem palejar fins Camallerís, on varem parlar de balenes i en Eduard ens va contar la seva capacitat per recuperar ossos de balena, a mi em va impressionar, en concret amb un company es varen emportar el cúbit i el radi de la balena que fa tres anys va embarrancar ja morta a Cala Agulles, i ara ell al te al seu jardí. Un os naturalment enorme. La companyia i la conversa entre tots va ser agradable, i tot i que la Pilar es queixava de que anàvem poc a poc perquè no tots portem el motor que ella porta, tot plegat ens va donar molts ànims, perquè tornant al principi, naveguem sense ton ni son, som si voleu uns pocasoltes que es troben per anar en lloc i tornar sempre al mateix lloc d’on han sortit, però ens ho passem molt bé fent-ho, que duri.     

Una vegada escrita aquesta entrada al blog i abans de publicar-la, he anat a Roses a la presentació dels llibres “Guia de Cetacis del Parc Natural de Cap de Creus” i “Anuari ornitològic del Parc Natural de Cap de Creus 1950 – 2000” que feien Gemma, Albert i Ponç Feliu, i és algo que també dona ànims, altres personatges que es passen bona part de la seva vida seguint i mirant ocells i cetacis, i ho fan en un mar i en una costa encara rica. Han de tenir sort i poder seguir fent-ho. Hem parlat de que durant el mes de gener vinguin a Cadaqués a fer la xarrada que en veritat ha sigut molt interessant i engrescadora.

Avui, doncs, reivindiquem l’importància i la riquesa de tot lo inútil. L’inutilitat, o l’aparent inutilitat ens apropa a la natura i a tots els animals, nosaltres inclosos, que l’habiten.    

Les fotos són d’Eduard Marqués, a qui també he trobat a la xerrada de Roses. Companys d’inutilitats.