dijous, 16 de desembre de 2010

Un dimecres agosarat, una sortida avortada

Costa començar, però de vegades les circumstàncies conviden a fer-ho i, sense gairebé adonar-te'n, ja estàs picant el teclat i tot flueix, com la mar... la primera vegada.

Fa poc que vaig començar a palejar, una mica per coincidència, una mica per curiositat. I, la veritat per endavant, de tot d'una, no les tenia totes amb mi. Se'm feia gros això d'anar mar endins, incrustat dins un caiac que jo mirava amb ulls desconfiats i trobava massa poca cosa, inconsistent. O, quan pensava en com seria això de palejar i governar aquell artilugi. No, no ho veia gens clar.

El temps ha passat i ja he fet unes quantes sortides. Ara ja sé que es vogar i que la tramuntana és un vent noble. Començ a conèixer els racons més impactants d'un Cap de Creus inhòspit i màgic. Conec també els illots on la mar s'ensenyoreja i el que és l'efecte centrifugadora. He voltat l'illa de Mallorca sense deixar l'Empordà. He visitat coves i inferns, i he escoltat històries i llegendes sobre aquests indrets que no deixen de ser contes. He vist la mar calma i la mar encabritada. He sabut el que és bolcar i el que encara em queda per aprendre. He conegut molta gent especial i un grup tan caòtic i anàrquic que per això mateix es fa atractiu. I he sabut, també, que palejar és, a més a més, caminar durant hores, baixar a l'interior de les mines, traginar llambordes, arreglar el món fent petar la conversa enmig de les onades, conèixer noms d'ocells i animals transparents que suren anònims o recollir la brutor que deixen quatre descerebrats inconscients.

Dimecres passat vaig arribar com de costum a Cadaqués, amb il·lusió, però recelós, pensant que la cosa estava difícil. Els més veterans ja m'havien avisat; el temps a la mar estava intractable (tramuntana força 8). Però les ganes del novell m'empenyien amb inconsciència cap a Port Lligat.

Allà ens hi trobàrem en Mútur, en Javi i jo. La cosa estava lletja. Les ones entraven dins la cala i hi havia polsim, que pel que m'explicaren, vol dir que en qualsevol moment el vent et pot aixecar el caiac amb tu a dintre...

Per un moment dubtàrem. Jo no m'atrevia a dir res. Observava els veterans i dubtava de mi mateix. Sabíem que podríem arribar fins als Caials, però no estava gens clar que poguéssim tornar. Finalment, s'imposà el seny, no sense algun que altre renec. Era massa arriscat. No sortiríem. Almenys, aquell dimecres no.

De camí a casa, me sentia bé, content. Havia valgut la pena, malgrat tot. Poder mirar als ulls d'aquells caiaquistes que amb molts anys damunt les espatlles vogant tenien aquella il·lusioneta per tornar a sortir, un dia més, no té preu.

M'agrada pensar que d'aquí a uns anys, si puc, encara tindré aquesta mateixa il·lusió per fer-me a la mar i palejar.

Per res del món voldria perdre-la.

3 comentaris:

  1. Realment és impresionant veure com desprès de tant de temps, encara es conserva aquesta il·lusió cada setmnana per sortir dos cops a navegar pel mateix lloc.
    Quin amor! Quin(a) amant!
    Quina enveja i quina admiració!

    ResponElimina
  2. Magnífic. Quan de vegades estàs cansat i dubtes calen paraules. Es allò que diu "Tan se val. Prova altra vegada. Fracassa altra vegada. Fracassa millor." Doncs hi tornarem. Gràcies, Toni, les teves paraules donen ànims. I creu que quan no sigui hivern i torni a haver-hi la mateixa força de tramuntana que el dimecres, sortirem fins Calders i tornarem. I tu seràs amb nosaltres. Cap dubte.

    ResponElimina
  3. Doncs si Toni ... ja t'hem abduït ... estàs enganxat!!!!!
    I com molt bé diu l'Eduard ... quin amant!!!
    I com diuen a Cadaqués " en mar" ... quina passió!!!
    Un cop t'atrapa ja no et deixa anar mai més!!!!! li ets fidel per sempre ... com ha de ser!!!!
    Que poguem palejar junts ... anys i anys!!!

    ResponElimina