diumenge, 31 de juliol de 2011

UN CAPITOL MÉS

Odisseu podia perdre’s entre illes, deesses, bruixes i gegants, podia sentir-se estrany en terres incògnites, perquè tenia Ítaca, on l’esperaven les seves arrels, allí on era conegut i pertanyia, on podia descansar i dir soc jo, aquest és el meu lloc, on descanso i preparo noves aventures. Mai podem ser sense un lloc, per pobre que sigui, que sabem que ens espera.

El nostre lloc, el dels de Umiiartoq, el dels naufragats, és Portlligat, des d’ell sortim i ens perdem en terres i mar que mai són iguals, per després tornar, ser altra vegada en el nostre port.

Ahir vam conèixer, o desconèixer, un poble que ja no existeix, el Club Med, un tronc per construir una cabana, o un sofà, un congre enorme que encara s’aferrava a la vida, un canó sec que té l’arquitectura precisa i difícil que el fa estimat, una cadira perduda en un penya-segat, i un recorregut molt llarg, del que vam tornar molt tard, afamats i contents.

Érem Claudia, tota alegria, Nathalie, elegant, silent i estimada, Josep Flor i el seu fill Adrià, portant una faceta clàssica pare-fill que en Josep desconeixíem, i jo. Andi, a bord de la seva embarcació Adela, ens va portar el tronc, que nosaltres havíem arrossegat des del Club Med fins al Canó Sec, ell va fer el tram final, fins a Portlligat. Va fer la labor dels feacis a l’Odissea.

I tornarem, tot i que el dimecres hi ha un nou curset d’esquimotatge, i tornarem. La sortida a les 16.30 es manté.














dijous, 28 de juliol de 2011

VALSEJANT ELS BONICS NOMS


Ahir vam tenir una sortida altra vegada amb moltes nenes, cap nen, i vam palejar a ritme de vals, creuant una mar que sortia de fortes pluges i que semblava molt alegre. Érem Anna i María Giró, Pilar, Nathalie, Saskia i la seva germana Matilda de bonic nom, Xavie Masanés, Jordi Rotllán i les seves filles Eva i Gina, Eneko i les seves filles Mae i Lua, i jo i Lucía.

Vam palejar fins l’illa de Messina, on vam baixar i pujar fins al cim, on ens va esgarrifar pensar que al temporal de fa dos anys l’illa estava enfonsada en el mar enfurismat. Messina és un illa amb forma de drac, de fet sospitem que és un drac, i els nens s’hi troben bé en ella, troben tresors i veuen la terra de manera diferent.

Des de Messina vam palejar a Ses Ielles, on ens vam banyar, les nenes van jugar molt, a jocs que els adults no compreníem però que tenien les seves regles, vam menjar galetes Principe que va portar Jordi, no pas Nathalie, i vam tornar molt tard, ja tancaven Portlligat, i tots vam anar a casa contents.

Cal dir que Gina (onze anys) i Lucía (vuit anys) van tornar soles, per primera vegada cadascuna en un caiac individual, des de Ses Ielles fins a Portlligat. És cert que alguna vegada els altres adults ens les lligaven en el caiac doble on anàvem Nathalie i jo, però era poca estona, en el cas de Gina només uns instants.

El dissabte, si tot va bé, hi tornem. 















   

dilluns, 25 de juliol de 2011

ADEU ADEU CADAQUES

SI, ja he marxat.....soc a la  çiutat.....de nou Barcelona.
Aquest matì, quan em posave el cubre banyera !ja hi som ! els pantalons, vull dir, els pantalons llargs, per ...que jo trevallo amb pantalon llarg, no estave gens de bon humor.... i si, molt desçentrat...el mar estave molt tranquil, perdó ...tornem-hi  ....que al carrers no hi havía gaire trafic, donç molta gent , Ja ha començat les seves vacançes.++

Tornar de Cadaques, o millor marxar del poble sempre em costa, aquest cop evidentment, també.
I puc ben dir que mentre nedave diumenge repasave ( sempre ho faig) els día viscuts aquest juliol.
Día plens d´una tranquila pero divertida activitat, nit de lluna, sortides de dimecres i disabte, el Carme...
Crec, que tot pasa i mai res es igual , pero  el çert es que han sigut unes magnífiques vacançes.... bé sempre es troben a faltar coses , situaçións, moments pero....! que hi farem! l´important es que el record es molt bó, personalment ho he pasat francament bé, potser... una mica mes d´adrenalina a les sortides..pero ....

Com diu el poema ....podré soportar marxar si m´hes permés tornar!
Puc ben asegurar que aquest matí al entrar a l´ofiçina no em recordave de res i...!M´encanta!  fins i tot mentre atenía un pobre home que em preguntave coses sobre la seva llibreta d´estalvi, m´he quedat com imbéçil mirantme la meva ma amb nostalgia donç i tenía dues grotas clavades !Quina meravella!


salut i gaudiu força....  Tornaré!      

MIQUEL

diumenge, 24 de juliol de 2011

TRAMUNTANA, ONES I PROFESSIONALITAT



Ahir vam tenir una sortida d’hivern però amb tramuntana de estiu. Érem només quatre, Nathalie, Josep Flor, Miquel i jo, i encara que la tramuntana no era massa forta, no vam trobar quasi cap barca, només el Sant Isidre ple d’adolescents celebrant una festa bolangera i sorollosa.

Vam palejar fins Encalladora, i al final de Sa Freu, a la línea entre Culip i Sa Rata, vam trobar les ones més altes i trencades que Nathalie havia vist mai. És cert que ho eren, tenia ella raó. Jo anava amb la pala esquimal i em costava recolzar-me a les ones. Venien amés de diferents direccions, i una d’elles em va aixecar molt, molt, i quan estava a dalt em va venir un altra des de l’esquerra, i creia que bolcava, però no.

Quan ja pràcticament havíem passat la línea vaig dir a Miquel de girar, ja n’hi havia prou, ell va començar a donar la volta, dient a Nathalie que anés amb compte al girar, però al final només vam girar Nathalie i jo, i sent les ones perilloses venint d’esquena, quan em vaig poder parar i mirar enrera, no vaig veure a Josep i Miquel. Vaig recular, i encara que les ones eren tan altes que era normal no veure’ls, em vaig preocupar.

Vaig tornar on era Nathalie i varem parar en unes roques sense nom, i des dalt vam veure que Josep i Miquel estaven donant la volta a Encalladora. Em va sorprendre veure que al costat obert d’Encalladora el mar no estava tan malament com jo pensava, de fet les ones gegants i trencants només eren a la famosa línea entre Culip i Massa d’Oros.

Una vegada reagrupats (i sense queixa perquè encara que, quan es va en grup, i el grup gira, potser si es continua és millor dir-ho, o mirar enrere i veure què fan els altres, evitant així ensurts, però comprenc que en determinades ocasions, i potser ahir ho era, sent pocs, és normal anar una mica sense considerar als altres. No passa res, som com som, no canviarem, i esta molt bé com cadascú és), reagrupats, doncs, vam anar a Cala Bona, on vam parlar de passades aventures, un error que només podem compensar dient que encara vivim aventures, condició indispensable per a contar les passades, si bé és millor no contar-les, mai, no solen importar als altres, i viure-les.

Per acabar diré que una de les imatges d’ahir que em va sorprendre i no oblidaré, va ser, quan jo estava sent empès per les ones, intentant no bolcar, veure a Nathalie, pujada en un altra ona immensa, però sostenint la càmera amb una ma, fent-me una foto. Professional i admirable.    

Cal dir que a les fotos no s'aprecia l'altura de les ones. Potser  clicant a sobre, i tot i així no s'aprecia. Quedarem com exagerats, però eren altes, i trencaven. He penjat també una foto del dia de la Verge del Carmé que m'ha arribat avui. Si cliqueu a sobre veure a una nena, la de més a la esquerra i amb la camiseta blanca d'Umiiartoq: és Lucía, de vuit anys i experta en l'Odissea, a vegades ens acompanya a nosaltres, aquell dia ho va fer des d'una embarcació.  

Dimecres, si tot va bé, i tornem.



Aquesta és la foto feta amb professionalitat i des d'una ona


divendres, 22 de juliol de 2011

SORTIDA I CURSET D’ESQUIMOTATGE


El dimecres vam tenir una sortida trencada, diferent, estranya. Un grup va preferir com sempre trobar el mar; érem Pilar, Nathalie, Xavier Masanés, Eneko i jo. Un altra grup no va preferir, però es va esforçar per a quedar-se a Portlligat fent el curset d’esquimotatge, impartit per Toni Albert, quasi tres hores cap per avall dins del mar; eren Anna i Maria Giró, Anna Suárez, Carles Batlle, Nardo, Jordi Rotllán, Miquel i Josep Flor.

El grup d’escaquejats vam enfilar fins a Encalladora. Feia poc bufava tramuntana forta, llavors ja havia mancat, però a Encalladora encara vam trobar ones molt altes que feien cridar a la Pilar. Vam fer el tom a Encalladora, saludant des de lluny la banderola, i vam tornar en un mar sense barques, quasi ni una i som a Juliol, una tornada molt tranquil·la, plena de llum i tonalitats.

A la bocana de Portlligat vam trobar a Anna i Maria Giró, Nardo i Miquel, que fugien del curset, i a Portlligat vam trobar encara el grup de remullats, tots morts de fred, i bastant frustrats perquè amb l’excepció d’Anna Giró, els altres quasi havien oblidat com fer-ho. El diumenge torna a haver-hi curset d’esquimotatge, i no cal dir que estem buscant excuses per no estar tres hores cap per avall dins l’aigua, però crec que el tindrem que fer. Nathalie no necessita excuses. L’única vegada que ha fet el curset, va provar una vegada, va sortir de la banyera per on no havia de sortir (jo estava ajudant-la) va dir “anem a les roques que fa sol, l’esquimo no cal", i així fins ara.

Demà dissabte, si tot va bé, hi tornem, esperant que la tramuntana s’animi i podem gaudir d’un dia una mica salvatge.      
No se sap qui és a sota 
Moment en que el grup d'escaquejats fuig.







dimarts, 19 de juliol de 2011

Camiseta Escola Mar Cadaqués


















































Si encare no teniu la Nova Camiseta de L´Escola d´en Mar de Cadaqués la podeu comprar a la Motonàutica Manel de Cadaqués o me la podeu demanar a mi escolamarcadaques@gmail.com (Anna Giró)


- Camiseta màniga curta 15€ - Blanca talles S, M, L, XL



- Camiseta màniga llarga 18€ - Bau talles L, XL




Socis - 25% Dto per la compra de la segona camiseta


No vos la perdeu!!

diumenge, 17 de juliol de 2011

DÉU N’HI DO LA VERGE DEL CARME!


Ahir vam començar el dia venent camisetes al passeig, on vam comprendre les diferents tècniques comercials, la Maria Giró cridava a qui passava,  per exemple l’Arturo, “eh Arturo, has de comprar una camiseta”, i el pobre Arturo, que ja havia passat de llarg, doncs reculava i comprava una camiseta, i així amb molts, una bona tècnica. Altres, com la Susana i jo, quedàvem callats, quasi avergonyits, i només comprava qui venia a comprar (la Susana i jo hem sigut ja encomiadats com comercials o venedors, no és lo nostre). Entre tots varem vendre unes 50 camisetes, està prou bé.

A la tarda vam organitzar el comboi per acompanyar a la Verge del Carme. Estava anunciat vent de mar, Garbí, i de fet a les sis ja havia entrat amb força, i quan érem a Portlligat vam saber que s’havia suspès la processo pel fort onatge. Tot i així vam decidir anar-hi per si canviaven d’idea. El problema era que Nardo i Athila portaven els seus fills, Lluch i Alex, nens de sis i vuit anys, i havíem d’arrastrar un caiac buit per l’Anna Giró, qui estava de venedora a la paradeta del passeig. El mar estava fort, i la Punta Oliguera seria problemàtica.

Érem Laia Eraso, María Giró, Pilar, Nathalie, Nardo i Lluch, Athila i Alex, Javi, Jordi Rotllán, Josep Flor, Miquel i jo. En Ferran, amb molt seny, va decidir no sortir, hauria sigut el seu segon dia i el mar estava massa fort.

Abans de sortir, jo vaig dir que de veritat, DE VERITAT, era important anar agrupats. Si bolca un doble, el rescat és dramàtic, no hi ha manera de buidar-lo, només ho he fet una vegada, amb mar tranquil, i és molt difícil. I el caiac buit, tot i que el vam tancar amb el cubre, amb ones grans és fàcil de bolcar. Era, doncs, important mantenir-se junts.

No cal dir que en mig del temporal que vam trobar a Oliguera, vaig maleir i cridar “ens ajuntem” de manera inútil, fins que vaig comprendre que era millor distribuir-se, i creuant ones vaig dir a Maria que es col·loqués al costat del caiac buit, arrastrat per Miquel, i jo vigilaria els dos dobles, tasca en la que em van ajudar Nathalie i Jordi Rotllan. 

Les ones eren altes, de les més altes que em trobat aquest any, divertides pels caiacs individuals, però molt problemàtiques per caiacs dobles amb nens al davant. Nardo va pensar en abandonar a Caials, però segurament era més fàcil continuar, enfrontant les ones.
A Alex, fill d’Athila se li va sortir el cubre, i plorava de manera desconsolada, sort que Athila és fort i enfrontava ones que a tots ens feien cridar, i mentre ell ho feia Jordi i jo ens vam apropar, i Jordi va col·locar el cubre, i jo vaig intentar calmar a Alex, bromejant, però no parlant txec i en mig de les ones era una tasca difícil.

Passada Punta Oliguera el mar era més accessible i vam apropar-nos al far de Cala Nans per estar més protegits al moment de girar els caiacs. Vam entrar a la badia sense problema.

La processó es va celebrar. Una festa atàvica i difícil de comprendre de manera racional. L’imatge d’una verge es portada per gent jove i uniformada, pujada a la Gala (per cert, la Gala va ser demanada des de la badia per poder sortir, i va fer el recorregut amb nosaltres, botant també amb les ones, una imatge que ara recordo però que ahir no vaig registrar), i després pugen les autoritats civils i religioses, i la barca, seguida per moltes altres baques engalanades i plenes de gent, van fins a Cala Nans i fan el recorregut de la badia, arriben a la riba, desembarquen l’imatge i tothom camina darrera fins no se on, suposo que l’església. Durant el recorregut es reparteix beguda i l’ambient és festiu.

Durant el recorregut vam palejar al costat de la barca de la Verge, i jo personalment vaig gaudir del recorregut, i vaig comprendre el bé que navega un caiac, i l’afortunats que som lliscant o botant amb les ones.

Després vam desembarcar per rescatar a Susana de la botiga, i vam tornar, amb mar tranquil a Portlligat, havent substituït Natalie Corcoll a Maria Giró, i trobant-nos en el camí amb Josep Parada, qui amb Pilar es van quedar en mar per veure la lluna plena.

A Portlligat ens esperava Toni Albert, es feia fosc, tots vam tornar ràpid a casa, el dia havia sigut pagà pels bots embogits amb les ones, sacralitzat pel passeig amb la Verge, i divertit.

El dimecres fem curs d’esquimotatge (el repetirem el proper diumenge, i al Setembre) a les 16.00, i sortida habitual per qui no vulgui estar cap per avall al aigua a les 16.30.  

A l’entrada anterior del blog publiquem la crònica de Marta Duch des de Groenlandia. Immaqa és una paraula a considerar, una filosofia de vida.