Avui ha sigut un dia de encomiats, adéu, adéu, hem vist platges que no eren, van ser, i ara tornen a no ser, ja no hi ha platja, hem vist companys que se’n van perquè la seva feina aquí acaba, seran en un altre lloc, seran amb nosaltres, hem vist troncs que han deixat de ser restes de naufragi per a convertir-se a la força en un sofà, hem vist un dia tranquil, com tants altres, amb ones amples i llanxes motores punyents i sorolloses com mosquits (el nom dels mosquits és i serà sempre Agustí), hem palejat Sud, al llarg de penya-segats compactes i de gris metàl·lic, plens de silenci, hem entrat a la Coua del Bou Marí i hem encerclat Illa de Mallorca, érem Laia López, Laia Eraso, Anna Suárez, Nathalie Giordano, Toni Sbert, Jordi Rotllán, Miquel i jo, Eduard Marqués ha quedat a Portlligat, i des de Illa de Mallorca les dues Laias han tornat a port, adéu, adéu, els altres hem arribat a Cala Figuera, una cala d’aire africà, on hem xerrat, i en un núvol hem vist unes paraules escrites: “allò autènticament rentable no és el increment del producte natural brut sinó l’estudi de les humanitats”, i doncs la vida és curta i el tema és fosc, ens hem limitat a llegir les paraules, que feien pampallugues de color, i hem reflexionat que el nostre mitja de transport, els caiacs, en contrast amb les llanxes que ens assetjaven, sense pensar-ho ni voler-ho, donava raó a les paraules del núvol, i a la nostra tornada un peix lluna, un bot, ens ha mirat amb cara al·lucinada, preguntant qui són aquets, i potser ni nosaltres ho sabíem, portàvem molts troncs, i bon humor, i a Portlligat ens hem acomiadat, adéu, adéu, però el dimecres, a les quatre trenta, si tot va bé, hi tornarem, encara hi ha mar i ganes de navega’l, i les paraules del núvol, fosques en una vida curta, segueixen fent pampallugues, burletes però inquietants, el resultat és incert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada