diumenge, 17 de juliol de 2011

DÉU N’HI DO LA VERGE DEL CARME!


Ahir vam començar el dia venent camisetes al passeig, on vam comprendre les diferents tècniques comercials, la Maria Giró cridava a qui passava,  per exemple l’Arturo, “eh Arturo, has de comprar una camiseta”, i el pobre Arturo, que ja havia passat de llarg, doncs reculava i comprava una camiseta, i així amb molts, una bona tècnica. Altres, com la Susana i jo, quedàvem callats, quasi avergonyits, i només comprava qui venia a comprar (la Susana i jo hem sigut ja encomiadats com comercials o venedors, no és lo nostre). Entre tots varem vendre unes 50 camisetes, està prou bé.

A la tarda vam organitzar el comboi per acompanyar a la Verge del Carme. Estava anunciat vent de mar, Garbí, i de fet a les sis ja havia entrat amb força, i quan érem a Portlligat vam saber que s’havia suspès la processo pel fort onatge. Tot i així vam decidir anar-hi per si canviaven d’idea. El problema era que Nardo i Athila portaven els seus fills, Lluch i Alex, nens de sis i vuit anys, i havíem d’arrastrar un caiac buit per l’Anna Giró, qui estava de venedora a la paradeta del passeig. El mar estava fort, i la Punta Oliguera seria problemàtica.

Érem Laia Eraso, María Giró, Pilar, Nathalie, Nardo i Lluch, Athila i Alex, Javi, Jordi Rotllán, Josep Flor, Miquel i jo. En Ferran, amb molt seny, va decidir no sortir, hauria sigut el seu segon dia i el mar estava massa fort.

Abans de sortir, jo vaig dir que de veritat, DE VERITAT, era important anar agrupats. Si bolca un doble, el rescat és dramàtic, no hi ha manera de buidar-lo, només ho he fet una vegada, amb mar tranquil, i és molt difícil. I el caiac buit, tot i que el vam tancar amb el cubre, amb ones grans és fàcil de bolcar. Era, doncs, important mantenir-se junts.

No cal dir que en mig del temporal que vam trobar a Oliguera, vaig maleir i cridar “ens ajuntem” de manera inútil, fins que vaig comprendre que era millor distribuir-se, i creuant ones vaig dir a Maria que es col·loqués al costat del caiac buit, arrastrat per Miquel, i jo vigilaria els dos dobles, tasca en la que em van ajudar Nathalie i Jordi Rotllan. 

Les ones eren altes, de les més altes que em trobat aquest any, divertides pels caiacs individuals, però molt problemàtiques per caiacs dobles amb nens al davant. Nardo va pensar en abandonar a Caials, però segurament era més fàcil continuar, enfrontant les ones.
A Alex, fill d’Athila se li va sortir el cubre, i plorava de manera desconsolada, sort que Athila és fort i enfrontava ones que a tots ens feien cridar, i mentre ell ho feia Jordi i jo ens vam apropar, i Jordi va col·locar el cubre, i jo vaig intentar calmar a Alex, bromejant, però no parlant txec i en mig de les ones era una tasca difícil.

Passada Punta Oliguera el mar era més accessible i vam apropar-nos al far de Cala Nans per estar més protegits al moment de girar els caiacs. Vam entrar a la badia sense problema.

La processó es va celebrar. Una festa atàvica i difícil de comprendre de manera racional. L’imatge d’una verge es portada per gent jove i uniformada, pujada a la Gala (per cert, la Gala va ser demanada des de la badia per poder sortir, i va fer el recorregut amb nosaltres, botant també amb les ones, una imatge que ara recordo però que ahir no vaig registrar), i després pugen les autoritats civils i religioses, i la barca, seguida per moltes altres baques engalanades i plenes de gent, van fins a Cala Nans i fan el recorregut de la badia, arriben a la riba, desembarquen l’imatge i tothom camina darrera fins no se on, suposo que l’església. Durant el recorregut es reparteix beguda i l’ambient és festiu.

Durant el recorregut vam palejar al costat de la barca de la Verge, i jo personalment vaig gaudir del recorregut, i vaig comprendre el bé que navega un caiac, i l’afortunats que som lliscant o botant amb les ones.

Després vam desembarcar per rescatar a Susana de la botiga, i vam tornar, amb mar tranquil a Portlligat, havent substituït Natalie Corcoll a Maria Giró, i trobant-nos en el camí amb Josep Parada, qui amb Pilar es van quedar en mar per veure la lluna plena.

A Portlligat ens esperava Toni Albert, es feia fosc, tots vam tornar ràpid a casa, el dia havia sigut pagà pels bots embogits amb les ones, sacralitzat pel passeig amb la Verge, i divertit.

El dimecres fem curs d’esquimotatge (el repetirem el proper diumenge, i al Setembre) a les 16.00, i sortida habitual per qui no vulgui estar cap per avall al aigua a les 16.30.  

A l’entrada anterior del blog publiquem la crònica de Marta Duch des de Groenlandia. Immaqa és una paraula a considerar, una filosofia de vida.












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada