dijous, 19 de juny de 2014

DOFINS

Avui tornava en tren des de Barcelona. i estava cansat, i trist, i quan he arribat als armaris de Portlligat, he trobat cinc amics, Lluís, Albert, Santiago, Jordi Caselles, Mauricio, i tres persones noves, dos fills del explorador de Mustang, de qui no recordo el nom, i una noia hawaiana, simpàtica i bonica. Hem sortit plens d' alegria, en un dia magnífic, hem arribat i fet el tomb a Encalladora, ens hem banyat, i tornant hem tingut un espectacle que mai havia vist amb tanta intensitat: dofins, molts, saltant amb tot el cos fora del aigua, cabriolant, nedant a prop, estant molta estona a la vista. Semblava un missatge que ens digues, ànims, tot anirà bé, els dofins són animal que perceben.

Hem tornat tard, cansats però contents, jo havia oblidat qualsevol tristesa, les sortides donen força, no s'han de perdre.

Dissabte, si tot va bé, hi tornem, encara.

  

dijous, 5 de juny de 2014

UNA ENTRADA ÚNICA PERQUÈ ÉS UN BRINDIS


Tot acaba. És com una bateria que no té ja més vida. I quan acaba, té l’esplendor i la ràbia de la vida i de la mort. Tots portem el moment que serà el final. No més silenci. La paraula és a la vegada eina de llum i de foscor. Però es l’única eina.

Avui en algun punt hem tocat fons. Érem a Sa Freu. Buscàvem una boia d’en Isca, un pescador de Portlligat; havia de ser en un petita cala, sota una gran pedra. Lluís Valldaura ha nedat buscant-la. No l’ha trobat. La tramuntana segur que l’havia emportat. Fins aquí tot normal, cap problema. Mauricio, sent encara al caiac m’ha preguntat si paràvem. Vent de mar. He dit que no. Ha dit que era per fumar una cigarreta. Llavors s’han començat a trencar les boires. Jo era al caiac i he vist com Mauricio i Jordi Caselles, també en els seus caiacs, encenien dos cigarretes que Mauricio havia tret de nos se sap on, nomes portava, com sempre, el banyador. Lluís, que havia sortit del aigua, ha demanat una cigarreta. He vist com tots tres fumaven amb un plaer profund, arrelat, primigeni.

Jo ja estava en el camí que pujava, però encara no ho sabia. Hem tornat amb vent de mar en contra, no massa fort. Hem ajudat a Jordi Caselles. Vida i ajudar. Dos paraules importants, avui i sempre. Tot anava prenent forma. La barca d’en Isca ens ha creuat, hem dit que no hem trobat la boia. Jo he deixat als tres companys, contents, portaven la força primigènia del fum, eren alegria, i vida. Els he deixat i he palejat fort, volia arribar al poble abans que tanquessin una tenda, i no he vist, però he sentit, el vespre que queia sobre mar, penya-segats i Portlligat.

Moll, mullat, xop, ple de mar, també primigeni, he pujat a la moto i he volat fins el poble, la tenda era oberta, però l’amiga que buscava no hi era. Hi havia un silenci fosc. He repres la moto, i al bar Boia, una boia recurrent, m’he creuat altra vegada amb en Isca. S’ha sorprès de veure’m, jo l’hi he tornat a dir el de la seva boia, i he volgut parlar, sempre la paraula, eina de vida i mort, amb algú assegut en una taula, però no hem pogut, i cansat, xop, ple de fum salvatge, he arribat a casa, i buscant números de telèfons en un ordinador que no funciona, he pogut fer una trucada, només una, en un telèfon que tampoc funciona, i m’han dit que ajudar i vida no eren disponibles en aquell moment, i llavors, xop, moll, ple de mar, mirant la badia on fa tres anys i sempre vaig oferir ajuda, he entès.

Jo que no bec he pensat que quan acabi d’escriure això, ompliré una copa i assegut a la taula, mirant a la badia, seguint el fum dels primitius de Cap de Creus, brindaré per l’amiga que se’n va, ella tota vida i energia, igual que una vegada, escrivint una poesia, vaig brindar per ella, no puc fer més, no puc ajudar, no hi ha res a fer, res, res, res, ¿perquè se’n van els nobles i rics i queden els egoistes i pobres?, i moll, mullat, xop, però decidit, segur, li prometre que mai guardaré les paraules, mai, dolça amiga, parlaré, seré fort i diré, perquè tinc molt a dir, i perquè sé i sabré dir.

Durant mesos aquest blog ha sigut silenci. S’ha acabat. Poc importa la mirada de qui busca escletxes per on fer mal. Dire quant tingui que dir, i si les respostes són violentes i sense educació, no seran, el nostre dret a defensar que l’important no és què es diu, sinó com es diu.

S’acaba el fum, i les bateries són maleïdes perquè també s’acaben, i torno al mar que he deixat quan hem deixat al Isca, torno amb els meus tres companys, que són llum i vida, i penso que no callaré, i seguiré ajudant mentre pugui, i seré amb la gent noble i rica, i és clar, ho passaré malament, perquè som pocs, i trobaré qui no té força ni capacitat per ajudar, mai serà el moment bo per ajudar, i també a qui és violent i deixa paraules violentes. Som pocs. Avui érem quatre.

I dels pocs n'hi ha que se’n van. ¿Què podem fer? Res, ja ho sé, ho he dit. Jo faré el que he promès a la meva amiga, impossible de no complir-ho: he promès que mai callaré, diré sempre el que penso, perquè crec que penso i crec que puc dir. I ajudaré, perquè altra cosa, per mera fortalesa, no es pot fer. El silenci sempre. Poques paraules. Ajudar sempre, mai serà el moment de no poder ajudar. I mai el silenci de les paraules necessàries. Encara que tot s’enfonsi.          

Perquè tot acaba. Una bateria que no té ja més vida, i té l’esplendor i la ràbia de la vida i de la mort. I perquè tots portem el moment que serà el final, no més silenci. Paraules que són a la vegada eines de llum i de foscor. Les úniques eines.

Aquest mati no he pogut comprar un telèfon perquè estava sol i no podia anar-hi, de manera que no tinc telèfon, el meu acaba també la bateria, que no és la mateixa de la que abans parlava. Per missatges de l’Escola, i del que sigui, proveu encara el meu telèfon, i si ja no té bateria, proveu el meu fixa: 972259219. Ara és el telèfon de l'Escola d'en Mar.

Un brindis també per i amb Toni Sbert, a Alaró, ell entén quan dic que la vida se'n va i som pocs, el trobem a faltar.

Dissabte, si tot va bé, hi tornem, amb paraules, alegria i ajuda.

diumenge, 1 de juny de 2014

LLUM


No soc jove. He gaudit ja d’una dilatada vida. Crec que sempre he tingut sort. Hi ara també la tinc. Si tot va bé, a finals d’aquest mes volaré primer cap Islàndia, on passaré uns dies d’adaptació, i després volaré cap Grenlàndia, on durant l’estiu treballaré com a guia en una empresa d’expedicions polars de caiac i trekking. Seré a la terra d’Umiiartoq. Espero que la sort em segueixi acompanyant. No sé què trobaré, però m’encanta enfrontar un espai desconegut i que pel seu misteri sempre m’ha atret. Coneixeré una llum diferent.

Mentre jo sigui al Nord, l’Escola d’en Mar no quedarà desatesa. Nathalie Giordano, Mauricio S’Barbaro i Lluís Torrent s’encarregaran de les sortides, i segur que seguiran ajudant a qui arribi als armaris i vulgui sortir al mar.

Dijous vam sortir Anna Bosch, directora del Institut de Cadaqués, i el seu fill Dídac, Josep, professor de Educació Física del Institut, Francesc, Jordi Caselles, Nardo, Mauricio, recentment arribat d’Uruguai, Lluís Valldaura, Albert i jo. Tots vam arribar fins a Encalladora, i cal dir que Mauricio va veure un animal que, per les seves característiques, podria ser la foca que darrerament ha sigut vista a Messina i a altres llocs de la costa catalana. La sortida va ser tranquil·la i amb la bellesa que sempre acompanya a les sortides de tarda.

Avui hem tingut una sortida netejada per la tramuntana, no forta, potser 5/6, una de les sortides que sempre voldria tenir, amb llum, esforç, bellesa, riure i activitat al mar. Érem Nathalie, Jaume Riba, Diego, Mauricio i jo. Un grup que havia ajudat en la Triatlon ha sortit abans que nosaltres.

Hem palejat fins a Cap de Creus, on a Sa Freu les ones eren altes, i després hem parat al mateix penya-segat on acaba Cap de Creus, en un lloc tranquil que avui s’ha vist sorprenentment envaït per excursionistes a peu. Jaume i Diego s’han banyat mentre els altres preníem el sol.  

El nostre projecte, el de l’Escola de’n Mar, tenir la infraestructura i facilitar la sortida al mar de manera gratuïta a qui vingui fins a nosaltres, i fer-ho de manera oberta, sense normes, reunions ni preses de decisions, és exposat i complicat, però sortides com les de dijous i avui dissabte, amb gent nova, cinc persones que s’han apropat a nosaltres per primera vegada, i que han dit que repetiran, ens dona ànims.   

A Grenlàndia, si puc, a les seves muntanyes, als seus penya-segats i al seu mar, m’he proposat deixar una empremta de silenci que recordi les nostres sortides a muntanyes, penya-segats i mar d’aquí que tant coneixem i gaudim. Coneixeré en silenci la llum d’aquella terra portant amb mi la llum de la nostra. Serà un plaer poder fer-ho.    

Encara aquí, dijous, si tot va bé, continuarem.