dissabte, 25 de febrer de 2012

PRIMERA BALENA DE L’ANY

Qui sap d’angels diu que habiten els límits, i que quan entren al nostre mon, durant uns instants perden noció d’espai i de temps i llavors són vulnerables. Aquests límits i aquests instants els hem conegut avui, palejant en un mar tranquil, un dia plàcid, sota un cel blau, un escenari que no semblava màgic.

Érem avui palejadors solitaris dins d’un grup de 9: Cora Borrell, Julius, Xavier, Xavier Masanés, Nardo, Rostia, Diego, Toni Sbert i jo, i només sortir de la bocana he advertit als altres que hem entrat ja en la època en la que les balenes pugen cap el mar de Liguria, i llavors Rostia ens ha dit que ahir, sent al olivar d’en Firmo a Guillola, va veure primer molts ocells, i després una balena. Tots, doncs, hem obert els ulls, molt, però hem arribat a Culip sense veure cap rorqual, només hem vist un vaixell francès parat al moll de Culip, i al poc de ser nosaltres allí dos autoritats (uniformats de policia o de seguratas, però autoritats) han fet marxar al vaixell.

Tornant, tornant, en Toni Sbert i jo estàvem parlant i en Toni m’ha dit allò que es diu, “mira, què és això?”, i era una ona sense explicació, és a dir una ona de balena, a uns trenta metres, i palejant cap a l’ona hem vist el llom negre sortint fora del aigua, en una imatge que ja comencem a distingir i conèixer, era un llom de balena. Ha durat poc, com sempre, i ens hem quedat amb ganes de més.

Abans d’arribar a Portlligat, entre Messina i Ses Boquelles hem vist molts, però molts ocells, fent soroll i lluitant sobre l’aigua. He parat i guaitat una estona fins que he vist dos ombres negres, massa lluny com per assegurar que eren balenes, i en aquell moment m’ha trucat Eduard Marqués des de la Mar d’Amunt i m’ha dit, literalment: “si em dius que has vist una balena, no m’ho creuré”, i jo n’acabava de veure una i possiblement n’estava veient dos més. L’hi he dit, hem penjat, i he palejat, amb Xavier Masanés, Toni Sbert i Diego, cap els ocells, però abans d’arribar han marxat i ha quedat res.

Encara no he parlat amb Eduard, i no sé el perquè de la seva pregunta, just en aquell moment.

Hem arribat cansats, i ens hem disposat a sobreviure en la nostra terra, després d’haver vist un esser que estava traspassant uns límits, mostrant-se per un instant, sent quelcom que no canviarà la nostra existència, igual que l’existència o no dels àngels tampoc la canviarà.

Dimecres i tornarem, si tot va bé, i potser encara podrem traspassar nosaltres els límits, en tenim ganes, ser criatures que entren en l’inconegut, a saber què hi ha més enllà dels límits, cal prendre el risc i estar preparat per qualsevol sorpresa.

dijous, 23 de febrer de 2012

PARAULES


Hi ha dies en que el mar amaga sorpreses.

Una llegenda irlandesa conta d’una roca que parlava, responent les preguntes de certes persones, no de totes. La roca era en una platja, i un dia de temporal el mar va desballestà una petita barca on una jove parella estava pescant. El noi va morir ofegat davant els ulls de la noia a qui les ones havien portat salva fins a la platja. La noia va cridar ferida de dolor i va morir de pena i d’angoixa al peu de la roca, la qual, sent sensible als sentiments dels humans, es va partir en dos i ja mai va tornar a parlar responent a preguntes. Es podria dir que la roca també va morir de dolor i d’angoixa.

El mar porta els sentiments de tots qui l’han navegat, i de vegades, entre ones i vent podem captar aquests sentiments, que són tan variats com ho són les circumstàncies del mar.


Avui Toni Sbert i jo hem sortit al mar amb tramuntana no massa forta, potser força 6 o 7, i només travessar la bocana de Portlligat hem vist bandades de gavines, i altres ocells que mai sabrem quins són, caient en picat sobre els peixos que es suposaven sota el mar. Eren mar endins, però, tot i el vent, ens hem dirigit vers l’horitzó, i quan hem arribat a prop dels ocells, amb la tramuntana ens costava veure si hi havia tonyines o dofins, tot i que ens semblava veure ombres i a vegades lloms. Finalment un llom fosc ens ha creuat a prop. Mai sabrem si era un dofí o una tonyina. Allà on els ocells queien sobre les ones, no es veien els salts nerviosos que solen fer les tonyines. Hem palejat durant una bona estona, apropant-nos als molts diferents grups d’ocells, i hem vist algun altre animal gran, peix o mamífer, saltant, però els berberols no ens deixaven veure clar què era. 

Estàvem lluny de costa i ens hem dirigit cap a Cap de Creus. Ens ha costat arribar-hi, i al treure el nas a Sa Freu hem trobat un paisatge desconegut. Les ones venien de Massa d’Or i anaven contra el litoral del far, però el vent bufava com és habitual des de la Mar d’Amunt cap a la Mar d’Avall. Hem palejat amb dificultat fins a la punta de la banderola, en front de Culip, i allí les ones eren altes i trencades però anaven cap a Culip. Eren perilloses. A més, en el pitjor moment, un gran vaixell de pesca ha creuat Sa Freu, en direcció a Port de la Selva, i ens ha enviat ones en sentit contrari a les que ja enfrontàvem. Complicat. Però ens en hem sortit.

Hem tornat amb el vent i el mar a favor, el sol ja post, quasi fosc, eren a prop de les set, portàvem més de tres hores seguides palejant, i a Portlligat, a les roques de la bocana ens esperaven, tres figures quasi invisibles, Nathalie, Camille i Theo, carregats de llenya i de salutacions de braços, som aquí, som aquí, i al arribar als armaris, Toni i jo hem passat tot el fred que no havíem passat durant el recorregut, ens hem glaçat, tot i que la estufa del local estava funcionant i ens hem canviat al seu costat, en aquest temps quan el sol no hi és arriba l’hivern. Nathalie ha dit que a casa m’esperaven banyera i sopar calent, i Toni ha entrat en l’escalfor del seu vehicle que el portava lluny, a altres paranys, on havia de continuar vivint i creant, ja sense fred.

I la roca que parlava què té que veure amb la sortida d’avui? Res i tot. Toni i jo hem parlat, molt, i amb la paraula hem construït un mon, de fet tots els mons comencen amb la paraula, i no hem vist cap esser humà (els pescadors del vaixell no s’han deixat veure, o nosaltres no érem en condició de veure’ls), les tonyines i/o els dofins, tampoc s’han volgut mostrar (de tornada, arribant a la bocana, just abans de veure les tres figures que ens esperaven, ens en hem adonat de que parlant, parlant, no havíem vist un grup de possibles tonyines que ens seguien a uns deu metres, saltant, llavors més visibles perquè la tramuntana havia mancat), i només hem vist roques, moltes, altes i silencioses, totes les dels penya-segats, que eren testimoni de les nostres paraules. No està demostrat que les roques no emmagatzemen les paraules que els hi arriben, de manera que potser les nostres paraules d’avui, com totes les dites al llarg de sempre, estiguin guardades en roques que un dia les poden repetir, perquè tampoc està demostrat que les roques no poden parlar. I això ens diu que cal mesurar les paraules, cap és dita en va, i  també que cal crear mons, tenim la capacitat de fer-ho, i és un plaer posar-la en pràctica. Les roques potser les reben, o no, però les nostres paraules són, i són en un entorn rocós que ens observa. Els sentiments també hi són. I el cansament de dies de paleig pel mon.

Dissabte, amb bon temps anunciat, quants no ho sabem, si tot va bé, tornarem a Portlligat, i tots serem benvinguts per aquest mon real, que és un dels nostres, que és meravella i serà viscut amb força mentre podem fer-ho.       

dissabte, 18 de febrer de 2012

MAR EN CALMA







Avui ha sigut una sortida tan tranquil·la, tan gris, tan ensopida, sense vent, ni ones, ni fred, ni balenes, que només diré que hem anat fins a Cala Figuera, a l’entrada de Joncols, i que érem deu, Anna Suárez, Nathalie, Xavier, Xavi Masanés, Jordi Rotllán, Eneko, Manel, Josep Parada, Miquel i jo.


A vegades diem que fa fred, massa fred per sortir, o masses ones, o massa vent. Ho diem a la riba, o fins tot a casa, ben protegits i sense ganes de deixar la protecció. Avui parlaré de les expedicions polars pioneres, i potser servirà per relativitzar-ho tot.


L’any 1845 Sir John Franklin surt en dos vaixells cap a l’Antartida. No se’n sap res d’ells durant dos anys, i es dona l’expedició per perduda. Varies expedicions surten per tal de trobar la de John Franklin. Una d’elles, la de Robert McClure queda atrapada al gel i la tripulació no s’atreveix a deixar el vaixell fins passats tres anys (tres anys al vaixell en aquelles condicions!), quan per fi decideixen fer-ho i caminen i completen per primera vegada el pas del Nord-oest. Una de les expedicions que buscaven la de Franklin es troben amb esquimals que els hi conten que fa uns anys uns homes blancs havien deixat el seu vaixell i havien mort intentant escapar del gel. Més tard es van trobar els diaris d’alguns dels oficials de Franklin que van confirmar la versió donada pels esquimals.


També el Polo Nord té les seves expedicions pioneres. L’any 1871 el vaixell Polaris es va dirigir cap l’estret Smith Sound, entre Groenlandia i l’illa l’Ellesmere, però va quedar atrapat entre el gel, va establir una base, fins que l’any següent el Polaris va quedar lliure del gel, però quan navegaven es van veure de nou a punt de quedar atrapats, van començar a desembarcar homes en un iceberg, però en un moment el vaixell es va veure apartat, deixant els homes que havien desembarcat a la deriva sobre el gel. Durant sis mesos, amb temperatures de -40º van ser portats per les corrents, van sobreviure vivint en iglús i casant ossos polars i foques, fins que van ser rescatats l’abril del 1973, després de 197 dies i 3000 kilòmetres, quan el bloc de gel s’avia reduït a unes proporcions de 68 per 92 metres.


Un altra dia que tinguem el mar en calma potser parlarem de mes expedicions, que n’hi ha moltes, i en condicions tan extremes que són difícils de creure o d’imaginar, i encara que serveixi de poc, veurem que les nostres condicions són assequibles, i que per molt fred que ens porti la tramuntana, hem de pensar que som privilegiats perquè a casa sempre ens espera una banyera d’aigua calenta i un bon menjar al costat del foc per recuperar-nos.


Les fotos d'avui són de Nathalie, qui al no haver fet la foto de grup, doncs no surt en cap foto.


El dimecres, si tot va bé, hi tornem. 

diumenge, 12 de febrer de 2012

SAU


Ahir va ser tot un tant surrealista. Vam quedar al mati a Navata, amb temperatura al voltant de zero i tramuntana forta (a les set del matí Nathalie i jo érem a Portlligat per agafar material, la temperatura era de zero graus i la tramuntana segurament força 9, el fred impressionant), i ja a tots a Navata vam pujar a la camioneta de Toni Albert i vam enfilar cap a Sau. Érem Nathalie, Carles Batlle, Lluís Torrent, Diego, Toni Albert i jo. Vam travessar molts túnels, molts valls, molts pobles i ciutats, vam fer moltes voltes i revoltes i varem arribar a un poble digne de Buñuel. Amb tot el respecte per Buñuel i pel poble. Crec que es deia Masies de Roda, i està pegat a Roda de Ter. Allí ens esperava Josep Flor fent senyals amb diaris per fer-se veure. Una vegada aparcada la camioneta i el remolc, el primer que varem veure van ser uns contenidors de deixalles on hi havia un rètol que literalment deia “Només per veïns. 600€ multa”, es a dir que si llences brossa sense abans llegir el cartell, et cauen 600 euros de multa. Lluís Torrent hi va llençar un xiclet, tot un risc. Però hi havia un altre rètol: “Prohibit tirar silurs” (no sé si escric bé el nom d’aquest peix enorme, però és el que no es podia tirar (?)). Després varem veure uns bancs per seure col·locats de manera discontinua i oposada, és a dir, un mirant cap el carrer, el del costat cap a la paret, i així, tots, com si els qui els van posar no s’haguessin posat d’acord, cap hagués cedit, i haguessin finalment pres una decisió equànime, i que fa mal als ulls. Varem veure també horts enormes amb només tres o quatre verdures també enormes, gegants, d’una espècie que no coneixíem. Cavalls negres caminant sols pels carrers. No vam veure cap església. I finalment quan vam entrar al únic bar, és quelcom difícil de descriure. Gent menjant costelles, altres amb aire xulesc i provocador. Llavors Toni Albert va demanar el seu colacao, que l’hi van servir en un sobre, i un donut, i allò va ser com quan a les pel·lícules de l’oest, al “saloon” replet de pistolers, entra algú, s’acosta a la barra i demana un got de llet, i la petició es una provocació tal que de seguida comencen els trets, els cops i les batusses. Ahir la taula dels més canalles mirava rient com en Toni es cruspia el donut i el colacao. Però no va passar res. Bé, quan sortíem i estàvem caminant ja una mica lluny, va sortir un dels del bar corrent cap a nosaltres i cridant. Jo vaig pensar ja hi som, però al passar pel meu costat vaig sentir que cridava “Tiet, tiet!”. Era un nebot de Josep Flor, allà en aquell bar. Ara parlaré de caiacs.

Vam sortir amb els caiacs que havien arribat plens de gel, en un pantà amb gel, i aviat vam tenir una experiència nova: trencar el gel del pantà com si fóssim trencagels a l’Antartida o al Polo Nord. Palejàvem i palejàvem trencant el gel (uns dos centímetres), fins que quedàvem varats i teníem que recular amb dificultat. Impressionava sentir el soroll del gel al trencar-se, i com quedàvem finalment empresonats.  Va ser magnífic. Lluny de les ribes no hi havia gel i vam palejar al llarg del pantà, sense dificultats, ni tampoc animals, amb bastant brutícia a les ribes. Hi havia cascades totalment glaçades, es veuen a les fotos. Les úniques persones que ens vam trobar en tot el recorregut van ser dos xinesos que pescaven amb fils molt grossos, suposem que silurs, els peixos que no es podent tirar als containers, però que potser es poden oferir en un restaurant, agredolços i amb arròs.

A mig camí ens vam perdre, quelcom difícil, però ho vam aconseguir. No sabíem on era Josep Flor, qui anava molt endavant i amb qui havíem quedat per menjar en una de les cascades, ell no sabia on érem nosaltres, vam perdre un temps, que després hauríem necessitat per acabar el recorregut, buscant amunt i avall, fins que nosaltres, afamats i cansats, vam aturar la cerca, ens vam parar i vam menjar. Mentre ho fèiem va trucar Josep, qui ja era a la camioneta, al no veure’ns havia reculat amb la mala sort de que al creuar-nos, nosaltres érem buscant-lo en un des racons on creiem que ell podia ser. No ens va quedar temps per continuar, el teníem just per tornar abans de que es fes fosc. No vam arribar al campanar, però no passa res, un altra dia potser ho fem. Recordar com sempre que una cosa és palejar en solitari i altra és palejar en grup.

Vam tornar ja de nit, en una camioneta que recordàvem de Menorca i que portava quelcom d’aquell temps. Altra vegada a Navata, glaçats amb la tramuntana, ens vam acomiadar, i cadascú va córrer cap al seu refugi i cap a la seva gent, després d’un dia tranquil i diferent. El dia va ser una experiència diferent en bona companyia.


Agrair a Toni Albert la seva bona disposició, la seva generositat, la seva bonhomia i el seu bon sentit del humor, persones com ell dignifiquen el mon. Ens tindrà al seu costat si un dia demanant un colacao es posa en marxa una esbatussada. 
    
Dimecres, encara amb tramuntana, si tot va bé, tornarem a palejar a Portlligat.















dissabte, 4 de febrer de 2012

SENTIT COMU I TORNAR AL LLIT

Poques vegades, o mai, havia vist la tramuntana que bufava avui: Estava anunciada 10 / 11; i crec que han encertat.  Alguns palistes, tot i havent vist el vent i el fred de dies anteriors, ahir a la nit i aquest mati m'han enviat sms preguntant si sortiem.  Només despertar-me he mirat per la finestra i he vist a la badia un espectacle dantesc de polsim enfurismat. Si jo encara dubtava, Nathalie, amb més sentit comu, m'ha fet veure que el dia era per tornar al llit, feia molt, molt fred, i deixar la tramuntana senyoritzant el mar, no era dia per que els mortals ens aventuréssim en un paratge aclaparador. He enviat els missatges avisant que es cancelava la sortida. Hi hauran més dies. Més tard hem anat a fer fotos i el mar entre Caials i Messina era indescribtible, i dins de Portlligat les ones i el vent feien por. I estavem a zero graus.

Com sempre, si el dia no hagués sigut tan fred, haguessim pogut sortir dins de Portlligat i segurament ens haguessim divertit amb les ones i el mar, sense preocupar-nos de bolcar o no bolcar, perô avui hagués sigut una temeritat, i, fins i tot sense bolcar, un patiment perque la tramuntana ens hagués mullat i el fred hagués sigut insoportable.

Recordar que dissabte vinent anirem al Pantà de Sau; que les places son limitades i que el recorregut val la pena.

dimecres, 1 de febrer de 2012

PREPARANT-SE

Preparant-se pel gran fred i pels vents huracanats, avui hem fet una sortida plàcida, hem palejat fins S'Encalladora, l'hi hem fet la volta, hem vist el petit vaixell pujat a les roques, i hem tornat amb una bonica posta de sol. Poc més. Erem Anna Giro, Pilar, Jordi Casellas, Albert, Toni Sbert i jo.

Dissabte està anunciada tramuntana forca 10/11 i temperatures sota zero. Veurem que fem, no és questio de patir. Ho haurem de decidir al ultim moment.